dimecres, 25 de març de 2020

Apoyar a las personas con discapacidad intelectual en el desarrollo de su vida afectiva y sexual


Guadalupe López MuñozPsicóloga, experta en Educación Afectiva y Sexual y monitora de la Fundación Desarrollo y Persona
Durante mucho tiempo no se ha reconocido la sexualidad de las personas con discapacidad intelectual. Se ha tenido durante muchos años la concepción de que las personas con discapacidad intelectual eran “como niños o como niñas” en todos los aspectos de la vida, tanto en lo que se refiere a su capacidad de tomar decisiones o ser autónomos en aspectos de la vida diaria, como por supuesto y me atrevería a decir, sobre todo, en la dimensión afectiva y sexual de su persona. En este aspecto han existido y existen numerosos mitos y miedos que son necesarios desechar.
La sexualidad es ser y estar en el mundo como hombres y mujeres, es una dimensión inherente a la persona humana. Es un elemento básico de la personalidad, un modo propio de ser, de manifestarse, de comunicarse con los otros, de sentir, expresar y vivir el amor humano (González Rico, N. Martín Navarro, T. Aprendamos a amar. Ed. Encuentro pág.16 y 17). Desde que nacemos hasta que morimos vivimos en un cuerpo sexuado a través del cual percibimos el mundo que nos rodea, sentimos y nos relacionamos con nosotros mismos y con los demás.
La discapacidad no puede conformarse en rasgo definitorio exclusivo de la persona, nunca puede definirla. Centrarnos en sus capacidades, en sus derechos, en su deseo de relacionarse con otros, de tener una vida digna, ajustada a sus capacidades y lo más normalizada posible, nos hace abordar su educación afectiva y sexual como una dimensión más de su persona.
El hombre no puede vivir sin amor, nos dice la Instrucción Pastoral de la Conferencia Episcopal Española (“La familia, santuario de la vida y esperanza de la sociedad”, 2001). Y nos dice cómo la vida está privada de sentido si no se le revela el amor, si no se encuentra con el amor, si no experimenta y lo hace propio, si no participa en él vivamente.
El ser humano necesita relacionarse con otros y esa relación la establecemos como hombres o como mujeres. La vida afectiva y sexual es la vida de nuestras relaciones con otros, con nuestra familia, con nuestros amigos, con nuestra pareja y con nosotros mismos.
Las personas con discapacidad intelectual y/o del desarrollo necesitan un acompañamiento personal, individualizado y ajustado a sus capacidades, sus motivaciones y sus propias necesidades de apoyo, acompañamiento en su propio crecimiento y en su proceso de madurez hacia la vida adulta, qué mejor acompañamiento que el que pueden ofrecerles la familia y una buena formación apoyada en valores y principios que fomenten el respeto hacia sí mismo y hacia los otros, la sexualidad, las expresiones de afecto, la comprensión de los propios cambios corporales, etc.
El 13 de diciembre de 2006 se aprobó la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad que ha supuesto la superación de la perspectiva asistencial para abordar una basada en los derechos humanos, pasando así a considerar a las personas con discapacidad plenamente como sujetos de derechos. Actualmente hay modelos teóricos y metodologías de apoyo centradas en la persona, que se dirigen al bienestar, la calidad de vida y se apoyan en la autodeterminación. Desde este modelo y teniendo en cuenta lo que ya explicitó la AAMR en el 2002 (Asociación Americana sobre Retraso mental, hoy Asociación Americana de discapacidad intelectual y discapacidades del desarrollo, AAIDD) sobre cómo la discapacidad intelectual está positivamente afectada por los apoyos que se le prestan, está justificado el apoyar a las personas para que puedan desarrollarse integralmente y desarrollar por tanto, su dimensión afectiva y sexual y vivir una vida rica y plena en sus relaciones consigo mismo y con los demás.
Por encima de sus diferencias, la persona con discapacidad intelectual es hoy un ciudadano de pleno derecho, con necesidades, derechos y obligaciones y con un gran deseo de amar y ser amado. Si hablamos de calidad de vida y queremos apoyar a las personas con discapacidad a lograr su desarrollo integral, es necesaria una apuesta seria y llevada a la práctica basada en la formación y el acompañamiento individual tanto de las personas con discapacidad intelectual como de sus familias. Una bella tarea que es importante y urgente abordar desde unos valores y principios que orienten su desarrollo hacia la plenitud de su dignidad.

dimecres, 12 de febrer de 2020

Nou i no tant nou


Josep Manuel Prats
President de la Fapel
Tot va molt de pressa. Tot s’accelera. Fa pocs anys que va començar la revolució tecnològica i d’Internet, però alhora sembla que en faci molts que hi estem immersos, potser perquè cada dia tenim novetats. Podríem acceptar que forma part dels temps que vivim. Podríem acceptar que no podem canviar aquesta tendència. De fet, als pares i mares ens resulta molt difícil treballar contracorrent, no pas per la tecnologia, sinó per totes les coses que volem educar i l’entorn ens ho entorpeix.
Concretament la pesada i reiterada mania d’alguns a manipular d’altres per eliminar drets i llibertats, per engreixar un Estat que cada cop és més gegantí, per augmentar la despesa pública i per tant els impostos que ja paguem. Però ens centrarem en l’eliminació de drets i llibertats que estan impulsant alguns sectors amb la ILP per una nova llei d’educació a Catalunya. No s’adonen que actuen contra els ciutadans, fent una reclamació que elimina els seu propi dret a decidir, a poder tenir una iniciativa social sòlida. Manca formació sòlida i veraç, manca informació sòlida i veraç.
Malgrat tot, el que sí podem fer els pares i les mares, juntament amb els mestres i professors de les escoles, és educar. Educar amb majúscula, no només instruir, que cal fer-ho i molt! I educar demana temps i dedicació: foc lent, que faci xup-xup. L’educació no pot ser fer un clic i tenir resultats.
Però de la mateixa manera que les eines dels nostres pares i avis a l’escola (aquells que hi podien anar!) eren una tauleta i un plomí o un llapis per guixar-hi, ara els nostres fills i filles, els alumnes del segle XXI, tenen cada cop més varietat, materials, possibilitats i, evidentment, tecnologia al seu abast: tauletes, telèfons intel·ligents, el núvol…
I el repte segueix sent, en essència, el mateix que tenien els nostres pares i avis i que tindran els nostres fills i filles: que la persona sigui el centre del fet educatiu; que no perdem de vista que la construcció personal de cadascuna de les persones de les quals tenim cura passa per fer-la créixer en totes les seves vessants: intel·lectual, emocional, física, social i espiritual, a través del treball amb les virtuts.
Independentment de les eines i els materials que emprem en l’educació i que poden esdevenir òptims per a algunes coses, o bé obstacles per a algunes altres, la nostra missió com a pares i mares és educar els nostres fills perquè, entre altres coses, siguin feliços i facin una societat millor a través de la seva ciutadania.
A l’antiga Grècia consideraven que l’areté (excel·lència) política (o ciutadania) es cultivava a partir de tres virtuts específiques: andreia (valentia o fortalesa), sofrosine (seny, moderació, temprança) i dicaiosine (justícia), i que aquestes virtuts formaven un ciutadà rellevant, útil i perfecte.
Plató, a «La República», hi va afegir la prudència. Potser hem de tornar a rellegir els clàssics i, especialment els pares i les mares, dedicar temps, tenir paciència i educar en les virtuts generals, i en les individuals de cadascun dels nostres fills. Potser l’escola també, rellegint els pedagogs clàssics, ha de fer el mateix en l’àmbit instructiu i s’ha de plantejar que, a més de les competències bàsiques, cal fomentar les virtuts, la creativitat i la personalització de l’aprenentatge i de l’educació de cadascun dels nostres fills i filles.
I a cada temps, les eines del seu temps.

dimecres, 29 de gener de 2020


Autismo y deporte, autismo e infancia, infancia y deporte

Escrito por Llanos Gallo - Fundación Planeta Imaginario


Todavía ocurre, aunque cada vez menos, que cuando una persona escucha la palabra autismo, se le tuerce la mueca. Casi siempre, porque no sabe qué es el autismo, y puede asustar. El autismo es un trastorno generalizado del desarrollo que afecta áreas clave de la evolución de un niño, como el desarrollo del lenguaje, la interacción con hermanos o iguales, el juego, el comportamiento…





A veces llaman la atención, e incluso pueden parecer maleducados sin serlo. No pasa nada: seguimos teniendo muchísimo trabajo por hacer para que estos niños con autismo de hoy tengan el reconocimiento que se merecen mañana, y en ello estamos, y lo vamos a conseguir. Los niños con autismo son deportistas de élite: entrenan a diario muchas horas con un súperequipazo formado por padres, hermanos, maestros, terapeutas y médicos de vez en cuando para enfrentarse a las olimpiadas de su día a día. Entrenar para salir a la calle cuando el ruido, molesta, contestar a mamá cuando les llama, no enfadarse cuando algo cambia en su rutina, saludar y despedirse a su manera al entrar en la clase...



Al margen de este deporte de alto riesgo que les supone el día a día, prácticamente todos ellos son capaces de realizar actividades físicas igual que cualquier otro niño. Es imprescindible enseñarles estas actividades y combinarlas con la terapia que necesitan. Sé que cuesta mucho trabajo y sé que vale la pena por todos, por el niño con autismo y por el niño sin autismo. Si les enseñamos a hacerlo, serán capaces de realizar una nueva actividad, en un entorno diferente, más desestructurado que los ámbitos habituales y casi siempre al aire libre. Gracias a todo esto, conseguimos lo que la gente del ramo llamamos “generalización de conducta”, que para el resto es solo una actividad de recreo, pero para el niño con autismo es desplegar unas alas que estaban escondidas, tan escondidas que parecía que no existieran.

Una vez extendidas y una vez saboreada la victoria de superarse a uno mismo, resultará mucho más fácil aprender otra cosa, ya sea a nivel físico, de conducta o de aprendizaje escolar, porque cada barrera que supera un niño con autismo es abrir una nueva puerta a un futuro mejor para él y su entorno.

Hemos de ser conscientes de que, con autismo o sin él, son niños, y les gusta moverse, jugar, que les aplaudan, y les gusta la sensación de sentirse bien después de una carrera hasta el final del parque, un paseo en patinete o meter un gol. Todas estas actividades también son deporte, también implican superar muchas barreras y pueden ser un buen puente de comunicación entre el niño y el familiar o el niño y el terapeuta. No hay que olvidar que cada vez que un niño con autismo da un paso y vence un obstáculo, por pequeño que sea, son más de 100 personas que lo dan con él: padres, hermanos, abuelos, maestros, educadores… Y qué mejor manera de celebrarlo que con una actividad al aire libre.






dimecres, 15 de gener de 2020




Les persones amb discapacitat intel·lectual davant d’un nou model de societat: la societat de la informació
Escrit per la Cristina Luna Brosa – Neuropsicòloga

Ens trobem davant d’una societat que canvia constantment, amb noves oportunitats de comunicació i de relació interpersonals. Les tecnologies ofereixen noves oportunitats i possibilitats de comunicació, oci i formació per a les persones.
Les persones amb discapacitat intel·lectual són un sector amb risc d’exclusió, ja que fàcilment queden fora de l’accés a la informació, de l’ús de les estructures de relació social en xarxa i de les TIC en general, per la complexitat i el perill de tots aquests elements. Això suposa una barrera per a aquestes persones, ja que requereixen la supervisió del seu cuidador/tutor, que els limita l’accés lliure als mitjans de comunicació o redueix la seva autonomia a l’hora de seleccionar els continguts, pels riscos que impliquen les TIC mal emprades. El fet que les noves tecnologies comportin riscos demana que s’afrontin amb precaució i educació.
D’aquesta preocupació n’han estat conscients molts grups de professionals relacionats amb el món de la discapacitat, que veuen imprescindible la creació de sistemes d’accés als nous formats tecnològics i l’adaptació d’aquests sistemes en benefici de la millora de tècniques d’ensenyament i aprenentatge i de l’adaptació educativa i personal. En aquest sentit, s’han desenvolupat diferents tipus d’accions. Per una banda, s’han dissenyat diferents programes dirigits a ensenyar a aprendre l’ús de les noves tecnologies i, per una altra, s’han dissenyat programes amb objectiu d’avaluar els beneficis que l’ús de tècniques informàtiques aporten al desenvolupament cognitiu i global de les persones amb discapacitat intel·lectual.


La repercussió de les TIC en l’aprenentatge no es limita a la necessitat de saber com utilitzar-les, si no que s’han convertit en un mitjà d’aprenentatge. Són una eina que afavoreix el procés educatiu a nivell metodològic, emocional i motivacional. Així doncs, les TIC s’han convertit en un instrument per desenvolupar les capacitats cognitives, instrumentals i funcionals de les persones amb discapacitat intel·lectual Per tant, són una eina de formació i aprenentatge i de desenvolupament personal, i també un mitjà d’inclusió social per a les persones amb discapacitat intel·lectual.
El gran atractiu visual i auditiu d’aquests recursos TIC és un bon al·licient i reclam per generar un aprenentatge més motivador, actiu i lúdic.
En aquest sentit, les TIC no només faciliten el dia a dia dels ciutadans sinó que resulten imprescindibles per assolir la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual, i són un complement imprescindible per regular actuacions i facilitar la resposta davant situacions en què aquestes persones se senten desfavorides.
Així, l’ús del mòbil, l’ordinador i aplicacions concretes de les tauletes millora la capacitat comunicativa i la resolució de problemes concrets, iguala les persones amb discapacitat a la seva comunitat i a l’entorn i les fan sentir part més activa i plena de la societat. Les dificultats associades a la discapacitat fan que sovint es trobi a les webs un excés d’informació que les persones afectades no saben com gestionar, amb massa tecnicismes, un vocabulari fora del seu abast i poc adient al seu nivell lector, publicitats no controlades de pàgines no recomanables i pocs controls de seguretat.


Entre els perills que les famílies i els especialistes reconeixen es troba el risc a la dependència o a l’ús abusiu, la preocupació pel ciberassetjament escolar actiu o passiu i la manca de consciència de problema. Recomanacions a nivell familiar:
- Animar les famílies a conèixer les TIC millor que els seus fills, per a avançar-se a situacions que es poden ocasionar
- Tenir en compte l’ús d’Internet, la TV, el mòbil, els jocs en xarxa i les tauletes.
- Adequar l’educació tant a l’edat com al nivell maduratiu dels fills. Pot ser que l’ús d’Internet, els videojocs o el mòbil s’hagi iniciat amb companys o amics que no donen un bon model d’ús.
- Hem de poder decidir si, en funció de la capacitat i el nivell maduratiu, se li pot permetre tenir un correu electrònic o un compte en alguna xarxa social d’ús massiu.
- Conèixer el que fan i el que interessa als companys ens ajuda a conèixer el que hem d’anar aconsellant.
- És important plantejar l’educació en termes de confiança, diàleg, supervisió i establiment clar dels límits.
- Organitzar l’ús de les TIC a partir de la planificació, pactar horaris i temps no massa llargs i sempre amb algun adult a prop.
- Fer ús de filtres de control parental.
- Facilitar formació continuada a la persona amb discapacitat, que l’ajudi a aprendre el que la tecnologia incorpora de forma ràpida.
Cal fer saber als usuaris que:
- No tot el que es publica a la xarxa és cert i correcte.
- Existeixen pàgines de baixa moralitat o amb intencions no bones.
- A les xarxes no tothom és de confiança.
- Han de comunicar-se sempre amb respecte, no fer bromes ni comentaris indeguts.
- No poden xatejar amb desconeguts.
- No han d’enviar imatges personals/familiars.
- Han de saber què és la privacitat i com protegir-se, o deixar que els pares ho facin.
- No han d’escriure dades personals sense permís o supervisió.
- No han de descarregar ni actualitzar res sense permís o supervisió de l’adult.
Aquests consells han de servir de premissa per fer un ús raonable i favorable d’una realitat social que pel fet de ser extensa no és dolenta en si mateixa, però que mereix una cura responsable i conscient per part dels usuaris i dels familiars que estan a càrrec de les persones amb menys autonomia o capacitat personal.

dimecres, 25 de desembre de 2019

Com contemplem l’educació dels nostres fills?

Escrit per la Montse Urpi - Psicopedagoga i coach persona


La família és un laboratori d’experimentació en el qual l’ésser humà aprèn a desenvolupar tots els seus talents i habilitats. És el mitjà on es prepara l’individu per a la seva autonomia i l’èxit personal i social.

Amb la família experimentem la vida. És el motor que ha de generar l’energia necessària perquè cada persona pugui manifestar-se en el seu màxim esplendor. Per això els pares hem de sembrar per permetre que els nostres fills es desenvolupin amb plenitud.

Aquesta, que és una tasca que es realitza des de l’efectivitat, no sempre resulta senzilla. Els mateixos vincles d’estimació intervenen com a paranys; doncs les nostres actituds, les nostres decisions no sempre afavoreixen alguns resultats.

Molt sovint, els pares ens qüestionem què fer o com donar resposta a les diferents situacions que els fills plantegen, en funció de l’edat, de les relacions familiars, de la seva personalitat, etc. Se’ns generen dubtes propis d’una tasca inesperada i que no sempre tenim l’oportunitat de compartir o de consensuar. És per aquests motiu que volem parlar del coaching per a pares i quina aportació pot tenir a l’hora d’educar els nostres fills: 


- El coaching està relacionat amb “transformació”.
- El coaching ajuda a aconseguir resultats davant de situacions que ens semblen de difícil solució.
- Aporta una mirada diferent, per retrobar-nos amb els nostres recursos i les nostres capacitats.
- Ajuda a definir i a projectar una part de nosaltres que no sempre coneixem.
- Ajuda a prendre consciència de les nostres actituds.

Quan esdevé la necessitat del coaching? Davant aquelles situacions que ens generen ansietat, dubte, bloqueigs emocionals o bé un tipus de conducta rutinària. 

L’entrenament d’un coach ens permet identificar alternatives vàlides que ajuden a millorar les nostres relacions, prenent consciència de la nostra manera de comunicar alhora que millorem la nostra confiança (ens fa sentir més segurs). A través d’un procés de coaching prenem consciència de la nostra manera de pensar i d’actuar amb els altres, en aquest cas amb els nostres fills, gestionant les conductes que limiten la nostra eficàcia. És important diferenciar el concepte teràpia de coaching. 

El coaching contempla la manera de desencallar o desemmascarar dubtes que no ens deixen avançar. 

El coaching treballa des del present per fer aportació al nostre futur. La teràpia cerca el passat per millorar el nostre estat de satisfacció present.


El coach (persona especialitzada i reconeguda per fer aquesta activitat per la seva formació i experiència) ajuda a definir el que se’ns presenta com a situació encallada i ens ajuda a verbalitzar en quin punt ens trobem a fi de que puguem assolir l’objectiu proposat.

La funció del coach és la d’escoltar i ajudar a la persona a trobar, des del diàleg, la causa que el fa sentir malament. El fet de retornar-li la situació com si fos un mirall d’ell mateix, tot verbalitzant de nou la situació presentada, predisposa al consultant a la recerca d’alternatives i escollir- ne la més vàlida.

Així, el consultant, després de construir de forma ordenada el plantejament del conflicte i després de fer un intercanvi amb el coach, té la capacitat per construir, tot situant-se d’ una manera diferent davant de la dificultat. El coaching funciona si el que ho sol·licita té una motivació per créixer i si té disposició per decidir i actuar. Proposa un model de canvi amb el propi diàleg intern, per posar l’acció davant de la reacció.

Per assumir els reptes que la vida i les nostres capacitats plantegen. La duració aproximada d’un procés de coaching és de quatre a vuit sessions de 60 minuts. Definir aquests paràmetres són molt importants, ja que donem per entès que hi ha una voluntat de millori no un problema a tractar, a diferència de les sessions de teràpia.

dimecres, 11 de desembre de 2019

Carta de compromís educatiu

Escrit per en Jordi Viladrosa (pedagog)

Com tothom ja sap, la responsabilitat educativa recau, com sempre, en primer lloc sobre les famílies i en segon lloc sobre les escoles, tant si ho diu un document com si no ho fa. Unes i altres es complementen i estableixen les complicitats necessàries per tal d’assolir l’objectiu de formar persones íntegres, responsables i preparades per comprometre’s en la millora de la societat que els ha tocat de viure. Quan existeix aquesta complicitat, l’èxit escolar és més fàcil d’assolir. Així doncs, la implicació conscient en la tasca d’educar persones mirant de coincidir en els criteris clau és una necessitat per tal de generar un grau de confiança suficient entre els diferents actors. 

Les lleis vigents, des de la Constitució fins a la Llei Catalana d’Educació, tot passant per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Llei Orgànica d’Educació, són un marc de referència a l’hora de definir els deures i els drets de les parts implicades. Però el Departament d’Ensenyament ha volgut fer un pas més i, per tal de concretar-ho, preveu que tots els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària i secundària obligatòria elaborin una mena de contracte entre escoles i famílies. Entre els seus continguts, hi han de figurar aspectes com l’acceptació dels principis educatius de cada centre, la comunicació entre la família i l’escola o el respecte de les conviccions ideològiques i morals de la família. 


Aquesta Carta neix amb la intenció de facilitar la participació de les famílies en el procés educador dels seus fills i filles, i de compartir alguns aspectes del projecte educatiu que cada centre escolar té o hauria de tenir com a referent principal. Ben mirat, no és pas un document imprescindible ni la clau de solució de tots els hàndicaps del sistema però si el fet de signar-lo totes dues parts ajuda a fer pública la voluntat de treballar en una mateixa direcció, podem considerar-ho com un fet positiu. La primera edició ha d’estar enllestida durant aquest curs que ara acaba. 

Tot i amb això, el paper que s’espera que hi tinguin les mares i els pares ha d’anar força més enllà del simple fet de signar l’esmentada Carta. Si tot plegat quedés reduït a posar una rúbrica en un full, no caldria haver encetat aquest procés. Un compromís actiu serà aquell que n’exigirà l’acompliment per totes dues parts i que en farà el seguiment oportú. Les AMPAs i els consells escolars dels centres haurien de preveure’n una revisió periòdica i avaluar-ne els resultats amb la finalitat de corregir-ne els dèficits i aprofitar les sinèrgies positives que s’hagin establert. Unes famílies actives que treballen braç a braç amb el professorat dels seus fills i que saben exercir el rol que els pertoca tot respectant el dels altres són el millor antídot per fer front al fracàs escolar, que tant ens preocupa i que, almenys a la Federació de pares i mares d’escoles lliures (Fapel), també ens ocupa.

dimecres, 27 de novembre de 2019

Les escoles que aprenen

Escrit per Mireia Tintoré Espuny (vicedegana de la Facultat d'Educació de la UIC)


L'any 1990 Peter Senge va editar als Estats Units un llibre que ràpidament es va convertir en bestseller. Es tractava de La Cinquena Disciplina (The fifth discipline), un text en què sostenia que les organitzacions poden aprendre tal com ho fan les persones i que perquè es produeixi aquest aprenentatge és fonamental desenvolupar cinc eines o disciplines, de les quals la cinquena, el pensament sistèmic, és la més important. 


Senge va aconseguir popularitzar amb el seu llibre les teories sobre aprenentatge organitzatiu en les empreses, que s'havien desenvolupat als USA a partir dels anys seixanta del segle passat. Popular o no popular, el concepte aprenentatge organitzatiu (AO) i organitzacions que aprenen (OA) és vital per a qualsevol empresa i molt particularment per a les organitzacions educatives.

Les escoles que aprenen Mireia Tintoré Espuny Vicedegana de la Facultat d'Educació de la UIC.
Com aprenen les organitzacions? Com pot aprendre un centre escolar? 

Els estudiosos del tema no es posen d'acord en la resposta (uns pensen que l'origen de l'aprenentatge és individual, d'altres que és col·lectiu; que les empreses aprenen igual que les persones, però que ho fan de manera diferent). L'únic punt d'acord és que perquè una organització aprengui convé desenvolupar alguns elements facilitadors i evitar allò que inhibeix o dificulta l'aprenentatge.

Bé, i quins són aquests elements que faciliten l'aprenentatge d'un centre escolar? 

Encara que se'n podrien citar molts, bàsicament cal parlar de tres grans facilitadors: la cultura, que ha de ser col·laboradora, orientada a l'aprenentatge i basada en valors; el lideratge, que ha d'estar dispers per l'organització i ha de ser, almenys, transformador i orientat a servir les persones; i el treball en equip, una de les cinc disciplines de Senge i el gran transformador de les organitzacions. També s'hi podria afegir que les estructures han de ser flexibles, que els equips han d'estar molt d'acord amb la missió, que hi ha d'haver un mínim de recursos, etc., però tots aquests elements o condicions són poca cosa al costat dels tres grans facilitadors que s'han citat abans.

Perquè una organització aprengui convé desenvolupar alguns elements facilitadors i evitar allò que inhibeix o dificulta l'aprenentatge Quant a les barreres, encara que existeixen barreres externes que poden fer difícil l'aprenentatge (lleis, decrets, competència d'altres centres), bona part dels autors es decanten per les barreres internes com a principal fre a l'aprenentatge organitzatiu.

En efecte, molts comportaments defensius que es generen al si de les organitzacions en poden impossibilitar el desenvolupament. Valguin com a exemple la manca d'obertura davant els errors, la manca de coherència entre la teoria exposada i la que es posa en pràctica, la mala comunicació, la manca d'iniciativa, la desmotivació del professorat o el seu aïllament a la classe, la manca de perspectiva sistèmica (“jo soc al meu lloc”) i moltes altres barreres que les organitzacions desenvolupen gairebé sense adonar-se'n i que poden acabar amb un centre sense haver d'esperar que la competència el destrueixi.


Volem que les nostres organitzacions aprenguin? 

Concentrem-nos, doncs, a promoure el diàleg, la comunicació, la cultura de col·laboració, el treball en equip i el lideratge dispers. D'aquesta manera, tindrem centres educatius sans i capaços de promoure l'aprenentatge a l'escola, de l'escola i des de l'escola.

dimecres, 13 de novembre de 2019

L'escola ha de recuperar el lideratge social

Escrit per Antoni Arasanz (ex-president de FAPEL)


Sovint es parla molt de lideratge. No és nou. Fa uns anys, sense parlar-ne, tots teníem clar que l’escola era l’aglutinador del que avui dia vol dir “lideratge social”: una institució (en aquest cas l’escola) que té una visió, una capacitat de promoure canvis, ser el pal de paller on es recolzen els objectius de la comunitat, etc. Així veiem que aquest lideratge social està vinculat a la trajectòria vital, al projecte de vida que es va consolidant a través dels valors personals.

El perquè he començat parlant de lideratge és comprensible si pensem que el primer Projecte de decret (a partir d’ara decret) que ens arriba de la nova Llei d’educació, la LEC, és el Decret d’autonomia dels centres educatius. En aquest Decret s’observa al llarg de la seva lectura una necessitat de trobar aquest lideratge de què parlàvem abans: millorar l’escola i millorar la societat. Un punt que crida l’atenció és que obre les portes de l’autonomia a l’escola pública, model que estava molt necessitat d’aquesta possibilitat però que al mateix temps vol regular massa, segons la meva opinió, aquesta mateixa autonomia. El resultat d’aquesta acció és que augmenta molt l’autonomia de l’escola pública i es retalla en alguns temes l’autonomia que ja tenia l’escola privada. 


És un Decret (el podeu trobar al web de la fapel) que té una estructura, una mica curiosa, ja que hi ha paràgrafs que són per l’escola pública i n’hi ha que són per l’escola concertada. Una altra de les característiques és que has de saber diferenciar quan es parla de centres del sistema educatiu o de centres del servei d’educació. En el primer cas s’està referint a tots els centres de Catalunya (públics, concertats i privats) i en el segon cas solament als centres sostinguts (o quasi) amb fons públics: públics i concertats. Centrant el tema del lideratge veiem que l’objectiu final és el que indicava: el lideratge social de l’escola.

Es busca redefinir les responsabilitats, ja que una major autonomia ens durà a prendre decisions que milloraran l’aprenentatge, que és un aspecte clau. Major responsabilitat i rendiment de comptes ens portaran a una distribució del lideratge escolar que compartiran més persones i òrgans. Major importància de les competències professionals i millora emocional de la comunitat educativa. Tot plegat acompanyat d’una avaluació que ha d’abastar tots els ordres que siguin necessaris i, amb tot això, esperem aconseguir: 

  • Recolzar, avaluar i fomentar la qualitat docent a través d’adaptar els programes docents a la realitat de cada escola; promoure el treball en equip i fer que tothom participi de la supervisió, l’avaluació i el desenvolupament de la professió docent.
  • Fixar objectius, finalitats, avaluació i rendiment de comptes a través de direccions estratègiques, plans i objectius finals per comprovar el progrés. 
  • Gestionar millor els recursos humans i la despesa d’acord amb les necessitats del centre.
  • Col·laboració amb altres institucions i instàncies socials.


Des del punt de vista dels pares i les mares, en aquest Projecte de decret ens hem trobat, a part dels drets i deures de tota la comunitat educativa (pares, professors i alumnes), una sorpresa positiva: per primera vegada, en un decret d’aquestes característiques, es parla de la tutoria individual que, segons entenem, és un recurs fonamental per a l’educació i el desenvolupament personal dels nostres fills i filles. En els propers números de fapelnews anirem informant sobre desenvolupament d’aquest instrument de llei que considerem imprescindible per a un lideratge social de l’escola.

dimecres, 30 d’octubre de 2019

Mòbils: el món a la butxaca - Jesús Carilla

És evident que les possibilitats dels telèfons mòbils actuals superen àmpliament la finalitat inicial d’aquests dispositius, que és, no ho oblidem, parlar per telèfon. De fet, els adolescents fan servir els telèfons per enviar missatges, per fer fotos i gravar vídeos, per escoltar música, com a agenda, per jugar i, evidentment, per navegar per Internet i accedir a les xarxes socials. Donat que aquestes funcionalitats augmenten dia rere dia, podem dir que els joves porten a la butxaca tot un món, que té coses bones i d’altres que no ho són tant.

En primer lloc cal considerar que aquests aparells tenen una àmplia difusió entre els nostres adolescents. Gairebé el 90 % dels nois de 15 anys i el 95 % de les noies de la mateixa edat tenen un telèfon mòbil. I d’aquests, la majoria ja el tenien en acabar l’etapa d’educació primària. De fet, en alguns casos és un regal de primera comunió. Per què accedeixen a edats tan primerenques i de manera tan massiva a aquest dispositiu? Doncs perquè dóna una sensació de seguretat als pares: poden saber on és el seu fill, els dies que fan extraescolar al col·legi i surten tard poden avisar, si els passa alguna cosa podran trucar... Són arguments davant dels quals pocs pares es resisteixen. Encara que acceptem aquest raonament com a inevitable, sembla que no cal un telèfon intel·ligent de darrera generació per aconseguir saber on paren el nostres fills. Realment l’ús més habitual que fan els menors del seu mòbil és comunicar-se, no amb els seus pares, sinó amb amics i amigues. En aquest sentit, els diferents serveis de xat arrasen: el xat de BlackBerry, el famosíssim WhatsApp i l’accés a les diverses xarxes socials possibiliten una comunicació en qualsevol lloc i en qualsevol moment entre nois i noies. 

Tot això implica alguns possibles riscos que caldrà considerar. Un primer aspecte és el temps d’ús dels mòbils. Si mirem enquestes sobre aquest tema, veurem que el més habitual és que un adolescent no apagui mai el seu telèfon. Menys de la meitat ho fan a classe (potser més per una reglamentació del centre que per convenciment que sigui una possible distracció); només un 20 % l’apaguen quan estan estudiant, i 3 de cada 4 el tenen obert i accessible de nit. Un cop al llit, és fàcil d’amagar i no és estrany que puguin estar connectats fins a hores no recomanables. Evidentment, el dia següent tindran un rendiment escolar baix perquè tindran son. 
Un altre mal ús dels mòbils faria referència a la publicació de material ofensiu respecte a d’altres persones. És molt fàcil enregistrar imatges (en fotografia o vídeo) de situacions més o menys divertides, que poden ser al ciberespai en pocs instants, amb una gran capacitat de difusió i la impossibilitat d’aconseguir que desapareguin. Bromes de mal gust a companys o a professors, difusió de rumors amb mala intenció o imatges personals on es descuida la intimitat, entre d’altres, poden difondre’s amb molta facilitat.

Què podem fer com a pares? Com podem ajudar els nostres fills? Em sembla que un primer pas seria plantejar-se l’edat en què els facilitem l’accés a aquest dispositiu, quin tipus de telèfon serà el primer i com se’n mantindrà l’ús. Segurament no cal tenir un mòbil als 10 anys, i molt menys un mòbil d’altes prestacions. De la mateixa manera que és bo començar conduint un cotxe de segona mà, que el primer mòbil sigui un telèfon només per fer trucades (sí, encara existeixen) possibilitarà una adquisició de bons hàbits pel que fa al seu ús. També és molt important exercir una mediació activa. Un cop hem considerat que el nostre fill ja pot tenir un telèfon intel·ligent, hem de continuar implicant-nos en l’ús que en farà: el temps que li pot dedicar, normes d’educació en la seva utilització, la importància de no difondre imatges d’altres persones sense el seu consentiment, etc. I no hem d’oblidar que la gestió econòmica del manteniment de les funcions de l’aparell pot ser una bona manera d’educar. 

Finalment, no hem d’oblidar que el nostre exemple en l’ús del telèfon mòbil és molt important: com i quan cal apagar-lo, com i quan es responen les trucades... No aconseguirem mai un ús correcte per part dels adolescents si nosaltres no demostrem un domini de l’aparell.


Jesús Carilla - Foro Generaciones Interactivas






dimecres, 16 d’octubre de 2019

Educar per emprendre, emprendre per educar - Josep Manuel Prats


Emprendre significa encarar i començar una obra, un negoci, una acció, especialment si comporta dificultat o perill, “llançar-se a la piscina” amb la idea de dur a terme un objectiu. Emprendre no és patrimoni exclusiu de ningú. No ha de ser genètic, sinó educacional. S’eduquen la intel·ligència, la voluntat, els hàbits i les actituds.
Si hi ha països o cultures més emprenedores no és perquè hagin estat tocats per la vareta màgica de l’emprenedoria, sinó perquè allà s’hi viu una actitud que es contagia, que es comunica amb els fets i amb l’exemple, que acaba convertint-se en una manera de fer i, finalment, una manera de ser. O potser és a l’inrevés.

Però, en qualsevol cas, sigui primer una cosa o l’altra, des de la família es comuniquen aquestes actituds i aquests valors. Primer la passió per fer les coses, sigui quina sigui, i també virtuts com ara l’esforç, l’honestedat, la laboriositat, la fortalesa, la voluntat, la capacitat de sacrifici, la resiliència, el respecte i la solidaritat, la responsabilitat, la flexibilitat, el rigor, el lideratge, etc., i moltes altres, que s’alimenten les unes a les altres. Però si a tot això no li posem una certa ètica, tot se’n va en orris.
Parlo de la iniciativa emprenedora autèntica que fa que les persones encarin nous projectes, siguin personals, familiars, empresarials, socials, polítics, associatius, etc. per tirar endavant les seves vides, famílies i la societat. No és casual que les organitzacions, quan volen incorporar una persona, li facin tot tipus de proves, i cerquin una persona que encaixi en la seva específica organització humana. S’acostumen a cercar, fent servir aquella antiga expressió, persones d’una peça: emocionalment estables, amb iniciativa, flexibles, però fonamentalment honestes i amb una certa ètica del treball i de la convivència.
Però, oh, meravella! Totes aquestes virtuts, valors i actituds es conreen, en primer lloc, a la família i, a continuació, a l’escola, a l’entorn familiar i social que la família proporciona
a cada fill i filla. Aquest any volem tractar aquest tema, volem ajudar les famílies i les escoles a reeixir en aquesta “sensació” que hom té respecte del jovent d’ara, que sovint sembla conformista i li agrada que li ho facin tot. La culpa és probablement nostra, que no hem sabut exigir i responsabilitzar en la justa mesura, i potser no hem sabut donar bon exemple. No és en va que sempre diem que l’educació és exemple, més que discurs; experiència, més que manuals.
Amb aquest número i el seminari “Educar per emprendre” posem en marxa una idea, amb la voluntat d’arribar a totes les famílies i també als mestres i professors: podem educar (cal que eduquem) els nostres fills i filles perquè tinguin la capacitat de tenir iniciativa emprenedora. Després que facin el que vulguin, que per això són lliures!!! Però creiem que cal que aquestes idees vagin calant a la societat, com a idees-força que ens han de permetre tirar endavant les nostres pròpies famílies i, de retruc, el país.

dimecres, 25 de setembre de 2019

La “normalitat de la diferència” - Remedios Falaguera



La missió de Talita és realitzar qualsevol activitat relacionada amb la integració. Per a portar-ho a terme tenim una direcció tècnica, l'assessorament a escoles, els serveis a famílies, l’educació del temps lliure i activitats. "El nostre repte és millorar, millorar i millorar. Buscar l’excel·lència contínuament en el que fem", ens comenta Miguel Viñas, president de la Fundació Talita.
I afegeix: “el nostre primer objectiu és l’assessorament a les famílies que, generalment, acudeixen a les poques hores d’haver vist que tenen un fill amb discapacitat.
El primer que se’ls aconsella és tranquil·litat i que facin el mateix que amb qualsevol altre bebè. En definitiva, l'única cosa que passa és que tens un nen diferent dels altres”.
Un fill diferent que és “una persona especial, que t’enriqueix. No és que nosaltres l’ajudem a ell, sinó que ell ens ajuda a ser millors persones. De fet, el perquè de la integració és aquest. D’una banda, és una qüestió de justícia elemental, de replicar en els diferents àmbits de la societat, la realitat física, la realitat del món. Per tant, si veiessis un col·legi amb tots els nens de més de metre setanta o de menys de metre quaranta -m’és igual per on sigui la segregació- no deixaria de ser estrany. D'altra banda, l’altre motiu és el del benefici mutu. En la família, també. La personalitat, la forma de ser d’aquests nens, és pura bondat. És veritat que dones molt, però també reps molt. A l’aula succeeix el mateix. Una aula en la qual hi ha un nen amb dificultats és molt més rica, rep molt més que una aula sense cap nen amb dificultats, en la qual la competitivitat és molt més gran”.
Mitjançant una atenció personalitzada, cadascun dels reeducadors, titulats superiors, professors en educació especial, psicopedagogs o psicòlegs de la Fundació, treballa per objectius. Cada quinze dies es fa una revisió, nen per nen, del que s'ha treballat fins aquella data i es marquen nous objectius, per als quinze dies següents. A més, la integració escolar en la qual treballa la Fundació Talita “significa poder desenvolupar el currículum en un centre d’ensenyament normalitzat, en contraposició amb l’educació especial, que es realitza en centres en els quals només hi ha nens amb necessitats educatives específiques o amb dificultats”.
A partir dels 18 anys, es passa a promoure la integració laboral en un entorn normalitzat. S’analitzen les capacitats i debilitats de cada nen, es valoren quines són les tasques per les quals el nen està més preparat i se li pregunta què és el que vol fer. Després, s’orienta al nen i a la família sobre el que més li convé. El pas següent és formar-lo i que entri a treballar en una empresa. Talita té acords previs amb empreses perquè la inserció laboral sigui possible. A aquestes empreses que els contracten se'ls dona la possibilitat de treballar amb una persona discapacitada i la resta de membres del centre de treball ho acostuma a valorar molt positivament.
D’aquesta manera, l’equip es cohesiona, i la gent s’adona que no tot és “veure quant he produït en els últims seixanta minuts”. Calendari solidari 2011: “Ajuda'ns perquè la inclusió social de nenes, nens i joves amb discapacitat intel·lectual sigui una realitat”. Durant nou anys consecutius, Talita fa possible aquesta tradicional i tendra acció, amb l’objectiu d’activar la consciència social per dur a terme una més plena integració escolar, laboral i social d’aquests nens i joves, propòsit pel qual treballa Talita, amb gran il·lusió, dia rere dia. Es pretén sensibilitzar la societat perquè es visqui la discapacitat amb la normalitat i el respecte necessaris, amb la finalitat d’aconseguir que aquestes persones se sentin integrades en tots els aspectes de la vida. I, també, es cerca l’acció solidària, amb la finalitat de recaptar fons per a les famílies sense recursos, que necessiten un suport perquè aquests nens i joves desenvolupin al màxim les seves capacitats i arribin a ésser adults responsables i feliços. Al Calendari Talita de 2011 hi han col·laborat els següents nens, famosos i fotògrafs: Jimena i Pocoyo amb els seus amics (fotografiat per Omar Ayyashi), Lucía i el cantant José Mercé (fotografiat per José Luis Ahijón), Ivan i l'alpinista Edurne Pasaban (fotografiada per Javier Sardá), Marc i el motorista Toni Elías (fotografiat per Dolors Giménez), Sofia i el grup musical Homes G (fotografiats per Elena Arroyo), Gerard i l'entrenador Josep Guardiola (fotografiat per Dany Virgili), Chencho i el cantant David Bisbal (fotografiat per Jaime Malé), Pablo i l'entrenador Vicente del Bosque (fotografiat per Malú López), Alicia i la dissenyadora Rosa Clarà (fotografiada per Manuel Outumuro), Jaime i la periodista Sara Carbonero (fotografiada per Julio Moya), Anabel i el pilot de fórmula 1 Pedro Martínez de la Rosa (fotografiat per Rosa Castells), Gonzalo i el cantant Dani Martín (fotografiat per Inés Velasco), Beth i els personatges de Disney “la Princesa Aurora i el Princep Felip (fotografiats per Blanca Gaig Mellado).

dimecres, 11 de setembre de 2019

¡No pasa nada, no seáis exagerados! - Remedios Falaguera




“La televisión es el primer sistema verdaderamente democrático, el primero accesible para todo el mundo y completamente gobernado por lo que quiere la gente. Lo terrible es precisamente lo que quiere la gente”. Clive Barker.
Primero fueron Los Serrano, más tarde Física y Química. Luego llegó Sin tetas no hay paraíso, La pecera de Eva y El pacto. Mañana, no quiero imaginarme el despropósito que nos espera. Decía el gran director de cine Federico Fellini que “la televisión es el espejo en donde se refleja la derrota de todo nuestro sistema cultural”.
Y si por cultura entendemos todos aquellos valores, tradiciones, normas, conocimientos, actitudes, etc. que nos caracterizan como grupo social y que se transmiten de una generación a otra con el objetivo de sacar lo mejor de uno mismo en beneficio de la sociedad, mucho me temo que no vamos por buen camino.
Me considero una adicta a la “pantalla amiga” y soy de las que piensan que comunicarse, contar historias, construir una ficción, transmitir emociones de una persona a otra, responde a una necesidad profundamente humana. A pesar de todo esto, también soy consciente de la importancia de “enseñar a ver la TV” ya que la educación de las nuevas generaciones no merece menos. Ser capaces de interpretar, analizar y fomentar el espíritu crítico ante aspectos positivos y negativos que nos aporta la TV es una asignatura pendiente que debemos rescatar si no queremos contribuir aun más al declive moral y cultural de la sociedad.
No vaya a tener razón aquel director de programas de TV que afirmaba con rotundidad: "Sólo me interesan los analfabetos y las marujas. Cualquier persona que haya leído un libro en los últimos cinco años no me sirve como espectador ni, por descontado, como testimonio." De hecho, así me parece, después de ver el primer capítulo de la nueva serie de Telecinco, El pacto, en la que los padres carecen de cualquier proyecto educativo y de autoridad moral sobre sus hijas. Tal vez por eso, son continuamente humillados por ellas, que con solo 15 años, han mantenido relaciones sexuales con el único propósito de jugar a ser mamás.
Es más, debo confesar que mi primera intención fue realizar un análisis más o menos profundo de esta polémica caricatura malintencionada de la realidad, en la que sus protagonistas se atreven a jugar con la belleza de la maternidad, con la vida humana, con el valor de la amistad, con la vida de familia, etcétera.
Y todo ello aderezado con un lenguaje soez y ordinario. Pero, visto lo visto, no puedo más que denunciar, en primer lugar, que considero esta serie “no apta” para la salud personal, familiar, cultural y social de nuestros jóvenes. Y en segundo, que después me siento insultada como mujer, humillada como madre, desorientada en mi labor educativa como profesora y avergonzada como periodista.
Que la TV es un medio de comunicación que responde a una necesidad vital del hombre, nos guste o no, es una realidad. Que en sus contendidos encontramos luces y sombras que influyen no solo en nuestra vida, sino también en la cultura, las normas y los valores de la sociedad que hace propias esas pautas de comportamiento, nadie puede negarlo. Por este motivo, es importante saber que las series juveniles no son más que simples historias de la calle adornadas con elementos de ficción, conflictos sentimentales, ligoteos, rollos de una noche, espectáculo, tensión, etc. para atrapar a la audiencia, para identificarnos con ellas, incluso, para confundir nuestro mundo con el suyo.
También, y tú lo sabes muy bien, hemos podido confirmar con una pizca de guasa en más de una ocasión, como la gente de la calle imita a los personajes (algunas de tus conocidas son prueba de ello) en su forma de vestir, de hablar, de sonreír, e incluso, de ligar. Lo que me lleva a preguntarte: ¿Cómo sabes si un programa es conveniente para tu salud física, psíquica y espiritual? ¿Te has planteado alguna vez la importancia y el impacto que tiene en nuestras vidas los contenidos que vemos en la televisión? ¿Has comprobado cómo te afectan los comportamientos y valores que transmite la pequeña pantalla en tu conducta, en la forma de vestir, en el modo de hablar? ¿Enriquece tu inteligencia, tu sociabilidad, tu capacidad lingüística y expresiva, o, simplemente, te dejas llevar por el “no pasa nada, no seáis exagerados”? ¿Es realmente una serie tan entretenida y seductora como para vegetar delante de la pantalla? ¿Con qué criterio vas a interpretar y valorar lo que “te echan por la tele”? Entonces, ¿qué programas puedo ver?, me preguntas. Te ofrezco mi truco personal: coge papel y lápiz, elige una serie de televisión y siéntate a verla conmigo. Mientras lo hacemos, apunta en dos columnas los valores positivos y negativos que te presentan en este nuevo episodio.
Por si no se te ocurren en ese momento, te adjunto una lista a modo de guion:
 Valores positivos
- Fomenta el aprecio por los animales y la ecología.
- Refleja situaciones de igualdad y solidaridad, respeto y tolerancia hacia las personas y la pluralidad de sus ideas.
- Fomenta el diálogo para resolver los conflictos y la participación social.
- Promociona la cultura.
- Fomenta la higiene y los hábitos saludables.
- Nos presenta personajes con sentido del deber, responsables, autónomos, coherentes y que vencen las dificultades con esfuerzo personal.
- Los protagonistas son personajes positivos y optimistas, con sentido crítico y capacidad autocrítica.
- El guion respeta el honor y la intimidad.
Valores negativos
- Fomenta la violencia verbal o física, el odio y el menosprecio, la discriminación y la burla.
- Utiliza un lenguaje sexista y frivoliza el papel de la mujer, el sexo, la religión, etc.
- Ataca la cultura y usa un lenguaje grosero, discriminatorio y denigrante.
- Fomenta las conductas no saludables como el alcohol y la droga.
- Utiliza la publicidad encubierta para fomentar la compra de productos e incitar al consumo.
- Nos presenta maltratos físicos y psicológicos y se utilizan armas de forma ostentosa y fuera de contexto.
- Se presenta de manera irónica los defectos físicos y psíquicos de algunos personajes.
Una vez finalizado tu análisis, con el espíritu crítico y la rebeldía que te caracteriza, debes decidir si quieres seguir en actitud pasiva ante la TV “a ver que me echan” o si prefieres ser tú el que llevas las riendas de lo que ves sin que te manipulen.

dimecres, 28 d’agost de 2019

L’educació inclusiva, un repte d’equitat i d’excel·lència - Josep Manuel Prats



Des de la perspectiva de la llibertat (presumptivament una gran conquesta de les democràcies occidentals) i des de la perspectiva de les famílies, totes tenim la mateixa necessitat: la de que els nostres fills rebin la millor educació possible, assoleixin el millor nivell d’acord amb les seves capacitats i ho puguin fer a l’escola que nosaltres, els pares i primers educadors, volem segons la nostra manera de concebre l’educació.
En aquest marc de llibertat que tots, repeteixo, tots els pares desitgem d’entrada, també hem d’aspirar a que l’equitat, és a dir, la igualtat d’oportunitats que cada persona necessiti per tal d’assolir els objectius individuals o generals, sigui present al sistema. I que qualsevol alumne de qualsevol escola de Catalunya tingui les mateixes oportunitats.
I, a més, que aquestes oportunitats incloguin l’excel·lència com a realitat a assolir, basada en el treball, el mèrit, la capacitat dels docents i dels alumnes. Sigui quina sigui la seva condició. I per excel·lència volem entendre l’adquisició dels majors coneixements, competències, habilitats i destreses de les que sigui capaç cada persona per desenvolupar-se amb autonomia a la societat en la que viu.
Hem volgut plantejar aquest número de la revista com un repàs a tot allò que passa, passarà o hauria de passar en la inclusió a l’educació. Especialment amb les persones, i també a les aules. I hem de desitjar que passi poc temps fins que deixem de fer servir el terme inclusió associat a l’educació. Educació i prou.
Persona. Família. Educació. Excel·lència. Per a tothom.

dimecres, 14 d’agost de 2019

L’heterogeneïtat com a avantatge - Eva Mateo



En el marc de l’Estratègia Europa 2020 (ET-2020), la Unió Europea ha establert uns objectius educatius que Catalunya assumeix i que obliguen al mestre a focalitzar els esforços. Amb aquest objectiu, el Departament d’Ensenyament ha elaborat diversos documents per al desplegament i concreció de les competències associades a les diferents matèries del currículum que el nen ha d’assolir a l’escola.
Per altra banda el mestre es troba a les classes amb una realitat que fa difícil assolir aquests objectius perquè els nostres alumnes són heterogenis; dins de les aules hi ha diferents ritmes i capacitats d’aprenentatge, diferents comportaments i actituds davant l’estudi, altes taxes de famílies immigrades de diferents països i amb diferents llengües maternes, i entorns socials i culturals molt diferents.
Els objectius bàsics i les competències que cadascun d’aquests alumnes ha d’aconseguir són els mateixos; tots els alumnes, siguin com siguin, provinguin d’on provinguin, es trobin en el nivell de coneixement que es trobin o puguin treballar d’una forma o d’una altra, tots han d’arribar als objectius que marca la llei escolar.


Però per a un mestre en les condicions normals de treball, això és una tasca quasi impossible. Els grups són massa grans, els mestres tenen moltes hores lectives i poc temps per a una dedicació individualitzada i grans dificultats si han de preparar ells mateixos material diferenciat segons les necessitats de cada alumne. No es pot esperar del mestre que amb les actuals condicions de treball assumeixi ell sol aquesta feina.
S’han de buscar camins per recolzar–lo en aquesta missió.
Com? I si aprofitem l’heterogeneïtat de les aules com una eina didàctica en comptes d’intentar homogeneïtzar-la? L’heterogeneïtat dels nostres alumnes no s’ha de veure com un problema, com un obstacle que dificulta l’aprenentatge de tota la classe, sinó que s’ha de veure com una riquesa, com una oportunitat que hem de saber aprofitar perquè pot ser beneficiosa per a tots els alumnes.
Perquè això sigui possible, el mestre necessita abans que res una eina de diagnòstic que li permeti veure quines són les capacitats i les dificultats de cadascun dels alumnes, i després cal que disposi de material diferent per oferir a cada alumne el que li convingui segons les seves necessitats. I el més important de tot, necessita temps per poder definir per a cada alumne un camí d’aprenentatge individualitzat. Ha de poder disposar d’aquest temps dins la classe mateix, durant les hores de treball amb el grup.
Tot això sols és possible si hi ha un autèntic canvi de cultura respecte al rol del mestre a la classe. Cal educar els alumnes perquè siguin ells els qui de ben petits assumeixin la responsabilitat i que de forma activa agafin les regnes de l’aprenentatge i que vegin el mestre com un guia i acompanyant.
Les noves tecnologies posen en mans dels professors una sèrie d’eines que ben utilitzades poden ajudar a dur a terme aquests objectius sense carregar el mestre més del que ja ho està.
En aquest article vull parlar d’una d’aquestes eines que ajuden a assolir les competències lingüístiques: el programa de foment a la lectura i la comprensió lectora www.ximixesca.com. Amb Xim i Xesca cadascun dels alumnes té un codi que li permetrà entrar al programa quan s’hagi llegit un llibre per respondre un qüestionari i veure si l’ha entès. Si ho fa bé, guanya punts lectors. Així Xim i Xesca fomenta la lectura voluntària i motiva els alumnes a posar atenció en el que llegeixen.
Un mestre pot posar a disposició dels seus alumnes diversos llibres per llegir, de forma que siguin ells els qui decideixin què llegeixen, segons els graus de dificultat, el tema que els interessa, etc. A partir d’aquí, al mestre ja no li cal fer una classe frontal que l’obliga a fer la mateixa classe per a tots els alumnes, sinó que dona temps als nens perquè llegeixin i controlin el que van fent amb l’ajuda de Xim i Xesca.
Aquesta és l’estona que el mestre pot dedicar a xerrades individuals amb cadascun dels nens, veure el que necessiten i com pot ajudar-los. Com que ell mateix té també accés als resultats de les preguntes que els nens han respost en el programa, pot controlar si han fet bé la seva feina, si han entès el que han llegit i si el llibre triat era l’adequat. Aquest treball és una eina molt adequada per potenciar les competències bàsiques de lectura i de comprensió lectora, i – el que encara és més important – per crear un hàbit de lectura. Qualsevol pedagog estarà d’acord amb l’afirmació de que s’aprèn més, quan s’aprèn amb ganes i motivació. I això és possible si oferim als nens diferents possibilitats de lectura en comptes de reduir la lectura a uns quants llibres obligatoris.
Per altra banda, amb Xim i Xesca la lectura individual converteix la classe, a través dels punts aconseguits per la comprensió lectora, en un equip lector; tots els alumnes diferents, cadascun amb les seves capacitats, facilitats o dificultats, tots se senten units formant part d’un equip que millora, gràcies a ells, dia a dia i curs darrere curs.
D’aquesta forma els nens aprenen a no veure les diferències que hi ha entre ells com quelcom negatiu, sinó com una riquesa que els permet complementar-se, aprendre uns dels altres i ajudar-se mútuament.

dimecres, 24 de juliol de 2019

Ensenyar i motivar els alumnes del segle XXI. Noves tecnologies, més oportunitats - Xavier Camí Pericó


Xavier Camí Pericó - Direcció Centre d' estudis STUCOM

Transcorreguda la primera dècada del nou segle, el sector de l'educació entra de ple al debat sobre l'aplicació de les noves tecnologies en l'àmbit educatiu. Les noves tecnologies ofereixen oportunitats fins ara desconegudes al sector i se'ns planteja la necessitat d'aplicar-les amb la finalitat de potenciar l'aprenentatge i la motivació dels alumnes. Ara bé, reflexionem sobre alguns aspectes:
Punt de partida: tecnologia vs. metodologia pedagògica. En l'àmbit de la producció, els canvis tecnològics en els processos productius aconsegueixen una major eficiència en l'elaboració del producte, és a dir, s’obté la mateixa fabricació a un cost marginal inferior.
Avui dia, ningú no posa en dubte que la inversió en R+D és fonamental per a potenciar que aquests canvis tecnològics es produeixin i, per tant, per aconseguir uns millors resultats a llarg termini. Si traslladem l'exemple al nostre sector, observarem que aquesta mateixa teoria no s'ha aplicat, com a mínim de manera generalitzada, en l'educació, per bé que existeixin clars paral·lelismes.
De fet, podríem substituir els termes «tecnologia» per «metodologia» o «pedagogia emprada a les escoles» i «eficiència productiva» per «aprenentatge o resultats acadèmics dels nostres alumnes» i afirmar que, si les institucions educatives apostem per la innovació educativa -i això inclou l'aplicació de les noves tecnologies-, podrem aconseguir millors resultats en el procés d'aprenentatge dels alumnes.
Els temps canvien i els nostres alumnes també. L'era digital
La nostra societat és líquida, ràpida i canviant. Tot va de pressa, tot urgeix. Per què? Perquè tenim les eines que ens permeten accedir a tot, en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Buscar informació ara, escoltar música ara, connectar amb amics, veure les seves fotos o parlar-hi, tot de manera immediata. I si ho podem tenir ara, per què hem d’esperar? Vivim a l'era digital. Els adults partim de referències tecnològiques com el televisor, el telèfon, el fax i l'ordinador personal sense connexió a Internet. Som massa conscients dels canvis tecnològics que s'estan produint al nostre voltant, i sovint la nostra condició humana i l'edat ens fan ser reticents a acceptar aquesta tecnologia i a fer-la nostra.
Tanmateix, quines seran les referències tecnològiques dels nostres alumnes? Uns equips informàtics més potents, videojocs increïbles, llibres digitals, Google, Youtube, Facebook, Tuenti, Twitter, l’Iphone... i això tot just acaba de començar.
La utilització d'aquestes tecnologies està potenciant aptituds i habilitats en els joves inexistents en anteriors generacions i possiblement n’està minvant d’altres que considerem imprescindibles i que, lògicament, caldrà potenciar mitjançant l'educació.
Si copsem aquesta nova realitat, continuarem pensant que podem emprar la mateixa pedagogia que hem utilitzat durant les darreres dècades? Es pot motivar un alumne del s. XXI de la mateixa manera que calia suscitar l’atenció d’un alumne del s. XX? Cal promoure canvis metodològics en l'educació? Quin serà l'entorn laboral dels nostres alumnes? Els centres educatius hem de ser conscients que els alumnes que ara comencen l’educació secundària estaran en disposició de treballar una vegada acabats els estudis superiors, l'any 2020, i que ho faran aproximadament fins l'any 2060, amb el permís de les regulacions pertinents en matèria de jubilació.
A aquests joves els ha tocat jugar en l'era digital, però també els tocarà crear, dissenyar, treballar i consumir en la mateixa era i, per aquest motiu, hem de vetllar per la seva «e-competència», és a dir, potenciar les seves competències digitals i, per tant, la seva alfabetització digital. Han de ser competents en l'aplicació de les noves tecnologies per tal que aquestes eines els permetin desenvolupar-se amb facilitat en un entorn laboral complex i canviant. Al segle XXI, ser «e-competent» serà una condició necessària però, desgraciadament, no suficient.
Conclusió
No hi ha dubte que les noves tecnologies ja estan generant inquietuds en el sector educatiu. Si bé és cert que en la majoria de centres educatius s'estan duent a terme inversions en tecnologia, moltes vegades aquestes iniciatives es fan sense una planificació prèvia i sense uns objectius pedagògics clars.

Al meu entendre, aquest nou escenari que ens presenta l'era digital ens brinda l'oportunitat de realitzar una profitosa transformació en matèria d'educació. Es tracta d’una transformació que cal que duguem a terme amb planificació, formació, inversió i determinació però, al mateix temps, amb prudència i seny, atès que la finalitat d’aquesta iniciativa ha de ser millorar els resultats obtinguts i no aconseguir-ho seria, per tant, un fracàs rotund.
D'altra banda, no fer res no és una opció vàlida. Si els professionals del sector no afrontem aquesta realitat, estarem ajornant el problema i el handicap entre els alumnes i els docents serà cada vegada més gran.