dimecres, 13 de març de 2019

Marta Rutia - Venir al món amb un cromosoma de més


Venir al món amb un cromosoma de més
Marta Rutia
La millor notícia que pot rebre un matrimoni és l’arribada d’un fill. Són nou mesos d’agradable impaciència, plens de preguntes de l’estil de “serà nen o nena?”, “com serà?”, “ens deixarà dormir?”... De mica en mica, totes aquestes preguntes van trobant resposta, en part gràcies als avenços de la ciència que permeten determinar si és nen o nena i, fins i tot, amb les tècniques més modernes, podem arribar a tenir una petita idea de com serà el seu rostre. Així mateix, hi ha tècniques que permeten diagnosticar si el fill que tens pot tenir alguna deficiència, però els que optem per no saber-ho tenim el dubte fins al moment del part.
Ara fa un any, va néixer el nostre fill Gerard. Va ser en aquell moment quan ens varen comunicar que tenia el “fenotip Down”. Els primers moments no saps de què et parlen, però automàticament creus sumir-te en un malson. La notícia és desoladora. No es poden evitar tota una sèrie de reaccions, degudes sobretot al fet que s’identifica aquesta síndrome amb una discapacitat intel·lectual permanent i se’n temen les conseqüències. En aquests moments són claus el recolzament i l’estima dels més propers, així com les xerrades que es puguin mantenir amb pares amb la mateixa realitat; pares que ja saben el que, de mica en mica, esbrinaràs tot sol.
Avui en dia, la informació que es rep ajuda a comprendre que, com demostra l’experiència, els nens amb la Síndrome de Down arribaran a ser nens no més difícils de tractar ni amb problemes de comportament més greus que la resta dels nens. Simplement, trigaran més en assolir els coneixements necessaris per poder fer les coses correctament. Aquests són nens que poden arribar a portar una vida normal, i estar integrats en la societat, nens que seran un estímul per a la unitat familiar i per als seus germans, que poden aportar moltes coses positives i, sobretot, valors humans, als quals no hauríem parat atenció si haguessin estat nens sense “el cromosoma de més”. Ara bé, per tal què això sigui possible, resulta indispensable donar-li les atencions que la seva característica, que els fa únics, requereix.



Per arribar a aquesta integració, cal tot tipus de recolzament, ja que aquest ajuda a les persones amb discapacitat a superar les seves dificultats i minimitzar-les. Poden aprendre a fer moltes coses, tot i que necessiten més temps i esforç. Per tant, un dels principals objectius de l’educació ha de ser el de garantir l’òptim desenvolupament personal, entès com a possibilitat de creixement de qualsevol ésser humà. Les persones amb la Síndrome de Down demostren diàriament que el seu potencial de desenvolupament és més elevat del que ens podem imaginar, i demostren que són capaces d’afrontar els reptes de les diferents etapes de la seva vida i en els diferents contextos de manera satisfactòria i autònoma. Per tal de poder assolir tot això, és fonamental el recolzament de les famílies, perquè la persona se senti estimada, fet imprescindible per poder créixer. “Únicament quan un es responsabilitza de les dificultats del demés, ni per por, ni per ànsia de recompensa, sinó per pura decència, es pot dir que ha ascendit a la categoria de persona civilitzada, i només quan aquestes condicions prevalen d’una manera general pot parlar-se d’una societat civilitzada.” (Ramon Trias Fargas, 1977)
Tal com deia el reconegudíssim intel•lectual i humanista, cal que, per pura decència, cadascú assoleixi el nivell de persona civilitzada perquè la societat aconsegueixi que aquestes persones es desenvolupin amb èxit i amb les mínimes dificultats.

dimecres, 27 de febrer de 2019

Sí, bona idea, però ves-hi tu…


Sí, bona idea, però ves-hi tu…
Josep Prats Valldeperas (President de la fapel)
Sovint aquesta idea flotava a les converses que havia mantingut amb molts pares i mares de família que, molt preocupats per l’educació dels fills i l’esdevenir de la societat, sovint manifestaven neguit per la situació. Parlo de fa quaranta, trenta, vint, deu anys.
Intuïm, ens diuen, sabem que l’educació dels fills requereix temps, dedicació personal, matins, tardes i nits. Però ens costa molt comprometre’ns en aquesta tasca de forma activa, de forma concreta. Pensem que sempre trobarem algú disposat a esmerçar aquest temps en lloc nostre.
I és a casa on la família, el matrimoni i els fills, ens juguem de debò el futur del nostre país. Allà hem de ser-hi activament, amb un projecte. Però és també fora de casa, a les escoles, a les institucions, al carrer, on els pares hem de ser presents i dedicar el que puguem fer a arribar a l’escola, a les institucions i al carrer allò que som i volem ser.
Va costar molt tirar endavant la fapel. Varem comptar amb la voluntat decidida d’un grup de pares i mares que, amb poc temps però amb molta il·lusió varem fer arribar la nostra veu allà on creiem necessari. Passats els anys, encara veig pares que no s’acaben de comprometre.
Es legítim, només faltaria, que cadascú dediqui el seu temps al que lliurement decideixi; però potser si fóssim realment conscients veuríem la força que tenim els pares quan diem el que volem!
Fa més de 25 anys que molts lluitem per la llibertat d’educació i seria fantàstic que quan parlem d’educació sentíssim dir: bona idea, què em toca fer a mi?




dimarts, 12 de febrer de 2019

Entrevista a Irene Rigau i Meritxell Ruiz

Entrevista a Irene Rigau i Meritxell Ruiz

Tot sembla indicar, en el moment d’escriure aquestes ratlles, que la LEC serà aprovada el proper mes de juliol pel Parlament de Catalunya, sensiblement reelaborada sobre el projecte original que va presentar el govern del tripartit. Per aquest motiu, fapelnews inicia en aquest número de la revista un cicle d’entrevistes a representats dels diferents grups parlamentaris catalans que l’han discutit al Parlament perquè ens expliquin com a quedat, al seu parer, la futura llei d’educació de Catalunya. El primer torn es per a els partits amb més representació a la Cambra, i hem entrevistat alhora a Irene Rigau i Oliver, de Convergència Democràtica de Catalunya, ponent per CiU en el projecte de llei d’educació, i a Meritxell Ruiz i Isern, d’Unió Democràtica, diputada per CiU, i membre de la Comissió d’Educació i Universitats.

La pregunta és obligada. Quina LEC sortirà?

IRENE RIGAU. Entenem que sortirà una nova llei, perquè a part de debatre-la, s’ha reelaborat.
Inicialment era un projecte del govern i acaba sortint una llei del Parlament. El fet és que la principal força política del Parlament hi ha intervingut d’una manera activa, de manera que allò que era assumit per dues forces del govern, perquè no tenia el suport d’Iniciativa, queda ampliada amb el suport de Convergència i Unió i, en determinats capítols, també del PP. La fapel sempre ha reclamat una llei de país, assumida per la majoria.

MERITXELL RUIZ. Un dels problemes que hem patit amb els governs centrals és que cada canvi de govern ha anat acompanyat per un canvi en la llei d’educació. Això ha dut una inestabilitat tremenda al sistema educatiu. Quan ens vam plantejar quina era l’actitud primera que havíem de tenir a CiU sobre aquest projecte de llei, vam veure que era la responsabilitat, perquè el sistema educatiu, i la mateixa fapel i altres associacions vinculades al món educatiu, demanava una llei de consens que no hagués de canviar cada vegada que canviava el govern. CiU ja demanava el consens quan estava al govern.

I.R. Però no ens ho van concedir! CiU sempre ha buscat el consens allà on ha pogut. A l’àmbit espanyol, el govern el va tenir amb la LODE, la LOGSE i la LOPAG. En aquella època CiU governava a Catalunya. La singularitat és que ara hem mantingut des de l’oposició la mateixa filosofia i recerca del consens de manera activa. Nosaltres entenem que Catalunya té un mapa polític variat, però compta amb dues forces polítiques que són alternativa de govern, CiU i PSC. El sol fet que aquestes dues forces es posin d’acord amb un text que pugui perdurar i tenir aplicacions sensiblement diferents dins del marc consensuat, entenem que és la demanda que ens feia la societat i que havíem de ser capaços d’assolir-ho.

M.R. També és veritat que ara hem pogut fer una cosa que abans no podíem fer. En l’època de CiU al govern vam fer diverses lleis, però eren sectorials. Una llei integral que recollís tota l’aplicació de la normativa relativa al sistema educatiu només es podia fer a partir del nou Estatut, on hi ha competències exclusives compatibles i executives. Aquest nou marc és el que ens ha permès reordenar el sistema educatiu. Semblava que el consens seria més fàcil, després del Pacte Nacional per a l’Educació.

I.R. El Pacte era un referent, com n’hi ha hagut d’altres. Un pacte és una suma de bones voluntats, en canvi una llei regula drets, deures i obligacions. Per arribar al consens ha estat vital no només el treball de CiU. També ha estat cabdal que els sectors implicats hagin fet sentir la seva veu, les més de 220.000 al·legacions que van lliurar moltes associacions de pares i mares de Catalunya de la concertada, com la fapel, van marcar un abans i un després en l’elaboració de la llei. El govern va veure que el projecte presentat defraudava una gran part de la població i que s’havia de rectificar.

M.R. El repte era conjugar una política educativa que tingués present el dret a l’educació i el dret a triar-la, conjugar la necessària existència d’una bona escola pública amb la necessària existència d’una oferta concertada per a fer possible la llibertat d’elecció de centres per part de les famílies. I el tripartit tenia un projecte de llei que anava en contra de l’escola concertada i volia créixer només a base de l’escola pública, trencant l’equilibri que tradicionalment hi ha hagut a Catalunya entre les dues.

S’ha quedat curta la llei?

M.R. Al revés. Creiem que aquesta llei posa les bases de futur del sistema educatiu a Catalunya. Hem fixat nous objectius que han de servir pels pròxims 10-15 anys. El projecte de llei presentat prèviament pel govern sí que s’havia quedat curt, però amb les 412 esmenes que hem presentat, el 90% de les que s’han acceptat , la llei és bona. No serà la llei la que es quedi curta, en tot cas si no hi ha recursos es veurà limitada pel finançament. És un temor que ens agradaria que no es confirmés. L’educació és un element clau per a fer possible que tota persona rebi el que necessita en temes de formació i Catalunya pugui prosperar econòmicament en el futur. I això vol dir mitjans. La societat civil reclama millor educació.

I.R. A vegades som un país de profund desassossec. La nostra democràcia és jove, pot costar valorar el que s’ha assolit. Hem de recordar que 30 anys enrere l’educació obligatòria acabava a Espanya als 11 anys, després als 14 i després als 16. Quan a Europa s’acabava als 16 anys, Espanya ho feia als 11, amb la llei de l’any 70 vam avançar a 14 després als 16... i ara voldríem equiparar-nos a les democràcies més consolidades. L’educació és una aposta a mig i llarg termini. L’objectiu final de la nova llei, més enllà dels drets personals, ha de ser situar al país i la formació dels seus ciutadans per sobre de la mitja europea per poder generar la riquesa que compensi la desigualtat, però per poder fer això s’ha de crear riquesa i ser competitius. Entenem que la llei no ho garanteix per sí sola, però sí que ho ha de facilitar.

M.R. No és que l’escola hagi predicat uns valors que ara pensem que no funcionen, és que la societat, en general, va valorar unes coses diferents a les que ara es comença a veure que s’han de valorar. Som una societat de pèndol. Allà on hi havia l’esforç, valoràvem la gratificació, on hi havia sacrifici, valoràvem l’espontaneïtat, on hi havia l’estudi valoràvem la creativitat. Però no ha passat només a l’escola, ha passat al sí de els famílies i la societat. I les critiques són molt injustes amb tota la feina que s’ha fet. S’ha avançat moltíssim, però ara l’exigència social és molt alta. I hi ha moltes exigències noves. L’educació té un gran rival, que és el consum, però és cert que el sistema educatiu a Catalunya ha aconseguit grans èxits.

La nova llei, garanteix la llibertat d’elecció de centres?

M.R. Aquest era el gran tema, perquè el projecte que teníem dibuixava un alumne captiu, captiu per part de la pròpia administració, que ja sabia d’entrada quina escola li tocava i a quina escola aniria, i descomptava la voluntat i la tria que podrien fer els pares. Crec que hi ha hagut un principi que ha marcat tot el debat de la llei i tota la reelaboració, que és la conciliació del principi del dret a l’educació i del principi al dret a escollir centre.

I.R. CiU ha aconseguit introduir que les famílies tinguin dret a triar, i que la programació de noves places que es faci el govern tingui en compte les demandes de les famílies. Per tant, el govern no crearà places allà on voldrà, ho farà tenint en compte les demandes de les famílies. Nosaltres sabem que és molt difícil garantir a tothom l’escola que vulgui, però hem d’aconseguir que el sistema ho faciliti al màxim. I entenem que l’aplicació de punts complementaris en la preinscripció ho ha d’afavorir. Parlem de la direcció professionalitzada.

I. R. Hem fet una aposta clara: l’escola pública ha de poder oferir un ensenyament de qualitat que respongui al projecte de centre. Tothom reclama que els centres tinguin un projecte educatiu, i hi ha d’haver algú que doni compliment a aquest projecte i garanteixi la coherència, que hi hagi un projecte de centre. Aquesta continuïtat de l’acció educativa que garanteix un projecte educatiu de centre requereix una direcció. Mai hi havia hagut tants recursos a les escoles, ni tantes plantilles, ni l’educació havia estat tan complexa com ara i això requereix que la persona que estigui al davant tingui una formació específica. I per això hem optat per afavorir l’especialització dels mestres i professor en tasques de direcció i que hi hagi un col•lectiu de directors professionalitzats que es formin en un centre que els hi doni aquesta formació necessària i que tingui una responsabilitat clara.

M.R. CiU ha apostat per un aspecte que entenem que és la innovació pedagògica i el lideratge educatiu. I entenem que això passa per la direcció professionalitzada. Una direcció que pugui tirar endavant i que es el pugui avaluar. Si no introduïm aquests elements d’innovació pedagògica i de lideratge educatiu és difícil que puguem donar resposta als dubtes que ens planteja el sistema educatiu. Parlem ara de la formació permanent del professorat.

I.R. Fa molt de temps que està incorporada al sistema educatiu. És evident que a mesura que evoluciona el saber tu t’has de posar al dia. I han evolucionat les metodologies. La LEC diu que és un dret i un deure del professor. Té dret a rebre formació i l’administració l’ha de possibilitar.

M.R. La llei el que fa és fer-ho per la part positiva i de l’estímul. La llei intenta dir que qui ho fa més bé hauria de tenir un reconeixement més gran. L’evolució permanent ha d’anar lligada al reconeixement.

I l’educació diferenciada?

I.R. La LEC parteix d’uns principis que es diu que tindran el sistema educatiu a Catalunya en general i aposta perquè els centres que imparteixen l’educació mixta tindrà caràcter preferent, però no impedeix la diferenciada. No perquè la dictadura vagi prohibir la coeducació la democràcia ha de prohibir la diferenciada. Aquesta LEC és la que l’escola catalana necessitava.

I. R. És la llei que ha de preparar l’escola del segle XXI. Sabem que no n’hi ha prou en oferir educació a tothom, l’educació ha de ser de qualitat. I aquest repte de qualitat comporta que els centres estiguin ben dirigits, que el professorat estigui ben format, que els centres estiguin ben dotats, i la LEC el que fa és dir aquesta qualitat no la poden imposar des de les pròpies administracions, sinó que hem de donar autonomia als centres perquè puguin avançar cap a una educació cada vegada més de qualitat, i alhora la llei dota a l’administració de mecanismes d’avaluació per poder saber periòdicament quin és el grau d’assoliment de les competències i dels coneixements bàsics, i dels diferents centres.

M.R. Està feta per durar. Podem dir que quan tornem a governar, si la llei queda tal i com està ara, no la canviarem sinó que l’aplicarem accentuant allò que creiem.

dimecres, 30 de gener de 2019

Emma Bellver - Preparar oci festival


Preparar l’oci estival
Emma Bellver
(Pediatra)
No hi ha dos nens iguals per més que tinguin la mateixa edat i, com ja hem dit, com més s’ajustin a les preferències del nen les activitats que farà, amb més ganes i amb més predisposició serà partícip de l’experiència, i millors resultats obtindrem quant a la satisfacció i l’adquisició de capacitats noves.
Arriben les vacances escolars. Els pares que hem de treballar ens enfrontem a la missió de trobar alguna activitat perquè es distreguin els fills fins que puguem començar les vacances familiars. Encara que tinguem fills preescolars o adolescents, sí que és clar que no podem deixar que consumeixin el temps davant del televisor, perquè s’avorriran terriblement i perquè existeixen moltes altres possibilitats lúdiques que suposen també aportacions a nivell educatiu o humà.
Hi ha múltiples ofertes segons l’edat, les preferències personals de cada nen i les possibilitats econòmiques dels pares. Per als més menuts, les opcions "de sempre" continuen sent els avis, els cangurs o els cursets d’estiu que ofereixen la immensa majoria de centres d’educació infantil. El parc, en hores de no gaire calor, els passejos o els jocs a casa amb adults competents en la cura dels nens fan que els nens passin de manera bastant entretinguda aquestes setmanes que separen el finals de les classes i l’inici de les seves vacances amb la resta de la família.
Als centres infantils, acostumen a dedicar els dies a activitats diferents, algunes de reforç de l’aprenentatge del curs i altres lúdiques. És molt freqüent que es facin manualitats que distreuen i que proporcionen "petits tresors" per ensenyar a casa: dibuixos, pintures, ninots de fang o de plastilina, caretes, flors… Molts centres disposen, a més a més, de petites piscines de plàstic perquè la canalla es remulli en algun moment i, malgrat que dediquen més temps a posar-se el banyador  la crema solar que a banyar-se, els sembla la millor part del dia amb diferència.
A partir dels 5 o 6 anys, molts nens i nenes prefereixen activitats amb més moviment. Els cursos d’estiu d’algunes escoles es complementen amb la natació en grups petits, excursions a diversos llocs i una gran varietat d’activitats esportives durant el dia. Es combinen la destresa manual i intel•lectual amb força activitat física, que és el que més agrada a aquestes edats.
Una altra opció la tenim als campaments d’estiu. L’edat ideal per enviar un nen a campaments o a colònies depèn dels pares i del nen, fins i tot de si es tracta del primer fill o si ja té germans que hi van o que hi han anat. Hem de valorar si el nen està preparat per dormir fora de casa, acompanyat d’altres nois i sense la mirada dels pares, perquè no és bo forçar-lo, i l’èxit de l’adaptació al campament i que vulgui repetir l’any següent depenen en gran mesura del fet que s’hi senti còmode i que valori l’experiència de manera positiva.
Una bona edat és al voltant dels 7 o 8 anys, ja que acostumen a haver dormit en alguna ocasió a casa dels cosins i dels amiguets i no suposa "un trauma" sortir de casa. Els experts en educació pensen que aquest tipus d’activitat proporciona maduresa al nen i l’ajuda a obtenir una autonomia, una independència i una autoestima més grans. Així mateix, compartir uns quants dies amb altres nois fomenta el companyonia, la generositat i l’aprenentatge de valors relacionats amb la convivència. Perquè l’experiència sigui profitosa, es recomana de valorar i escollir el tipus d’activitats que es faran, la distància de casa al centre i altres factors, tenint en compte l’opinió i les preferències del nen. Parlar dels detalls en família abans d’anar-se’n garantitza una adaptació millor a l’entorn nou, al qual, de vegades, els pares tenen les visites i les trucades telefòniques limitades durant els dies que duri l’estada per no provocar interferències del tipus "vull tornar a casa amb tu" en sentir la reconfortant veu familiar.
La idea dels campaments és que la canalla es desplaci a un centre generalment allunyat de la ciutat a gaudir d’una, dues, tres o més setmanes a l’aire lliure, en un entorn natural en el qual practicar una pila d’activitats físiques (esports, senderisme, equitació…), o bé alguna tasca específica (música, dansa, fotografia…). L’oferta és cada vegada més àmplia i es pot triar d’acord amb les necessitats de cadascú. No hi ha dos nens iguals per més que tinguin la mateixa edat i, com ja hem dit, com més s’ajustin a les preferències del nen les activitats que farà, amb més ganes i amb més predisposició serà partícip de l’experiència, i millors resultats obtindrem quant a la satisfacció i l’adquisició de capacitats noves.
Hi ha tota una sèrie de requisits que els campaments o les colònies haurien de complir per garantir la seguretat dels fills que, al cap i a la fil, és el que més ens preocupa als pares. Una cosa és  pretendre de ficar-los en una bombolla i una altra és no prendre les mesures de precaució adequades. Hauríem de:
• Saber que el centre al qual seran els nens disposa de tots els permisos, els certificats sanitaris i les mesures de seguretat pertinents
• Conèixer les característiques i les competències de les persones que estaran a càrrec dels xiquets
• Conèixer la planificació de les activitats i les sortides o excursions previstes
• Tenir constància que les activitats considerades de més risc disposen de la supervisió i de les mesures tècniques adequades
• Assegurar-nos que disposen de material de primers auxilis i de personal sanitari qualificat que pugui atendre qualsevol urgència que es presenti
• Poder posar-nos en contacte els uns amb els altres amb facilitat
• Tenir present que, en el cas dels més petits, hi ha persones (de vegades són els mateixos nois més grans amb més experiència) que s’encarreguen de facilitar la seva adaptació i d’"acompanyar-los" perquè se sentin més integrats.

dimecres, 16 de gener de 2019

Antoni Arasanz - Un seriós advertiment


Un seriós advertiment
Antoni Arasanz
Ex-president de fapel
Després d’uns mesos molt atrafegats aquesta editorial hauria de ser positiva no en va els polítics s’han posat a treballar i s’ha consensuat la llei catalana d’educació que queda millor que l’avantprojecte i que el projecte que va entrar en el parlament i que hem estat discutint aquests darrers mesos.
La raó d’aquesta millora han estat un munt de coses. La primera que vull ressaltar és l’esforç que milers de persones van fer en la recollida de les 225.459 al·legacions que vàrem assolir tot el sector de la concertada, principalment els pares i mares.
Una altra de les accions que han aconseguit una millora en el redactat de la llei han estat la feina d’algunes persones, diputades, que amb l’aportació de les esmenes i la posterior negociació entre els partits polítics han florit positivament en bé de l’educació i de l’ensenyament, provocant una millora evident del text.
Encara la Llei no ha anat al Plenari però ja s’albira que l’acord està tancat. Tot plegat creiem a la Fapel que la millora sobre el que es pretenia és un fet. La millora de l’escola pública serà un bé per l’educació del país i això permetrà, al mateix temps, que l’escola concertada deixi de pensar amb victimisme i reactivi els seus valors, que els té i molts. Els pares i mares de Catalunya tenim la il•lusió de què una millor educació pels nostres fills i filles, una millora de la seva qualificació educativa i professional ens permetin d’una vegada aixecar el nivell cultural del país i d’aquesta manera veure el futur amb una mica d’esperança.
Ara bé, diuen que la felicitat no és mai plena i segurament tenen raó (la cultura popular és sàvia). Ens fem una pregunta: ¿els decrets també seran mirats i treballats per la millora de l’educació del país o tornarem als debats inútils, carregosos i amb una vessant ideològica que ja no toca? Estarem amatents al desenvolupament de la Llei i si cal donar opinió i criteri ho farem amb tota l’energia que faci falta.
No vull deixar de fer un comentari de repulsa enèrgica i, ja veure’m les accions que portem a terme sobre dos aspectes que recauen sobre els nostres fills i filles: l’avortament als 16 anys sense permís patern/matern i l’ús indiscriminat de la píndola del dia després. No ens mereixem els polítics que tenim, com a pare que procura dur a terme els deures i, també, demanar els seus drets, repeteixo: no em mereixo aquests polítics. La meva família té dret a uns polítics millors, que sàpiguen què és la vida, que sàpiguen què és un adolescent, que sàpiguen que és una veritable família i que preguntin les nostres opinions abans de vessar-la. Les enquestes ens diuen que en el total d’Espanya el 72% dels espanyols estan en contra d’aquesta decisió sobre l’avortament: sense comentaris. Què estan esperant per rectificar?
Veure’m en el proper número de fapelnews com evoluciona aquest tema, però ja anuncio que es farà una crítica molt forta d’aquesta nova “cacicada” d’uns governants que actuen amb total impunitat escudats darrera de la legitimitat que s’atorguen ells mateixos.

dimecres, 26 de desembre de 2018

Emili Avilés - Temps lliure i temps per a ser més lliures


Temps lliure i temps per a ser més lliures (article publicat al 2009)
Emili Avilés Cutillas
Pare de família i especialista en pedagogia terapèutica
En les nostres societats desenvolupades s'estén cada vegada més el temps lliure o d'oci. I és que entre les intenses ocupacions d'estudi i treball existeix un temps preciós en el qual ens haurem plantejat infinitat de vegades: què fer? Com gaudir-lo millor? Com aconseguir un “intens” descans en família o amb els amics? Per a això és clau conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Saber el temps que necessitem per a reposar i quines activitats culturals, aficions, esports, etcètera, ens descansen realment.
Hem de ser conscients que el cinema i la televisió, la música, l'esport i els espectacles artístics diversos són grans mitjans de transmissió i expressió de cultura i sensibilitat, d'informació, salut i descans. No obstant això, importa molt reconèixer-los com a mitjans per a la nostra felicitat, no una finalitat en sí mateixos. Sabem, segur, que la diversió no és la fi última de l'existència humana, però, també, que ens fa por l'avorriment. Tant, que de vegades diem: “Vaig a distreure'm amb la televisió”, però sovint fem servir un temps que voldríem tenir per a altres activitats més engrescadores i que ens omplirien molt. I sembla que, després, amb molt poc esforç realitzat, ja no se'ns nota la solitud, ni fins i tot la falta de felicitat. O sí?
On hauríem d'estar? Doncs en el punt just. Per exemple, quan els membres d'una família, o d'un grup d'amics, es reuneixen per a les mateixes activitats, per a compartir les mateixes il•lusions i “aventures”, aconsegueixen estar més units, gaudeixen de la convivència, s'enriqueixen amb el tracte personal, que fa millorar a cada persona i al grup. Ja no és tan important quina sofisticada activitat estic realitzant, com amb qui estic i com m'ocupo de fer-los feliços amb la meva companyia.
Sí, sí, em direu, però la veritat és que tots necessitem reposar forces, canviar d'activitat, descansar dels afanys de cada dia. Evident! Com també és evident, que tenim sentiments i desitjos oposats quan es tracta de distribuir el temps. És normal viure amb una sana tensió i, tal vegada, haurem parlat amb els amics o els fills de la necessitat d'equilibrar el temps dedicat al treball i al descans.
Som conscients que és necessari trobar moments per a fer coses estupendes, temps per a nosaltres i temps per als altres, però que no sempre sabem administrar-lo de la millor manera.
Ara, en el temps de vacances o previ a gaudir-les, considero molt oportú pensar i valorar si busquem el descans que més ens ve de gust, amb veritable llibertat. Ja sabem que ser lliures no és exactament poder triar capritxosament. És, més aviat, ser amos de nosaltres mateixos per a saber veure l'opció millor, la que més ens convé, i dirigir-nos cap a ella. Entenguem aquest temps lliure, de descans i oci, com a meravellós, per tal de poder educar-nos i avançar en el recte ús de la llibertat. A última hora serà un exercici de molt diverses virtuts humanes, valors posats per obra, com són: solidaritat, prudència, justícia, fortalesa, temprança, generositat, sinceritat, lleialtat, laboriositat. I, amigues i amics, tal i com està la cultura dominant en la qual hem de “navegar” en aquest segle XXI, importa molt que nosaltres i els nostres fills, amics, familiars, coneguts... busquem, amb determinació, desenvolupar- nos d’una manera lliure davant els béns materials, adoptant un estil de vida senzill i auster.
En cas contrari, la nostra noció de la realitat, del que realment importa, quedarà desnaturalitzada. Tan és així que el temps de lleure, si ens descurem, es converteix en temps esclau. Esclau de fer cada vegada més coses, coses cada vegada més difícils, sense aprofundir en les aficions, tot cada vegada més ràpid, viatges cada vegada més lluny... I que bé sabem tots, que el que ens dóna la major satisfacció qualsevol dia de l'any, festiu o de labor, no és la sofisticació d'una activitat: La veritable clau estarà en la conversa alegre, els detalls de servei, el tracte cordial mutu, la presència propera de les persones estimades. I si l’entorn acompanya, millor que millor.
Doncs vinga! Hem d’aconseguir, entre tots, que aquesta felicitat mai estigui de vacances.

dimecres, 12 de desembre de 2018

Primera sentència a Catalunya dret escollir escola


Primera sentència a Catalunya que reconeix el dret a escollir escola (article publicat al 2008)
La sentència 247 del jutjat contenciós administratiu núm. 8 de Barcelona reconeix per primera vegada el dret dels pares a canviar el centre assignat per l'administració si aquest no garanteix la formació moral que desitgen per als seus fills.
Per raons de planificació educativa, és possible imposar un centre educatiu als pares, llevat que l’esmentat centre, a diferència de l'escollit, no doni resposta a la seva opció per a una determinada formació religiosa o moral. El fonament de la qüestió que es debat en aquest recurs radica en l'inexcusable i sorprenent desconeixement, per l'administració demandada, de quin és l'abast de la nostra Norma Fonamental” afirma la sentència 247 del jutjat contenciós administratiu núm. 8 de Barcelona.
Mentre l'administració pública al·lega raons “materials i pressupostàries” com a motius de la seva decisió, la sentència confirma que els criteris d'organització no poden prevaler sobre allò què disposa l'art. 27.3 de la Constitució Espanyola: “Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin una formació religiosa i moral que estigui d'acord amb les seves pròpies conviccions”.
Per tant, la política educativa d'admissió d'alumnes del Departament d'Educació de la Generalitat no pot vulnerar aquests drets i llibertats dels pares en el cas de l’elecció. A tall d’exemple, hi ha uns pares que volen escolaritzar la seva filla a l'escola concertada “Llisach” de Santpedor (Barcelona).
En conseqüència, la Generalitat no pot ordenar que la petita s’escolaritzi a l'escola pública “La Serreta”, de nova creació, perquè no aconsegueix cobrir l'oferta de places.
La sentència, a més, recorda que l'oferta educativa ha d'ajustar-se a la “demanda, fent una prospecció prèvia, si cal, en lloc d'oferir unes places que després no es poden cobrir, com passa al municipi de Santpedor, per raons que la demandada [la Generalitat] no hauria de menysprear”.
El director i pare de l'escola “Llisach” de Santpedor, Jordi Bosch, explica la situació dels pares que veuen denegades les seves sol·licituds a l'escola concertada i són reconduïts per l'administració a les escoles públiques de nova creació. Aquesta manera d'actuar de l'administració educativa suposa un sobrecost per a les arques de la Generalitat d'un 48%, ja que la diferència anual per nen escolaritzat és de 1.200 euros anuals.
A més, el sr. Bosch denuncia que “la Generalitat no ha concedit al centre una ampliació de línies ni la possibilitat d’impartir educació secundària, malgrat l'elevada demanda de places” i, per contra, es dedica a ampliar la quota als col·legis públics de Santpedor, fins i tot sabent que no se'n cobriran totes les places, atès que molts pares de la zona “prefereixen portar els seus fills a centres d'altres municipis abans que a aquests”.
En aquest sentit, l'Associació de Mares i Pares de l'Escola ha denunciat: “Ja n'hi ha prou d'imposició d'un únic model escolar! Votem, paguem impostos i tenim dret a un segon model educatiu!”.
A més, la sentència subratlla que “l'opció religiosa i moral és bàsica quan es tracta de l'educació”. Per això, no es pot oblidar que els pares són els primers responsables de l'educació dels seus fills “per raons tan pobres i poc consistents com la del respecte a unes quotes fixades segons, no de la demanda real dels pares, sinó de les preferències de l'administració educativa per un determinat model d'escola”.
Aquesta sentència haurà de servir com a element que cal tenir en compte en l'elaboració de la llei d'educació de Catalunya, actualment en procés d'aprovació al Parlament. Amb els principis d’aquesta sentència també seria aconsellable replantejar-se altres problemes del sistema educatiu com la zonificació, la planificació pública, la qualitat de l'oferta educativa, la lliure competència i la pluralitat d'idearis, per tal que prevalgui el dret superior de les famílies respecte a l'orientació moral i religiosa de l'ensenyament i evitar, així, que siguin les oficines d'escolarització les que assignin l'escola dels nens “per raons de planificació educativa”.

dimecres, 28 de novembre de 2018

Fedirnand Bilbao - Defender la educación de nuestros hijos


Defender la educación de nuestros hijos es defender a la sociedad (artículo publicado en 2008). artículo escrito por Fedirnand Bilbao
Viendo la actuación del común denominador de los políticos catalanes, de las más variadas “idiotologías” (no está mal escrito, aunque la palabra no exista, es entendible), que no me cabe pensar que no se den cuenta de que están destrozando a toda una generación de jóvenes. Sólo tienen que echar una ojeada a su alrededor para ver y catalogar el estado intelectual y moral de nuestros niños y jóvenes. Pueden que, ensimismados en desarrollar “su alta y constructiva política”, desconozcan que la sociedad catalana va, pasito a pasito, hacia el borde del precipicio. Me temo que entre bambalinas hay algo más. Algo más se debe de estar gestando. O por lo menos yo lo veo así. Trataré de exponer mi punto de vista. En realidad, estamos inmersos en la eterna lucha del ángel caído contra el ángel fiel. Es una lucha que existirá hasta el final de los tiempos. No nos engañemos. Ni tampoco se sonrían.
Ahora son “éstos”, mañana serán “otros”. Pero portando el mismo estandarte de la irracionalidad. Nos llevaría una gran cantidad de tiempo (no les interesa escucharnos) hacerles comprender a nuestros políticos el porqué de esta situación que vivimos con la educación que tratan de imponernos, copia en el fondo de estilos, más sofisticados y con métodos antidemocráticos de uso y abuso del derecho, promulgando leyes para someter a corto plazo las mentes de un país, nuestro país catalán. Es un constante adoctrinamiento laicista, es la manipulación y tergiversación de los conceptos e ideas que han hecho de Cataluña, a lo largo de su historia, lo que fue y que hoy día ya no es. Perderíamos el tiempo haciéndoles entender a nuestros políticos la raíz de nuestros males, tratándoles de explicar el porqué del fracaso escolar, la limitación que nos quieren imponer al derecho de los padres a la educación de los hijos, la aceptación de la promiscuidad del adolescente, la escasa calidad educativa, la ley del mínimo esfuerzo en las tareas escolares, etc.
En definitiva, un padre de familia responsable comprende por qué hemos llegado a esta situación. En cambio, a nuestros políticos en educación no les interesa y además viven en un entorno que les incapacita para entendernos. No son tontos, saben lo que quieren, como lo sabían en épocas ya pasadas y que creíamos olvidadas.
Otras épocas que afortunadamente pasaron ya, pero en el camino hicieron mucho daño, alguno de ellos horriblemente irreversible.
Cuando el estado hace daño a la sociedad, olvidándose de ella a favor de sus intereses partidistas, hace daño a la sociedad en todos sus ámbitos, mucho daño. Abogo por la sociedad que, democráticamente y con paz y respeto, sabe utilizar, dentro de la legalidad democrática establecida, todos los resortes mediáticos, intelectuales, profesionales y familiares para defender la educación de nuestros hijos. La educación de nuestros hijos no es un juego y este gobierno totalitario no va a sustituirnos en los deberes y derechos que como padres tenemos con ellos. Puesto que nuestros hijos son lo más valioso que tenemos entre manos.
Fedirnand Bilbao

dimecres, 14 de novembre de 2018

JM Prats - La cua del racionament


La cua del racionament
José Manuel Prats (article publicat al 2008)
Després de qualsevol conflicte armat, el lloc dels fets esdevé un desert econòmic durant una temporada. Més llarga o més curta en funció de l’habilitat dels governants, del context polític i econòmic mundial i altres factors. Aquests fets es van patir a casa nostra fa ja gairebé setanta anys, fruit de la Guerra Civil i en el context d’aïllament polític internacional. En un entorn polític d’autarquia (de dictadura, de limitació de drets i llibertats individuals i públiques), es van produir unes imatges que fan sentir vergonya: les cues del racionament. També va passar durant molts anys a l’antiga Unió Soviètica. Mentre n’hi havia que nedaven en l’abundància, la majoria havia de passar hores i hores a les cues per una peça de pa, unes sabates no necessàriament noves, llet per als infants...
Ara es tornen a produir aquestes situacions. El vocabulari políticament correcte ha manipulat els significats de les coses, però el que és de primera necessitat per al nostre país, l’educació, està sotmès a les cues del racionament. Fa vergonya veure com la majoria de famílies han de fer cues “a la web”, com les comissions d’escolarització municipals van assumint per la via dels fets el poder de qui pot anar a una escola i qui no, com també es produeix un “estraperlo” de punts, de possibilitats, d’esperances.
Sap greu veure com el discurs oficial diu que hi ha llibertat d’elecció i, per altra banda, es burla aquesta llibertat, que és dels pares, en benefici d’una planificació escolar que és un bé jurídic clarament inferior al dret fonamental dels pares. I quin resultat s’obté, d’aquesta cua del racionament? Ara mateix, l’oferta educativa a Catalunya està força equilibrada entre la pública i la d’iniciativa social (concertada) i privada.
L’any vinent, a Catalunya, hi haurà aproximadament 1.150.000 alumnes. Milers de famílies, pares i mares d’alumnes, han presentat preinscripció en algun centre educatiu de Catalunya. La gran majoria estaran amb l’ai al cor fins al mes de juny, per si perden la cua del racionament o bé enlloc de les sabates que els fan falta, els toquen unes cabeces d’alls, que van molt bé pel constipat.
El sistema fomenta també allò de l’estraperlo, i n’hi ha que troben que la norma és injusta, enlloc d’associar-se, protestar o recórrer a la via judicial, lluiten contra ella de forma ineficaç: fan trampes. I això genera i fomenta la delació entre iguals, la cultura de la pau i la fraternitat.
També es produiran situacions de tracte desigual, amb les llistes d’espera. Serà fins el dia cinc de setembre que les escoles hauran de respectar la llista d’espera de la preinscripció, que per entendre’ns és com el joc de les cadires, i és el departament d’educació qui toca la música. Un cop comenci el curs, tothom perd el dret a aquesta llista d’espera i aleshores ja poden venir els nouvinguts a prendre possessió d’una plaça per a la qual una família que volia un projecte concret ha estat esperant durant sis mesos, fins i tot amb increment de rati. Això genera i fomenta tot allò de la cultura de la pau i la fraternitat...! I cal atendre els nouvinguts amb els recursos que necessiten.
Ara podríem entrar en la distribució dels nouvinguts i de les zones, que en molts casos no s’apliquen a aquest fenomen tan dramàtic de la immigració. Però d’això en podem parlar un altre dia.
També podríem parlar del sistema de puntuació i dels criteris d’admissió d’alumnes, que trinxa el dret fonamental de les famílies d’escollir el projecte educatiu que s’adigui a la seva forma d’educar els fills. Però d’això també en podem parlar un altre dia.
També del paper de les comissions d’escolarització, on sovint es reparteixen els alumnes sense tenir en compte la voluntat de les famílies i on els sectors legalment representats poc tenen a dir davant de la inspecció d’educació, que proposa i executa les directrius polítiques en vigor. Per a un altre dia...
És moderna, tecnològica, invisible... Però hi és. La cua del racionament, pròpia de sistemes fracassats en el passat, ha tornat sota l’excusa de la necessitat de l’Estat (dels polítics) de procurar-nos-ho tot, per dependre’n. I la llibertat no és això, sinó conèixer i saber què volem i perquè ho volem, perquè ens fa millors a nosaltres i als nostres fills, segons un projecte familiar i educatiu. I la llibertat d’educació es basa en que els pares som els primers educadors dels nostres fills i això és un dret que no ens podem deixar perdre, ni per mandra ni per impotència. Hauríem d’inventar eslògans publicitaris per fer campanyes; val la pena lluitar per això, perquè no ens prenguin per rucs, perquè val la pena i l’esforç (no és un neologisme), perquè ens hi juguem l’educació, la llibertat dels nostres fills i el futur del país, que d’aquí a uns anys estarà a les seves mans.
I què hi diu la futura llei d’educació de Catalunya? Millor no entraré a comentar-la.
Si la llegeixen amb esperit crític, sense adhesions incondicionals ni prejudicis sectaris, al final, si abans no l’han deixat per prescripció medico-psiquiàtrica, veuran que la cua seguirà existint mentre no donem un cop de puny damunt la taula i fem entendre als polítics que treballen per a nosaltres, per als pares i mares i alumnes de Catalunya, que els vots no són un xec en blanc per fer i desfer sense conseqüències.
L’igualitarisme que es practica darrerament és font d’injustícies. La igualtat d’oportunitats és font de llibertat; i mentre hi hagi la cua, hi haurà privilegiats que imposin als altres la cua, mentre ells no la fan. Mentre hi hagi cua, hi haurà estraperlo. Mentre hi hagi cua, no hi haurà llibertat d’elecció de centre, i mentre aquesta cua es dirimeixi per criteris com la proximitat, anirem malament.

Article publicat al número 7 de Fapel News, Setembre de 2008


dimecres, 17 d’octubre de 2018

Antoni Arasanz - Serem capaços de dur a terme una llei catalana d'educació


Serem capaços de dur a terme una llei catalana d’educació?
Antoni Arasanz (article publicat al 2008)
Ex-president de fapel
Fa uns dies, concretament a l’editorial el fapelnews 4, us deia que passada l’aprovació de la LOE arribava el moment de la veritat i, en aquell instant, em feia la pregunta que ara em torno a formular: serem capaços de dur a terme una llei catalana d’educació?
Aquest interrogant té una fonamentació i no és altra que les diferents respostes que ha tingut el document “bases per a una llei catalana d’educació”. Tots sabeu que hi ha hagut una manifestació i una vaga per part de la comunitat educativa de l’àmbit de l’escola pública. Ha durat vint-i-quatre hores, però és massa temps: les famílies no mereixen una situació com aquesta per temes que no són ferms, suposicions sobre el document, opinions sense cap mena de fonament, com la que diu que s’està privatitzant l’ensenyament de Catalunya, etc. Tot plegat una suma d’interessos corporativistes i assemblearis que no condueixen a res. Heu de saber que un “reputat” sindicalista del ram de l’educació em confessava que li feia il·lusió anar a la vaga perquè ja feia anys que no n’havia fet cap. Sense comentaris.
Un dels punts que s’esgrimia era la noconvocatòria de la Comissió de seguiment del Pacte Nacional per a l’Educació i, això era cert; des del 2 d’octubre de 2007 no s’havia convocat la Comissió de seguiment (a tall d’explicació diré que els membres d’aquesta comissió són els representants de les institucions que varen signar el Pacte Nacional per a l’Educació, i el nombre total d’institucions és de 20). Ara ja s’ha convocat (3 de març de 2008) i s’ha iniciat una nova etapa: la Comissió de seguiment farà un estudi seriós equiparant el que diu el Pacte amb el que dirà l’articulat de la llei catalana d’educació.
A l’inici de la sessió, amb simpatia, l’Honorable Conseller Ernest Maragall em va dir: “Arasanz, comencem?”. La meva resposta va ser: “ENDAVANT!” (estàvem asseguts a les puntes de la taula). Això té un calendari que s’inicia el mes de març amb la possibilitat de fer aportacions al document de bases de la llei. A partir del dia 15 d’abril, s’estudiarà l’articulat per veure si és coherent amb el que es va signar en el Pacte Nacional. Finalment, el Parlament de Catalunya serà l’encarregat de debatre amb més o menys intensitat i, en darrer terme, aprovar o no la llei catalana d’educació.
Sense voler ser exhaustius, les temàtiques que tenen més rellevància són: els propis conceptes del Pacte (tenir clar què es diu), família i educació, alumnes, horaris, política de beques, servei públic d’educació (contracte programa), lliure elecció de centre, planificació educativa, coresponsabilitat amb els ajuntaments, professorat, autonomia de centre i avaluació. Després de la sessió de treball de la Comissió de seguiment, podem afirmar que el Pacte Nacional és viu i que les diferents institucions tenen ganes de tirar endavant una llei que comença a ser molt necessària per al país. Oblidem la vaga, posem-nos a treballar i quan acabem, alegrem-nos pels nostres fills i filles. Esperem que tot vagi bé.
Per acabar aquesta petita editorial, vull donar les gràcies a les més de tres-centes persones que van assistir al Congrés del XXVè aniversari de la nostra federació.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Isabel María de los Mozos Touya - No, a la no educación para la ciutadania


No, a la no educación para la ciutadania - Isabel María de los Mozos Touya
Profesora Titular de Derecho Administrativo en la Universidad de Valladolid (artículo publicado en 2008)
La lectura del contenido, los objetivos y criterios de evaluación “Educación para la ciudadanía” en sus dos modalidades, diseñadas para la ESO, puede sumir al lector en la más profunda parálisis depresiva o, por el contrario, obligarle a tomar partido y exigirle no pasar de largo… es mucho y muy fuerte lo que aquí se ventila. Los padres de los educandos son los responsables de la prestación educativa, por lo que tienen no sólo el derecho, sino también el deber de objetar contra esta falsa educación para la ciudadanía.
(Este artículo se ha publicado recientemente en la prensa nacional)
Cuando las palabras dejan de significar aquello que de entrada expresan y, sin embargo, pasan a expresar lo que sólo unos cuantos «iniciados» pretenden, entonces, estamos en condiciones de percibir que «el abuso del lenguaje es la primera forma del abuso de poder» (J. Piepper). Y, por desgracia, llevamos tiempo viendo cómo se confirma esto con nuestro errático sistema educativo, donde la mal llamada Educación para la ciudadanía aparecía ya como una de las novedades de la Ley Orgánica de Educación, que debía ocupar «un lugar muy destacado en el conjunto de las actividades educativas», según su Exposición de Motivos, y que comporta la introducción en el sistema educativo de «nuevos contenidos», cuya finalidad consistiría en estudiar lo que es propio de «un régimen democrático» y, en último término, «los valores comunes que constituyen el sustrato de la ciudadanía democrática en un contexto global».
Si la somera justificación legal de esta nueva asignatura ya resultaba un tanto pretenciosa y alarmante, ahora, el principal problema radica en que su contenido reglamentario, tal y como aparece en el Boletín Oficial del Estado, no responde en absoluto a su propio enunciado. Éste exigiría un contenido concreto, ceñido a la enseñanza -desde la neutralidad constitucional, donde deberíamos caber todos el marco jurídico-público español y, por tanto, la Constitución misma, con todo lo que significa, tanto desde el punto de vista de la identidad de nuestra unidad política española -donde radica la soberanía nacional, la Corona y la bandera, sí, pese a quien pese-, como desde el punto de vista organizativo y programático, con el consiguiente reconocimiento de derechos y libertades que, por ser previos a la Constitución, no pueden ser interpretados por ésta de un modo exclusivo, ni excluyente, porque, como no es quien los constituye ni los crea, únicamente puede reconocerlos. La lectura del contenido, los objetivos y criterios de evaluación de esta asignatura en sus dos modalidades, diseñadas para 3º y 4º de la ESO, puede sumir al lector en la más profunda parálisis depresiva o, por el contrario, obligarle a tomar partido y exigirle no pasar de largo… es mucho y muy fuerte lo que aquí se ventila. Fundamentalmente, porque encierra un engaño manifiesto, disfrazado de un fingido «buenismo» universal, aunque –eso sí- obligatorio y vinculante.
Expresión palmaria de dirigismo público, ideológico y totalitario. El engaño consiste en que, so capa de una supuesta ética universal, se ha configurado una disciplina de contenido específicamente ideológico. Pero no de cualquier contenido ideológico, sino del que tiene el respaldo de la mitad –más o menos- de los representantes populares, que a eso le llaman algunos «régimen democrático» y que supone, claro está, aquello de que, «al que asome la cabeza, duro con él». Es decir, se pretende enseñar como ética universal, incuestionable y obligatoria -en la teoría y en la práctica-, una moral cívica exclusiva y excluyente de cualesquiera otras que legítimamente puedan caber en el marco constitucional, la que sustente las leyes vigentes, la del rodillo parlamentario, en lo que pueda tener de moral, si es que tiene algo. Ello no supone negar otras morales de fundamentos distintos, también religiosos, sino descalificarlas «sibilinamente», en su caso, por «incívicas», porque no son las aplaudidas por quienes ganan las elecciones y, según esto, no son por ello ni democráticas, ni cívicas. Para la ministra, «es necesario formar ciudadanos para nuestro sistema democrático», lo que, al parecer, justifica el dirigismo ideológico descarado que late en el contenido de esta asignatura. Por el contrario, es la democracia la que debe servir a los ciudadanos y no a la inversa, porque no es más que un medio (por cierto, manifiestamente mejorable en muchos aspectos todavía hoy en España), mientras que los ciudadanos, todos y cada uno de ellos son fines en sí mismos, y cuando son ellos los que están al servicio de la democracia, mal asunto.
Porque entonces estaremos como en el malhadado socialismo real, que precisa recubrirlo todo, hasta la forma del Estado, con una palabra mágica, «democrático», que es su mejor certificado de falsedad.
Por su parte, el pretencioso y absurdo «buenismo» se concreta en que se aspira a imponer una determinada actitud ideológica, un método postmoderno, donde lo que importa no son las decisiones mismas, sino cómo se adoptan éstas de la forma más irresponsable posible, es decir, entre todos, sin que nadie ose tener ninguna certeza verdadera de nada. Subyace en todo el planteamiento un marcado relativismo que es ya una opción ideológica precisa, disfrazado de falso respeto, o de no discriminación que - incluso, en contra de lo que ya ha dicho el Consejo de Estado- el reglamento, donde se establecen estos nuevos contenidos «educativos», tampoco diferencia de la desigualdad no prohibida y permitida, como la que viene siendo legítima, al menos, hasta ahora, entre hombres y mujeres. Y es que entre los objetivos de esta asignatura, se insiste desmesuradamente, también por parte de la ley, en la igualdad de género, ocultando que debe tratarse sólo de una igualdad jurídica y de oportunidades, porque la igualdad aritmética y de cuota sólo coarta la libertad de los propios hombres y mujeres, y aspira a imponer lo que no es más que una verdad a medias y, por tanto, una gran mentira, porque no somos iguales. Me niego a serlo.
Claro, que con esta actitud, yo no podría aprobar esta asignatura tan problemática… La libertad de las personas es una conquista de cada una de ellas, que se gana con el tiempo, y sólo las personas libres pueden ser buenos ciudadanos. Por eso, el mejor modo de asegurar una buena ciudadanía, capaz de controlar responsablemente al poder público, es respetar al máximo la libertad ideológica y de expresión. Pero el Gobierno pretende justo lo contrario.
Además, el supuesto concepto de ciudadanía global del que parte esta imposición ideológica educativa no tiene mucho que ver con el sentido que una Recomendación del Consejo de Europa (C.M. 12/ 2002) da a una legítima y posible educación para ciudadanía, que sirva como marco de convivencia de un determinado ámbito social, y ello, a pesar de que dicha Recomendación viene invocándose como pretendido fundamento externo de todo este montaje.
Por eso, y con bastante papanatismo, algunos han intentado descalificar la actitud de la Iglesia Católica en España, por venir denunciando la gravedad del planteamiento de esta asignatura que, tal y como ha quedado reglamentariamente configurada, constituye una verdadera imposición ideológica. No se trata, por tanto, de ningún conflicto entre el Estado y la Iglesia, de poder a poder, en el que tenga que intervenir arcaicamente ninguna instancia europea, sino de un ataque del poder del Estado contra la sociedad española. Y la Iglesia, como expresión de la realidad social, que carece de todo poder temporal en la actualidad -a Dios gracias-, no se opone a la asignatura en sí, sino a su fraudulento contenido. Se ha llegado a decir por la jerarquía eclesiástica que sería tolerable y hasta deseable una educación para la ciudadanía que fuese realmente eso, a pesar de que algún destacado eclesiástico, más preocupado por dejar clara su postura que por defender su Institución (a la que yo también pertenezco), haya querido ofrecer la cuadratura del círculo, al afirmar que «el Gobierno tendría que ser generoso y la Iglesia debería aceptar la asignatura…»
Finalmente, no debe olvidarse que los padres de los educandos son los responsables de la prestación educativa, por lo que tienen no sólo el derecho, sino también el deber de objetar contra esta falsa educación para la ciudadanía. Porque tienen que evitar que a sus hijos se les imponga que cursen una asignatura ideológica, cuyo planteamiento contiene todos los elementos de una cosmovisión, de una particular filosofía cutre, pero filosofía, que bien podría denominarse «des-educación para la tiranía». Y porque nada justifica hacer  el juego a una maniobra gubernamental tan poco respetuosa de la libertad propia y ajena. Si no podemos nunca renunciar a nuestra libertad, tampoco a la de los demás. Nobleza obliga.

dimecres, 19 de setembre de 2018

JM Prats - La zonificació i la planificació


La zonificació i la planificació, per a què? - Josep Manuel Prats (present de FAPEL) (article publicat al 2008)
L’actual Govern està prenent totes les seves decisions, com ara el de la zonificació, dins del marc que persegueix la destrucció de la família i, conseqüentment, de la persona.
Un dels criteris més distorsionadors i injustos que la LOE ens està tornant a imposar és el criteri de proximitat. No sembla malament que l’Administració educativa faciliti a les famílies la possibilitat de poder anar a un centre prop de casa seva. Però sembla que el criteri segons el qual l’Estat ho ha de fer tot per nosaltres (fins i tot els agradaria conduir) no preveu facilitar que les famílies puguin anar a l’escola que volen. És més, sembla clar que això no es vol.
Paradoxalment, des de l’Administració s’afirma que hi ha un dret ABSOLUT a escollir centre educatiu, però la lletra petita ens diu que és així sempre i quan es tinguin prou punts i l’escola triada no superi les places assignades en un procés absolutament marxista de planificació.
Crec que cal interpretar aquest fet, tan aparentment pragmàtic i poc rellevant, en un marc més ampli des del qual s’estan prenent totes les decisions de l’actual govern: la destrucció de la família i, conseqüentment, de la persona. Pensem-hi.
Què busca l’Administració amb la zonificació? He arribat a una lamentable conclusió: la comoditat per a la seva deficient gestió; i són capaços de trepitjar un dret  primigeni, constitucional i la més elemental llibertat per evitar complicar-se la vida.
Em puc imaginar un matrimoni que escolaritza el seu primer fill. És un fet que, si hi pensem una mica, té una gran rellevància, atès que representa el primer pas d’un projecte educatiu; tots volem que els nostres fills siguin grans persones, plenes de virtuts personals, socials i espirituals.
De moment, ja se’ls ven que és a l’ajuntament on han de rebre la informació i demanar plaça. Fals i perillós. Però bé, suposem que hi van i que ho fan sense prejudicis. Segurament en sortiran perplexos  amb una reflexió similar a la següent: “Trenta anys sentint que som lliures, que m’alliberi d’això i d’allò, que si “yo lo valgo”, que si “la república independiente de mi casa”, que puc triar-ho tot, tot és a mida, tot m’ho “customitzo”, i ara no puc escollir l’escola del meu fill; el que és trivial i em destrueix és “for free”, i tot allò que m’ajuda a formar una persona i una família està limitat i gairebé prohibit.”
Tornem a la gestió. Cal acceptar que, tractats tots els arguments i contraarguments, el que més preocupa els deficients gestors és el transport públic, no fos cas que les famílies decidissin moure’s pel territori (municipal o comarcal). Amb tota normalitat, la concertada ha estat facilitant des de fa decennis el transport a les famílies que així ho volen; com és, doncs, que tota una Administració és incapaç d’organitzar-se?
Un altre argument que fa riure sosté que hi hauria escoles amb molta demanda i d’altres amb menys. I què? No serà que temen el caràcter propi, fins i tot l’excel•lència, de la pública? Potser ja seria hora de posar una mica d’inquietud i de competència.
I sobre la distribució de la immigració? Per què ha de ser l’escola la que pagui una gestió deficient de l’Administració? En aquest cas, moltes comissions d’escolarització tendeixen a “repartir” la immigració sense tenir en compte la zona, i en molts casos aquests alumnes gaudeixen d’una plaça que algú altre volia però no tenia prou punts de zona per aconseguir.
Un interessant exemple està succeint a Sant Cugat. S’ha constituït una comissió de zonificació per homogeneïtzar les zones de la pública i la concertada. En aquest cas, és el propi municipi, amb l’assessorament de la Delegació Territorial, el que ha fet la següent proposta: a cada zona de Sant Cugat puntuen fins a dues públiques i fins a cinc concertades, siguin o no a la zona delimitada. Sembla que el seny ha entrat en joc i es comença a respectar que les famílies tenen drets. La meva pregunta és per què no puntuen totes les concertades a totes les zones.
Si la democràcia és el govern de la majoria i aquest és un dels criteris per prendre decisions, ¿per què continuem acceptant la “planificació” que ens imposa un govern que demostra incapacitat de governar per a la majoria?

dimecres, 5 de setembre de 2018

JM Prats - El penúltim despropòsit


El penúltim despropòsit d’un govern fora de joc - Josep Manuel Prats, President de la fapel (article publicat al 2008)
Els Departaments de Salut i d’Educació i la Secretaria de Joventut del Departament d’Acció Social i Ciutadania han publicat conjuntament dos pamflets, pretesament sobre educació sexual pels nens, amb els que transgredeixen un article de la Constitució, dos de l’Estatut, un del Codi Penal, quatre lleis estatals, una de la Generalitat, el Pla de Salut de Catalunya 2000-2005 i altres reals decrets.
La Fapel, com ja sabeu, té com a objectiu defensar el dret, tant vulnerat actualment, dels pares a triar l’educació que desitgen que rebin els seus fills. Algú es preguntarà si és necessari recordar aquest objectiu gaire sovint: aquí teniu la resposta.
Els temes del fracàs escolar, l’absència d’autoritat, la matèria omnipresent (Educació per la ciutadania), la zonificació i la pèrdua del dret a escollir escola, els pressupostos que no cobreixen la gratuïtat de l’ensenyament, i més; tot això, no té importància davant la gran necessitat d’il•lustrar els nostres fills i filles en matèria de sexe.
Volem cridar l’atenció sobre els dos pamflets publicats conjuntament pels Departaments de Salut i d’Educació i la Secretaria de Joventut del Departament d’Acció Social i Ciutadania (“A mi també em passa... I a tu?” i “Fes-te’l teu”).
Pel que fa al primer dels pamflets, dirigit a nens i nenes de primària, podem dir que entre d’altres, parla de l’homosexualitat, les pràctiques sexuals orals, la masturbació o la promoció del preservatiu. Tot molt normal i, com veieu, molt apropiat per a l’edat a la qual va dirigit. Tot difuminant-t’ho en un to d’intimitat, entre altres perles es llegeix: “La masturbació és un moment íntim, una manera de conèixer el vostre cos acariciant-lo”.
El segon pamflet, per a adolescents entre 12 i 16 anys, segueix la mateixa línia i, a més, parla de diferents tècniques de relacions sexuals sense penetració, així com de la manera d’usar els diferents tipus de preservatiu, i ofereix als menors la possibilitat de rebre informació sexual al marge dels pares, això sí, amb caràcter confidencial.
Evidentment, i com era d’esperar, es dona la possibilitat de consultar, entre d’altres, la web de la Coordinadora Gai Lesbiana. No cal dir que moltes d’aquestes “perles” incorren en una corrupció de menors no gaire encoberta. D’altra banda, s’eleva el preservatiu a la categoria de “solucionador de tota problemàtica posterior” com poden ser els embarassos o infermetats. Amb aquests pamflets, la Generalitat està transgredint un article de la Constitució, dos de l’Estatut, un del Codi Penal, quatre lleis estatals, una de la Generalitat, el Pla de Salut de Catalunya 2000-2005 i altres reals decrets.
La Generalitat continua en la “insana mania” de suplantar el dret dels pares a educar els fills i filles d’acord amb les seves conviccions. Aquesta campanya amaga un concepte de la sexualitat que aparta els nostres fills i filles de la idea de responsabilitat i estabilitat molt allunyada de la família, i, fins i tot, obvia les directrius d’ONUSIDA i l’anomenada Posició de Consens de The Lancet sobre educació sexual, que estableix els criteris ABC: “Abstinence” (abstinència), “Be faithful” (fidelitat a la parella) i “Condoms” (preservatiu).
Aquesta iniciació sexual precoç a què el Govern de torn està sotmetent els nostres fills i filles és intolerable, i els seus continguts ens donen peu a visitar els tribunals de justícia per acusar l’Administració de maltractament psicològic i emocional, ja que són accions que poden afectar la dignitat, alterar el seu benestar i inclús produir danys més elevats. Fa uns mesos el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja es va pronunciar en el tema del “menor madur” i va quedar clar que el Govern s’havia de quedar al marge de l’“adoctrinament sexual” dels nens i nenes de Catalunya. Des d’aquí volem recordar als Honorables Consellers responsables d’aquests despropòsits que s’oblidin d’intentar el que pretenen, ja que les famílies no deixarem que malmetin l’educació dels nostres fills i filles.

dimecres, 22 d’agost de 2018

Entrevista a Mercedes Coloma


Entrevista a Mercedes Coloma (era la presidenta de Cofapa) (artículos publicado en 2008)



Mercedes Coloma habla en esta entrevista del compromiso de la institución que preside, Cofapa, en colaborar con todas las organizaciones vinculadas al Plan de promoción y mejora de la convivencia escolar, un acuerdo que se ha suscrito para alcanzar una educación coherente que ayude a los alumnos a desarrollar su libertad y responsabilidad siempre unidas a la tolerancia y a la solidaridad. A juicio de Coloma, este acuerdo es una buena muestra de que la colaboración de las familias con profesores y alumnos resulta fundamental si queremos conseguir una educación de calidad para todos.
Cofapa cree que las normas generales de convivencia deberían redactarse de modo que tuvieran en cuenta la libertad de las conciencias y el respeto a las convicciones religiosas, éticas y morales de los alumnos y sus familias, siempre dejando a salvo los principios básicos del ideario que la comunidad educativa se compromete a aceptar y observar, dentro del orden constitucional.
La Confederación de Padres y Madres, Cofapa, está más activa que nunca. Su proyección social aumenta cada día y prueba de ello son algunos de los actos que ha protagonizado últimamente en el ámbito de la educación, como es la firma del Plan de promoción y mejora de la convivencia escolar con el Ministerio de Educación y Ciencia. El dinamismo de Cofapa también le ha llevado a la primera línea de la actualidad con temas tan importantes para los padres como la educación para la ciudadanía, el fracaso escolar o la libertad en la escuela, entre otros. De todo ello nos habla Mercedes Coloma, presidenta de Cofapa.
La participación y presencia de Cofapa en la comunidad educativa es cada vez mayor, ¿a qué cree que se debe esta evolución?
Fundamentalmente a que los padres somos cada vez más conscientes de la necesidad de que nuestra voz se escuche y se tenga en cuenta en aquellos lugares donde se debate sobre la educación de nuestros hijos.
Cofapa, como representante de cerca de un millón de padres distribuidos por toda la geografía española, tiene la responsabilidad de estar activa para defender nuestra libertad a la hora de educar a los hijos. También el resto de agentes educativos acuden cada vez más a nosotros para que aportemos nuestra visión y experiencia ya que somos los primeros educadores de los futuros ciudadanos.
¿Qué representación tiene Cofapa a nivel nacional?
Somos una de las la confederaciones más amplias que reúne a federaciones de todas las comunidades autónomas. Entre sus miembros destaca Fapel (Federació d’Asociaciones de Pares i Mares de les Escoles Lliures de Catalunya), Fapacel (Federación de Asociaciones de Padres de Centros de Enseñanza Libre), Fapace (Federación de Asociaciones de Padres de Alumnos de los colegios de Fomento de Centros de Enseñanza), así como las federaciones Cofapa Euskadi, Cofapa Comunidad Valenciana, Cofapa Galicia, Cofapa Aragón, Cofapa Asturias, Cofapa Murcia, Cofapa Madrid, Cofapa Castilla y León, Cofapa Navarra, etc. Además, estas federaciones forman parte de la European Parents Association (EPA), una asociación internacional que representa a 150 millones de familias de la UE.
Estamos creciendo a un buen ritmo, ya que cada vez tenemos más incorporaciones de asociaciones de padres que, dentro de sus federaciones autonómicas, quieren ser representados a nivel nacional por Cofapa.


Cofapa acaba de suscribir el Plan de Convivencia Escolar auspiciado por el Ministerio de Educación y Ciencia.
Sí, desde luego es un gran reconocimiento al esfuerzo de Cofapa por aportar soluciones a uno de los problemas que tiene el sistema educativo y que es la violencia escolar. Ya que este plan se ha  concebido desde el diálogo, el consenso y la implicación de sus principales destinatarios, la participación de Cofapa resultaba imprescindible y así nos lo hizo ver el Ministerio a través de su máximo representante, la ministra Mercedes Cabrera. Además, esta firma pone de manifiesto que la colaboración de las familias con profesores y alumnos resulta fundamental si queremos conseguir una educación de calidad para todos. Cofapa se ha comprometido a colaborar con todas las organizaciones ya vinculadas al acuerdo para alcanzar una educación coherente que ayude a los alumnos a desarrollar su libertad y responsabilidad siempre unidas a la tolerancia y a la solidaridad.
¿Cuál es la postura de Cofapa ante Educación para la ciudadanía?
La confederación ha defendido y defenderá siempre el derecho de los padres a recurrir a todos los medios legítimos para hacer prevalecer el derecho a educar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones. Cofapa está en contra de toda vulneración de este derecho constitucional. Es más, no nos oponemos a una asignatura que forme en valores que promueven la convivencia y el respeto, pero sí a una materia obligatoria con contenidos que han sido establecidos sin el consenso, ya que invaden el ámbito de las convicciones religiosas, filosóficas y pedagógicas. Ya en un principio, cuando Cofapa manifestó su oposición a la LOE, denunciamos el perjuicio que suponía esta ley a la Libertad de Enseñanza, recogida por la Constitución Española, que a su vez engloba todo un conjunto de derechos y de libertades relacionados con el derecho a la educación. Por todo esto, desde Cofapa defendemos el derecho de los padres a plantear la objeción de conciencia como una alternativa más cuando consideren que la formación que reciben sus hijos en el área de Educación para la ciudadanía va en contra de sus convicciones.
La polémica creada es una muestra palpable de la falta de consenso con que se está pretendiendo implantar esta asignatura
Es lamentable que en estos momentos en que resulta tan necesario un esfuerzo de diálogo y de consenso para acometer las importantes reformas que precisa nuestro sistema educativo, se pierdan tantas energías en implantar esta asignatura, que está produciendo tanta crispación y descontento por el modo en el que está planteada. Cofapa ha solicitado públicamente al Gobierno que se plantee de nuevo retirar esta asignatura o bien someterla a una profunda remodelación de los contenidos y sus criterios de evaluación, de modo que quede reducida al estudio y aprendizaje de los conocimientos relativos al ordenamiento constitucional, autonómico y de los derechos humanos.
Otro tema importante sobre el que Cofapa se ha manifestado con energía es el del respeto al proyecto educativo dentro de las aulas
Desde luego, uno de los debates sociales en los que hemos participado últimamente es el del uso de símbolos religiosos en la escuela como el caso del pañuelo islámico.
Cofapa cree que debe ser respetado el proyecto educativo de un centro escolar que, previamente aprobado por los consejos de dirección de los centros y de la comunidad educativa, determina las normas de convivencia, entre las que destaca el uso de símbolos y prendas de vestir.
Los padres aceptamos libremente el carácter propio del centro cuando solicitamos plaza para nuestros hijos, lo que incluye la consideración y el reconocimiento de las principios de organización, convivencia y disciplina de ese colegio. En el caso concreto del Hiyab, consideramos que si la Administración elabora una normativa al respecto, siempre debe hacerlo con el consenso de todos los agentes implicados, y, en especial, de los padres y madres de alumnos.
Como ya he comentado, desde Cofapa consideramos que las normas generales de convivencia deberían redactarse de modo que tuvieran en cuenta la libertad de las conciencias y el respeto a las convicciones religiosas, éticas y morales de los alumnos y sus familias, siempre dejando a salvo los principios básicos del ideario que la comunidad educativa se compromete a aceptar y observar, dentro del orden constitucional.