dimecres, 11 de setembre de 2019

¡No pasa nada, no seáis exagerados! - Remedios Falaguera




“La televisión es el primer sistema verdaderamente democrático, el primero accesible para todo el mundo y completamente gobernado por lo que quiere la gente. Lo terrible es precisamente lo que quiere la gente”. Clive Barker.
Primero fueron Los Serrano, más tarde Física y Química. Luego llegó Sin tetas no hay paraíso, La pecera de Eva y El pacto. Mañana, no quiero imaginarme el despropósito que nos espera. Decía el gran director de cine Federico Fellini que “la televisión es el espejo en donde se refleja la derrota de todo nuestro sistema cultural”.
Y si por cultura entendemos todos aquellos valores, tradiciones, normas, conocimientos, actitudes, etc. que nos caracterizan como grupo social y que se transmiten de una generación a otra con el objetivo de sacar lo mejor de uno mismo en beneficio de la sociedad, mucho me temo que no vamos por buen camino.
Me considero una adicta a la “pantalla amiga” y soy de las que piensan que comunicarse, contar historias, construir una ficción, transmitir emociones de una persona a otra, responde a una necesidad profundamente humana. A pesar de todo esto, también soy consciente de la importancia de “enseñar a ver la TV” ya que la educación de las nuevas generaciones no merece menos. Ser capaces de interpretar, analizar y fomentar el espíritu crítico ante aspectos positivos y negativos que nos aporta la TV es una asignatura pendiente que debemos rescatar si no queremos contribuir aun más al declive moral y cultural de la sociedad.
No vaya a tener razón aquel director de programas de TV que afirmaba con rotundidad: "Sólo me interesan los analfabetos y las marujas. Cualquier persona que haya leído un libro en los últimos cinco años no me sirve como espectador ni, por descontado, como testimonio." De hecho, así me parece, después de ver el primer capítulo de la nueva serie de Telecinco, El pacto, en la que los padres carecen de cualquier proyecto educativo y de autoridad moral sobre sus hijas. Tal vez por eso, son continuamente humillados por ellas, que con solo 15 años, han mantenido relaciones sexuales con el único propósito de jugar a ser mamás.
Es más, debo confesar que mi primera intención fue realizar un análisis más o menos profundo de esta polémica caricatura malintencionada de la realidad, en la que sus protagonistas se atreven a jugar con la belleza de la maternidad, con la vida humana, con el valor de la amistad, con la vida de familia, etcétera.
Y todo ello aderezado con un lenguaje soez y ordinario. Pero, visto lo visto, no puedo más que denunciar, en primer lugar, que considero esta serie “no apta” para la salud personal, familiar, cultural y social de nuestros jóvenes. Y en segundo, que después me siento insultada como mujer, humillada como madre, desorientada en mi labor educativa como profesora y avergonzada como periodista.
Que la TV es un medio de comunicación que responde a una necesidad vital del hombre, nos guste o no, es una realidad. Que en sus contendidos encontramos luces y sombras que influyen no solo en nuestra vida, sino también en la cultura, las normas y los valores de la sociedad que hace propias esas pautas de comportamiento, nadie puede negarlo. Por este motivo, es importante saber que las series juveniles no son más que simples historias de la calle adornadas con elementos de ficción, conflictos sentimentales, ligoteos, rollos de una noche, espectáculo, tensión, etc. para atrapar a la audiencia, para identificarnos con ellas, incluso, para confundir nuestro mundo con el suyo.
También, y tú lo sabes muy bien, hemos podido confirmar con una pizca de guasa en más de una ocasión, como la gente de la calle imita a los personajes (algunas de tus conocidas son prueba de ello) en su forma de vestir, de hablar, de sonreír, e incluso, de ligar. Lo que me lleva a preguntarte: ¿Cómo sabes si un programa es conveniente para tu salud física, psíquica y espiritual? ¿Te has planteado alguna vez la importancia y el impacto que tiene en nuestras vidas los contenidos que vemos en la televisión? ¿Has comprobado cómo te afectan los comportamientos y valores que transmite la pequeña pantalla en tu conducta, en la forma de vestir, en el modo de hablar? ¿Enriquece tu inteligencia, tu sociabilidad, tu capacidad lingüística y expresiva, o, simplemente, te dejas llevar por el “no pasa nada, no seáis exagerados”? ¿Es realmente una serie tan entretenida y seductora como para vegetar delante de la pantalla? ¿Con qué criterio vas a interpretar y valorar lo que “te echan por la tele”? Entonces, ¿qué programas puedo ver?, me preguntas. Te ofrezco mi truco personal: coge papel y lápiz, elige una serie de televisión y siéntate a verla conmigo. Mientras lo hacemos, apunta en dos columnas los valores positivos y negativos que te presentan en este nuevo episodio.
Por si no se te ocurren en ese momento, te adjunto una lista a modo de guion:
 Valores positivos
- Fomenta el aprecio por los animales y la ecología.
- Refleja situaciones de igualdad y solidaridad, respeto y tolerancia hacia las personas y la pluralidad de sus ideas.
- Fomenta el diálogo para resolver los conflictos y la participación social.
- Promociona la cultura.
- Fomenta la higiene y los hábitos saludables.
- Nos presenta personajes con sentido del deber, responsables, autónomos, coherentes y que vencen las dificultades con esfuerzo personal.
- Los protagonistas son personajes positivos y optimistas, con sentido crítico y capacidad autocrítica.
- El guion respeta el honor y la intimidad.
Valores negativos
- Fomenta la violencia verbal o física, el odio y el menosprecio, la discriminación y la burla.
- Utiliza un lenguaje sexista y frivoliza el papel de la mujer, el sexo, la religión, etc.
- Ataca la cultura y usa un lenguaje grosero, discriminatorio y denigrante.
- Fomenta las conductas no saludables como el alcohol y la droga.
- Utiliza la publicidad encubierta para fomentar la compra de productos e incitar al consumo.
- Nos presenta maltratos físicos y psicológicos y se utilizan armas de forma ostentosa y fuera de contexto.
- Se presenta de manera irónica los defectos físicos y psíquicos de algunos personajes.
Una vez finalizado tu análisis, con el espíritu crítico y la rebeldía que te caracteriza, debes decidir si quieres seguir en actitud pasiva ante la TV “a ver que me echan” o si prefieres ser tú el que llevas las riendas de lo que ves sin que te manipulen.

dimecres, 28 d’agost de 2019

L’educació inclusiva, un repte d’equitat i d’excel·lència - Josep Manuel Prats



Des de la perspectiva de la llibertat (presumptivament una gran conquesta de les democràcies occidentals) i des de la perspectiva de les famílies, totes tenim la mateixa necessitat: la de que els nostres fills rebin la millor educació possible, assoleixin el millor nivell d’acord amb les seves capacitats i ho puguin fer a l’escola que nosaltres, els pares i primers educadors, volem segons la nostra manera de concebre l’educació.
En aquest marc de llibertat que tots, repeteixo, tots els pares desitgem d’entrada, també hem d’aspirar a que l’equitat, és a dir, la igualtat d’oportunitats que cada persona necessiti per tal d’assolir els objectius individuals o generals, sigui present al sistema. I que qualsevol alumne de qualsevol escola de Catalunya tingui les mateixes oportunitats.
I, a més, que aquestes oportunitats incloguin l’excel·lència com a realitat a assolir, basada en el treball, el mèrit, la capacitat dels docents i dels alumnes. Sigui quina sigui la seva condició. I per excel·lència volem entendre l’adquisició dels majors coneixements, competències, habilitats i destreses de les que sigui capaç cada persona per desenvolupar-se amb autonomia a la societat en la que viu.
Hem volgut plantejar aquest número de la revista com un repàs a tot allò que passa, passarà o hauria de passar en la inclusió a l’educació. Especialment amb les persones, i també a les aules. I hem de desitjar que passi poc temps fins que deixem de fer servir el terme inclusió associat a l’educació. Educació i prou.
Persona. Família. Educació. Excel·lència. Per a tothom.

dimecres, 14 d’agost de 2019

L’heterogeneïtat com a avantatge - Eva Mateo



En el marc de l’Estratègia Europa 2020 (ET-2020), la Unió Europea ha establert uns objectius educatius que Catalunya assumeix i que obliguen al mestre a focalitzar els esforços. Amb aquest objectiu, el Departament d’Ensenyament ha elaborat diversos documents per al desplegament i concreció de les competències associades a les diferents matèries del currículum que el nen ha d’assolir a l’escola.
Per altra banda el mestre es troba a les classes amb una realitat que fa difícil assolir aquests objectius perquè els nostres alumnes són heterogenis; dins de les aules hi ha diferents ritmes i capacitats d’aprenentatge, diferents comportaments i actituds davant l’estudi, altes taxes de famílies immigrades de diferents països i amb diferents llengües maternes, i entorns socials i culturals molt diferents.
Els objectius bàsics i les competències que cadascun d’aquests alumnes ha d’aconseguir són els mateixos; tots els alumnes, siguin com siguin, provinguin d’on provinguin, es trobin en el nivell de coneixement que es trobin o puguin treballar d’una forma o d’una altra, tots han d’arribar als objectius que marca la llei escolar.


Però per a un mestre en les condicions normals de treball, això és una tasca quasi impossible. Els grups són massa grans, els mestres tenen moltes hores lectives i poc temps per a una dedicació individualitzada i grans dificultats si han de preparar ells mateixos material diferenciat segons les necessitats de cada alumne. No es pot esperar del mestre que amb les actuals condicions de treball assumeixi ell sol aquesta feina.
S’han de buscar camins per recolzar–lo en aquesta missió.
Com? I si aprofitem l’heterogeneïtat de les aules com una eina didàctica en comptes d’intentar homogeneïtzar-la? L’heterogeneïtat dels nostres alumnes no s’ha de veure com un problema, com un obstacle que dificulta l’aprenentatge de tota la classe, sinó que s’ha de veure com una riquesa, com una oportunitat que hem de saber aprofitar perquè pot ser beneficiosa per a tots els alumnes.
Perquè això sigui possible, el mestre necessita abans que res una eina de diagnòstic que li permeti veure quines són les capacitats i les dificultats de cadascun dels alumnes, i després cal que disposi de material diferent per oferir a cada alumne el que li convingui segons les seves necessitats. I el més important de tot, necessita temps per poder definir per a cada alumne un camí d’aprenentatge individualitzat. Ha de poder disposar d’aquest temps dins la classe mateix, durant les hores de treball amb el grup.
Tot això sols és possible si hi ha un autèntic canvi de cultura respecte al rol del mestre a la classe. Cal educar els alumnes perquè siguin ells els qui de ben petits assumeixin la responsabilitat i que de forma activa agafin les regnes de l’aprenentatge i que vegin el mestre com un guia i acompanyant.
Les noves tecnologies posen en mans dels professors una sèrie d’eines que ben utilitzades poden ajudar a dur a terme aquests objectius sense carregar el mestre més del que ja ho està.
En aquest article vull parlar d’una d’aquestes eines que ajuden a assolir les competències lingüístiques: el programa de foment a la lectura i la comprensió lectora www.ximixesca.com. Amb Xim i Xesca cadascun dels alumnes té un codi que li permetrà entrar al programa quan s’hagi llegit un llibre per respondre un qüestionari i veure si l’ha entès. Si ho fa bé, guanya punts lectors. Així Xim i Xesca fomenta la lectura voluntària i motiva els alumnes a posar atenció en el que llegeixen.
Un mestre pot posar a disposició dels seus alumnes diversos llibres per llegir, de forma que siguin ells els qui decideixin què llegeixen, segons els graus de dificultat, el tema que els interessa, etc. A partir d’aquí, al mestre ja no li cal fer una classe frontal que l’obliga a fer la mateixa classe per a tots els alumnes, sinó que dona temps als nens perquè llegeixin i controlin el que van fent amb l’ajuda de Xim i Xesca.
Aquesta és l’estona que el mestre pot dedicar a xerrades individuals amb cadascun dels nens, veure el que necessiten i com pot ajudar-los. Com que ell mateix té també accés als resultats de les preguntes que els nens han respost en el programa, pot controlar si han fet bé la seva feina, si han entès el que han llegit i si el llibre triat era l’adequat. Aquest treball és una eina molt adequada per potenciar les competències bàsiques de lectura i de comprensió lectora, i – el que encara és més important – per crear un hàbit de lectura. Qualsevol pedagog estarà d’acord amb l’afirmació de que s’aprèn més, quan s’aprèn amb ganes i motivació. I això és possible si oferim als nens diferents possibilitats de lectura en comptes de reduir la lectura a uns quants llibres obligatoris.
Per altra banda, amb Xim i Xesca la lectura individual converteix la classe, a través dels punts aconseguits per la comprensió lectora, en un equip lector; tots els alumnes diferents, cadascun amb les seves capacitats, facilitats o dificultats, tots se senten units formant part d’un equip que millora, gràcies a ells, dia a dia i curs darrere curs.
D’aquesta forma els nens aprenen a no veure les diferències que hi ha entre ells com quelcom negatiu, sinó com una riquesa que els permet complementar-se, aprendre uns dels altres i ajudar-se mútuament.

dimecres, 24 de juliol de 2019

Ensenyar i motivar els alumnes del segle XXI. Noves tecnologies, més oportunitats - Xavier Camí Pericó


Xavier Camí Pericó - Direcció Centre d' estudis STUCOM

Transcorreguda la primera dècada del nou segle, el sector de l'educació entra de ple al debat sobre l'aplicació de les noves tecnologies en l'àmbit educatiu. Les noves tecnologies ofereixen oportunitats fins ara desconegudes al sector i se'ns planteja la necessitat d'aplicar-les amb la finalitat de potenciar l'aprenentatge i la motivació dels alumnes. Ara bé, reflexionem sobre alguns aspectes:
Punt de partida: tecnologia vs. metodologia pedagògica. En l'àmbit de la producció, els canvis tecnològics en els processos productius aconsegueixen una major eficiència en l'elaboració del producte, és a dir, s’obté la mateixa fabricació a un cost marginal inferior.
Avui dia, ningú no posa en dubte que la inversió en R+D és fonamental per a potenciar que aquests canvis tecnològics es produeixin i, per tant, per aconseguir uns millors resultats a llarg termini. Si traslladem l'exemple al nostre sector, observarem que aquesta mateixa teoria no s'ha aplicat, com a mínim de manera generalitzada, en l'educació, per bé que existeixin clars paral·lelismes.
De fet, podríem substituir els termes «tecnologia» per «metodologia» o «pedagogia emprada a les escoles» i «eficiència productiva» per «aprenentatge o resultats acadèmics dels nostres alumnes» i afirmar que, si les institucions educatives apostem per la innovació educativa -i això inclou l'aplicació de les noves tecnologies-, podrem aconseguir millors resultats en el procés d'aprenentatge dels alumnes.
Els temps canvien i els nostres alumnes també. L'era digital
La nostra societat és líquida, ràpida i canviant. Tot va de pressa, tot urgeix. Per què? Perquè tenim les eines que ens permeten accedir a tot, en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Buscar informació ara, escoltar música ara, connectar amb amics, veure les seves fotos o parlar-hi, tot de manera immediata. I si ho podem tenir ara, per què hem d’esperar? Vivim a l'era digital. Els adults partim de referències tecnològiques com el televisor, el telèfon, el fax i l'ordinador personal sense connexió a Internet. Som massa conscients dels canvis tecnològics que s'estan produint al nostre voltant, i sovint la nostra condició humana i l'edat ens fan ser reticents a acceptar aquesta tecnologia i a fer-la nostra.
Tanmateix, quines seran les referències tecnològiques dels nostres alumnes? Uns equips informàtics més potents, videojocs increïbles, llibres digitals, Google, Youtube, Facebook, Tuenti, Twitter, l’Iphone... i això tot just acaba de començar.
La utilització d'aquestes tecnologies està potenciant aptituds i habilitats en els joves inexistents en anteriors generacions i possiblement n’està minvant d’altres que considerem imprescindibles i que, lògicament, caldrà potenciar mitjançant l'educació.
Si copsem aquesta nova realitat, continuarem pensant que podem emprar la mateixa pedagogia que hem utilitzat durant les darreres dècades? Es pot motivar un alumne del s. XXI de la mateixa manera que calia suscitar l’atenció d’un alumne del s. XX? Cal promoure canvis metodològics en l'educació? Quin serà l'entorn laboral dels nostres alumnes? Els centres educatius hem de ser conscients que els alumnes que ara comencen l’educació secundària estaran en disposició de treballar una vegada acabats els estudis superiors, l'any 2020, i que ho faran aproximadament fins l'any 2060, amb el permís de les regulacions pertinents en matèria de jubilació.
A aquests joves els ha tocat jugar en l'era digital, però també els tocarà crear, dissenyar, treballar i consumir en la mateixa era i, per aquest motiu, hem de vetllar per la seva «e-competència», és a dir, potenciar les seves competències digitals i, per tant, la seva alfabetització digital. Han de ser competents en l'aplicació de les noves tecnologies per tal que aquestes eines els permetin desenvolupar-se amb facilitat en un entorn laboral complex i canviant. Al segle XXI, ser «e-competent» serà una condició necessària però, desgraciadament, no suficient.
Conclusió
No hi ha dubte que les noves tecnologies ja estan generant inquietuds en el sector educatiu. Si bé és cert que en la majoria de centres educatius s'estan duent a terme inversions en tecnologia, moltes vegades aquestes iniciatives es fan sense una planificació prèvia i sense uns objectius pedagògics clars.

Al meu entendre, aquest nou escenari que ens presenta l'era digital ens brinda l'oportunitat de realitzar una profitosa transformació en matèria d'educació. Es tracta d’una transformació que cal que duguem a terme amb planificació, formació, inversió i determinació però, al mateix temps, amb prudència i seny, atès que la finalitat d’aquesta iniciativa ha de ser millorar els resultats obtinguts i no aconseguir-ho seria, per tant, un fracàs rotund.
D'altra banda, no fer res no és una opció vàlida. Si els professionals del sector no afrontem aquesta realitat, estarem ajornant el problema i el handicap entre els alumnes i els docents serà cada vegada més gran.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Reme Falaguera - Combatre el fracàs escolar


A finals d’octubre de 2009, a la seu de la Universitat Abat Oliba (UAO), FundSocial, amb la col·laboració de la fapel, va organitzar la jornada “Els nous reptes del rendiment escolar. Polítiques i accions pedagògiques per a combatre el fracàs escolar”. La presentació de la jornada va anar a càrrec de Josep Vila, president del patronat de FundSocial. En el transcurs de l’acte es va fer la presentació dels resultats de l’estudi de FundSocial i l’Institut del Capital Social (INCAS) sobre les causes bàsiques del rendiment escolar, que va anar a càrrec de Josep Miró i Ardèvol, director de l’INCAS.
A continuació, una taula rodona va reflexionar sobre el tema: “El fracàs escolar: Espanya i Catalunya. Per què Catalunya segueix per sota de la mitjana?”, en la qual van participar Enric Roca, director de l’EDU 21 i professor de Pedagogia Sistemàtica i Social a la UAB; Mariano del Castillo, vicepresident de la Confederación Española de Centros Educativos; i Maite Fuertes, vicedegana de la Facultat d’Educació de la UIC. Una segona taula rodona va debatre sobre “El fracàs escolar: nois i noies. Per què els nois tenen un fracàs escolar superior al de les noies?”, que va reunir Enric Vidal, professor de la Facultat d’Educació (UIC); Miguel Perlado, psicòleg i psicoterapeuta, membre de la junta directiva d’IPSI Formació, i Teresa Martínez, directora del col·legi d’educació diferenciada La Vall (Bellaterra). Al final es va fer un debat sobre “Les causes del rendiment escolar i les polítiques públiques dirigides a millorar-lo”, amb Carlos Pérez del Valle, rector de la Universitat Abat Oliba, i Antoni Arasanz, president de la Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Escoles Lliures (fapel).
Resultats En la presentació dels resultats de l’estudi de FundSocial i l’Institut del Capital
Social (INCAS), Josep Miró i Ardévol va assenyalar que el rendiment escolar està en funció, no només de les ajudes socials, psicològiques, culturals i institucionals que formen el capital social que millora el comportament individual i social de la comunitat educativa, sinó que també hi influeixen factors familiars (nivell d’ingressos, nivell cultural, estabilitat del vincle matrimonial, el nombre de germans…) i, sobretot, escolars, dins i fora de l’aula, com, per exemple, l’ideari, els recursos econòmics, la qualitat del professor, els recursos pedagògics, la motivació. Va recalcar una idea dominant: el fracàs escolar té molt a veure amb la pobresa infantil, i així ho indiquen tots els estudis i les estadístiques arreu del món. De manera que, com que a Espanya i a Catalunya hi ha un gran percentatge de pobresa infantil, és lògic que haguem de parlar de fracàs escolar entre nosaltres.
A més de tots aquests factors, Miró va recalcar que el marc legislatiu actual dificulta el procés educatiu de maduració de l’adolescent. Factors com l’escassa durada de les lleis educatives, la normativa contrària a la cultura de l’esforç i el problema de l’autoritat a les aules dificulten la necessitat de referències estables per al bon desenvolupament físic, psíquic i espiritual dels nostres joves.
A la primera taula rodona, el professor Enric Roca va fer un repàs del “Informe-09 de la Inclusión Social en España” fet per la Caixa Catalunya, en el qual va destacar que:
1. Els joves catalans presenten un dèficit educatiu superior al que els hi correspon pel seu nivell de benestar.
2. El nivell educatiu dels pares és una de les variables que millor expliquen els resultats educatius.
3. Les taxes de graduació en educació obligatòria és 16 punts més baixa en nens que en nenes.
4. L’abandonament escolar és més alt en alumnes d’origen immigrant.
5. Si el nivell educatiu dels pares fos el mateix que el dels finesos, els resultats en les proves de matemàtiques dels alumnes espanyols passarien de la posició 24 a la 9 en l’informe PISA.
Però, per què Catalunya segueix per sota de la mitjana? Segons Mariano del Castillo, “el fracàs escolar a Catalunya el 2007 va afectar al 27,2% dels estudiants, però no es va distribuir per igual en les províncies catalanes: si a Lleida va ser d’un 25,1% de fracàs, a Tarragona era del 33,6%, més de vuit punts de diferència.” Al mig tenim Barcelona (26,3%) i Girona (28%). És més, “l’evolució d’aquest indicador va clarament a pitjor: a Catalunya l’augment del fracàs escolar entre 2002 i 2007 va ser de quasi tres punts, a Barcelona no va arribar als dos, mentre que a Tarragona i a Lleida per poc arriba als cinc (4,6 i 4,9 respectivament). A Girona el fracàs es va disparar a més d’un punt per any, passant del 22% al 2002 al 28% en 2007”.
Maite Fuertes, vicedegana de la Facultat d’Educació de la UIC, va recalcar la multicausalitat de la situació de fracàs escolar.

El motius? El ventall és enorme. Des de les diferències territorials, la titularitat del centre (públic/privat), els pressupostos, el nivell econòmic i cultural de la família, passant per problemes de motivació  personal i educativa, arribem al treball dins de l’aula, on ha d’encaixar el projecte del centre amb la motivació del professor, l’orientació personal i acadèmica de l’alumne i la relació tutorial amb la família. Noi/noia. Pel que fa a l‘anàlisi de per què els nois presenten un fracàs escolar superior al de les noies, Teresa Martínez, va assenyalar que les polítiques educatives, considerant que les diferències entre nois i noies són culturals i no afecten l’aprenentatge, dirigeixen la seva estratègia educativa a igualar les condicions d’aprenentatge sense igualar resultats. No s’adonen, segons Teresa Martínez, “que les noies obtenen puntuacions superiors a les dels nois en matèries de comprensió lectora i que tenen una actitud oberta a la cultura institucional del centre, millor relació amb els professors i una disciplina més gran”.
Per la seva banda, els nois “obtenen un rendiment acadèmic més alt en l’àrea de comprensió matemàtica i tenen més preferència per les carreres tecnològiques”. De l’Enric Vidal tenim, en un altre apartat de la revista, la seva opinió sobre el tema que va exposar a l’acte, mentre que el psicòleg Miguel Perlado va fer girar la seva intervenció sobre la màxima: “El fracàs escolar no és tant un fracàs intel•lectual com un fracàs emocional”, és a dir, l’aprenentatge engloba una sèrie de capacitats que comencen a l’inici de la vida, i no tots els aprenentatges són espontanis, alguns necessiten esforços d’ensenyament. I, a més, l’aprenentatge no és igual al llarg de la vida, és idiosincràtic de cada persona.
D’aquest punt va reflexionar sobre les condicions que faciliten un bon aprenentatge: un ambient de seguretat i amor; un entorn on sigui possible equivocar-se, la tolerància al no saber; un ambient on es fomenti l’esperança i un ambient on es fomenti el pensament, la curiositat i la creativitat.
En el debat final, el rector de la Universitat Abat Oliva, Carlos Pérez del Valle, va abordar les causes del rendiment escolar i les polítiques públiques dirigides a millorar-lo. Antoni Arasanz, president de fapel, va voler ressaltar que no solament hi ha fracàs escolar en la no obtenció de títols, sinó també en la manca d’excel•lència. “No és fàcil –va dir– oferir una explicació rigorosa i fonamentada sobre els factors responsables del fracàs escolar. Les lleis educatives vigents, el treball dels professors, les condicions de les escoles, la manca de recursos, l’escàs interès dels alumnes o les característiques de la societat espanyola, són les variables més directament responsables del fet que el percentatge d’alumnes que fracassen a les escoles sigui alt, fins i tot superior a la mitjana dels països més desenvolupats, i que els seus resultats acadèmics siguin inferiors.

dimecres, 26 de juny de 2019

No és racional - Josep Manuel Prats - President de la Fapel


Fa ja massa anys que dura i ja és la cançó de l’enfadós. Ha adoptat diferents formes i manifestacions, però el rerefons és exactament el mateix: negar llibertats i limitar drets, o el que és el mateix, negar drets i limitar llibertats.
Aparentment, el nostre món occidental ha assumit un seguit de declaracions universals de drets des de fa gairebé 70 anys que, justament, declaren l’existència i la inalienabilitat d’alguns drets de les persones sobre temes relacionats amb la llibertat d’educació, el dret a educar els fills com cadascú cregui convenient i la no discriminació de cap persona.
Ara mateix tenim voltant per Catalunya un seguit d’iniciatives que, malgrat el progrés educatiu i social de les persones i en els drets i les llibertats individuals i col·lectives, pretenen discriminar, limitar i prohibir. Es tracta concretament de les iniciatives recents del PSC (i abans d’ICV-EUA), a nivell de Parlament i d’alguns municipis, per prohibir els concerts a escoles que escolaritzen segons la llei, que eduquen segons la llei i que ofereixen resultats homologables a l’excel·lència. L’única raó que aporten és que aquestes escoles ofereixen als pares la possibilitat de l’escolarització diferenciada; i que els pares, en ús de la seva llibertat, trien escolaritzar-hi els seus fills i filles. No fa ni cinc anys que, fruit d’un ampli consens polític i social, aprovaven la LEC. Ara ja no els agrada. Han perdut el nord, o bé han optat per la radicalització ideològica i sectària?
En tot cas, quan els hem pogut escoltar, semblaria evident que els manca formació i informació sobre política educativa i drets fonamentals. O potser no, cosa que seria pitjor.
I l’altra és la iniciativa legislativa popular (ILP) per una llei del sistema educatiu de Catalunya. El text és senzill i clarivident, i pretén despatxar en sis pàgines tot un sistema educatiu; una falta de respecte absoluta als qui amb moltes hores de feina i  renuncies per totes bandes van redactar i aprovar la LEC. Sota un seguit de pretensions, que tots podríem assumir, hi ha un atac directe, furibund i visceral a la llibertat i als drets de les persones: l’eliminació radical de la iniciativa social.
Cridem a la comunitat educativa, però en particular als pares i les mares, a informar-se i a defensar els seus drets i llibertats, doncs sota un vernís de progressisme (de color sèpia) es vol imposar a tothom una visió única. Visca la llibertat.

dimecres, 12 de juny de 2019

Informe sobre ciberassetjament escolar i xarxes socials EPA (euparents.eu)


Vivim en un món globalitzat, ple d’oportunitats i amb un accés il·limitat a la informació.
Els nostres fills són membres de les xarxes socials i, tot i el que nosaltres pensem, s’hi connecten cada vegada amb més freqüència i a una edat més primerenca. Som la primera generació de pares i educadors que estem aprenent a conviure amb les xarxes socials però que no hem crescut amb elles, i no hem estat educats ni instruïts per saber com actuar-hi. Preferim pensar que Internet i les xarxes socials no tenen res a veure amb nosaltres.
Preferim creure que podem ignorar-ne completament l’existència, tot i la seva omnipresència; potser desconeixem com i quan Internet i les xarxes socials van aparèixer i creiem que són part d’un altre món o que no són un problema nostre. Tot i així, tant si ens agrada com si no, hem d’acceptar que aquestes eines han vingut per quedar-se; encara que tanquem els ulls i mirem cap a una altra banda, el món ha canviat. El món digital ja no és un fenomen restringit només per a uns quants, de fet és gairebé el contrari, i l’accés per a tots s’ha erigit com una norma i un requisit bàsic.
Consideracions Internet i les xarxes socials són instruments tremendament positius, poden proporcionar-nos grans avantatges i donar-nos, als pares, l’oportunitat de compartir alguna cosa nova amb els nostres fills: una cosa que és interessant per a ells i que ens permet participar en les seves vides, problemes, somnis o preocupacions. L’ objectiu de la nostra presència a Internet i a les xarxes socials no ha de ser el control dels nostres fills, la intenció de violar la seva llibertat o d’envair la seva privacitat. Els nois volen comunicar-se amb el món i no els hem d’excloure d’aquesta possibilitat. Hem de ser capaços d’establir una bona relació amb cadascun d’ells i assegurar-nos que podem parlar de tot allò que els pugui preocupar, amb una intervenció com a pares, no com a amics. Els nostres fills han d’aprendre el meravellós món d’oportunitats que ofereixen les xarxes socials, però també han de parlar i sentir-se acompanyats i ajudats per nosaltres. Una pantalla i una contrasenya en un ordinador, una tauleta o un mòbil ens atorguen un gran poder, del qual podem fer-ne un ús correcte o incorrecte.
La nostra tasca com a pares i educadors és la mateixa a les xarxes socials i a Internet que en els altres aspectes de la vida: ajudar als nostres fills a trobar el bon camí i intentar protegir-los del perill i el fracàs. Punts a tenir en compte i pas a l’acció Els pares, com a primers educadors dels fills, han d’aplicar aquesta norma igualment en relació a les xarxes socials i a Internet, tal com fan en altres aspectes de la vida dels seus fills. Els pares necessiten informació i formació en relació a les xarxes socials i a Internet. La National Parents Associations ofereix cursos, lliçons pràctiques o altres suports (per exemple, línies d’ajuda) en aquest terreny. Aquesta associació té un paper estratègic en l’organització i execució de campanyes d’informació i prevenció a la Unió Europea i en l’àmbit nacional. La Unió Europea hauria de promoure fons per a l’educació i per a campanyes d’informació i prevenció dirigides tant a pares com a fills.
Els pares són responsables d’educar els seus fills per tal d’obtenir bons comportaments socials, cada dia, de la mateixa manera que en l’ús d’Internet i de les xarxes socials, on hi ha la possibilitat de compartir informació privada i missatges, fotografies o vídeos. Els pares han de ser conscients dels riscos d’Internet i les xarxes socials i preocupar-se’n; en conseqüència, han de posar una sèrie de mesures de protecció per a menors a l’hora d’accedir a determinats continguts. Això ha d’incloure un pas previ que cridi clarament l’atenció dels fills, que han d’informar els seus pares si es registren en llocs web específics. Nosaltres, com a pares, som a vegades responsables financers o legals dels crims i abusos dels nostres fills. Hem d’admetre que aquesta és una àrea sensible i que hem de buscar-hi solucions per no violar els drets bàsics del menor.
Els pares demanen que les companyies i els propietaris de les xarxes socials respectin els drets del menor en les activitats dels llocs web. L’EPA (Associació Europea de Pares) proposa un paper mediador entre les empreses i els consumidors de les xarxes socials per garantir que aquests drets es facin efectius, i demana als proveïdors de xarxes socials que estableixin normes sobre el control i la supervisió dels continguts publicats en els llocs web, com ara els anuncis violents i vulgars. Això inclou el desenvolupament i l’aplicació d’eines de control de contingut que l’usuari i altres puguin situar en un perfil, per poder comprovar si el contingut és vulgar, abusiu o violent. Aquestes mesures s’haurien de fer amb l’objectiu que les xarxes socials esdevinguin eines segures per als nens, lliures de contingut inadequat, on els pares puguin estar segurs que el seu fill està fora de perill. Tots els menors han de tenir la màxima protecció possible a les xarxes socials.
Insistim que els nostres fills han de tenir l’opció d’esborrar la seva informació o qualsevol contingut personal que pugui perjudicar-los. És molt important garantir a les persones més joves i vulnerables el dret d’eliminar les seves dades personals i determinats continguts, imatges, vídeos i comentaris. Aquest problema hauria de ser una prioritat per a Internet i els proveïdors de xarxes socials.
Declaració: Les associacions nacionals de pares que pertanyen a l’EPA, en base al dret i el deure dels pares a educar els seus fills i fomentar-ne el desenvolupament correcte en tots els camps, inclòs l’ús correcte de les xarxes socials i, en particular, la importància de protegir els fills dels episodis cada vegada més freqüents d’assetjament cibernètic: demana a les institucions de la Unió Europea, als Estats membres i a totes les parts interessades que adoptin mesures per garantir les consideracions esmentades a “Punts a tenir en compte i pas a l’acció”. Us ho demanem per tal de millorar la protecció dels infants en el món d’Internet i per reduir els danys causats pel (ciber)assetjament escolar. L’Associació Europea de Pares s’uneix a Big March, la iniciativa de prevenció de l’assetjament cibernètic, i exigeix:
- Noves lleis per protegir el dret dels nens europeus a viure sense por a la intimidació i l’assetjament cibernètic.
- Un finançament suficient per als serveis que prevenen i protegeixen els nens europeus de la intimidació i l’assetjament cibernètic.
- Un dia europeu contra l’assetjament escolar.

dimecres, 29 de maig de 2019

¿Cómo atender a las necesidades individuales de aprendizaje? - Glòria Santaeulària


Glòria Santaeulària - Pedagoga del equipo de Tiching
En los últimos años hemos ido incorporando las TIC a nuestras vidas, tanto en el ámbito personal y laboral como en el ámbito educativo. Ya nadie duda de que las nuevas tecnologías, dispositivos y herramientas digitales han llegado para quedarse y seguir evolucionando. En el ámbito educativo, las nuevas tecnologías han dado paso a muchos cambios; uno de los más importantes es el que las TIC juegan en la atención a la diversidad de nuestras aulas.
La gran variedad de recursos educativos, software, soportes, herramientas y dispositivos van haciendo posible la personalización del aprendizaje de todo el alumnado. Todos aprendemos a ritmos y con estrategias diferentes, y muchas veces el tiempo, las ratios y el temario unificado no nos permiten tener en cuenta todas las necesidades de aprendizaje.
En este sentido, el papel del profesorado es más imprescindible que nunca, pues se encarga de encontrar, seleccionar, organizar y tratar los recursos educativos y hacerlos llegar a todos los alumnos según sus necesidades individuales de aprendizaje.

Pero ¿cómo personalizamos el aprendizaje? Para poder personalizar el aprendizaje del alumnado, es necesario disponer de los recursos educativos imprescindibles para atender a sus necesidades y formas de aprender. En ese sentido, en la actualidad existen potentes herramientas como Tiching, la red educativa escolar hecha por y para la comunidad educativa.
Tiching cuenta con más de 600.000 recursos educativos indexados según etapa, curso, asignatura, tipo de recurso, idioma, competencias básicas, etc., precisamente para facilitar la selección de los mejores recursos para cada alumno. Gracias al buscador, podemos encontrar recursos para educación infantil, primaria, ESO y bachillerato y filtrar según la asignatura o tema que nos interese.
Y… ¿cómo gestionamos estos recursos educativos? Parece evidente que no es tarea fácil y, por lo tanto, es necesario contar con las herramientas adecuadas para simplificar la tarea docente. En Tiching podemos guardar y organizar los recursos educativos según las necesidades específicas en nuestra Biblioteca personal, así como planificar las clases creando nuestras propias secuencias didácticas y libros de textos personalizados.
Finalmente, ¿cómo hacemos llegar a cada alumno los recursos adecuados? El aprendizaje no se desarrolla exclusivamente en clase ni de forma presencial, por este motivo desde Tiching es posible generar clases online donde el profesor puede acompañar el aprendizaje de los alumnos, asignarles tareas individuales, hacer un seguimiento personalizado y compartir el conocimiento generado de forma colectiva. En la escuela y en casa El hecho de que las aulas estén más abiertas al mundo nos facilita la conexión entre la escuela y la familia, pues gracias a herramientas como Tiching, los padres pueden encontrar los recursos educativos que sus hijos necesitan para seguir aprendiendo en casa, hacer un seguimiento de su evolución en clase y compartir con otros padres y docentes las inquietudes y dudas sobre la educación de sus hijos.
Tiching (www.tiching.com) pone a disposición de docentes, estudiantes y familias el mayor repositorio de recursos educativos del mundo y las herramientas necesarias que permiten trabajar estos recursos para aprender y enseñar mejor. Además, está al alcance de toda la comunidad educativa sin ningún coste, para que podamos mejorar la educación conjuntamente.
Tiching, un proyecto de futuro Creada en Barcelona en el año 2011 por Tomás Casals y Nam Nguyen, Tiching es la red educativa escolar para encontrar, organizar y compartir los recursos educativos necesarios para aprender y enseñar mejor.
Actualmente tiene presencia en 19 países: Argentina, Bolivia, Chile, Colombia, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Ecuador, España, Guatemala, Honduras, México, Nicaragua, Panamá, Perú, Paraguay, El Salvador, Uruguay y Venezuela.
Tiching cuenta actualmente con el mayor repositorio de recursos educativos, compuesto por 600.000 recursos disponibles para una comunidad de más de 450.000 usuarios entre docentes, estudiantes y familiares, 500.000 centros educativos y más de 400 publicadores.
Solo en un día de colegio, 23.000 personas aprenden en Tiching, se usan 5.000 recursos educativos en la red, se crean 50 nuevas clases online y se registran una media de 700 docentes, 280 estudiantes y 100 familias nuevas.

dimecres, 15 de maig de 2019

El 21% dels nens espanyols en risc de convertir-se en addictes a internet TAC

Segons dades de l’informe EU.NET. ADBl, un projecte del Safer Internet Programme realitzat en col·laboració amb diversos països europeus, els jocs d’atzar amb apostes online, l’ús de les xarxes socials i els jocs d’ordinador estan estretament relacionats amb una conducta disfuncional a Internet (CDI), mentre que veure vídeos o pel·lícules no té relació amb aquesta patologia.
L’estudi assenyala que el 92% dels enquestats són membres d’una xarxa social, mentre que el 34% es connecta almenys dues hores al dia a alguna d’aquestes xarxes. És important assenyalar que l’ús de les xarxes socials durant més de dues hores al dia està associat amb una CDI, com també ho està el fet de tenir més de 500 amics virtuals. Una altra dada significativa és que el 61% del total de la mostra són jugadors, mentre que jugar més de dues hores i mitja al dia està associat amb una CDI. Les dades de l’informe destaquen el següent.
Conductes d’alt risc:
1) Ciberassetjament a menors (grooming). El 63% de la mostra contacta amb estranys a través de la xarxa. El 9,6% dels que contacten amb estranys perceben aquesta experiència com a nociva (5,4% de la mostra). Dels menors que han contactar amb estranys, un 45,7% s’ha citat presencialment amb algú amb qui ha coincidit prèviament per Internet (un 28,4% de la mostra). El risc de ciberassetjament a menors és major a Romania, Alemanya i Polònia, i menor a Grècia.
2) Contingut sexual El 58% de la mostra ha estat exposat a imatges sexuals. El 32,2% de les persones exposades a imatges sexuals manifesta que aquesta experiència va ser nociva (18,4% del total de la mostra). Més nois que noies han estat exposats a imatges sexuals.
3) Ciberassetjament escolar (cyberbullying) El 21,9% de la mostra ha experimentat assetjament escolar online. El 53,5% de les persones assetjades ha manifestat que l’experiència va ser nociva (11,2% del total de la mostra).
Més noies que nois experimenten assetjament escolar. Romania i Grècia tenen els percentatges més alts d’assetjament escolar, mentre que Islàndia i Espanya en tenen els nivells més baixos. Riscos i danys: tot i que una quantitat significativa d’adolescents poden estar exposats als riscos d’Internet, el total que els experimenta és molt menor.
La clau: educar als joves per fer front als riscos i no permetre que arribin a patir danys. Activitats a Internet:
1) Xarxes socials: El 92% de la mostra pertany almenys a una xarxa social. El 39,4% dels adolescents passa almenys dues hores al dia connectat a les xarxes socials, en un dia lectiu escolar. L’ús de les xarxes socials durant més de dues hores al dia està associat amb una CDI. Més noies que nois utilitzen les xarxes socials. Tenir més de 500 amics online està associat amb una CDI.
2) Jocs d’ordinador El 61,8% de la mostra són jugadors. Els adolescents que juguen tenen el doble de risc potencial de manifestar CDI. Jugar amb l’ordinador més de 2,6 hores al 
dia està associat amb una CDI. Els nens són propensos a abusar del joc o a ser-ne addictes.

Si t’interessa l’informe pots llegir-lo a: www.centrointernetsegura.es/descargas/estudio_conductas_internet.pdf

dimecres, 24 d’abril de 2019

Les persones amb discapacitat intel·lectual davant d’un nou model de societat: la societat de la informació - Cristina Luna Brosa


Les persones amb discapacitat intel·lectual davant d’un nou model de societat: la societat de la informació
Cristina Luna Brosa – Neuropsicòloga
Ens trobem davant d’una societat que canvia constantment, amb noves oportunitats de comunicació i de relació interpersonals. Les tecnologies ofereixen noves oportunitats i possibilitats de comunicació, oci i formació per a les persones.
Les persones amb discapacitat intel·lectual són un sector amb risc d’exclusió, ja que fàcilment queden fora de l’accés a la informació, de l’ús de les estructures de relació social en xarxa i de les TIC en general, per la complexitat i el perill de tots aquests elements. Això suposa una barrera per a aquestes persones, ja que requereixen la supervisió del seu cuidador/tutor, que els limita l’accés lliure als mitjans de comunicació o redueix la seva autonomia a l’hora de seleccionar els continguts, pels riscos que impliquen les TIC mal emprades. El fet que les noves tecnologies comportin riscos demana que s’afrontin amb precaució i educació.
D’aquesta preocupació n’han estat conscients molts grups de professionals relacionats amb el món de la discapacitat, que veuen imprescindible la creació de sistemes d’accés als nous formats tecnològics i l’adaptació d’aquests sistemes en benefici de la millora de tècniques d’ensenyament i aprenentatge i de l’adaptació educativa i personal. En aquest sentit, s’han desenvolupat diferents tipus d’accions. Per una banda, s’han dissenyat diferents programes dirigits a ensenyar a aprendre l’ús de les noves tecnologies i, per una altra, s’han dissenyat programes amb objectiu d’avaluar els beneficis que l’ús de tècniques informàtiques aporten al desenvolupament cognitiu i global de les persones amb discapacitat intel·lectual.
La repercussió de les TIC en l’aprenentatge no es limita a la necessitat de saber com utilitzar-les, si no que s’han convertit en un mitjà d’aprenentatge. Són una eina que afavoreix el procés educatiu a nivell metodològic, emocional i motivacional. Així doncs, les TIC s’han convertit en un instrument per desenvolupar les capacitats cognitives, instrumentals i funcionals de les persones amb discapacitat intel·lectual Per tant, són una eina de formació i aprenentatge i de desenvolupament personal, i també un mitjà d’inclusió social per a les persones amb discapacitat intel·lectual.
El gran atractiu visual i auditiu d’aquests recursos TIC és un bon al·licient i reclam per generar un aprenentatge més motivador, actiu i lúdic.
En aquest sentit, les TIC no només faciliten el dia a dia dels ciutadans sinó que resulten imprescindibles per assolir la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual, i són un complement imprescindible per regular actuacions i facilitar la resposta davant situacions en què aquestes persones se senten desfavorides.
Així, l’ús del mòbil, l’ordinador i aplicacions concretes de les tauletes millora la capacitat comunicativa i la resolució de problemes concrets, iguala les persones amb discapacitat a la seva comunitat i a l’entorn i les fan sentir part més activa i plena de la societat. Les dificultats associades a la discapacitat fan que sovint es trobi a les webs un excés d’informació que les persones afectades no saben com gestionar, amb massa tecnicismes, un vocabulari fora del seu abast i poc adient al seu nivell lector, publicitats no controlades de pàgines no recomanables i pocs controls de seguretat.
Entre els perills que les famílies i els especialistes reconeixen es troba el risc a la dependència o a l’ús abusiu, la preocupació pel ciberassetjament escolar actiu o passiu i la manca de consciència de problema. Recomanacions a nivell familiar:
- Animar les famílies a conèixer les TIC millor que els seus fills, per a avançar-se a situacions que es poden ocasionar
- Tenir en compte l’ús d’Internet, la TV, el mòbil, els jocs en xarxa i les tauletes.
- Adequar l’educació tant a l’edat com al nivell maduratiu dels fills. Pot ser que l’ús d’Internet, els videojocs o el mòbil s’hagi iniciat amb companys o amics que no donen un bon model d’ús.
- Hem de poder decidir si, en funció de la capacitat i el nivell maduratiu, se li pot permetre tenir un correu electrònic o un compte en alguna xarxa social d’ús massiu.
- Conèixer el que fan i el que interessa als companys ens ajuda a conèixer el que hem d’anar aconsellant.
- És important plantejar l’educació en termes de confiança, diàleg, supervisió i establiment clar dels límits.
- Organitzar l’ús de les TIC a partir de la planificació, pactar horaris i temps no massa llargs i sempre amb algun adult a prop.
- Fer ús de filtres de control parental.
- Facilitar formació continuada a la persona amb discapacitat, que l’ajudi a aprendre el que la tecnologia incorpora de forma ràpida.
Cal fer saber als usuaris que:
- No tot el que es publica a la xarxa és cert i correcte.
- Existeixen pàgines de baixa moralitat o amb intencions no bones.
- A les xarxes no tothom és de confiança.
- Han de comunicar-se sempre amb respecte, no fer bromes ni comentaris indeguts.
- No poden xatejar amb desconeguts.
- No han d’enviar imatges personals/familiars.
- Han de saber què és la privacitat i com protegir-se, o deixar que els pares ho facin.
- No han d’escriure dades personals sense permís o supervisió.
- No han de descarregar ni actualitzar res sense permís o supervisió de l’adult.
Aquests consells han de servir de premissa per fer un ús raonable i favorable d’una realitat social que pel fet de ser extensa no és dolenta en si mateixa, però que mereix una cura responsable i conscient per part dels usuaris i dels familiars que estan a càrrec de les persones amb menys autonomia o capacitat personal.

dimecres, 10 d’abril de 2019

A la recerca de la Llibertat de la família - Josep Manuel Prats


A la recerca de la Llibertat de la família
Josep Manuel Prats
President de fapel
Els pares i mares d’arreu d’Europa estem preocupats per l’educació. Potser fa massa anys que els pares i mares van abandonar-se al sistema educatiu pensant que era el millor que podien fer per als seus fills. Evidentment, però, no ho és.
El nostre sistema constitucional de llibertats ha estat sistemàticament bandejat, ignorat, per les lleis educatives en vigor, i hem hagut d’aixecar la veu un cop i un altre reclamant la nostra llibertat de triar, el nostre dret a decidir.
Aquesta lluita és a l’ADN de la Fapel i, com a conseqüència natural d’això, hem donat sempre la cara per les famílies que, conscients o no, anaven veient els seus drets restringits, disminuïts i menystinguts.
El sistema educatiu com el concebem actualment no és perfecte, i mai no ho serà, perquè és a la família on de manera primera i principal els fills i filles són educats i, sovint, motivats per a la instrucció. Els mestres han de ser capaços (i ho són sovint) de treure el millor de cada alumne, ensenyant i entusiasmant.
Tanmateix, els diferents partits que han governat l’Estat i les comunitats autònomes en els darrers 30 anys han estat obsessionats pel control de l’educació.
Estem fent bones passes cap a un sistema que contempli l’educació com quelcom integral, on el paper de la família, dels mestres, dels nois i les noies i finalment del sistema tingui la importància que pertoca a cadascú segons la seva importància real, i no l’atribuïda per algunes lleis o actituds. Les lleis poden fer les atribucions que es vulguin, però és finalment la família qui ha de respondre davant de si mateixa i de la societat de quina manera la següent generació, els nostres fills i filles, millorarà la societat i el món que habitem.
Els pares podem donar la culpa al sistema, al col·legi, al mestre... sempre a tercers; però si no lluitem per ser allò que cal que siguem en l’educació, també en som culpables. Cadascú ha d’assumir la seva pròpia responsabilitat.
Va ser per tot això que fa més de 30 anys pares i mares d’escoles van voler posar-se al capdavant d’aquesta iniciativa. Van ser persones que en aquest número d’aniversari volem reconèixer, honorar i agrair. Persones que han dedicat temps professional i personal a conscienciar pares i mares, però també escoles, que la implicació de la família en l’educació dels seus fills i filles no és una amenaça, sinó una oportunitat de millora. Crec que ja s’ha demostrat prou que, quan la família s’implica en l’educació del seu fill, té més èxit escolar i personal. I l’escola també millora.
I estem millor o pitjor que fa 30 anys? Hem estat capaços d’aportar alguna cosa per millorar l’educació a casa nostra? Tenim al davant tota una vida per millorar l’educació, la família, l’escola, el sistema. Però crec que és amb les accions individuals, familiars i col·lectives de cada dia amb el que podem avançar i canviar; són les que fan milers de pares i mares i mestres conscients de la seva tasca i de la seva responsabilitat.
Gràcies per 30 anys d’existència. Gràcies per treballar plegats




dimecres, 27 de març de 2019

Seminari Fapel 2009 - La valoració social del professorat


Seminari Fapel 2009
La valoració social del professorat

El dissabte 28 de març [en 2009] es va celebrar el seminari de la fapel d’aquest any. A les instal·lacions del CosmoCaixa, i desprès de la salutació i les presentacions, es va començar amb la taula rodona “La LEC: resultats d’un treball”; un cop acabada la taula rodona, va ser el moment d’homenatjar als impulsors inicials de la fapel. A continuació, el catedràtic Jaume Sarramona va fer la presentació del treball de recerca “La valoració social del professorat”, que va donar peu a una taula rodona sobre aquest tema. Després de la taula rodona, es va donar pas als parlaments de cloenda.
En aquestes pàgines es detallen les conclusions a les que es va arribar en cada un dels dos grans blocs de l’acte i presentem un reportatge fotogràfic dels moment més emotius: l’entrega dels diplomes als homenatjats.
La Federació d’Associacions de Mares i Pares de les Escoles Lliures de Catalunya (fapel), que representa a més de 140.000 famílies de l’escola concertada i privada no confessional, té com a objectiu defensar el dret, tan vulnerat actualment, dels pares a escollir l’educació que desitgen que rebin els fills.
Antoni Arasanz, president de la fapel, en començar l’acte, va agrair la presència del Molt Honorable Sr. Jordi Pujol, que juntament amb el Sr. Jaume Sarramona, catedràtic emèrit de la UAB, van participar a l’homenatge dut a terme amb els “Primers de la fapel”: els impulsors i primers pares i mares que van fundar la federació.
La inauguració va ser a càrrec del Sr. Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya, de la Sra. Montserrat Ballarin, regidora d’educació de l’Ajuntament de Barcelona i, juntament amb el Sr. Antoni Arasanz, el Sr. Diego Barroso, president de l’Associació de pares i mares d’Europa (EPA).

dimecres, 13 de març de 2019

Marta Rutia - Venir al món amb un cromosoma de més


Venir al món amb un cromosoma de més
Marta Rutia
La millor notícia que pot rebre un matrimoni és l’arribada d’un fill. Són nou mesos d’agradable impaciència, plens de preguntes de l’estil de “serà nen o nena?”, “com serà?”, “ens deixarà dormir?”... De mica en mica, totes aquestes preguntes van trobant resposta, en part gràcies als avenços de la ciència que permeten determinar si és nen o nena i, fins i tot, amb les tècniques més modernes, podem arribar a tenir una petita idea de com serà el seu rostre. Així mateix, hi ha tècniques que permeten diagnosticar si el fill que tens pot tenir alguna deficiència, però els que optem per no saber-ho tenim el dubte fins al moment del part.
Ara fa un any, va néixer el nostre fill Gerard. Va ser en aquell moment quan ens varen comunicar que tenia el “fenotip Down”. Els primers moments no saps de què et parlen, però automàticament creus sumir-te en un malson. La notícia és desoladora. No es poden evitar tota una sèrie de reaccions, degudes sobretot al fet que s’identifica aquesta síndrome amb una discapacitat intel·lectual permanent i se’n temen les conseqüències. En aquests moments són claus el recolzament i l’estima dels més propers, així com les xerrades que es puguin mantenir amb pares amb la mateixa realitat; pares que ja saben el que, de mica en mica, esbrinaràs tot sol.
Avui en dia, la informació que es rep ajuda a comprendre que, com demostra l’experiència, els nens amb la Síndrome de Down arribaran a ser nens no més difícils de tractar ni amb problemes de comportament més greus que la resta dels nens. Simplement, trigaran més en assolir els coneixements necessaris per poder fer les coses correctament. Aquests són nens que poden arribar a portar una vida normal, i estar integrats en la societat, nens que seran un estímul per a la unitat familiar i per als seus germans, que poden aportar moltes coses positives i, sobretot, valors humans, als quals no hauríem parat atenció si haguessin estat nens sense “el cromosoma de més”. Ara bé, per tal què això sigui possible, resulta indispensable donar-li les atencions que la seva característica, que els fa únics, requereix.



Per arribar a aquesta integració, cal tot tipus de recolzament, ja que aquest ajuda a les persones amb discapacitat a superar les seves dificultats i minimitzar-les. Poden aprendre a fer moltes coses, tot i que necessiten més temps i esforç. Per tant, un dels principals objectius de l’educació ha de ser el de garantir l’òptim desenvolupament personal, entès com a possibilitat de creixement de qualsevol ésser humà. Les persones amb la Síndrome de Down demostren diàriament que el seu potencial de desenvolupament és més elevat del que ens podem imaginar, i demostren que són capaces d’afrontar els reptes de les diferents etapes de la seva vida i en els diferents contextos de manera satisfactòria i autònoma. Per tal de poder assolir tot això, és fonamental el recolzament de les famílies, perquè la persona se senti estimada, fet imprescindible per poder créixer. “Únicament quan un es responsabilitza de les dificultats del demés, ni per por, ni per ànsia de recompensa, sinó per pura decència, es pot dir que ha ascendit a la categoria de persona civilitzada, i només quan aquestes condicions prevalen d’una manera general pot parlar-se d’una societat civilitzada.” (Ramon Trias Fargas, 1977)
Tal com deia el reconegudíssim intel•lectual i humanista, cal que, per pura decència, cadascú assoleixi el nivell de persona civilitzada perquè la societat aconsegueixi que aquestes persones es desenvolupin amb èxit i amb les mínimes dificultats.

dimecres, 27 de febrer de 2019

Sí, bona idea, però ves-hi tu…


Sí, bona idea, però ves-hi tu…
Josep Prats Valldeperas (President de la fapel)
Sovint aquesta idea flotava a les converses que havia mantingut amb molts pares i mares de família que, molt preocupats per l’educació dels fills i l’esdevenir de la societat, sovint manifestaven neguit per la situació. Parlo de fa quaranta, trenta, vint, deu anys.
Intuïm, ens diuen, sabem que l’educació dels fills requereix temps, dedicació personal, matins, tardes i nits. Però ens costa molt comprometre’ns en aquesta tasca de forma activa, de forma concreta. Pensem que sempre trobarem algú disposat a esmerçar aquest temps en lloc nostre.
I és a casa on la família, el matrimoni i els fills, ens juguem de debò el futur del nostre país. Allà hem de ser-hi activament, amb un projecte. Però és també fora de casa, a les escoles, a les institucions, al carrer, on els pares hem de ser presents i dedicar el que puguem fer a arribar a l’escola, a les institucions i al carrer allò que som i volem ser.
Va costar molt tirar endavant la fapel. Varem comptar amb la voluntat decidida d’un grup de pares i mares que, amb poc temps però amb molta il·lusió varem fer arribar la nostra veu allà on creiem necessari. Passats els anys, encara veig pares que no s’acaben de comprometre.
Es legítim, només faltaria, que cadascú dediqui el seu temps al que lliurement decideixi; però potser si fóssim realment conscients veuríem la força que tenim els pares quan diem el que volem!
Fa més de 25 anys que molts lluitem per la llibertat d’educació i seria fantàstic que quan parlem d’educació sentíssim dir: bona idea, què em toca fer a mi?




dimarts, 12 de febrer de 2019

Entrevista a Irene Rigau i Meritxell Ruiz

Entrevista a Irene Rigau i Meritxell Ruiz

Tot sembla indicar, en el moment d’escriure aquestes ratlles, que la LEC serà aprovada el proper mes de juliol pel Parlament de Catalunya, sensiblement reelaborada sobre el projecte original que va presentar el govern del tripartit. Per aquest motiu, fapelnews inicia en aquest número de la revista un cicle d’entrevistes a representats dels diferents grups parlamentaris catalans que l’han discutit al Parlament perquè ens expliquin com a quedat, al seu parer, la futura llei d’educació de Catalunya. El primer torn es per a els partits amb més representació a la Cambra, i hem entrevistat alhora a Irene Rigau i Oliver, de Convergència Democràtica de Catalunya, ponent per CiU en el projecte de llei d’educació, i a Meritxell Ruiz i Isern, d’Unió Democràtica, diputada per CiU, i membre de la Comissió d’Educació i Universitats.

La pregunta és obligada. Quina LEC sortirà?

IRENE RIGAU. Entenem que sortirà una nova llei, perquè a part de debatre-la, s’ha reelaborat.
Inicialment era un projecte del govern i acaba sortint una llei del Parlament. El fet és que la principal força política del Parlament hi ha intervingut d’una manera activa, de manera que allò que era assumit per dues forces del govern, perquè no tenia el suport d’Iniciativa, queda ampliada amb el suport de Convergència i Unió i, en determinats capítols, també del PP. La fapel sempre ha reclamat una llei de país, assumida per la majoria.

MERITXELL RUIZ. Un dels problemes que hem patit amb els governs centrals és que cada canvi de govern ha anat acompanyat per un canvi en la llei d’educació. Això ha dut una inestabilitat tremenda al sistema educatiu. Quan ens vam plantejar quina era l’actitud primera que havíem de tenir a CiU sobre aquest projecte de llei, vam veure que era la responsabilitat, perquè el sistema educatiu, i la mateixa fapel i altres associacions vinculades al món educatiu, demanava una llei de consens que no hagués de canviar cada vegada que canviava el govern. CiU ja demanava el consens quan estava al govern.

I.R. Però no ens ho van concedir! CiU sempre ha buscat el consens allà on ha pogut. A l’àmbit espanyol, el govern el va tenir amb la LODE, la LOGSE i la LOPAG. En aquella època CiU governava a Catalunya. La singularitat és que ara hem mantingut des de l’oposició la mateixa filosofia i recerca del consens de manera activa. Nosaltres entenem que Catalunya té un mapa polític variat, però compta amb dues forces polítiques que són alternativa de govern, CiU i PSC. El sol fet que aquestes dues forces es posin d’acord amb un text que pugui perdurar i tenir aplicacions sensiblement diferents dins del marc consensuat, entenem que és la demanda que ens feia la societat i que havíem de ser capaços d’assolir-ho.

M.R. També és veritat que ara hem pogut fer una cosa que abans no podíem fer. En l’època de CiU al govern vam fer diverses lleis, però eren sectorials. Una llei integral que recollís tota l’aplicació de la normativa relativa al sistema educatiu només es podia fer a partir del nou Estatut, on hi ha competències exclusives compatibles i executives. Aquest nou marc és el que ens ha permès reordenar el sistema educatiu. Semblava que el consens seria més fàcil, després del Pacte Nacional per a l’Educació.

I.R. El Pacte era un referent, com n’hi ha hagut d’altres. Un pacte és una suma de bones voluntats, en canvi una llei regula drets, deures i obligacions. Per arribar al consens ha estat vital no només el treball de CiU. També ha estat cabdal que els sectors implicats hagin fet sentir la seva veu, les més de 220.000 al·legacions que van lliurar moltes associacions de pares i mares de Catalunya de la concertada, com la fapel, van marcar un abans i un després en l’elaboració de la llei. El govern va veure que el projecte presentat defraudava una gran part de la població i que s’havia de rectificar.

M.R. El repte era conjugar una política educativa que tingués present el dret a l’educació i el dret a triar-la, conjugar la necessària existència d’una bona escola pública amb la necessària existència d’una oferta concertada per a fer possible la llibertat d’elecció de centres per part de les famílies. I el tripartit tenia un projecte de llei que anava en contra de l’escola concertada i volia créixer només a base de l’escola pública, trencant l’equilibri que tradicionalment hi ha hagut a Catalunya entre les dues.

S’ha quedat curta la llei?

M.R. Al revés. Creiem que aquesta llei posa les bases de futur del sistema educatiu a Catalunya. Hem fixat nous objectius que han de servir pels pròxims 10-15 anys. El projecte de llei presentat prèviament pel govern sí que s’havia quedat curt, però amb les 412 esmenes que hem presentat, el 90% de les que s’han acceptat , la llei és bona. No serà la llei la que es quedi curta, en tot cas si no hi ha recursos es veurà limitada pel finançament. És un temor que ens agradaria que no es confirmés. L’educació és un element clau per a fer possible que tota persona rebi el que necessita en temes de formació i Catalunya pugui prosperar econòmicament en el futur. I això vol dir mitjans. La societat civil reclama millor educació.

I.R. A vegades som un país de profund desassossec. La nostra democràcia és jove, pot costar valorar el que s’ha assolit. Hem de recordar que 30 anys enrere l’educació obligatòria acabava a Espanya als 11 anys, després als 14 i després als 16. Quan a Europa s’acabava als 16 anys, Espanya ho feia als 11, amb la llei de l’any 70 vam avançar a 14 després als 16... i ara voldríem equiparar-nos a les democràcies més consolidades. L’educació és una aposta a mig i llarg termini. L’objectiu final de la nova llei, més enllà dels drets personals, ha de ser situar al país i la formació dels seus ciutadans per sobre de la mitja europea per poder generar la riquesa que compensi la desigualtat, però per poder fer això s’ha de crear riquesa i ser competitius. Entenem que la llei no ho garanteix per sí sola, però sí que ho ha de facilitar.

M.R. No és que l’escola hagi predicat uns valors que ara pensem que no funcionen, és que la societat, en general, va valorar unes coses diferents a les que ara es comença a veure que s’han de valorar. Som una societat de pèndol. Allà on hi havia l’esforç, valoràvem la gratificació, on hi havia sacrifici, valoràvem l’espontaneïtat, on hi havia l’estudi valoràvem la creativitat. Però no ha passat només a l’escola, ha passat al sí de els famílies i la societat. I les critiques són molt injustes amb tota la feina que s’ha fet. S’ha avançat moltíssim, però ara l’exigència social és molt alta. I hi ha moltes exigències noves. L’educació té un gran rival, que és el consum, però és cert que el sistema educatiu a Catalunya ha aconseguit grans èxits.

La nova llei, garanteix la llibertat d’elecció de centres?

M.R. Aquest era el gran tema, perquè el projecte que teníem dibuixava un alumne captiu, captiu per part de la pròpia administració, que ja sabia d’entrada quina escola li tocava i a quina escola aniria, i descomptava la voluntat i la tria que podrien fer els pares. Crec que hi ha hagut un principi que ha marcat tot el debat de la llei i tota la reelaboració, que és la conciliació del principi del dret a l’educació i del principi al dret a escollir centre.

I.R. CiU ha aconseguit introduir que les famílies tinguin dret a triar, i que la programació de noves places que es faci el govern tingui en compte les demandes de les famílies. Per tant, el govern no crearà places allà on voldrà, ho farà tenint en compte les demandes de les famílies. Nosaltres sabem que és molt difícil garantir a tothom l’escola que vulgui, però hem d’aconseguir que el sistema ho faciliti al màxim. I entenem que l’aplicació de punts complementaris en la preinscripció ho ha d’afavorir. Parlem de la direcció professionalitzada.

I. R. Hem fet una aposta clara: l’escola pública ha de poder oferir un ensenyament de qualitat que respongui al projecte de centre. Tothom reclama que els centres tinguin un projecte educatiu, i hi ha d’haver algú que doni compliment a aquest projecte i garanteixi la coherència, que hi hagi un projecte de centre. Aquesta continuïtat de l’acció educativa que garanteix un projecte educatiu de centre requereix una direcció. Mai hi havia hagut tants recursos a les escoles, ni tantes plantilles, ni l’educació havia estat tan complexa com ara i això requereix que la persona que estigui al davant tingui una formació específica. I per això hem optat per afavorir l’especialització dels mestres i professor en tasques de direcció i que hi hagi un col•lectiu de directors professionalitzats que es formin en un centre que els hi doni aquesta formació necessària i que tingui una responsabilitat clara.

M.R. CiU ha apostat per un aspecte que entenem que és la innovació pedagògica i el lideratge educatiu. I entenem que això passa per la direcció professionalitzada. Una direcció que pugui tirar endavant i que es el pugui avaluar. Si no introduïm aquests elements d’innovació pedagògica i de lideratge educatiu és difícil que puguem donar resposta als dubtes que ens planteja el sistema educatiu. Parlem ara de la formació permanent del professorat.

I.R. Fa molt de temps que està incorporada al sistema educatiu. És evident que a mesura que evoluciona el saber tu t’has de posar al dia. I han evolucionat les metodologies. La LEC diu que és un dret i un deure del professor. Té dret a rebre formació i l’administració l’ha de possibilitar.

M.R. La llei el que fa és fer-ho per la part positiva i de l’estímul. La llei intenta dir que qui ho fa més bé hauria de tenir un reconeixement més gran. L’evolució permanent ha d’anar lligada al reconeixement.

I l’educació diferenciada?

I.R. La LEC parteix d’uns principis que es diu que tindran el sistema educatiu a Catalunya en general i aposta perquè els centres que imparteixen l’educació mixta tindrà caràcter preferent, però no impedeix la diferenciada. No perquè la dictadura vagi prohibir la coeducació la democràcia ha de prohibir la diferenciada. Aquesta LEC és la que l’escola catalana necessitava.

I. R. És la llei que ha de preparar l’escola del segle XXI. Sabem que no n’hi ha prou en oferir educació a tothom, l’educació ha de ser de qualitat. I aquest repte de qualitat comporta que els centres estiguin ben dirigits, que el professorat estigui ben format, que els centres estiguin ben dotats, i la LEC el que fa és dir aquesta qualitat no la poden imposar des de les pròpies administracions, sinó que hem de donar autonomia als centres perquè puguin avançar cap a una educació cada vegada més de qualitat, i alhora la llei dota a l’administració de mecanismes d’avaluació per poder saber periòdicament quin és el grau d’assoliment de les competències i dels coneixements bàsics, i dels diferents centres.

M.R. Està feta per durar. Podem dir que quan tornem a governar, si la llei queda tal i com està ara, no la canviarem sinó que l’aplicarem accentuant allò que creiem.