dimecres, 20 de juny de 2018

Un nuevo concepto educativo integral e innovador. Hacia un contexto global de la jornada escolar - Maite Jou


Un nuevo concepto educativo integral e innovador. Hacia un contexto global de la jornada escolar
Maite Jou
En 2007 era delegada de ANPE Tarragona
Los pasados 4 y 5 de mayo tuvo lugar en Tarragona el congreso La Jornada Continua, una opción de la autonomía de centros, organizado por el sindicato ANPE, que reunió a más de 300 representantes de la Comunidad Educativa para debatir un nuevo concepto del horario escolar que dé respuesta a las exigencias familiares y educativas de una sociedad cada vez más heterogénea. ANPE ha atendido así a múltiples demandas de información, convocando a un total de 23 ponentes en representación de todos los ámbitos educativos y sociales de Cataluña (docentes, padres, municipios y empresarios), así como a cinco CCAA (Baleares, Cantabria, Murcia, Extremadura y La Rioja).
Hubo acuerdo en que el funcionamiento de los centros escolares debe tratarse desde un contexto global de jornada escolar, que diferencie los horarios del centro, del profesorado y del alumnado, rompiendo el tópico de su identidad. Así, en virtud del plan de autonomía de centros que contemplan el Pacte Nacional per l’Educació y la LOE, cada uno debería poder decidir si imparte 5 ó 6 horas en primaria, o bien jornada lectiva continua/partida en primaria y secundaria, de acuerdo con su Comunidad Educativa.
Este derecho debería contemplarse en la prevista Llei Catalana d’Educació, según los acuerdos del vigente Pacte Nacional per l’Educació.
Según demuestran las experiencias más modernas, el horario lectivo debería ser sólo de mañanas (como en la mayoría de los países, europeos e internacionales, y en todos o casi todos los centros públicos -también privados- de 13 de las 17 CCAA del Estado). Así lo recomiendan los estudios de cronopsicología sobre excelencia de aprendizaje. Esto permite, además, desde el momento de la tarde que se decida, ofertar 2 ó 3 horas de Actividades Formativas Complementarias, donde se inscriban los alumnos por afición, afinidad o atención específica, coordinadas por las administraciones, AMPAs, direcciones de centros y profesorado, organizaciones de tiempo libre, entidades sociales locales y otros, a fin de que en verdad la educación sea responsabilidad común. En los centros escolares de las CCAA donde siguen este modelo de jornada hay un elevado grado de satisfacción de la Comunidad Educativa, y se les suman progresivamente los demás. No es una reducción de la jornada escolar del alumno (25 horas lectivas, la 6ª hora vigente en Cataluña no es curricular) ni del profesorado, sino que se trata de ampliar sus posibilidades con actividades impartidas por profesionales especializados, de familias de FP, por ejemplo.
Esta organización del horario sí que concilia la vida familiar y escolar según necesidades. El progenitor escoge recoger a su hijo/a a las 14:00 h (tras el horario lectivo), a las 16:00 h (después de comer), o finalizadas una, dos, incluso tres actividades: estudio asistido, lectura, refuerzo, idioma, informática, cultura e interculturalidad, deportes, talleres artísticos de expresión o interpretación, educación vial, educación sanitaria, educación emocional, primeros auxilios, psicomotricidad, etc.
ANPE Cataluña inicia con este Congreso un debate sobre un novedoso concepto de Educación Integral e Integradora que racionaliza los horarios escolares, amoldándolos a la heterogeneidad de circunstancias familiares y realidades locales de una sociedad cada vez más plural.



dimecres, 6 de juny de 2018

Finançament i participació en la Llei Catalana d’Educació (article publicat al 2007)


El 22 de març de 2007, dins el marc de la celebració del XXV aniversari de la fundació de la Fapel, va tenir lloc al Caixa Fòrum de Barcelona el Seminari, obert a tothom, sota el títol “La Llei Catalana d’Educació: Finançament i Participació”. Les conclusions del seminari es poden resumir en la necessitat de la participació activa dels pares en l’educació i la necessitat d’un finançament suficient per a totes les escoles, per tal que tots els nens i nenes tinguin les mateixes oportunitats, i que els pares puguin escollir amb llibertat l’educació que volen per als seus fills.
De nou, es va recordar al seminari, que els pares som els primers educadors i responsables
en primera instància de l’educació dels nostres fills i filles. Ens assisteix el dret fonamental que els poders públics garanteixin que aquesta educació es realitza d’acord amb les nostres conviccions morals. Som els pares els que tenim el dret i el deure d’escollir lliurement el que ens pugui semblar millor, sense intromissions de l’Estat.
Antoni Arasanz, president de la Fapel, va iniciar el seminari amb una ponència sobre el bon govern a les escoles, centrant el tema en la participació activa dels pares i mares. Es va basar en el Llibre Blanc de la Gouvernance de la Unió Europea de l’any 2001. El president de la fapel va demanar una participació activa dels pares i mares per a un bon govern dels centres.
En una segona ponència del Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona, el Dr. José Antonio García Durán va afirmar en repetides ocasions que les famílies que porten els seus fills a l’escola concertada estan patint una forta discriminació (molts milers d’euros per família i nen o nena) perquè volen una educació determinada per als seus fills i filles. Estan, per tant, pagant dues vegades l’educació dels seus fills i va reclamar la subvenció absoluta de l’escola, per tant, un finançament que permeti les mateixes oportunitats per a tots.
A l’última taula rodona, cal destacar l’opinió d’Eugeni Garcia, assessor del conseller d’Educació de la Generalitat, i membre de la Comissió de Seguiment del Pacte Nacional per l’Educació, que va reconèixer que la Generalitat no està destinant prou recursos econòmics a l’educació, ja que s’estan dedicant a altres polítiques més prioritàries, com ara la gent gran o la immigració.
En el decurs de la taula, en arribar al torn de preguntes, un dels participants com a públic va reclamar que des de determinats sectors es deixessin de dir les fal·làcies que s’han dit sobre l’escola concertada. La primera d’elles és que l’escola concertada roba als seus pares mitjançant les Fundacions.
L’existència de les Fundacions, instruments absolutament legals, permet que l’escola pugui rebre els ingressos, a través d’aportacions voluntàries de les famílies, per poder sobreviure. Els diners són invertits íntegrament a l’escola i no van a la butxaca de ningú més, tal i com s’ha volgut fer creure a la societat des de determinats sectors tendenciosos de la comunitat educativa.

El model educatiu d’interès públic i la nova llei d’educació - Irene Rigau i Oliver


El model educatiu d’interès públic i la nova llei d’educació
Irene Rigau i Oliver
Va ser diputada del Parlament de Catalunya des de 2003 fins 2011 per CIU i des de 2012 és diputada de Junys pel Sí.
Convergència i Unió proposa per a Catalunya la definició i desplegament del model d’interès públic d’acord amb el que preveu el nou Estatut d’Autonomia. Entenem que la llei catalana d’educació ha de fomentar les característiques del model d’interès públic que ha de garantir els drets i les llibertats d’educació, especialment, el dret constitucional dels pares a escollir l’ensenyament dels seus fills. D’acord amb les premisses estatutàries, la llei ha de recollir els drets i deures en l’àmbit de l’educació que han de quedar fixats i garantits:
a. El dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat.
b. El dret de les mares i els pares que llurs fills i filles rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública.
c. El dret a la formació professional i a la formació permanent de totes les persones.
d. El dret a rebre l’ensenyament en català, el qual s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.
Les característiques del nou model han de regular-se a l’articulat de la llei per la qual es garanteixin els aspectes següents:
a. La suficiència financera dels centres docents de la Generalitat de Catalunya.
b. La suficiència de finançament dels centres docents privats. En els centres concertats, les etapes gratuïtes ho seran efectivament, mitjançant l’augment de la partida econòmica destinada a atendre les despeses de funcionament.
c. La disponibilitat dels recursos necessaris i suficients per atendre el dret de totes les persones a disposar d’ajuts públics.
d. L’elaboració participada de la programació dels llocs escolars. A les àrees territorials de forta demanda o insuficientment ateses, es construiran centres de titularitat pública i es podran establir subvencions i ajuts per a la construcció, ampliació i equipament de centres que serveixin a l’interès públic i acceptin el model de servei educatiu d’interès públic reconegut a l’Estatut d’Autonomia i al Pacte Nacional per l’Educació en concordança amb la legislació vigent.
e. Un sistema d’elecció de centres i d’admissió d’alumnes. Tots els centres docents podran fixar criteris complementaris en l’admissió d’alumnes, sempre que no suposin discriminació per qualsevulla causa o circumstància personal o social.
f. El respecte al projecte educatiu dels centres públics i al caràcter propi dels centres d’iniciativa privada.
La nova llei hauria de regular també els nous mecanismes de participació i dels sectors afectats en la programació educativa que al nostre entendre requereix:
a. La participació efectiva de les Administracions Locals, les quals també intervindran en la planificació, l’ordenació i la gestió de l’educació en el temps escolar i en el no escolar.
b. La participació efectiva de les Organitzacions de titulars dels centres d’iniciativa social, amb voluntat de servei d’interès públic.
c. La participació efectiva dels membres de la comunitat educativa, famílies, professors, mestres i altre personal i alumnes, que tenen també el dret a participar en les decisions dels centres docents. Els directors dels centres públics seran especialment escoltats.
d. El debat i la participació de tots els sectors socials i culturals interessats en l’educació.
El model educatiu d’interès públic ha de promoure la coresponsabilització família-escola
com un dels valors fonamentals. Per aquest motiu la llei ha d’establir les responsabilitats mútues, tot tenint en compte els aspectes de l’educació familiar que no es poden delegar.
L’entrada al segle XXI, amb els canvis socials que s’estan produint els darrers anys, obliga a l’Administració i als centres a una important adaptació i modernització de mètodes d’ensenyament. Per aquest motiu la llei ha de garantir la potenciació de les tecnologies amb l’aprenentatge de l’anglès com a tercera llengua, el bon domini de la llengua castellana i la garantia que el català continuï essent la llengua vehicular de l’ensenyament.

dilluns, 4 de juny de 2018

Toni Martorell - Innovar i ordenar el sistema educatiu català


Innovar i ordenar el sistema educatiu català
Toni Martorell, Isabel Darder
PSC Educació (article publicat al 2007)
L’actual complexitat de la societat occidental i les respostes educatives que ens hem d’exigir com a societat desenvolupada no és possible abordar-les amb l’actual sistema
educatiu.
Fins i tot ens atrevim a afirmar que les solucions van més enllà dels propis centres educatius, més enllà de l’acció de les famílies i més enllà de les mateixes administracions.
Ens referim a la necessària coresponsabilitat entre tots els implicats en l’educació; això sí, cada agent amb les seves responsabilitats, la principal de les famílies, la fonamental dels centres educatius, les imprescindibles de les administracions públiques i, en darrer terme, les dels diferents agents educatius.
Des del PSC partim de la convicció que la via per anar injectant recursos al sistema és una via que tendeix a l’esgotament. Si s’aplica sense més intenció estratègica, sols dona resultats molt minsos a curt termini i, a mig termini, genera nous problemes.
Hem de convenir que els recursos sense uns objectius i unes finalitats concrets acaben esdevenint per pròpia naturalesa insuficients.
Aquestes dues raons ens porten a proclamar que cal fer una modificació innovadora del sistema educatiu amb uns objectius clars:
a. Equilibrar el sistema educatiu amb la posada al dia de l’ordenament jurídic que afecta l’educació (la LOE i el seu desplegament, noves competències de l’Estatut, i la futura Llei d’educació de Catalunya).
b. Fer les modificacions necessàries pel que fa a l’organització, el repartiment de responsabilitats i la reassignació de funcions entre tots els actors que intervenen en el fet educatiu (el compliment del Pacte Nacional per l’Educació).
Ara bé, aquesta idea no posa en qüestió el sistema educatiu com a sistema social organitzat i, per tant, no posa en qüestió el centre educatiu, ni el fet educatiu, ni el paper de les famílies i ni tan sols l’existència dels diferents nivells d’administració. El que sí posa en qüestió és l’actual repartiment de rols, funcions i responsabilitats assignades a cada un dels actors que intervenen en l’educació.
Aquest és l’argument que ha portat a un gran pacte per l’educació a Catalunya. Un acord amb els ajuntaments i els ens locals per apropar la gestió i els recursos educatius a les realitats i possibilitats de l’entorn i alhora facilitar-ne la connexió en xarxa. Un segon acord de coresponsabilitat amb les famílies per facilitar l’exercici de les seves responsabilitats educatives i per compartir tasques educatives amb una participació més personalitzada i pròxima. Un tercer acord amb les escoles finançades amb fons públics per un servei públic educatiu integrador que assumeixi la responsabilitat d’una educació de qualitat per a tothom. I un quart acord amb la comunitat educativa per la millora dels centres educatius públics, dotant-los de més autonomia curricular, organitzativa, de gestió i econòmica.
Des d’aquest punt de vista, l’acord del Pacte Nacional per l’Educació comporta en ell mateix l’elaboració de la nova Llei d’educació de Catalunya.
L’objectiu d’aquesta llei ha de ser la regulació del sistema educatiu de Catalunya en el marc dels valors establerts al sistema normatiu dels quals ens hem dotat, de manera que sigui possible oferir a la ciutadania un marc estable que doni coherència al conjunt del sistema educatiu i que permeti avançar cap a l’excel·lència educativa sobre la base de la igualtat d’accés i d’oportunitats.
Cal concretar aquests objectius en diferents principis i temes bàsics:
1. L’educació com a dret bàsic de caràcter universal que assegura les condicions d’igualtat, d’equitat i de justícia social.
2. La presència de la tradició educativa catalana com a riquesa educativa pròpia (llengua i cultura, drets i deures, sabers, formació, experiència pedagògica i innovadora, tradició cívica i associativa…).
3. La gratuïtat en l’educació obligatòria per garantir la igualtat d’oportunitats.
4. La planificació de les necessitats educatives que ha de donar resposta a les noves necessitats i realitat territorials i demogràfiques.
5. La promoció del coneixement de la llengua i la cultura catalanes pròpies de l’entorn i la realitat social de Catalunya.
6. L’assoliment de la cohesió social i la igualtat d’oportunitats mitjançant la transmissió de coneixements, valors i actituds, i la promoció d’aptituds per formar ciutadans autònoms i responsables.
7. La configuració d’un sistema caracteritzat per una xarxa de centres de titularitat pública i de titularitat privada dins el marc d’un servei general amb objectius compartits, amb un mateix compromís social i educatiu.
8. La planificació en un territori educatiu en què totes les administracions col·laboren i se senten co-responsables.
9. El reconeixement del paper fonamental de les famílies en el procés educatiu com a primera instància socialitzadora de la infància i la potenciació de la seva participació en la vida escolar, amb especial atenció a la seva diversitat, als nous models de família i a la necessitat de conciliar la vida familiar amb la laboral i la personal.
10. El reconeixement de la funció docent del professorat amb la seva experiència pedagògica i en valors, la seva formació permanent adaptada als canvis, la nova formació inicial i el seu compromís per una societat més humana.
11. L’autonomia dels centres educatius com a eina fonamental per a la millora de la qualitat i l’equitat del sistema.
12. L’avaluació del sistema per millorar el coneixement del funcionament del sistema i dels seus resultats.
13. L’afavoriment de les noves tecnologies de la informació, la comunicació i l’aprenentatge.
14. El foment de la dimensió europea del nostre sistema educatiu.
Aquests punts i la seva ampliació i matisació haurien de ser el guió per una nova Llei d’educació de Catalunya, objectiu polític pel qual des del PSC treballarem en tots els nivells en què tenim responsabilitat. I ho farem perquè, per la nostra tradició de partit compromès amb l’educació, ens sentim absolutament responsables de l’instrument de governament educatiu més important del nostre país en els darrers anys: el Pacte nacional per l’educació.


dimecres, 23 de maig de 2018

I Congreso Internacional de Educación Diferenciada – Una opción que enriquece el panorama educativo


I Congreso Internacional de Educación Diferenciada – Una opción que enriquece el panorama educativo
(article publicat en 2007)
Gabinet de comunicació d’EASSE
El pasado mes de abril tuvo lugar en Barcelona el I Congreso Internacional de Educación Diferenciada. La organización corrió a cargo de EASSE (European Association Single-Sex Education), con el Foro de Educación Diferenciada y el Instituto de Estudios Superiores de la Familia (Universitat Internacional de Catalunya).
Con este evento se inauguró la posibilidad de que los expertos y personas interesadas de todo el mundo tuviesen un foro presencial donde exponer sus investigaciones y opiniones en torno a la educación diferenciada. La convocatoria reunió a más de 500 docentes de 21 países de los 5 continentes en un hotel de Barcelona.
Entre los ponentes estaban los máximos expertos mundiales. Destacó la presencia del Dr. Cornelius Riordan, del Providence College (Providence, EE. UU.). Durante dos décadas, se ha dedicado al estudio de los logros de la educación diferenciada y mixta en todos los niveles de escolarización, publicando obras que son de referencia en el tema. Su campo de especialización es la organización social de las escuelas y los resultados educativos de esta organización. Actualmente dirige un proyecto para el Departamento de Educación de
los EE.UU., titulado “Single-Sex Public Schools: Characteristics and Effects”.
En su ponencia, Riordan destacó la necesidad de más investigación rigurosa sobre la efectividad de las escuelas mixtas y diferenciadas. También hizo referencia a la consideración de otros factores, como las características de los alumnos que atienden a una escuela determinada. Apuntó resultados de sus investigaciones, en las que se concluye que los alumnos y alumnas de escuelas diferenciadas obtienen mayor rendimiento académico, trabajo, liderazgo y disciplina, así como una disminución de los estereotipos de género. Durante su ponencia, presentó en primicia los resultados de su última investigación.
La Dra. Abigail N. James impartió una conferencia con el título “Neurobiología y estilos de aprendizaje”. James es experta en la psicología evolutiva relativa al género aplicada a la educación. Algunas diferencias entre niños y niñas, dijo, tienen una base en las diferencias estructurales entre el cerebro masculino y femenino; esto lleva a la necesidad de que el profesor conozca las peculiares percepciones del mundo de cada sexo, así como su distinta respuesta a los estímulos. Ilustró su tesis con numerosos ejemplos prácticos.
La Dra. Inger Enkvist, procedente de Suecia, catedrática en la Universidad de Lund y experta en educación comparada, habló sobre la igualdad y la diversidad en el proceso educativo: mostró la necesidad urgente de reconsiderar algunas pedagogías y feminismos y consideró los aportes de la educación diferenciada en la calidad educativa para chicas y chicos.
Fue también de especial interés el taller en el que ponentes de los 5 continentes hablaron de la situación de la educación diferenciada en su entorno. Participaron: Robert Stephenson, Subdirector Señor de ETON College en el Reino Unido; Faustinus Marea Higwira, de Uganda, experto y asesor en educación de la UNESCO. Ian Kwan, director del Personal Formation Council at Tak Sun secondary School (Hong Kong); Elisabeth Vierheller, Delegada de la Asociación Latinoamericana de Centros de Educación Diferenciada (ALCED) de Argentina y Matthew Aldous Matthew, de Redlife College en Australia. Moderó Carmen Pontieri de “Familia e Scuola” (Italia).
En otro workshop se abordaron las cuestiones de género en la educación de la afectividad y la socialización, en el que participaron Teresa Martínez y Patricia Martínez Peroni. Las cuestiones referentes a los debates naturaleza/cultura, igualdad/diversidad y feminismos, fueron tratados por Jutta Burggraf (Doctora en Psicopedagogía por la Universidad de Colonia), Cristian Conen, argentino y doctor en derecho matrimonial, y Núria Chinchilla, Doctora en Dirección de Empresas y Directora del Centro Internacional Trabajo y Familia del IESE Business School.
El Congreso finalizó con las aportaciones de Jaume Camps, investigador del Instituto de Estudios Superiores de la Familia, sobre los procesos históricos e ideológicos en torno a las cuestiones de género en la educación. Y la conferencia de Enric Vidal, responsable de la línea de investigación en Educación y Género de la Universitat Internacional de Catalunya, se habló de las aportaciones de la educación diferenciada, la optimización de las potencialidades de esa organización escolar y las cuestiones de igualdad en la educación.
Conclusiones del Congreso
El estudio y análisis de los investigadores y participantes en el I Congreso Internacional de Educación Diferenciada ha llevado a las siguientes conclusiones
1 La educación diferenciada se perfila en el siglo XXI como un tipo de organización
escolar con una demanda creciente por parte de las familias y con buenos resultados, tanto académicos como para la convivencia.
2 La educación diferenciada ha demostrado su eficacia para superar los estereotipos de género, para garantizar la igualdad de oportunidades y para luchar contra el fracaso escolar.
3 Los conocimientos actuales sobre antropología y la neurobiología confirman la necesidad de tener en cuenta las diferencias de género en el proceso de aprendizaje.
4 La educación diferenciada enriquece el panorama educativo al ofrecer a las familias una mayor diversidad de soluciones educativas. Imponer un modelo único es regresivo y empobrecedor.
5 Se constata la necesidad de seguir realizando estudios científicos sobre todos los ámbitos que se refieran a la educación diferenciada.
6 Conviene dar a conocer a la sociedad, y especialmente al ámbito educativo, la necesidad de tratar en la escuela las diferencias de género y difundir los beneficios de la educación diferenciada.

dimecres, 9 de maig de 2018

Una llei d’educació, és realment necessària? - Carina Mejías


Una llei d’educació, és realment necessària?
Carina Mejías
Va ser diputada del Parlament de Catalunya entre el 1999 i 2003 i entre el 2006 i el 2010. Des del 2012 és diputada per Ciutadans (article publicat en 2007)
Les filosofies que inspiren les diverses ideologies polítiques anhelen societats diferents, que van des de les societats igualitàries i homogènies de l’esquerra fins a les societats obertes, amb capacitat crítica i sensibilitat social i familiar, de les més liberals. Aquestes diferències impliquen necessàriament tenir criteris distints a l’hora d’educar i, per tant, d’aquí parteix la dificultat de trobar punts d’acord, quan el sistema educatiu és objecte de debat polític.
Els polítics sabem que l’educació té una importància cabdal a la societat que volem per al futur. No obstant, cal fer l’exercici responsable de no sotmetre la legislació del sistema educatiu als interessos polítics i garantir un marc legislatiu i competencial estable, que permeti als governs prendre les decisions precises en cada moment sense que això impliqui un canvi normatiu, que convulsi tot el sistema.
Durant els darrers vuit anys, els governs han detectat clarament que el sistema educatiu necessitava reformes urgents, que adaptessin la seva estructura als nous temps i a les noves exigències d’un alumnat que ha canviat substancialment els seus hàbits, els seus costums i que té accés a uns nivells d’informació molt alts, que no sempre contribueixen positivament a la seva formació com a persona.
El Partit Popular de Catalunya va concórrer a les eleccions autonòmiques amb un projecte polític molt ambiciós en educació, que no inclou dedicar més temps i més diners a nous canvis normatius i a elaborar una llei d’educació per a Catalunya. Creiem que l’actual marc normatiu permet legislar sobre els aspectes més importants del sistema i el nivell d’autonomia assolit permet assignar la dotació econòmica suficient per disposar dels mitjans humans i dels recursos tècnics necessaris que l’educació exigeix avui.
Som coneixedors de les enormes dificultats per les que passa l’ensenyament a Catalunya i, de fet, així ho reflecteixen els indicadors nacionals i internacionals, que ens situen a la cua del rendiment escolar respecte d’altres països europeus. Aquesta situació, que ja s’està allargant massa en el temps, requereix amb certa urgència un pla de mesures concretes que tinguin, com a objectiu prioritari, la millora del rendiment escolar dels nostres alumnes, la seva formació com a persones, afavorir les millors condicions de treball del professorat, millorar la seva autoestima i la seva consideració social.
La família és un element fonamental en les decisions rellevants en l’educació dels fills i, per tant, s’ha de garantir la pluralitat d’opcions educatives, que permeti als pares decidir l’educació que volen per als seus fills, d’acord amb les seves conviccions, en les quals la transmissió de valors de respecte, responsabilitat i esforç seran decisius per aconseguir l’èxit personal. La col·laboració entre pares i professors ha d’ajudar a enfortir l’autoritat del mestre i, alhora, l’autoritat dels mestres, refermarà uns millors nivells de convivència als centres educatius.
La motivació dels nostres alumnes ha de ser també una clara prioritat, els estímuls han d’arribar a aconseguir l’interès, la curiositat i l’esperit crític dels alumnes per allò que estudien i que no és sempre per a tots el mateix, atès que no tots tenen les mateixes capacitats i ambicions. La diversificació curricular, la semi professionalització dels estudis per a aquells que tenen més dificultats o la disminució de les ràtios, són mecanismes a l’abast, que de ben segur millorarien l’interès i el rendiment escolar.
Totes aquestes mesures no necessiten una nova “Llei d’educació catalana”. El que necessiten és la voluntat política d’acabar amb els rèdits partidistes i amb els tòpics, que enfronten l’escola pública i la privada, que fan de la immigració l’excusa de la ineficàcia i que cedeixen davant experiències caducades, impròpies dels nous temps i que l’única solució que aporten, rau en continuar rebaixant l’exigència en el rendiment escolar.
Per al Partit Popular de Catalunya, només cal més eficàcia en la gestió. Així ho hem demostrat allà on governem i on els ciutadans ens han revalidat la seva confiança.
Per això, seguirem treballant perquè Catalunya garanteixi un millor futur per a les noves generacions.

dimecres, 25 d’abril de 2018

Entrevista amb Isabel Darder, realitzada l’any 2007



Entrevista amb Isabel Darder, realitzada l’any 2007
“El pacte ens dona un marc de confiança i col·laboració”
Isabel Darder, era directora general d’atenció a la comunitat educativa, en el departament d’Educació, quan estava dirigit per Ernest Maragall. Va crear la direcció general d’Atenció a la Comunitat Educativa amb l’objectiu d’assolir una connexió fluida i àgil amb tots els estaments que participen en l’educació al nostre país, i que, a més de crear-ne de nous, aglutina i racionalitza diversos serveis que el departament tenia repartits en varies direccions generals. L’engranatge, gens senzill, es va posar en marxa i en breu es van percebre els primers resultats. De les seves funcions vam parlar amb Isabel Darder, la responsable de la nova direcció general.
Isabel Darder era la directora general d’Atenció a la Comunitat Educativa, una direcció general de recent creació, que venia a omplir una demanda existent entre molts dels partners de la comunitat educativa, entre ells la mateixa fapel. Isabel Darder és mestre d’educació especial en una escola ordinària i des de ben jove va mostrar les seves inquietuds per intentar millorar aspectes de l’educació d’aquest país, el que la va portar a col·laborar en diferents àmbits dins del sector. És secretària d’educació i universitats de l’executiva nacional del PSC.
Calia aquesta nova direcció general?
ID. El primer que va fer el conseller Maragall és racionalitzar el Departament d’Educació, que estava dissenyat per a una 1mida i un volum de persones que no és el que té en l’actualitat. Ara ens movem en unes dimensions molt més grans: estem parlant d’uns 80.000 mestres i un milió d’alumnes. Tenim moltes més escoles bressol que quan es va posar en marxa, moltes més relacions amb els ajuntaments catalans i, amb l’aplicació del Pacte Nacional per a l’Educació, és fan molts més ajuts per les famílies, del tipus beques menjador, per activitat extraescolar, per aquelles setmanes de juny i setembre...
En conjunt, tenim un volum molt gran d’atenció a la comunitat educativa i amb el departament i els canals que existien eren insuficients. El conseller Maragall tenia molt clar que calia dinamitzar tot això, fer que tots ens sentim més propers i que les coses poguessin anar més àgils, ràpides i comunicar-nos, entendre’ns i estar més a prop un dels altres. Sembla que ha estat ben rebuda. La veritat és que una iniciativa d’aquesta mena era reclamada per diversos sectors de la comunitat educativa. Ara estem començant, però crec que a totes les persones a lesa que els hem anat explicant quines són les nostres funcions tenen força expectatives, el que passa és que estem creixent poc a poc, perquè estem construint una direcció general nova. El que espero és que la gent no es decebi massa d’hora. Que tinguem temps de construir aquest engranatge, que no és senzill i, de mica en mica, puguem tenir totes aquestes relacions amb els pares, professionals, alumnes, amb qui calgui, de forma periòdica perquè realment tinguem una connexió fluida i àgil.
Quines són en concret les seves funcions?
ID. La bàsica és atendre la comunitat educativa, per tant, acostar-se, dissenyar tota una sèrie de canals que van més enllà del donar informació, atendre trucades telefòniques i fer reunions amb les entitats. Estic parlant, per exemple, de fer taules estables de comunicació i col·laboració amb tot els sectors implicats. D’aquestes últimes, tenim decidit, per ara, fer-ne una per a les federacions de pares, una altra per a l’escola concertada, que fins ara no existia, i una altra per a l’educació en el lleure, que estem definit qui hi acabarà participant.
També tenim previst crear taules estables amb els altres departament amb els que col·laborem, com poden ser salut i cultura, amb els que tenim projectes comuns, per fer una tasca molt més estretament i mantenir relacions més estables i no tan puntuals. És a dir, també volem tenir molta cura de totes les qüestions que són més transversals.
Parleu d’atenció personalitzada.
ID. Crearem també una oficina d’atenció a les persones, en la que cada pare o cada mestre, o el mateix alumne, individualment, rebrà una atenció personalitzada. Actualment tenim la unitat de suport a la convivència escolar i pensem també en obrir una finestreta única que atengui els pares d’alumnes amb discapacitats, pel que fa a temes educatius, que és una reclamació del col·lectiu, i des d’on es coordinin totes les necessitats i ajudes que aquest col·lectiu pugui obtenir.
Però aquí no acaba la cosa.
ID. Cert, tenim més fronts oberts. Un altre encàrrec a aquesta direcció general és millorar, agilitzar i descentralitzar al màxim tots els tràmits burocràtics que és fan en la comunitat educativa. Per exemple, les reclamacions de notes, les adaptacions curriculars... estem estudiant, i proposant a la direcció general que s’encarrega de cada cas, com es pot simplificar el tràmit i reduir-ne el temps de gestió, que ara potser és excessivament llarg.
Dins d’aquest mateix vessant, també estem estudiant fer més àgils i racionals les subvencions, ajuts o convenis singulars que tenim amb la comunitat educativa. No cal que n’hi hagin molts, potser amb uns quants n’hi hauria prou. Per una altra banda, agilitzarem tots aquells canals, que no són d’acció directa però sí diríem mediàtica, que el departament ha de tenir amb la comunitat: webs, telèfon, publicacions... intentarem que
tot això sigui de veritat útil, assequible i àgil.
Sembla molt ambiciós aquesta pla.
ID. En realitat, moltes d’aquestes coses ja s’estaven fent en altres direccions generals, estaven repartides, i el que fa la nostra és aglutinar-les totes perquè siguin més properes a la comunitat educativa i serveixin com a eina de coordinació i col·laboració, les unim i tenim una visió amb l’esperit de racionalitzar els esforços de manera que tothom sentin el departament més seu i més proper.
Com valora la situació actual de l’educació a Catalunya?
ID. Crec que tothom té clar que a Catalunya estem en un moment important, de canvi, i és evident que entre tots hem de decidir cap on anem. Amb el Pacte Nacional per l’Educació s’ha fet un gran esforç i crec que s’han posat les mesures adequades, el que passa és que els resultats els veurem d’aquí uns anys.
És la primera vegada que es fa un pacte amb tots els elements d’un mateix àmbit.
Quasi tothom, patronals, sindicat, moviments de renovació pedagògica, pares i mares, ajuntaments, l’administració educativa... tothom qui participa en l’educació en aquest país ha signat el Pacte. Per tant, és importantíssim. No hi ha precedents. I ara el que s’ha de fer és posar en marxa totes les mesures que el pacte ha dissenyat. Algunes ja ho estan. Ens calen aplicar les que encara no.

dimecres, 11 d’abril de 2018

Dolors Camats - Ara, la Llei



Ara, la Llei
Dolors Camats (al 2007 era Diputada al Parlament de Catalunya i portaveu d’ICV)
L’anterior legislatura ens ha deixat un nou context en política educativa. D’una banda a nivell normatiu, amb l’aprovació de la LOE, del nou Estatut i la signatura del Pacte Nacional per l’Educació. De l’altra, perquè les prioritats del Govern en matèria educativa també han patit un gir des del 2004, en el qual destaca una inversió espectacular en noves inversions escolars per assumir el creixement de l’alumnat i un augment de la despesa en l’escola pública, especialment en professorat, per sobre de les necessitats del creixement.
Amb aquests punts de partida, l’actual legislatura ha de ser, per lògica, la que aprovi per primera vegada una Llei d’Educació a Catalunya. La Llei ha de deixar constància dels acords que el PNE ha fet possibles, que han suposat acostar posicions per primera vegada a Catalunya. L’educació, o millor dit, el model del sistema educatiu, ha estat camp de batalla per la confrontació ideològica i política durant molts anys a Catalunya. Una societat moderna no s’ho pot permetre.
Per això, la fita del PNE és tan important i és tan necessari que la Llei reculli les posicions comunes de tothom. A ICV creiem imprescindible que la Llei garanteixi l’existència d’una xarxa única, per desenvolupar un servei públic d’educació amb iguals drets i deures, i alhora defensem el paper de lideratge de l’escola pública en el sector, ja que així es pot garantir també la modernitat, la qualitat i el lideratge de la resta del sistema educatiu.
Una llei per fixar aquest marc i, sobretot, que ha de servir per ampliar els drets educatius més enllà de l’ensenyament obligatori. Avui ja parlem dels drets educatius de la petita infància, però també de processos de formació al llarg de la vida, de l’educació no formal, de l’educació de les persones adultes, en les noves tecnologies o dels ensenyaments artístics, de tot un seguit de nous drets educatius que la nova llei ha de poder ampliar i consolidar.
Una llei basada en l’equitat, la qualitat i la coresponsabilitat. Equitat, perquè entenem que un sistema que no sigui equitatiu, a més a més de mantenir les desigualtats, deixa de
ser eficaç. Són precisament aquestes desigualtats les que repercuteixen en la qualitat de tot el sistema, d’uns centres i dels altres. I creiem que cal fer front a aquestes desigualtats allà on es produeixen, ja que no tots els centres pateixen les mateixes situacions o desequilibris.
El que anomenem fracàs escolar sovint és part de la reproducció d’altres desigualtats territorials o socials que, evidentment, des de l’educació hem de poder afrontar, i per tant caldrà recórrer a mesures i polítiques compensatòries no de forma indiscriminada o general, sinó cap a aquells centres o cap a aquells tipus d’alumnat que necessitin aquest
suport específic. Una llei que entenem que ha d’estar basada en la qualitat. Al darrere de moltes de les polítiques d’innovació, de les polítiques de millora, de les mesures que han de garantir aquesta qualitat, hi ha evidentment un esforç econòmic important que ens ha
d’anivellar definitivament a la despesa educativa que fan els països del nostre entorn.
També en aquest procés d’innovació, l’escola pública ha de tenir un paper central, un paper de motor, perquè com passa en altres sectors, com en la pròpia sanitat, és el sector públic el que marca el nivell, els estàndards, i els que pot atraure i incentivar la innovació i la millora de la qualitat. Una escola pública que per nosaltres és obvi que ha de ser una escola plural, una escola de qualitat i una escola laica on l’ensenyament és laic, tal com reconeix el nostre propi Estatut.
Una llei basada en la coresponsabilitat. Perquè cal la implicació de tots els agents educatius, començant pel propi professorat que s’ha de sentir partícip i protagonista dels canvis i les innovacions i que treballi en iguals condicions, sigui qui sigui el titular del seu centre. Els mestres són una peça clau en el dia a dia i en l’èxit de qualsevol mesura que es vulgui impulsar, per això des d’ICV creiem que ara val la pena reclamar que després d’un Pacte Nacional per l’Educació hi hagi també un pacte amb els equips docents per reproduir totes aquestes novetats i millores de cara als centres i de cara als equips docents.
Una coresponsabilitat que ha de significar també una organització del departament adaptada a noves realitats, als centres i a la realitat educativa de tots els territoris i, sobretot, que aproximi els centres a la gestió i l’administració del departament i que faci partícips també els ajuntaments. Una corresponsabilització que ha d’anar més enllà del món educatiu, que implica les famílies com element fonamental, però també les entitats d’educació en el lleure, els mitjans de comunicació i el món de l’empresa.

dimecres, 28 de març de 2018

Anem a debatre la futura llei


Anem a debatre la futura llei, per Antoni Arasanz, va ser el president de FAPEL (des de 1994 al 2010)
Passada l’aprovació de la LOE, ara arriba el moment de la veritat: serem capaços de dur a terme una Llei Catalana d’Educació? A la comissió de seguiment del Pacte Nacional per l’Educació se’ns va comentar un possible calendari de debat de la nova llei. Ens sembla correcte, sembla ben estructurat i el punt d’inici, “el llibre blanc”, que donaria peu a tot el debat, serà el mateix Pacte aprovat ara fa una mica més d’un any.
Fins aquí tot correcte, ara bé, hi ha una sèrie de temes que s’han endarrerit sobre l’aplicació del Pacte i això podria fer trontollar el propi debat de la Llei Catalana d’Educació.
Un dels temes que més s’ha posposat és el del cost real de la unitat o plaça escolar tant de l’escola pública com de l’escola concertada. A finals de maig ens trobarem per a decidir/discutir qui ha de fer l’estudi; sembla ser que tant les patronals com l’administració presentaran, cadascuna d’elles, unes propostes. Nosaltres, els pares i mares, no proposarem cap entitat per a dur a terme l’estudi, però sí que estarem a l’aguait de les diferències entre les propostes i principalment dels indicadors que volen posar per a fer l’estudi, ja que segons es faci una o altra cosa, el resultat de l’estudi podria ser molt diferent. Per exemple: la neteja d’un centre públic duta a terme per serveis municipals té un cost que pot ser superior o inferior als serveis contractats per una empresa privada i, per tant, suggerim que hi hagi al mateix temps un cost màxim, un cost mínim i, al final, un cost estàndard que serà el que indicarà els diferencials que marcaran el tipus d’aportació de les famílies, que evidentment ja no es podrà dir que és voluntària.
He parlat de les “aportacions voluntàries” de les famílies, perquè darrerament s’han convertit en discurs de polítics. D’una banda, l’Honorable Conseller d’Educació, el Sr. Ernest Maragall, va fer una apologètica sobre aquestes aportacions, la qual cosa és d’agrair perquè, de vegades, les famílies no sabem si ens estan prenent el pèl o és que som uns criminals perquè fem aportacions a les escoles o fundacions. D’altra banda, certa premsa està contínuament recordant que els “empresaris de l’educació” cobren, manipulen les preinscripcions, escullen alumnes i es passen “pel forro” tot tipus de normatives. La veritat, no sabem qui deu haver darrere aquestes afirmacions, però els recordem que llegeixin el Pacte (no solament la portada) i que pensin que Catalunya ha estat l’única comunitat autònoma que ha estat capaç d’endegar i de fer possible la signatura d’un Pacte on es reconeixen i moren molts dels tòpics que encara algun sector té interès a remarcar.
Per acabar, volem demanar a l’Administració que impulsi els temes que estan pendents del Pacte, ja que si ens posem al dia en el calendari podrem parlar i debatre més tranquil·lament la futura Llei Catalana d’Educació.
Del Pacte a la Llei
L’anterior legislatura ens ha deixat un nou context en política educativa.
L’actual ha de ser la que aprovi per primera vegada una Llei d’Educació de Catalunya, que entenem que ha de fomentar les característiques del model d’interès públic que garanteixi els drets i les llibertats d’educació, especialment, el dret constitucional dels pares a escollir l’ensenyament dels seus fills. La nova Llei ha de deixar constància dels acords que el Pacte Nacional per l’Educació ha fet possibles, que han suposat acostar posicions per primera vegada a Catalunya, tot assolint el màxim consens possible dels grups parlamentaris. Hem demanat al respecte l’opinió dels cinc grans partits polítics al Parlament català. I us presentem els escrits que ens han enviat.

dimecres, 14 de març de 2018

Repetició de la jugada


Repetició de la jugada, per Antoni Arasanz, va ser el president de FAPEL (des de 1994 al 2010)
Permeteu-me que faci servir aquest símil futbolístic, estem en plena lliga i la Champions i, per tant, crec que fins i tot tampoc no ho notareu gaire. M’estic referint al Decret d’admissió d’alumnes.
L’any 2002 va ser l’arribada del tripartit, i per ser més exacte, del primer tripartit i una de les accions que ens van arribar de seguida va ser el Decret d’admissió d’alumnes que es va anomenar en aquell moment com a “Decret Bargalló”. Després un gran enrenou amb una sèrie d’accions per part de l’administració, vàrem, la fapel, presentar un recurs al contenciós en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Al cap d’un temps, menys del que esperàvem, vàrem tenir resposta del magistrat, i aquesta, no podia ser d’altra manera, ens va donar la raó. Encara ens va costar un temps el reclamar que s’apliqués el que va dir el magistrat en la seva interlocutòria, però al final tot va tornar a ser com era: les comissions d’escolarització estàven plantejades irregularment i fora de la llei.
Han passat dos cursos i algú “vol tirar pilotes fora”: una altra vegada el decret d’admissió d’alumnes. Ara és una mica diferent: sembla que hi ha diàleg però quan acabes d’exposar els raonaments i d’encaixar un molt bon somriure, uns dies després, surt el decret i et trobes en la mateixa situació d’abans, fins i tot, abans de la sentència del TSJ de Catalunya.
Segons l’estatut actual, es diu a l’article 131, l’educació (a Catalunya) té competències compartides amb l’administració de l’Estat. La interpretació de la conselleria sobre “compartir” sembla ser que és: si no diuen res, està prohibit. Jo em pregunto, on és la iniciativa que sempre ens havia caracteritzat als catalans? Si no es diu res, no està prohibit¸ senzillament no s’hi diu res, i, per tant, es pot fer. Veiem què passa:
·     Es diu que la LOE suprimeix els punts a les famílies nombroses. Primera falsedat, la LOE no diu res d’això. Senzillament no els cita. (Competències compartides)
·     Es diu el mateix amb els celíacs i la resposta és la mateixa. La gravetat del cas és que, a més, diem que són alumnes amb necessitats educatives especials. Sàpiguen tots vostès que la LOE (esmentada pel Conseller diverses vagades) dóna una definició d’alumne amb necessitats educatives especials on no s’hi inclouen els celíacs de cap manera.
·     Augment i disminució de ràtio que queda aleatòriament en mans d’una part de l’administració sense que el sector pares i mares, que SOM ELS USUARIS reals de l’educació, puguem opinar.
·    La participació dels pares i mares cada vegada és més complicada. No pot ser diversificada en persones. Sempre hem de ser els mateixos a tot arreu. Això no crea responsabilitats.
·        Una altra vegada les oficines d’escolarització realitzant accions que no els pertoca.
Els drets són de les famílies, els titulars tenen unes obligacions i les han d’acomplir. Les comissions que facin el que els pertoca, però si-us-plau: cadascú que faci el que hagi de fer sense entrar on no li correspon. Tan difícil és això?!
Conclusió: anirem a visitar al Sr. Magistrat una vegada més.

dimecres, 28 de febrer de 2018

Temps lliure i temps per a ser més lliures

Emili Avilés Cutillas, Pare de família i especialista en pedagogia terapèutica

En les nostres societats desenvolupades s'estén cada vegada més el temps lliure o d'oci. I és que entre les intenses ocupacions d'estudi i treball existeix un temps preciós en el qual ens haurem plantejat infinitat de vegades: què fer? Com gaudir-lo millor? Com aconseguir un “intens” descans en família o amb els amics? Per a això és clau conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Saber el temps que necessitem per a reposar i quines activitats culturals, aficions, esports, etcètera, ens descansen realment.

Hem de ser conscients que el cinema i la televisió, la música, l'esport i els espectacles artístics diversos són grans mitjans de transmissió i expressió de cultura i sensibilitat, d'informació, salut i descans. No obstant això, importa molt reconèixer-los com a mitjans per a la nostra felicitat, no una finalitat en sí mateixos. Sabem, segur, que la diversió no és la fi última de l'existència humana, però, també, que ens fa por l'avorriment. Tant, que de vegades diem: “Vaig a distreure'm amb la televisió”, però sovint fem servir un temps que voldríem tenir per a altres activitats més engrescadores i que ens omplirien molt. I sembla que, després, amb molt poc esforç realitzat, ja no se'ns nota la solitud, ni fins i tot la falta de felicitat. O sí?

On hauríem d'estar? Doncs en el punt just. Per exemple, quan els membres d'una família, o d'un grup d'amics, es reuneixen per a les mateixes activitats, per a compartir les mateixes il•lusions i “aventures”, aconsegueixen estar més units, gaudeixen de la convivència, s'enriqueixen amb el tracte personal, que fa millorar a cada persona i al grup. Ja no és tan important quina sofisticada activitat estic realitzant, com amb qui estic i com m'ocupo de fer-los feliços amb la meva companyia.

Sí, sí, em direu, però la veritat és que tots necessitem reposar forces, canviar d'activitat, descansar dels afanys de cada dia. Evident! Com també és evident, que tenim sentiments i desitjos oposats quan es tracta de distribuir el temps. És normal viure amb una sana tensió i, tal vegada, haurem parlat amb els amics o els fills de la necessitat d'equilibrar el temps dedicat al treball i al descans.

Som conscients que és necessari trobar moments per a fer coses estupendes, temps per a nosaltres i temps per als altres, però que no sempre sabem administrar-lo de la millor manera.

Ara, en el temps de vacances o previ a gaudir-les, considero molt oportú pensar i valorar si busquem el descans que més ens ve de gust, amb veritable llibertat. Ja sabem que ser lliures no és exactament poder triar capritxosament. És, més aviat, ser amos de nosaltres mateixos per a saber veure l'opció millor, la que més ens convé, i dirigir-nos cap a ella. Entenguem aquest temps lliure, de descans i oci, com a meravellós, per tal de poder educar-nos i avançar en el recte ús de la llibertat. A última hora serà un exercici de molt diverses virtuts humanes, valors posats per obra, com són: solidaritat, prudència, justícia, fortalesa, temprança, generositat, sinceritat, lleialtat, laboriositat. I, amigues i amics, tal i com està la cultura dominant en la qual hem de “navegar” en aquest segle XXI, importa molt que nosaltres i els nostres fills, amics, familiars, coneguts... busquem, amb determinació, desenvolupar- nos d’una manera lliure davant els béns materials, adoptant un estil de vida senzill i auster.

En cas contrari, la nostra noció de la realitat, del que realment importa, quedarà desnaturalitzada. Tan és així que el temps de lleure, si ens descurem, es converteix en temps esclau. Esclau de fer cada vegada més coses, coses cada vegada més difícils, sense aprofundir en les aficions, tot cada vegada més ràpid, viatges cada vegada més lluny... I que bé sabem tots, que el que ens dóna la major satisfacció qualsevol dia de l'any, festiu o de labor, no és la sofisticació d'una activitat: La veritable clau estarà en la conversa alegre, els detalls de servei, el tracte cordial mutu, la presència propera de les persones estimades. I si l’entorn acompanya, millor que millor.

Doncs vinga! Hem d’aconseguir, entre tots, que aquesta felicitat mai estigui de vacances. 

dimecres, 14 de febrer de 2018

La música en el desarrollo humano y su impacto educativo

Francisco García-Huidobro Vergara, Licenciado en Música y especialista en Educación Musical

A lo largo de la historia de la humanidad, música, educación, psicología y medicina han estado siempre relacionadas por sus implícitas funciones. En las culturas antiguas, como la griega y romana, se ha atribuido un origen divino a la música, siendo los propios pensadores griegos (Aristóteles, Platón y Pitágoras) quienes postularon que la música poseía cualidades morales y que esta podía afectar al carácter y al comportamiento. Por ejemplo, Aristóteles afirmaba que la música puede actuar sobre la conducta y también imita las pasiones o los estados del alma, entre otras cualidades. Platón consideraba la música como la base de la educación ciudadana, y que esta tiene el poder de elevar el alma hacia un nivel superior, de perfección. El antiguo testamento también nos presenta la historia de David, que sana la locura de Saúl con el tañido de su arpa.

Los recientes avances en los estudios del cerebro han permitido obtener una mejor comprensión sobre la forma en que las actividades musicales pueden influir en el desarrollo del cerebro. Si bien nuestros conocimientos acerca de cómo funciona están todavía en una primera etapa, algunos de los procesos fundamentales que intervienen en el aprendizaje ya han sido establecidos.

El periodo que va desde el momento de la concepción, junto con los primeros años de vida de un niño, representa el más importante de todo individuo, ya que durante el mismo se asientan las bases en la relación entre padres e hijos, como también se origina el desarrollo global de sus funciones, que es lo que permitirá un correcto funcionamiento en la vida diaria.

Los beneficios de la música en el ser humano ya se pueden apreciar desde la etapa prenatal. La estimulación con música en este periodo provoca que el sistema nervioso central del bebé se excite, permitiendo que aumenten los latidos cardíacos y, por medio de este estímulo, se facilite un mayor intercambio de fluidos entre la placenta y el bebé. Además, influye positivamente en la respuesta emocional de la madre, ya que estos sentimientos son transferidos al bebé que está por nacer, creando poderosos y positivos vínculos afectivos a través del amor y la música.

Es importante saber que la música es una forma de estimulación sensorial y cognitiva. El canto desarrolla principalmente las capacidades lingüísticas, y el baile, como efecto de la movilidad de la música, estimula el desarrollo psicomotor y la expresión corporal. Howard Gardner destaca, asimismo, que de todos los dones con que pueden estar dotados los individuos, ninguno surge más temprano que el talento musical.

En la etapa infantil del sistema educativo la música es fundamental, ya que, en primer lugar, ayuda a la integración social y, además, facilita el desarrollo de la autonomía en sus actividades diarias, aportando alegría y energía en el aprendizaje diario.

Las canciones infantiles, acompañadas con gestos en la etapa de alfabetización inicial, permiten mejorar el desarrollo del lenguaje y la comprensión del significado de cada palabra por parte del niño. Este recurso también facilita la enseñanza y el aprendizaje de lenguas extranjeras.

El ritmo merece una mención especial, ya que posee un poder singular para dotar de energía y para poder organizar. Lo podemos definir como orden, ya que organiza los sonidos en el tiempo, y sin este no hay periodicidad. Se le considera el más importante de los elementos para las personas con algún tipo de discapacidad intelectual. Vivenciar el ritmo permite la consecución de un orden, y este pasa a formar parte de la estructuración de la persona.

En resumen, la música es un gran estímulo que consolida el sentido de la audición, aumenta las capacidades perceptivas en el reconocimiento y la discriminación de estímulos, facilita la escucha al focalizar la atención en el contenido musical, permite desarrollar y acrecentar la memoria a largo plazo al aprender letras de canciones y, además, potenciar el lenguaje verbal y no-verbal.

Es importante mencionar que el estímulo musical puede ser aplicado a cualquier individuo, ya que todos podemos desarrollar, mejorar y optimizar nuestras capacidades.

Si el objetivo de la educación es desarrollar sistemáticamente la mente y las capacidades de cada niño, queda claro que la música tiene un rol único e imprescindible en este proceso.

dimecres, 31 de gener de 2018

La formació inicial. Una utopia?

Joan Triadú i Font, un gran pedagog català de qui encara estem a temps d'aprendre moltes coses.



Una de les preguntes, més o menys indiscretes, que normalment faig a qualsevol aspirant que vulgui exercir el professorat de secundària sense tenir-ne cap experiència és si li agrada ensenyar (em semblaria fora de lloc, i fins i tot desconsiderat, parlar d’educar). La resposta, si és sincera, fet que s’agraeix, és que no ho sap però que suposa que sí. Aquesta presumpció s’origina de vegades en el fet d’haver donat classes particulars durant els estudis o bé, a tot estirar, en la substitució ocasional d’algun professor.



(...)Aquests i no gaires més, dins el mateix ordre d’experiències parcials i marginals, són els motius que exhibeixen els qui, titulars universitaris, aspiren de nou en nou a dedicar- se a l’ensenyament secundari. És a dir, amb la “reforma” a la mà, el que comprèn, fet i fet, dels dotze als divuit anys. Tot ben normal, si es vol, i ben segur que dins l’ordre establert de les coses. Però cal destacar que en cap dels motius esmentats sorgissin com a model els pares -mestres o professors- ni els professors o algun professor tinguts. Aquesta absència és significativa, perquè el model patern o de mestratge sí que sorgeix en altres professionals, com metges, advocats, arquitectes i enginyers. No sembla que la professió d’educador il•lusioni prou els alumnes (o els fills) i trobo que és un reduccionisme força grosser atribuir-ho només al fet econòmic, sense tenir en compte altres factors com, per exemple: la consideració prop de les famílies (l’educador de primària i de parvulari en té més de consideració, com a reflex o continuació de la que té entre els alumnes); el record de les condicions inherents al treball de professors i alumnes que repercuteixen (matèries, programes, resultats) en la vida familiar; i, per damunt de tot, per la manca d’una formació inicial adequada que prepari d’una manera específica per a la dedicació a l’ensenyament i la propiciï.

En aquest sentit, les mancances de la formació actual són tan òbvies que parlar- ne és redundant. No em refereixo, per descomptat, a la formació del professorat de secundària pel que fa als coneixements científics i tècnics. Es tracta, com en l’exemple esmentat al començament, de les disposicions de partença a la docència.

(...)La preparació específica per a l’ensenyament a nois i noies de dotze a divuit anys no es veu enlloc (llevat, és clar, de les facultats i els cursos de pedagogia). En què hauria de consistir aquesta preparació que he anomenat específica? En primer lloc, en assegurar i aprofundir l’adequació i fins i tot l’arrelament al medi propi i a l’entorn immediat.

(...)Perquè, amb vista al professorat de secundària, l’especialització és necessària fins a un cert punt, que diria el poeta. La formació inicial del professorat d’aquest nivell hauria de fer tot el possible per no oblidar que el professor de secundària no pot deixar de ser mestre. Com que el saber no només ocupa lloc, en contradicció amb la dita popular, sinó també temps i altres coses, sembla prou evident que tot no es pot fer.

(...)La competència en coneixements científics i tècnics, essent indispensable, és (i ho serà cada vegada més) insuficient per a complir amb la funció educativa del professorat d’aquesta etapa, de sis o set anys, de tots els nois i les noies de Catalunya, i que va des de la sortida de la infantesa fins al llindar del món del treball o dels estudis superiors. Així doncs, a més de l’esmentada competència especialitzada, en calen dos tipus més: l’estricament pedagògica i la cultural i humanística.

(...)No sé si demanar que a un professor de secundària li agradi ensenyar (perquè hi estigui preparat i no perquè no se li ofereix el que ell realment voldria fer) i que alhora tingui un ascendent moral i cultural respecte dels seus alumnes, de la institució escolar, de les famílies i de la societat en general, és presentar un nou model de professorat de secundària amb vista als nous plans d’ensenyament. Si fos així diria que qualsevol formació inicial ha de respondre a un repte semblant, que al capdavall és un dels principals de la Catalunya de l’any 2000. Altrament, la formació inicial del professorat serà, una vegada més, una utopia.

Crònica d’Ensenyament, núm.33 (febrer de 1991).


dimecres, 17 de gener de 2018

Gurús y sentido común

Paco Gay, Profesor, Colaborador Científico
Área de Dirección de Personas en la Organización
IESE - Universidad de Navarra


De pequeño tuve la suerte de poder convivir muy estrechamente, y durante mucho tiempo, con mis abuelos paternos. Aunque entonces no fui muy consciente, le debo muchas cosas a esa experiencia sin par. Por ejemplo le debo haber “bebido”, vivencialmente más que en lecciones de aula, cultura popular a raudales y, con ella, lecciones magistrales de economía, de gestión, de negocios, de dirección de personas, de comunicación no verbal, de estrategia, de marketing, de…, en fin, de la vida.

Como le gustaba decir a Juan Antonio Pérez López, q.e.p.d., en su taxonomía educativa, mis abuelos fueron auténticos maestros para mí, y no instructores ni profesores, porque me enseñaron a vivir y no sólo me transmitieron conocimientos que, por otra parte, los tenían aunque muy limitados. Seguro que no pasarían hoy el corte de la Primaria por mucho que la Logse la haya devaluado. Me inculcaron que “cuesta más hacer las cosas mal, que hacerlas bien”. Con el tiempo leería –como tantos otros– a Tom Peters y lo de la excelencia. Viví las consecuencias de actuar irreflexivamente, con el cariño de la abuela ayudándome a ver la conveniencia de planificar, actuar en el momento adecuado, recorriendo conmigo el proceso de análisis de las consecuencias, para los demás y para mí, de mis decisiones y actos; enseñándome a generar alternativas, animándome a no renunciar al objetivo ante circunstancias y/o condicionantes adversos, enseñándome la diferencia entre circunstancia y condicionante y, en ambos casos, a asumir que la decisión era mía y no de los factores del entorno.

Claro que, ahora, quizá lo puedo escribir así porque, con el tiempo, yo también leí a Edward de Bono y descubrí lo del pensamiento lateral, leí a S. Covey y me empapé de sus siete hábitos e incluso del octavo, leí a Schein y relacioné estrategia, plan de acción y resultados, y también leí a Peter Drucker, y a Kottler, y a muchos otros que han configurado mi pensamiento. Apareció el coaching y recordé lo del acompañamiento de mi abuela, con mucho cariño, en el análisis del proceso de decisión de mis actos irreflexivos y, mejor aún, en la toma de conciencia de las consecuencias de mis actos y decisiones en los demás. Claro que como vendedor y posteriormente jefe de ventas estaba bastante acostumbrado a lo que por aquel entonces tan sólo se conocía como “visitas acompañadas” y “retro visitas” y, si por aquel entonces nos hubieran dicho que eso era coaching, hubiéramos soltado algún exabrupto al interlocutor. Después leí y estudié pero antes viví y, sinceramente, creo que nada de lo que los Gurús me aportaron hubiera servido de mucho sin lo anterior.

Mi abuelo me hizo un día la siguiente reflexión: “en los tratos, siempre sucede que lo que uno pierde otro lo gana”. Me reí. Hoy creo que es la mejor lección de economía y comercio que nadie me haya dado nunca. En una conversación entre ellos pude oír que: “toda finca se puede mejorar, hasta la total ruina del propietario”. No creo que haya nada mejor para poder comprender el significado del ratio coste/utilidad. A mi abuela le gustaban mucho los refranes y sabía muchos más de los que yo ahora –por desgracia para mí–, sé. Ella me enseñó a descubrir las lecciones de vida que hay en las estrofas de los cantes populares, cantaba para mí y, luego, me comentaba la letra y su significado. “Hay ahorros que cuestan dinero”, me comentó una vez. ¿Se le ocurre a alguien mejor manera de diferenciar inversión de gasto? “El mundo es redondo, da vueltas y, a la larga, siempre paga o cobra”. Pues esto ha dado lugar a bibliotecas enteras que bastantes hemos leído y que no tantos han integrado en su vida.

Teoría sobre práctica
Los Gurús me ayudaron a poner teoría sobre la práctica y, en muchas ocasiones, a tener una visión más esférica, global y biunívoca de los temas que, hasta entonces, habían sido para mí lineales y unívocos. Hoy, desde mi perspectiva de profesor de escuela de negocios y consultor, detecto muchas situaciones inversas: personas que tienen un elevado contenido teórico pero que no han tenido, aún y a pesar de sus más de 35 años como media, experiencias vitales con las que contrastar y asentar esos conocimientos teóricos ni, en su niñez y primera juventud, un coach como mis abuelos lo fueron para mí. Observo cómo los Gurús crecen en cantidad, en intensidad y en influencia, mientras que la cultura popular se desvanece y la experiencia vivencial se retrasa y cómo, por otra parte, los tiempos modernos no facilitan precisamente la convivencia de tres generaciones en un mismo hogar.

Los directivos demandan sesiones de formación en las que se les ayude a recuperar sentido común. Empiezan a estar decepcionados de la técnica y de los Gurús y detectan que les falta “sentido común”. Hartos de cambio de léxico, no necesariamente acompañado de cambio de concepto, buscan las raíces y empiezan a ser conscientes de que de mala manera se puede gestionar el EBITDA si uno no comprende el sentido común que hay tras el concepto “margen de contribución”. Empiezan a sentirse víctimas de una moda que les lanza a una permanente actualización terminológica, mejor si es en inglés, en la que tan sólo cambian los términos. Se empiezan a cansar del análisis del matiz sin que se les ayude a comprender el fondo.

Me temo que podemos estar en vísperas de un nuevo “pendulazo” y, esta vez, en sentido contrario: decidir el regreso al sentido común y prescindir de los Gurús. Yo creo que ambos son necesarios, por complementarios, pero también creo que nos hará bien ser capaces de recuperar el orden adecuado: sentido común y Gurús, y que nos vendrá bien recordar que los auténticos sabios de la humanidad son del siglo II antes de Cristo y anteriores. Que la humanidad lleva siglos sintetizando sentido común y que esa síntesis sigue siendo válida por mucho que la técnica, la tecnología y la cibernética avancen. Que hoy los tiempos adelantan que es una barbaridad, se puede escuchar en zarzuelas del siglo pasado, y fue Heráclito quien formuló aquello de que lo único que permanece es el cambio, lo cual no obsta para atender a los últimos descubrimientos sobre el funcionamiento del cerebro humano y las explicaciones científicas que están aportando “racionalidad” a lo que Aristóteles ya formuló, tras la observación de la conducta humana, en su filosofía empírica.

Aristóteles y Góleman, por ejemplo, se complementan. Pero creo que es más útil a la persona intentar aplicar Góleman si previamente ha leído y comprendido a Aristóteles, que aplicar Góleman desconociendo a Aristóteles. “Somos enanos a hombros de gigantes”, para finalizar, es otra frase que me explicó la abuela. Creo que es un buen resumen de la evolución de la humanidad y un buen cristal para mirar el mundo actual.