dimecres, 14 de novembre de 2018

JM Prats - La cua del racionament


La cua del racionament
José Manuel Prats (article publicat al 2008)
Després de qualsevol conflicte armat, el lloc dels fets esdevé un desert econòmic durant una temporada. Més llarga o més curta en funció de l’habilitat dels governants, del context polític i econòmic mundial i altres factors. Aquests fets es van patir a casa nostra fa ja gairebé setanta anys, fruit de la Guerra Civil i en el context d’aïllament polític internacional. En un entorn polític d’autarquia (de dictadura, de limitació de drets i llibertats individuals i públiques), es van produir unes imatges que fan sentir vergonya: les cues del racionament. També va passar durant molts anys a l’antiga Unió Soviètica. Mentre n’hi havia que nedaven en l’abundància, la majoria havia de passar hores i hores a les cues per una peça de pa, unes sabates no necessàriament noves, llet per als infants...
Ara es tornen a produir aquestes situacions. El vocabulari políticament correcte ha manipulat els significats de les coses, però el que és de primera necessitat per al nostre país, l’educació, està sotmès a les cues del racionament. Fa vergonya veure com la majoria de famílies han de fer cues “a la web”, com les comissions d’escolarització municipals van assumint per la via dels fets el poder de qui pot anar a una escola i qui no, com també es produeix un “estraperlo” de punts, de possibilitats, d’esperances.
Sap greu veure com el discurs oficial diu que hi ha llibertat d’elecció i, per altra banda, es burla aquesta llibertat, que és dels pares, en benefici d’una planificació escolar que és un bé jurídic clarament inferior al dret fonamental dels pares. I quin resultat s’obté, d’aquesta cua del racionament? Ara mateix, l’oferta educativa a Catalunya està força equilibrada entre la pública i la d’iniciativa social (concertada) i privada.
L’any vinent, a Catalunya, hi haurà aproximadament 1.150.000 alumnes. Milers de famílies, pares i mares d’alumnes, han presentat preinscripció en algun centre educatiu de Catalunya. La gran majoria estaran amb l’ai al cor fins al mes de juny, per si perden la cua del racionament o bé enlloc de les sabates que els fan falta, els toquen unes cabeces d’alls, que van molt bé pel constipat.
El sistema fomenta també allò de l’estraperlo, i n’hi ha que troben que la norma és injusta, enlloc d’associar-se, protestar o recórrer a la via judicial, lluiten contra ella de forma ineficaç: fan trampes. I això genera i fomenta la delació entre iguals, la cultura de la pau i la fraternitat.
També es produiran situacions de tracte desigual, amb les llistes d’espera. Serà fins el dia cinc de setembre que les escoles hauran de respectar la llista d’espera de la preinscripció, que per entendre’ns és com el joc de les cadires, i és el departament d’educació qui toca la música. Un cop comenci el curs, tothom perd el dret a aquesta llista d’espera i aleshores ja poden venir els nouvinguts a prendre possessió d’una plaça per a la qual una família que volia un projecte concret ha estat esperant durant sis mesos, fins i tot amb increment de rati. Això genera i fomenta tot allò de la cultura de la pau i la fraternitat...! I cal atendre els nouvinguts amb els recursos que necessiten.
Ara podríem entrar en la distribució dels nouvinguts i de les zones, que en molts casos no s’apliquen a aquest fenomen tan dramàtic de la immigració. Però d’això en podem parlar un altre dia.
També podríem parlar del sistema de puntuació i dels criteris d’admissió d’alumnes, que trinxa el dret fonamental de les famílies d’escollir el projecte educatiu que s’adigui a la seva forma d’educar els fills. Però d’això també en podem parlar un altre dia.
També del paper de les comissions d’escolarització, on sovint es reparteixen els alumnes sense tenir en compte la voluntat de les famílies i on els sectors legalment representats poc tenen a dir davant de la inspecció d’educació, que proposa i executa les directrius polítiques en vigor. Per a un altre dia...
És moderna, tecnològica, invisible... Però hi és. La cua del racionament, pròpia de sistemes fracassats en el passat, ha tornat sota l’excusa de la necessitat de l’Estat (dels polítics) de procurar-nos-ho tot, per dependre’n. I la llibertat no és això, sinó conèixer i saber què volem i perquè ho volem, perquè ens fa millors a nosaltres i als nostres fills, segons un projecte familiar i educatiu. I la llibertat d’educació es basa en que els pares som els primers educadors dels nostres fills i això és un dret que no ens podem deixar perdre, ni per mandra ni per impotència. Hauríem d’inventar eslògans publicitaris per fer campanyes; val la pena lluitar per això, perquè no ens prenguin per rucs, perquè val la pena i l’esforç (no és un neologisme), perquè ens hi juguem l’educació, la llibertat dels nostres fills i el futur del país, que d’aquí a uns anys estarà a les seves mans.
I què hi diu la futura llei d’educació de Catalunya? Millor no entraré a comentar-la.
Si la llegeixen amb esperit crític, sense adhesions incondicionals ni prejudicis sectaris, al final, si abans no l’han deixat per prescripció medico-psiquiàtrica, veuran que la cua seguirà existint mentre no donem un cop de puny damunt la taula i fem entendre als polítics que treballen per a nosaltres, per als pares i mares i alumnes de Catalunya, que els vots no són un xec en blanc per fer i desfer sense conseqüències.
L’igualitarisme que es practica darrerament és font d’injustícies. La igualtat d’oportunitats és font de llibertat; i mentre hi hagi la cua, hi haurà privilegiats que imposin als altres la cua, mentre ells
no la fan. Mentre hi hagi cua, hi haurà estraperlo. Mentre hi hagi cua, no hi haurà llibertat d’elecció de centre, i mentre aquesta cua es dirimeixi per criteris com la proximitat, anirem malament.

Article publicat al número 7 de Fapel News, Setembre de 2008


dimecres, 31 d’octubre de 2018

XXVè Congrés de la fapel


XXVè Congrés de la fapel (article publicat al 2008)
El passat dissabte dia 16 de febrer es va celebrar el XXV Congrés de la Federació d’Associacions de Mares i Pares de les Escoles Lliures de Catalunya (Fapel). La fapel representa més de 140.000 famílies de l’escola concertada i privada no confessional, i té com a objectiu defensar el dret dels pares, tan vulnerat actualment, a escollir l’educació que desitgen que rebin els seus fills.
Durant la presentació de l’acte, el president de la fapel, Antoni Arasanz, va agrair la presència de l’Honorable Conseller, Ernest Maragall, de la presidenta de Cofapa, Mercedes Coloma, de Mercè Rey, presidenta de la Confederació d’Associacions Cristianes de Pares d’Alumnes de Catalunya, i de Diego Barroso, president de l’European Parents Association (EPA), així com la dels més de 300 assistents, entre els quals es trobaven destacats membres de diverses patronals i sindicats.
El lema del Congrés d’enguany va ser “L’educació catalana ara: la llei catalana d’educació. Perspectives de futur”. En aquest número de Fapelnews hem volgut fer un bon dossier per deixar constància de com es van desenvolupar les diferents aportacions d’aquesta jornada. El dossier comença per les conclusions a què es va arribar al final de l’acte. Segueix amb un resum de les bases sobre la futura llei que va comentar el conseller Maragall.
A continuació, exposa les diferents opcions manifestades amb relació a aquest tema pels representants dels partits polítics en un taula rodona. Més endavant, parla de temes més
concrets com el paper que poden representar les fundacions en el desenvolupament de les tasques docents de les escoles concertades, la situació actual en què es troba la problemàtica assignatura Educació per a la ciutadania, i la presentació de la Carta dels drets i deures del pares i mares d’Europa.
Conclusions per a què les facin seves les administracions educatives
Antoni Arasanz, president de fapel
Les conclusions que podem treure de les diferents propostes sorgides del nostre XXV Congrés no poden quedar en una lectura i res més. És tasca de tots nosaltres que tot allò que es va dir durant el Congrés tingui un ressò mediàtic que pugui arribar a quallar de tal manera que les administracions educatives facin seves aquestes conclusions, que hem escrit entre tots.
És més, manifestem que els pares som els primers educadors responsables de l’educació dels nostres fills i filles. Ens assisteix el dret fonamental que els poders públics garanteixin que aquesta educació es realitzi d’acord amb les nostres conviccions morals. Som els pares els qui tenim el dret i el deure d’escollir lliurement allò que ens sembli millor, sense intromissions totalitàries de ningú.
Entenem que l’estat no pot acontentar-se amb “concedir” una llibertat educativa; ha de posar en pràctica les condicions que ens permetran a tots gaudir-ne, sense cap mena de discriminacions. De fet, no podrem parlar de llibertat si no tenim els mitjans per exercir-la. Això és vàlid per a tots els drets socials i culturals i, específicament, per al dret a l’educació.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Antoni Arasanz - Serem capaços de dur a terme una llei catalana d'educació


Serem capaços de dur a terme una llei catalana d’educació?
Antoni Arasanz (article publicat al 2008)
Ex-president de fapel
Fa uns dies, concretament a l’editorial el fapelnews 4, us deia que passada l’aprovació de la LOE arribava el moment de la veritat i, en aquell instant, em feia la pregunta que ara em torno a formular: serem capaços de dur a terme una llei catalana d’educació?
Aquest interrogant té una fonamentació i no és altra que les diferents respostes que ha tingut el document “bases per a una llei catalana d’educació”. Tots sabeu que hi ha hagut una manifestació i una vaga per part de la comunitat educativa de l’àmbit de l’escola pública. Ha durat vint-i-quatre hores, però és massa temps: les famílies no mereixen una situació com aquesta per temes que no són ferms, suposicions sobre el document, opinions sense cap mena de fonament, com la que diu que s’està privatitzant l’ensenyament de Catalunya, etc. Tot plegat una suma d’interessos corporativistes i assemblearis que no condueixen a res. Heu de saber que un “reputat” sindicalista del ram de l’educació em confessava que li feia il·lusió anar a la vaga perquè ja feia anys que no n’havia fet cap. Sense comentaris.
Un dels punts que s’esgrimia era la noconvocatòria de la Comissió de seguiment del Pacte Nacional per a l’Educació i, això era cert; des del 2 d’octubre de 2007 no s’havia convocat la Comissió de seguiment (a tall d’explicació diré que els membres d’aquesta comissió són els representants de les institucions que varen signar el Pacte Nacional per a l’Educació, i el nombre total d’institucions és de 20). Ara ja s’ha convocat (3 de març de 2008) i s’ha iniciat una nova etapa: la Comissió de seguiment farà un estudi seriós equiparant el que diu el Pacte amb el que dirà l’articulat de la llei catalana d’educació.
A l’inici de la sessió, amb simpatia, l’Honorable Conseller Ernest Maragall em va dir: “Arasanz, comencem?”. La meva resposta va ser: “ENDAVANT!” (estàvem asseguts a les puntes de la taula). Això té un calendari que s’inicia el mes de març amb la possibilitat de fer aportacions al document de bases de la llei. A partir del dia 15 d’abril, s’estudiarà l’articulat per veure si és coherent amb el que es va signar en el Pacte Nacional. Finalment, el Parlament de Catalunya serà l’encarregat de debatre amb més o menys intensitat i, en darrer terme, aprovar o no la llei catalana d’educació.
Sense voler ser exhaustius, les temàtiques que tenen més rellevància són: els propis conceptes del Pacte (tenir clar què es diu), família i educació, alumnes, horaris, política de beques, servei públic d’educació (contracte programa), lliure elecció de centre, planificació educativa, coresponsabilitat amb els ajuntaments, professorat, autonomia de centre i avaluació. Després de la sessió de treball de la Comissió de seguiment, podem afirmar que el Pacte Nacional és viu i que les diferents institucions tenen ganes de tirar endavant una llei que comença a ser molt necessària per al país. Oblidem la vaga, posem-nos a treballar i quan acabem, alegrem-nos pels nostres fills i filles. Esperem que tot vagi bé.
Per acabar aquesta petita editorial, vull donar les gràcies a les més de tres-centes persones que van assistir al Congrés del XXVè aniversari de la nostra federació



dimecres, 3 d’octubre de 2018

Isabel María de los Mozos Touya - No, a la no educación para la ciutadania


No, a la no educación para la ciutadania - Isabel María de los Mozos Touya
Profesora Titular de Derecho Administrativo en la Universidad de Valladolid (artículo publicado en 2008)
La lectura del contenido, los objetivos y criterios de evaluación “Educación para la ciudadanía” en sus dos modalidades, diseñadas para la ESO, puede sumir al lector en la más profunda parálisis depresiva o, por el contrario, obligarle a tomar partido y exigirle no pasar de largo… es mucho y muy fuerte lo que aquí se ventila. Los padres de los educandos son los responsables de la prestación educativa, por lo que tienen no sólo el derecho, sino también el deber de objetar contra esta falsa educación para la ciudadanía.
(Este artículo se ha publicado recientemente en la prensa nacional)
Cuando las palabras dejan de significar aquello que de entrada expresan y, sin embargo, pasan a expresar lo que sólo unos cuantos «iniciados» pretenden, entonces, estamos en condiciones de percibir que «el abuso del lenguaje es la primera forma del abuso de poder» (J. Piepper). Y, por desgracia, llevamos tiempo viendo cómo se confirma esto con nuestro errático sistema educativo, donde la mal llamada Educación para la ciudadanía aparecía ya como una de las novedades de la Ley Orgánica de Educación, que debía ocupar «un lugar muy destacado en el conjunto de las actividades educativas», según su Exposición de Motivos, y que comporta la introducción en el sistema educativo de «nuevos contenidos», cuya finalidad consistiría en estudiar lo que es propio de «un régimen democrático» y, en último término, «los valores comunes que constituyen el sustrato de la ciudadanía democrática en un contexto global».
Si la somera justificación legal de esta nueva asignatura ya resultaba un tanto pretenciosa y alarmante, ahora, el principal problema radica en que su contenido reglamentario, tal y como aparece en el Boletín Oficial del Estado, no responde en absoluto a su propio enunciado. Éste exigiría un contenido concreto, ceñido a la enseñanza -desde la neutralidad constitucional, donde deberíamos caber todos el marco jurídico-público español y, por tanto, la Constitución misma, con todo lo que significa, tanto desde el punto de vista de la identidad de nuestra unidad política española -donde radica la soberanía nacional, la Corona y la bandera, sí, pese a quien pese-, como desde el punto de vista organizativo y programático, con el consiguiente reconocimiento de derechos y libertades que, por ser previos a la Constitución, no pueden ser interpretados por ésta de un modo exclusivo, ni excluyente, porque, como no es quien los constituye ni los crea, únicamente puede reconocerlos. La lectura del contenido, los objetivos y criterios de evaluación de esta asignatura en sus dos modalidades, diseñadas para 3º y 4º de la ESO, puede sumir al lector en la más profunda parálisis depresiva o, por el contrario, obligarle a tomar partido y exigirle no pasar de largo… es mucho y muy fuerte lo que aquí se ventila. Fundamentalmente, porque encierra un engaño manifiesto, disfrazado de un fingido «buenismo» universal, aunque –eso sí- obligatorio y vinculante.
Expresión palmaria de dirigismo público, ideológico y totalitario. El engaño consiste en que, so capa de una supuesta ética universal, se ha configurado una disciplina de contenido específicamente ideológico. Pero no de cualquier contenido ideológico, sino del que tiene el respaldo de la mitad –más o menos- de los representantes populares, que a eso le llaman algunos «régimen democrático» y que supone, claro está, aquello de que, «al que asome la cabeza, duro con él». Es decir, se pretende enseñar como ética universal, incuestionable y obligatoria -en la teoría y en la práctica-, una moral cívica exclusiva y excluyente de cualesquiera otras que legítimamente puedan caber en el marco constitucional, la que sustente las leyes vigentes, la del rodillo parlamentario, en lo que pueda tener de moral, si es que tiene algo. Ello no supone negar otras morales de fundamentos distintos, también religiosos, sino descalificarlas «sibilinamente», en su caso, por «incívicas», porque no son las aplaudidas por quienes ganan las elecciones y, según esto, no son por ello ni democráticas, ni cívicas. Para la ministra, «es necesario formar ciudadanos para nuestro sistema democrático», lo que, al parecer, justifica el dirigismo ideológico descarado que late en el contenido de esta asignatura. Por el contrario, es la democracia la que debe servir a los ciudadanos y no a la inversa, porque no es más que un medio (por cierto, manifiestamente mejorable en muchos aspectos todavía hoy en España), mientras que los ciudadanos, todos y cada uno de ellos son fines en sí mismos, y cuando son ellos los que están al servicio de la democracia, mal asunto.
Porque entonces estaremos como en el malhadado socialismo real, que precisa recubrirlo todo, hasta la forma del Estado, con una palabra mágica, «democrático», que es su mejor certificado de falsedad.
Por su parte, el pretencioso y absurdo «buenismo» se concreta en que se aspira a imponer una determinada actitud ideológica, un método postmoderno, donde lo que importa no son las decisiones mismas, sino cómo se adoptan éstas de la forma más irresponsable posible, es decir, entre todos, sin que nadie ose tener ninguna certeza verdadera de nada. Subyace en todo el planteamiento un marcado relativismo que es ya una opción ideológica precisa, disfrazado de falso respeto, o de no discriminación que - incluso, en contra de lo que ya ha dicho el Consejo de Estado- el reglamento, donde se establecen estos nuevos contenidos «educativos», tampoco diferencia de la desigualdad no prohibida y permitida, como la que viene siendo legítima, al menos, hasta ahora, entre hombres y mujeres. Y es que entre los objetivos de esta asignatura, se insiste desmesuradamente, también por parte de la ley, en la igualdad de género, ocultando que debe tratarse sólo de una igualdad jurídica y de oportunidades, porque la igualdad aritmética y de cuota sólo coarta la libertad de los propios hombres y mujeres, y aspira a imponer lo que no es más que una verdad a medias y, por tanto, una gran mentira, porque no somos iguales. Me niego a serlo.
Claro, que con esta actitud, yo no podría aprobar esta asignatura tan problemática… La libertad de las personas es una conquista de cada una de ellas, que se gana con el tiempo, y sólo las personas libres pueden ser buenos ciudadanos. Por eso, el mejor modo de asegurar una buena ciudadanía, capaz de controlar responsablemente al poder público, es respetar al máximo la libertad ideológica y de expresión. Pero el Gobierno pretende justo lo contrario.
Además, el supuesto concepto de ciudadanía global del que parte esta imposición ideológica educativa no tiene mucho que ver con el sentido que una Recomendación del Consejo de Europa (C.M. 12/ 2002) da a una legítima y posible educación para ciudadanía, que sirva como marco de convivencia de un determinado ámbito social, y ello, a pesar de que dicha Recomendación viene invocándose como pretendido fundamento externo de todo este montaje.
Por eso, y con bastante papanatismo, algunos han intentado descalificar la actitud de la Iglesia Católica en España, por venir denunciando la gravedad del planteamiento de esta asignatura que, tal y como ha quedado reglamentariamente configurada, constituye una verdadera
imposición ideológica. No se trata, por tanto, de ningún conflicto entre el Estado y la Iglesia, de poder a poder, en el que tenga que intervenir arcaicamente ninguna instancia europea, sino de un ataque del poder del Estado contra la sociedad española. Y la Iglesia, como expresión de la realidad social, que carece de todo poder temporal en la actualidad -a Dios gracias-, no se opone a la asignatura en sí, sino a su fraudulento contenido. Se ha llegado a decir por la jerarquía eclesiástica que sería tolerable y hasta deseable una educación para la ciudadanía que fuese realmente eso, a pesar de que algún destacado eclesiástico, más preocupado por dejar clara su postura que por defender su Institución (a la que yo también pertenezco), haya querido ofrecer la cuadratura del círculo, al afirmar que «el Gobierno tendría que ser generoso y la Iglesia debería aceptar la asignatura…»
Finalmente, no debe olvidarse que los padres de los educandos son los responsables de la prestación educativa, por lo que tienen no sólo el derecho, sino también el deber de objetar contra esta falsa educación para la ciudadanía. Porque tienen que evitar que a sus hijos se les imponga que cursen una asignatura ideológica, cuyo planteamiento contiene todos los elementos de una cosmovisión, de una particular filosofía cutre, pero filosofía, que bien podría denominarse «des-educación para la tiranía». Y porque nada justifica hacer  el juego a una maniobra gubernamental tan poco respetuosa de la libertad propia y ajena. Si no podemos nunca renunciar a nuestra libertad, tampoco a la de los demás. Nobleza obliga.

dimecres, 19 de setembre de 2018

JM Prats - La zonificació i la planificació


La zonificació i la planificació, per a què? - Josep Manuel Prats (present de FAPEL) (article publicat al 2008)
L’actual Govern està prenent totes les seves decisions, com ara el de la zonificació, dins del marc que persegueix la destrucció de la família i, conseqüentment, de la persona.
Un dels criteris més distorsionadors i injustos que la LOE ens està tornant a imposar és el criteri de proximitat. No sembla malament que l’Administració educativa faciliti a les famílies la possibilitat de poder anar a un centre prop de casa seva. Però sembla que el criteri segons el qual l’Estat ho ha de fer tot per nosaltres (fins i tot els agradaria conduir) no preveu facilitar que les famílies puguin anar a l’escola que volen. És més, sembla clar que això no es vol.
Paradoxalment, des de l’Administració s’afirma que hi ha un dret ABSOLUT a escollir centre educatiu, però la lletra petita ens diu que és així sempre i quan es tinguin prou punts i l’escola triada no superi les places assignades en un procés absolutament marxista de planificació.
Crec que cal interpretar aquest fet, tan aparentment pragmàtic i poc rellevant, en un marc més ampli des del qual s’estan prenent totes les decisions de l’actual govern: la destrucció de la família i, conseqüentment, de la persona. Pensem-hi.
Què busca l’Administració amb la zonificació? He arribat a una lamentable conclusió: la comoditat per a la seva deficient gestió; i són capaços de trepitjar un dret  primigeni, constitucional i la més elemental llibertat per evitar complicar-se la vida.
Em puc imaginar un matrimoni que escolaritza el seu primer fill. És un fet que, si hi pensem una mica, té una gran rellevància, atès que representa el primer pas d’un projecte educatiu; tots volem que els nostres fills siguin grans persones, plenes de virtuts personals, socials i espirituals.
De moment, ja se’ls ven que és a l’ajuntament on han de rebre la informació i demanar plaça. Fals i perillós. Però bé, suposem que hi van i que ho fan sense prejudicis. Segurament en sortiran perplexos  amb una reflexió similar a la següent: “Trenta anys sentint que som lliures, que m’alliberi d’això i d’allò, que si “yo lo valgo”, que si “la república independiente de mi casa”, que puc triar-ho tot, tot és a mida, tot m’ho “customitzo”, i ara no puc escollir l’escola del meu fill; el que és trivial i em destrueix és “for free”, i tot allò que m’ajuda a formar una persona i una família està limitat i gairebé prohibit.”
Tornem a la gestió. Cal acceptar que, tractats tots els arguments i contraarguments, el que més preocupa els deficients gestors és el transport públic, no fos cas que les famílies decidissin moure’s pel territori (municipal o comarcal). Amb tota normalitat, la concertada ha estat facilitant des de fa decennis el transport a les famílies que així ho volen; com és, doncs, que tota una Administració és incapaç d’organitzar-se?
Un altre argument que fa riure sosté que hi hauria escoles amb molta demanda i d’altres amb menys. I què? No serà que temen el caràcter propi, fins i tot l’excel•lència, de la pública? Potser ja seria hora de posar una mica d’inquietud i de competència.
I sobre la distribució de la immigració? Per què ha de ser l’escola la que pagui una gestió deficient de l’Administració? En aquest cas, moltes comissions d’escolarització tendeixen a “repartir” la immigració sense tenir en compte la zona, i en molts casos aquests alumnes gaudeixen d’una plaça que algú altre volia però no tenia prou punts de zona per aconseguir.
Un interessant exemple està succeint a Sant Cugat. S’ha constituït una comissió de zonificació per homogeneïtzar les zones de la pública i la concertada. En aquest cas, és el propi municipi, amb l’assessorament de la Delegació Territorial, el que ha fet la següent proposta: a cada zona de Sant Cugat puntuen fins a dues públiques i fins a cinc concertades, siguin o no a la zona delimitada. Sembla que el seny ha entrat en joc i es comença a respectar que les famílies tenen drets. La meva pregunta és per què no puntuen totes les concertades a totes les zones.
Si la democràcia és el govern de la majoria i aquest és un dels criteris per prendre decisions, ¿per què continuem acceptant la “planificació” que ens imposa un govern que demostra incapacitat de governar per a la majoria?

dimecres, 5 de setembre de 2018

JM Prats - El penúltim despropòsit


El penúltim despropòsit d’un govern fora de joc - Josep Manuel Prats, President de la fapel (article publicat al 2008)
Els Departaments de Salut i d’Educació i la Secretaria de Joventut del Departament d’Acció Social i Ciutadania han publicat conjuntament dos pamflets, pretesament sobre educació sexual pels nens, amb els que transgredeixen un article de la Constitució, dos de l’Estatut, un del Codi Penal, quatre lleis estatals, una de la Generalitat, el Pla de Salut de Catalunya 2000-2005 i altres reals decrets.
La Fapel, com ja sabeu, té com a objectiu defensar el dret, tant vulnerat actualment, dels pares a triar l’educació que desitgen que rebin els seus fills. Algú es preguntarà si és necessari recordar aquest objectiu gaire sovint: aquí teniu la resposta.
Els temes del fracàs escolar, l’absència d’autoritat, la matèria omnipresent (Educació per la ciutadania), la zonificació i la pèrdua del dret a escollir escola, els pressupostos que no cobreixen la gratuïtat de l’ensenyament, i més; tot això, no té importància davant la gran necessitat d’il•lustrar els nostres fills i filles en matèria de sexe.
Volem cridar l’atenció sobre els dos pamflets publicats conjuntament pels Departaments de Salut i d’Educació i la Secretaria de Joventut del Departament d’Acció Social i Ciutadania (“A mi també em passa... I a tu?” i “Fes-te’l teu”).
Pel que fa al primer dels pamflets, dirigit a nens i nenes de primària, podem dir que entre d’altres, parla de l’homosexualitat, les pràctiques sexuals orals, la masturbació o la promoció del preservatiu. Tot molt normal i, com veieu, molt apropiat per a l’edat a la qual va dirigit. Tot difuminant-t’ho en un to d’intimitat, entre altres perles es llegeix: “La masturbació és un moment íntim, una manera de conèixer el vostre cos acariciant-lo”.
El segon pamflet, per a adolescents entre 12 i 16 anys, segueix la mateixa línia i, a més, parla de diferents tècniques de relacions sexuals sense penetració, així com de la manera d’usar els diferents tipus de preservatiu, i ofereix als menors la possibilitat de rebre informació sexual al marge dels pares, això sí, amb caràcter confidencial.
Evidentment, i com era d’esperar, es dona la possibilitat de consultar, entre d’altres, la web de la Coordinadora Gai Lesbiana. No cal dir que moltes d’aquestes “perles” incorren en una corrupció de menors no gaire encoberta. D’altra banda, s’eleva el preservatiu a la categoria de “solucionador de tota problemàtica posterior” com poden ser els embarassos o infermetats. Amb aquests pamflets, la Generalitat està transgredint un article de la Constitució, dos de l’Estatut, un del Codi Penal, quatre lleis estatals, una de la Generalitat, el Pla de Salut de Catalunya 2000-2005 i altres reals decrets.
La Generalitat continua en la “insana mania” de suplantar el dret dels pares a educar els fills i filles d’acord amb les seves conviccions. Aquesta campanya amaga un concepte de la sexualitat que aparta els nostres fills i filles de la idea de responsabilitat i estabilitat molt allunyada de la família, i, fins i tot, obvia les directrius d’ONUSIDA i l’anomenada Posició de Consens de The Lancet sobre educació sexual, que estableix els criteris ABC: “Abstinence” (abstinència), “Be faithful” (fidelitat a la parella) i “Condoms” (preservatiu).
Aquesta iniciació sexual precoç a què el Govern de torn està sotmetent els nostres fills i filles és intolerable, i els seus continguts ens donen peu a visitar els tribunals de justícia per acusar l’Administració de maltractament psicològic i emocional, ja que són accions que poden afectar la dignitat, alterar el seu benestar i inclús produir danys més elevats. Fa uns mesos el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja es va pronunciar en el tema del “menor madur” i va quedar clar que el Govern s’havia de quedar al marge de l’“adoctrinament sexual” dels nens i nenes de Catalunya. Des d’aquí volem recordar als Honorables Consellers responsables d’aquests despropòsits que s’oblidin d’intentar el que pretenen, ja que les famílies no deixarem que malmetin l’educació dels nostres fills i filles.

dimecres, 22 d’agost de 2018

Entrevista a Mercedes Coloma


Entrevista a Mercedes Coloma (presidenta de Cofapa) (artículos publicado en 2008)
Mercedes Coloma habla en esta entrevista del compromiso de la institución que preside, Cofapa, en colaborar con todas las organizaciones vinculadas al Plan de promoción y mejora de la convivencia escolar, un acuerdo que se ha suscrito para alcanzar una educación coherente que ayude a los alumnos a desarrollar su libertad y responsabilidad siempre unidas a la tolerancia y a la solidaridad. A juicio de Coloma, este acuerdo es una buena muestra de que la colaboración de las familias con profesores y alumnos resulta fundamental si queremos conseguir una educación de calidad para todos.
Cofapa cree que las normas generales de convivencia deberían redactarse de modo que tuvieran en cuenta la libertad de las conciencias y el respeto a las convicciones religiosas, éticas y morales de los alumnos y sus familias, siempre dejando a salvo los principios básicos del ideario que la comunidad educativa se compromete a aceptar y observar, dentro del orden constitucional.
La Confederación de Padres y Madres, Cofapa, está más activa que nunca. Su proyección social aumenta cada día y prueba de ello son algunos de los actos que ha protagonizado últimamente en el ámbito de la educación, como es la firma del Plan de promoción y mejora de la convivencia escolar con el Ministerio de Educación y Ciencia. El dinamismo de Cofapa también le ha llevado a la primera línea de la actualidad con temas tan importantes para los padres como la educación para la ciudadanía, el fracaso escolar o la libertad en la escuela, entre otros. De todo ello nos habla Mercedes Coloma, presidenta de Cofapa.
La participación y presencia de Cofapa en la comunidad educativa es cada vez mayor, ¿a qué cree que se debe esta evolución?
Fundamentalmente a que los padres somos cada vez más conscientes de la necesidad de que nuestra voz se escuche y se tenga en cuenta en aquellos lugares donde se debate sobre la educación de nuestros hijos.
Cofapa, como representante de cerca de un millón de padres distribuidos por toda la geografía española, tiene la responsabilidad de estar activa para defender nuestra libertad a la hora de educar a los hijos. También el resto de agentes educativos acuden cada vez más a nosotros para que aportemos nuestra visión y experiencia ya que somos los primeros educadores de los futuros ciudadanos.
¿Qué representación tiene Cofapa a nivel nacional?
Somos una de las la confederaciones más amplias que reúne a federaciones de todas las comunidades autónomas. Entre sus miembros destaca Fapel (Federació d’Asociaciones de Pares i Mares de les Escoles Lliures de Catalunya), Fapacel (Federación de Asociaciones de Padres de Centros de Enseñanza Libre), Fapace (Federación de Asociaciones de Padres de Alumnos de los colegios de Fomento de Centros de Enseñanza), así como las federaciones Cofapa Euskadi, Cofapa Comunidad Valenciana, Cofapa Galicia, Cofapa Aragón, Cofapa Asturias, Cofapa Murcia, Cofapa Madrid, Cofapa Castilla y León, Cofapa Navarra, etc. Además, estas federaciones forman parte de la European Parents Association (EPA), una asociación internacional que representa a 150 millones de familias de la UE.
Estamos creciendo a un buen ritmo, ya que cada vez tenemos más incorporaciones de asociaciones de padres que, dentro de sus federaciones autonómicas, quieren ser representados a nivel nacional por Cofapa.
Cofapa acaba de suscribir el Plan de Convivencia Escolar auspiciado por el Ministerio de Educación y Ciencia.
Sí, desde luego es un gran reconocimiento al esfuerzo de Cofapa por aportar soluciones a uno de los problemas que tiene el sistema educativo y que es la violencia escolar. Ya que este plan se ha  concebido desde el diálogo, el consenso y la implicación de sus principales destinatarios, la participación de Cofapa resultaba imprescindible y así nos lo hizo ver el Ministerio a través de su máximo representante, la ministra Mercedes Cabrera. Además, esta firma pone de manifiesto que la colaboración de las familias con profesores y alumnos resulta fundamental si queremos conseguir una educación de calidad para todos. Cofapa se ha comprometido a colaborar con todas las organizaciones ya vinculadas al acuerdo para alcanzar una educación coherente que ayude a los alumnos a desarrollar su libertad y responsabilidad siempre unidas a la tolerancia y a la solidaridad.
¿Cuál es la postura de Cofapa ante Educación para la ciudadanía?
La confederación ha defendido y defenderá siempre el derecho de los padres a recurrir a todos los medios legítimos para hacer prevalecer el derecho a educar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones. Cofapa está en contra de toda vulneración de este derecho constitucional. Es más, no nos oponemos a una asignatura que forme en valores que promueven la convivencia y el respeto, pero sí a una materia obligatoria con contenidos que han sido establecidos sin el consenso, ya que invaden el ámbito de las convicciones religiosas, filosóficas y pedagógicas. Ya en un principio, cuando Cofapa manifestó su oposición a la LOE, denunciamos el perjuicio que suponía esta ley a la Libertad de Enseñanza, recogida por la Constitución Española, que a su vez engloba todo un conjunto de derechos y de libertades relacionados con el derecho a la educación. Por todo esto, desde Cofapa defendemos el derecho de los padres a plantear la objeción de conciencia como una alternativa más cuando consideren que la formación que reciben sus hijos en el área de Educación para la ciudadanía va en contra de sus convicciones.
La polémica creada es una muestra palpable de la falta de consenso con que se está pretendiendo implantar esta asignatura
Es lamentable que en estos momentos en que resulta tan necesario un esfuerzo de diálogo y de consenso para acometer las importantes reformas que precisa nuestro sistema educativo, se pierdan tantas energías en implantar esta asignatura, que está produciendo tanta crispación y descontento por el modo en el que está planteada. Cofapa ha solicitado públicamente al Gobierno que se plantee de nuevo retirar esta asignatura o bien someterla a una profunda remodelación de los contenidos y sus criterios de evaluación, de modo que quede reducida al estudio y aprendizaje de los conocimientos relativos al ordenamiento constitucional, autonómico y de los derechos humanos.
Otro tema importante sobre el que Cofapa se ha manifestado con energía es el del respeto al proyecto educativo dentro de las aulas
Desde luego, uno de los debates sociales en los que hemos participado últimamente es el del uso de símbolos religiosos en la escuela como el caso del pañuelo islámico.
Cofapa cree que debe ser respetado el proyecto educativo de un centro escolar que, previamente aprobado por los consejos de dirección de los centros y de la comunidad educativa, determina las normas de convivencia, entre las que destaca el uso de símbolos y prendas de vestir.
Los padres aceptamos libremente el carácter propio del centro cuando solicitamos plaza para nuestros hijos, lo que incluye la consideración y el reconocimiento de las principios de organización, convivencia y disciplina de ese colegio. En el caso concreto del Hiyab, consideramos que si la Administración elabora una normativa al respecto, siempre debe hacerlo con el consenso de todos los agentes implicados, y, en especial, de los padres y madres de alumnos.
Como ya he comentado, desde Cofapa consideramos que las normas generales de convivencia deberían redactarse de modo que tuvieran en cuenta la libertad de las conciencias y el respeto a las convicciones religiosas, éticas y morales de los alumnos y sus familias, siempre dejando a salvo los principios básicos del ideario que la comunidad educativa se compromete a aceptar y observar, dentro del orden constitucional.

dimecres, 8 d’agost de 2018

Educació per a la ciutadania


Educació per a la ciutadania
Grup d’estudis fapel (article publicat al 2008)
La formació de bons ciutadans no té perquè cenyir-se a un model formatiu únic. Aquets objectiu es pot aconseguir des de diferents plantejaments educatius. Coexisteixen diferents tradicions, camps de valors, religions i totes elles procuren proporcionar una resposta a l’existència de l’home i els seus problemes. No obstant això, donada la seva repercussió en l’escena mundial i la seva extensió especialment entre les societats democràtiques, la Declaració Universal dels Drets Humans podria considerar-se amb tota propietat com el document bàsic de referència a l’hora d’establir les coordenades que han de definir la convivència ciutadana.
Una polèmica interessant La polèmica recentment creada a Espanya entorn de la conveniència o no d’introduir en el currículum escolar obligatori una matèria dedicada a l’educació per a la ciutadania proporciona una excel•lent ocasió perquè els pares, com a primers i principals responsables de l’educació dels seus fills, es plantegin quina ha de ser la seva postura i quines són les seves responsabilitats concretes sobre aquest aspecte de l’educació.
El risc de manipulació des del poder Històricament, de vegades aquesta necessitat d’una educació ciutadana ha estat distorsionada per diverses concepcions filosòfiques i polítiques, que han encoratjat a qui ostentava el poder d’utilitzar-la per crear súbdits dòcils, incapaços de tota crítica. A aquest efecte, no poques vegades s’ha arrabassat als pares el seu dret legítim a educar els seus fills des de les pròpies conviccions i s’ha imposat una moral d’Estat.
Ha succeït reiteradament en els segles XIX i XX, a l’empara d’alguns plantejaments filosòfics que, buscant construir una societat suposadament millor, han acabat per empènyer cap a l’odi racial o de classe, les conseqüències del qual han estat tremendes en el cas dels totalitarismes. Més recentment, el relativisme ha suposat una influència negativa perquè exclou la veritat del pensament i redueix les coses essencials de la vida al subjectivisme.
Recerca d’un fonament d’abast universal
Després de la Segona Guerra Mundial, i davant el perill que noves tendències polítiques i educatives poguessin abundar en distorsions similars, l’Organització de les Nacions Unides es va obstinar decididament en la tasca de definir un codi general dels drets humans que tingués abast universal i pogués servir com a referent ètic per a tots els països. Des de llavors, aquest codi, plasmat a la Declaració universal de 1948, defineix les bases de comportament ciutadà i de deures fonamentals que han d’adoptar les persones, societats, Estats i governs de tot el món.
Un objectiu de naturalesa ètica
Educar la joventut ha d’incloure, per tant, una capacitació per a aquesta convivència, basada en la custòdia dels propis drets i en el desplegament dels deures que cadascú té cap als altres. L’educació per a la ciutadania té, per tant, una forta relació amb allò que al llarg de la història ha estat considerat com a educació ètica, educació moral o educació dels costums. L’objectiu és, en definitiva, assolir que hi hagi «bons ciutadans», concepte que té, en si mateix, una naturalesa ètica.
La convivència, un valor en crisi
És evident que avui assistim a una propagació de les situacions de conflicte a la vida dels éssers humans. Podríem preguntar-nos en primer terme si la societat ha progressat en la seva capacitat de convivència. Contínuament es parla de pau social, però la realitat diària sembla desmentir que s’hagin fet passos decisius en la recerca i consolidació d’aquesta pau. Com que l’accentuació dels conflictes ha coincidit amb un enorme creixement de la taxa d’escolarització, podríem preguntar-nos en quina mesura l’educació que s’imparteix a les nostres escoles és eficaç per millorar la convivència.
Conflictivitat a la família
L’augment de l’índex de conflictivitat que convé recollir en primer lloc és el que es refereix a l’àmbit familiar, en el qual sembla haver influït de manera notable l’increment de la proporció de matrimonis trencats, de fills nascuts fora d’una família estable o que han quedat integrats en famílies desestructurades. En molts sectors socials i polítics, les situacions d’aquest tipus han arribat a ser tan nombroses que el que sembla constituir l’aspiració comuna de les lleis és l’acceptació rendida d’aquesta situació. S’ajuda poc els cònjuges a afrontar les crisis i redescobrir els valors de la fidelitat o del compromís, tant amb el cònjuge com amb els fills que hagi tingut la parella, fills que els necessiten a tots dos. Atès que la família constitueix el fonament natural de tot l’ordenament social, la seva desestructuració resulta profundament corrosiva per a tot el sistema social de convivència.
Conflictivitat escolar
La conflictivitat escolar constitueix igualment una tendència en contínua progressió i enormement preocupant. L’augment i la intensitat que avui trobem no poden comparar-se amb situacions del passat. Totes les investigacions assenyalen com a causes del fenomen els tres factors següents: desajusts familiars, augment de les incitacions a la violència fora de les aules i pèrdua d’autoritat del professor i de la institució escolar.
Conflictivitat social
Els mitjans de comunicació poden ser, en alguns casos, importants propagadors de la conflictivitat social quan difonen i amplifiquen constantment qualsevol situació de conflicte. La violència i la pornografia han trobat nous mercats i maneres de transmissió gràcies a Internet o als videojocs, que faciliten una enorme circulació de materials que dificulten la maduració psicològica de molts usuaris especialment vulnerables o inciten la seva explotació, com mostra el creixement de les xarxes de pedofília. Si el nombre d’hores que passa un nen davant la pantalla és similar al que passa a l’aula, sembla imprescindible prendre’s més seriosament la qualitat i els destinataris de la programació. Ensenyar a ser ciutadà potser consistirà a no abandonar els més febles en mans de voluntats manipuladores, amb fins mercantilistes o per afany de poder, i alhora propiciar una organització social que impedeixi els abusos.
Conflictivitat urbana
Les situacions de conflictivitat urbana són un fenomen amb el qual nens i adults conviuen cada dia, amb episodis que van des de l’agressivitat publicitària fins a la delinqüència de carrer. I, òbviament, no podem oblidar que el clima de divisió social, i fins i tot de conflictivitat, ve sovint encoratjat per interessos polítics dels poders públics. Si l’educació per a la ciutadania busca fomentar en els nens i
joves l’esperit de convivència, caldrà orientar el conjunt d’accions formatives cap a la creació d’un clima de profund respecte, superador d’una escassa tolerància, i cap a la superació de les situacions de conflicte, tot estudiant-ne l’arrel.
El coneixement i la pràctica dels drets humans
La formació de bons ciutadans no té per què cenyir-se a un model formatiu únic. Aquest important objectiu pot aconseguir-se des de diferents plantejaments educatius. Coexisteixen diferents tradicions, camps de valors, religions, etc., i tots procuren proporcionar una resposta a l’existència de l’home i els seus problemes. No obstant això, donada la seva repercussió en l’escena mundial i la seva extensió, especialment entre les societats democràtiques, la Declaració universal dels drets humans podria considerar-se amb tota propietat com el document bàsic de referència a l’hora d’establir les coordenades que han de definir la convivència ciutadana. Per això, convé estar previnguts contra els nombrosos abusos que avui es fan i que vulneren la Declaració. Els trenta articles que la composen estan sotmesos freqüentment a interpretacions esbiaixades, reduccionistes, incompletes i interessades.
Un exemple clar pot trobar-se en el tercer article, que estableix el dret a la vida, fonament de tots els altres (sense vida no hi ha subjecte de drets). A qui es refereix aquest dret? A tots els éssers humans o només als adults sans? Què cal dir davant temes com l’avortament, l’experimentació amb embrions o l’eutanàsia? Hi ha éssers humans que no tenen aquest dret?
Valors ètics
Resulta inacceptable per reduccionista, excloent i empobridora la visió dels qui llegeixen el text de la Declaració com si es tractés d’un codi de caràcter «laïcal» i contrari a tota interpretació religiosa de la convivència humana. Perquè no es pot ni s’ha d’oblidar que els valors ètics —propis de la llei natural— es troben en les grans tradicions religioses de la humanitat i no precisament en els laboratoris d’unes poques elits acadèmiques. La dignitat de l’ésser humà se situa indubtablement al centre de la Declaració, el primer article de la qual proclama que «tots els homes neixen lliures i iguals en dignitat i drets». La història dels homes, també la més recent, mostra que determinades doctrines i comportaments sociopolítics obstaculitzen aquest postulat fonamental, de la mateixa manera que també posen traves als principis de llibertat i igualtat que se’n deriven, per pretendre imposar-ne algun en detriment de la resta o bé per fer-los dependre d’insuficients pressupostos ideològics o, el que és més freqüent, d’imposicions de poder.
Àmbit familiar
Són els propis individus, membres de la societat, els qui en primer lloc han de procedir a organitzar aquestes tasques d’ensenyament i educació. També ho han de fer, per descomptat, les institucions, però sense assumir en exclusiva el paper que inicialment correspon als individus i, encara menys, substituir-los.
Per aquest motiu, l’àmbit més adequat per dur a terme aquesta tasca és predominantment el familiar. La labor de la família ha de trobar continuïtat en altres espais, com ara l’escolar, el comunitari i el sociopolític, sempre de manera coherent amb l’orientació primordial i bàsica que ofereix la família.
L’experiència demostra amb escreix que el procediment més eficaç per interioritzar els drets i els deures dels ciutadans és l’exemple personal de tots els agents educatius i, en especial, fomentar en nens, joves i adults hàbits de conducta sòlids, és a dir, virtuts socials impossibles d’aconseguir sense la contínua realització d’actes positius concrets.
L’educació per a la ciutadania, responsabilitat escolar?
La Declaració universal dels drets humans reconeix de manera contundent la presència de la família com a base de la societat, i també reconeix el dret i el deure que la família té amb relació a l’educació dels fills.
La primera idea s’expressa a l’article 16.3: «La família és l’element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l’Estat». Pel que fa a la segona idea, a l’article 26.3 s’estableix que «els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d’educació que haurà de donar-se als seus fills». D’acord amb aquestes apreciacions, resulta adequat partir del supòsit que l’educació per a la ciutadania, igual que altres aspectes relatius a l’educació dels fills, és una responsabilitat compartida per tres agents fonamentals: família, escola i Estat. La família, però, sempre tindrà protagonisme en aquest àmbit.
La família té una responsabilitat preferent que inclou:
• el dret a ocupar-se personalment i de manera prioritària de la formació social i cívica dels fills, ja que es tracta d’aspectes importants de la seva formació integral
• el deure de proporcionar als fills un marc social unit, estable i segur
• el deure de mostrar als fills, en tot moment, un comportament social i cívic adequat
• el deure de facilitar als fills formació en les virtuts socials i cíviques
• el deure d’exigir que la formació cívica familiar no sigui obstaculitzada o deformada des d’altres institucions
• el deure d’assumir les conseqüències del comportament cívic dels seus fills
• i, sempre, el dret i el deure de formar la consciència dels seus fills, sense més limitacions que les derivades de la dignitat de les persones i del just ordre públic.
L’escola té una responsabilitat delegada que suposa:
• Assumir que la formació social i cívica dels seus alumnes és una de les principals tasques que la societat (les famílies i l’Estat) els encomana.
• Respectar el dret preferent que correspon als pares sobre tot el que té relació amb l’educació dels seus fills i, molt especialment, amb la seva educació cívica, d’acord amb les seves conviccions filosòfiques, ètiques o religioses.
• Fomentar, facilitar i, quan sigui necessari, exigir la participació de tots els educadors en un projecte comú d’educació cívica i social.
• Desenvolupar metodologies educatives que proporcionin als alumnes coneixements i actituds que els ajudin a millorar la seva competència social i cívica.
L’Estat té una responsabilitat subsidiària que contempla:
• el dret a ocupar-se de la formació social i ciutadana de tots aquells nens i adolescents, la formació dels quals no pugui ser degudament atesa pels seus pares o tutors ni per les institucions d’iniciativa social dedicades a cobrir aquestes necessitats
• el dret a exigir a tots els ciutadans un comportament cívic de conformitat amb la Declaració universal dels drets humans
• el deure de proporcionar a la societat ciutadans conscients dels seus drets i deures socials i cívics
• el deure de reconèixer, facilitar, estimular i, si és necessari, exigir la responsabilitat preferent dels pares en matèria de formació moral, religiosa, social i cívica
• el deure de suplir de la millor manera possible la responsabilitat dels pares quan sigui estrictament necessari
• el deure de programar accions institucionals d’educació cívica perquè tots respectin, reforcin, complementin i, en circumstàncies de provada necessitat, corregeixin les accions cíviques i formatives de les famílies
• ajudar els pares a complir els seus deures educatius i fomentar el desenvolupament d’escoles de pares i altres iniciatives de formació familiar.
Suposa algun risc una assignatura específica d’Educació per a la ciutadania? Una assignatura específica fàcilment pot donar lloc a manipulacions ideològiques i a l’adoctrinament sociopolític. No és admissible que el seu contingut pugui obligar a defensar les posicions de l’Estat o la totalitat de les lleis positives que aprova. Això convertiria la política en dogma, sense deixar lloc per a la sana discrepància dels ciutadans, que tenen ple dret a veure les qüestions de manera diferent i, segons la seva consciència, procurar canviar-les quan ho vegin convenient.
Una assignatura d’Educació per a la ciutadania pot entrar fàcilment en col•lisió amb la formació moral que molts pares desitgen per als seus fills i que pot no coincidir en tots els punts amb les idees dels governants d’una legislatura. Sempre serà un perill que els principis d’una determinada opció política es converteixin, per decret i sense possibilitat de crítica, en el contingut de l’educació dels joves, ja que seria una manera perniciosa de buidar de contingut el legítim pluralisme inherent a la democràcia.
L’assignatura d’Educació per a la ciutadania, proposada pel Ministeri d’Educació, i els drets dels pares La Constitució Espanyola, a l’article 27, explicita el dret a l’educació. Al llarg dels deu punts de l’article, es recorda que tots els ciutadans tenen aquest dret, que l’educació bàsica és obligatòria i gratuïta, que té com a objectiu el ple desenvolupament de la personalitat humana en una societat democràtica i es reconeix la llibertat d’ensenyament i de càtedra.
També es garanteix la llibertat de crear centres docents, el dret dels pares que els seus fills rebin una formació religiosa i moral d’acord amb les seves pròpies conviccions, i que els professors, pares i alumnes intervinguin en el control i la gestió dels centres sostinguts amb fons públics.
Pel que fa a l’Administració pública, la Constitució li atorga el deure de garantir el dret de tothom a l’educació, la inspecció i l’homologació del sistema educatiu per garantir el compliment de les lleis i el deure d’ajudar els centres docents a reunir els requisits que la llei estableix.
D’altra banda, en el preàmbul o exposició de motius del Reial decret 1631/2006, de 29 de desembre, pel qual s’estableixen els ensenyaments mínims a l’Educació Secundària Obligatòria, i en relació amb l’assignatura Educació per a la ciutadania, s’afirma textualment que les aules i els centres han de ser espais «[…] on es practiquin la participació, l’acceptació de la pluralitat i la valoració de la diversitat que ajudin els alumnes i les alumnes a construir-se una consciència moral i cívica d’acord amb les societats democràtiques, plurals, complexes i canviants en les quals vivim».
De l’afirmació anterior es pot entendre que cada alumne i cada alumna ha de construir la seva consciència moral d’una manera completament autònoma i segons uns criteris que no tenen gens en compte les conviccions morals, religioses o filosòfiques dels seus pares, que són qui, en definitiva, tenen aquest dret i aquesta obligació, segons reconeix la mateixa Constitució.
Avaluació de continguts
En aquest sentit, sembla molt oportuna l’afirmació recollida en el document que la Conferència Episcopal Espanyola publica amb la valoració de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania, en què s’assenyala que «l’Estat no pot imposar legítimament cap formació de la consciència moral dels alumnes al marge de la lliure elecció dels seus pares». També subratlla que els decrets en què es desenvolupa la matèria estableixen expressament que es pretén formar, amb caràcter obligatori, la consciència moral i cívica dels alumnes. Per aquest motiu, «els criteris d’avaluació no es refereixen només a continguts, sinó també a actituds i hàbits personals».
A més, segons la UE, sota el nou concepte d’homofòbia, que forma part dels continguts previstos, s’amaga «una visió de la constitució de la persona més lligada a les anomenades “orientacions sexuals” que al sexe», la qual cosa explica que la identitat de la persona com a home o com a dona sigui substituït pel «gènere».
L’objectiu que l’escola formi ciutadans lliures, conscients dels seus deures i dels seus drets, veritablement crítics i tolerants, no s’aconsegueix, tal com afirma la Conferència Episcopal Espanyola, introduint «en les consciències dels joves el relativisme moral i una ideologia desestructuradora de la identitat personal».
Per tot això, «els pares faran molt bé de defensar amb tots els mitjans legítims al seu abast el seu dret a ser ells qui determinin l’educació moral que desitgen per als seus fills».
Què poden fer les famílies davant aquesta assignatura?
Hi ha diverses maneres d’abordar la implantació d’aquesta assignatura, ja que la situació serà força diferent a cada aula, segons el plantejament que adoptin els corresponents professors i centres educatius.
Els textos que es triïn seran un clar reflex d’aquest plantejament. Caldria adoptar una postura ferma i responsable per defensar els drets, d’acord amb la situació de cada família. En algunes circumstàncies, davant la falta de les garanties necessàries, la resposta més coherent serà utilitzar els recursos jurídics a l’abast de les famílies per defensar els drets que es reconeixen a l’article 27.3 de la Constitució, emparat també per l’article 16.3.
L’acció més efectiva per defensar els drets propis, en moltes altres ocasions, serà emprar tots els mitjans lícits a l’abast per a què aquesta assignatura s’imparteixi en condicions de total respecte als drets de les famílies.
En tot cas, els pares han de recórrer amb diligència als mitjans de participació que els corresponen dins el govern del centre escolar, de manera que s’escolti la seva veu i es respectin els seus drets, tant pel que fa a aquesta assignatura com en relació amb qualsevol altre aspecte rellevant en l’àmbit escolar.
Tampoc no ha de faltar el suport solidari de les famílies a aquells pares que es vegin greument perjudicats perquè els seus fills han de cursar una assignatura els continguts de la qual són contraris a les seves conviccions morals o religioses, siguin les que siguin. Aquesta situació no és admissible en cap cas.
Què han de considerar els pares davant aquesta assignatura?
No existeix una educació que pugui considerar-se neutra; per tant, els pares han de tenir sempre en compte els tres elements bàsics que configuren l’orientació que rebrà aquesta assignatura:
• el caràcter propi del centre
• el professor que la imparteix
• el text que s’empra
Els centres privats haurien d’impartir aquesta assignatura d’acord amb el seu caràcter propi, que els pares han triat prèviament a l’hora de matricular-hi els seus fills. En el cas dels centres públics, que explícitament no tenen un caràcter propi, les famílies tenen igualment el dret i l’obligació de fer escoltar la seva veu per expressar, si s’escau, la disconformitat entre la manera d’impartir aquesta matèria i l’educació moral que desitgen per als seus fills.
Si el professor que imparteix aquesta assignatura fa servir la posició dominant que li brinda la seva funció docent per transmetre valors morals que no estan d’acord amb el caràcter propi del centre o les conviccions de les famílies, tant el centre com les famílies tenen el dret i el deure de fer respectar les seves conviccions.
Si el llibre de text emprat conté plantejaments incompatibles amb els valors que les famílies desitgen transmetre, les famílies tenen la possibilitat i el deure de defensar els seus drets davant la direcció del centre educatiu o el seu titular, perquè s’utilitzin textos que no vulnerin els seus drets.
Per als casos en què un centre educatiu no sigui sensible a aquestes demandes legítimes de les famílies, els pares haurien de buscar l’assessorament jurídic necessari per assegurar-se el ple exercici dels seus drets i, si ho desitgen, poder exercir també la seva llibertat d’elecció de centre i exigir plaça en un altre centre que estigui d’acord amb les seves conviccions personals.
Com promoure l’educació per a la ciutadania dins la família?
El context cultural i educatiu de la família és el que produeix efectes educatius més profunds, duradors i estables en nens i adolescents. Una acció positiva decidida per part de les famílies produiria una veritable millora dels nivells de coneixement i de creació d’hàbits en aquest àmbit.
Cal reforçar en la família el principi d’autoritat dels pares i, des de la família, l’autoritat del professorat i el seu reconeixement social, atès que gran part de la seva capacitat educativa es basa en un adequat reconeixement del seu prestigi.
Des de la família cal fer comprendre i practicar tot allò que la ciutadania comporta, a través d’una pluralitat d’accions educatives que han de tenir el seu origen en l’àmbit familiar i que han de ser continuades i confirmades per accions escolars i socials.

dimecres, 1 d’agost de 2018

Entrevista a Jaume Sarramona


Entrevista a Jaume Sarramona, catedràtic emèrit de Pedagogia de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor del llibre "Qui té raó?"
Jaume Sarramona, catedràtic emèrit de Pedagogia de la Universitat Autònoma de Barcelona, és autor de nombrosos articles tècnics en revistes especialitzades i autor o col•laborador de més de 80 obres, d’entre les quals destaquen: Fundamentos de la Educación (1989), Teoría de la Educación (2000), Los desafíos de la escuela del siglo XXI (2002), La formación continua laboral (2002), Factores e indicadores de calidad en educación (2004), Las competencias básicas en la educación obligatòria (2004) i Debate sobre la educación (2006). Ha estat president del Consell Escolar de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És especialista en metodologia de la investigació educativa i membre de diversos comitès científics vinculats a la recerca educativa. Ara ha publicat
Qui té raó?
El permanent debat dialèctic en l'educació, un diàleg civilitzat entre dos professionals de l’educació inventats que encarnen dues posicions que, en cadascun dels nombrosos temes tractats, es podrien considerar antagòniques, que vol aconseguir que la gent conegui els arguments per defensar posicions de temes molt debatuts.
Qui te raó?
En el pròleg del llibre dic que si la veritat existeix, està molt repartida. Hi ha molts matisos i la gent sol simplificar, però almenys jo procuro no ser una persona simplista, de bons i dolents. Aquest llibre vol aconseguir que la gent conegui els arguments per defensar posicions en aquests moments de temes molt debatuts: per què serveix l’escola avui, la “El consumisme és la mare de gran part dels nostres mals” coeducació, l’educació dels immigrants, premis i càstigs a l’escola, el sistema d’avaluació i els resultats de les avaluacions internacionals, què passa amb el sistema de direcció escolar que tenim, què vol dir això de la professió i què vol dir ser mestre avui, les vacances escolars, etc. No està dirigit solament a professionals de l’educació, sinó a un públic més ampli i crec que les famílies hi poden trobar punts de reflexió.
El que he volgut presentar, potser esquemàticament per facilitar-ne la lectura, són posicionaments. Se’n podrien matisar molts entremig, però he estructurat el llibre amb dos interlocutors que defensen punts de vista contraposats sobre temes d’actualitat i que sintetitzant podríem dir que un representa un sector conservador i l’altre un d’esquerres autoanomenat progressista. Jo no em pronuncio, almenys conscientment. Qui em  conegui per llibres anteriors, sabrà quan soc jo qui parla i quan no.
Per què no es pronuncia en aquest llibre?
He intentat ser el més neutre possible a l’hora de presentar els arguments d’uns i altres, per tal que sigui el lector qui tregui conclusions. Estic molt cansat dels debats de bons contra dolents, i també perquè qui defensa una posició gairebé mai escolta ni esmenta els arguments d’una posició contrària. A les meves classes, quan defenso una posició sempre explico quines són les alternatives, per fer pensar. Crec que és legítim que un defensi les alternatives pròpies, però en el món acadèmic no em sembla legítim callar les idees dels altres, sobretot si s’ensenya i es pretén que la decisió que prenguin els estudiants, i les persones en general, sigui fruit de la reflexió i no del desconeixement. Quan hom presenta només les idees pròpies i calla absolutament les de la resta, se situa en possessió de la veritat i tot el que no és allò, no ho és.
Es troba sol quan defensa la necessitat d’explicar totes les alternatives?
Sí, bastant sol, perquè malauradament no és habitual. En altres sectors diuen que també passa el mateix; potser sí, però el que conec prou, el món de l’educació, és molt sectari. Sembla que són il•luminats, costa molt escoltar les opinions dels altres.
Com s’ha arribat a aquesta situació?
Crec que és fruit de la història que hem viscut al nostre país. Durant l’època del franquisme, certs moviments de renovació pedagògica es van vincular amb moviments de resistència política. Això, que tenia certa explicació i potser era l’única possibilitat en aquell moment, malauradament ha quedat vinculat i ara és fàcil identificar moviments pedagògics amb una ideologia política concreta. Això cal remarcar-ho: al nostre país certs moviments de renovació o d’oposició pedagògica a l’estatus vigent es van vincular molt a partits polítics d’esquerra. De tot això se’n va fer un conjunt i després costa de separar. I passa que aquests partits, quan es volen diferenciar d’altres partits, es diferencien també per propostes pedagògiques. Tenim un exemple en el debat actual de la llei d’educació, on tres partits que s’han posat d’acord per governar, no es poden posar d’acord en fer una llei d’educació. Això vol dir que el de l’educació, aquí, és un sector carregat d’ideologia. Potser altres sectors també, però no veig que passi tant en sanitat o en justícia, per exemple.
L’educació és política?
L’educació també és política, en una concepció del món, de la vida i de la societat; qui digui que l’educació està al marge de la política, no té raó, però hauria de ser una política en majúscules. I aquí la tenim molt vinculada a la política de partit, és a dir, partidista.
Espera que la futura llei sigui adoptada per tots?
Serà molt difícil. La societat en general es regirà pels criteris legals vigents, però costarà de consensuar.
Parlem de la imatge social dels professors, que és el lema escollit pel seminari de la fapel d’enguany.
Hi presento un estudi que hem fet entre tres catedràtics sobre com la societat veu el professor actualment. Jo incidiré en com condicionen la imatge social del professor la seva formació i els requisits per accedir a aquesta professió. Una professió és de prestigi quan la carrera és desitjable, quan hi ha més demanda que oferta. A pesar que en aquests moment hi ha hagut una revifada per la immigració, la veritat és que, entre nosaltres, la de mestre, no és una professió atractiva. Els estudiants
no contemplen ser-ho.
Però no és així a tot arreu. Un país que queda molt bé en les avaluacions internacionals és Finlàndia. El seu model educatiu té diversos paràmetres que poden explicar els bons resultats. Parlaré d’un sol element, encara que uns bons resultats no es poden explicar mai per un aspecte i prou: si ens fixem en el tema del professorat, la diferencia és que a Finlàndia només aconsegueix ser professor un de cada deu que ho intenten, perquè és una professió amb molta demanda i, per tant, hi ha força selectivitat. Això també està passant a Singapur i a Corea del Sud, entre d’altres països amb bons resultats educatius. Corea del Sud recluta els professors de primària entre el 5% dels millors graduats. Singapur i Hong Kong ho fa entre el 30%.
Què vol dir?
Són societats en què els millors expedients de secundària pensen també en ser professor. Entre els millors alumnes hi ha una part molt important que vol ser professor. I, entre nosaltres, això no és així. És una professió que l’han prestigiat perquè l’han fet desitjable. Fan uns estudis rigorosos i poden tenir els seus avantatges, però no tenen més avantatges dels que puguem tenir aquí, ni tenen més vacances i, en proporció al nivell adquisitiu, cobren menys.
I com ho podem fer perquè això també passi aquí?
Ho hem de posar una mica més difícil! Ens agrada allò que és difícil. Fer-la més exigent, això puja el nivell.
No és una qüestió de referents?
La imatge que socialment dona una professió també és molt important perquè els estudiant la vulguin imitar. Què podem fer? Hem de prestigiar-la i l’hauríem de fer atractiva als millors estudiants de secundària. I, per fer-la atractiva, entre altres coses, s’han de posar requisits i fer una selecció o avaluació rigorosa: no pot ser que tots els que entren, surtin. Això pel que fa a la formació inicial. Després ve la formació permanent, que és un altre tema.
Parlem-ne, si vol. Evidentment, aquesta estructura de funcionariat que tenim, que és una estructura del segle XIX, al segle XXI és molt discutible que doni prou dinamisme. Ens hauríem de plantejar si aquesta estructura de funcionariat amb sistema d’oposicions inamovible, etcètera, etcètera, pot donar resposta a les exigències i al dinamisme del segle. Això és un llast!
Vostè ja s’ho ha plantejat?
Jo penso que no, és evident. No defenso pas que fem contractes de sis mesos, però penso que és necessari una avaluació continuada d’exigència i la possibilitat de formació continuada. La UE, que en aquest moments està fent avaluacions d’universitats, té un llistat d’indicadors de qualitat d’una institució universitària.
Entre aquests indicadors que contemplen, hi ha la necessitat d’identificar els professors que tinguin problemes, que hi hagi programes específics per ajudar als professors que ho necessiten i la possibilitat de treure els professors incompetents. En un sistema funcionarial és impossible. El concepte de funcionari, que vol dir empleat de la funció pública, es pot mantenir sempre i quan la continuïtat vagi acompanyada d’una avaluació i una exigència.
Parlem d’alguns del grans temes que preocupen al sector. El mestre no se sent reconegut.
Hi ha de tot. Però molts creuen que la seva professió és de les menys reconegudes per la societat. Però, curiosament els pares valoren més els mestres que els propis mestres. En això hi ha hagut un tomb, perquè abans el mestre era molt valorat.
Tot moment històric té una explicació. El professor era una persona molt valorada posem dues generacions enrere, per una sèrie de motius sociològics fàcilment explicables: primer perquè el nivell cultural de les famílies era proporcionalment molt més baix i el professor de primària ja era algú i un catedràtic d’institut, molt més; segon, n’hi havia pocs, sobretot de secundària i universitària. Ara, per una banda, el concepte d’autoritat s’ha perdut i molts pares tenen estudis superiors o del mateix nivell que els mestres. No cal esperar que el mestre sigui una persona molt llunyana de la resta de la societat.
Massificació i feminització.
Magisteri s’ha massificat i s’ha feminitzat, i no ho dic en el sentit que el fet de ser dona sigui negatiu; però el que sí que és negatiu per a una professió és que estigui absolutament decantada cap a un sol sexe. Altres professions també s’han feminitzat, tot i que mantenen un cert equilibri, però a magisteri els percentatges poden ser d’un 95% de dones. Alguna cosa estem fent malament i no aconseguim prestigiar la professió, sinó hi hauria el mateix desig de fer de mestre en els dos sexes.
La immigració. A Catalunya, n’hem tingut sempre d’immigrants i l’educació pels immigrants actuals no serà molt diferent. Potser hi ha una part de l’immigrant que no sap cap de les dues llengües oficials.
Però els nens les aprenen!
El problema no és de llengua, és més aviat de cultura. Ens hem de fer càrrec que no estem en una societat monocultural i els valors no són compartits igual per tothom. Ens hi hauríem de fer, però tenint uns quants criteris clars sobre què és el que volem i el que volem defensar des de la convivència. Ara la societat d’uniformitat cultural no és dels nostres temps i el problema més de fons és si aconseguim trobar un nucli de valors que compartim tots, i que sigui la fonamentació i la garantia de continuïtat d’aquesta societat lliure i oberta on és possible tenir models culturals diferents mentre cap d’aquests models tingui uns principis que impedeixin els altres: el límit és la possibilitat de convivència en pau i la continuïtat d’aquesta mateixa societat que fa possible aquesta diversitat. I això vol dir que els trets principals i fonamentals que regeixen aquesta societat, el dret de justícia, d’igualtat, respecte, etcètera, la possibilitat d’accés als bens i serveis sigui respectat. Si hi ha una cultura que no tracta igual als nens que a les nenes, hi hem de lluitar; si una cultura estigmatitza certs comportaments que són acceptats socialment a les altres, no ho podem consentir
Es diu que l’escola fa feines que no li pertoquen. A l’escola es viuen els problemes del temps. Ara l’escola ha de fer feines que abans no feia: ha de vetllar en el cas de l’ablació del clítoris de les nenes, per exemple, o del racisme. Però en altres temps, l’escola també va haver de fer una feina que no li tocava: donar esmorzar on els nens anàvem desnodrits.
Patim un fracàs escolar molt gran. Aquest és un altre tema. El que hem de veure, sobretot durant el últims 20 anys, és quin tipus d’educació hem donat en sentit ampli. Què ha passat amb les famílies i quina imatge social hi ha de persona d’èxit i de benestar. Jo ho resumiria, sense entrar en detalls, dient que ens hem convertit en una societat consumista a un nivell absolutament inadequat. El consumisme és la mare de gran part dels nostres mals. Hem consentit i donat als fills tot el que demanaven i més del que podíem, i això crea l’hàbit que només cal demanar per obtenir.
I com que les coses són així de fàcils, perquè ens hem d’esforçar per aconseguir-les?
Educar en valors. Els nanos no volen estudiar perquè no senten la necessitat de l’esforç per aconseguir el que volen. Imagini’s el que significa educativament l’esforç de dilatar la satisfacció dels teus desitjos encara que siguin legítims.
En això també hem canviat molt. A començament del segle XX, un dels objectius del moviment, molt diversificat, que es deia Escola Nova era que el nen fos feliç a l’escola perquè el nen en aquella societat era bastant desgraciat. L’escola va haver d’enfrontar-se a la societat perquè el nen a l’escola trobava un reducte de felicitat. Ara l’escola ha de fer el contrari, el nen és “tan feliç” fora, que l’escola l’ha de posar a ratlla: és el lloc on aprèn a fer cua, a callar, a menjar, a menjar-s’ho tot, a vestir-se, a endreçar les seves coses... Ara l’escola també ha d’anar a la contra però per uns objectius inversos als de fa un segle.
S’ha d’adequar a les noves necessitats. La societat hauria d’anar a totes. L’escola abans era més eficaç perquè el que es deia a l’escola no ho discutia ningú, la societat era molt homogènia quant a valors i, per tant, s’acceptava el que era bo o dolent per a tothom, i el que es deia a l’escola es reforçava a la família, i el que es feia a la família es reforçava al carrer... Ara, no només sobreprotegim els infants, sinó que a sobre no estem d’acord amb el model de valors del veí. Hem guanyat en llibertat però això fa que educar sigui molt més una funció de responsabilitat per la pròpia persona i per part del professorat.
Vostè és optimista, però, malgrat totes les dificultats?
Jo soc optimista per naturalesa perquè en educació, si no ho ets, val més que pleguis. Això no vol dir que no adverteixi serioses dificultats, i no sóc tot l’optimista que voldria perquè penso que a Catalunya tenim uns antecedents ideològics sectaris que ens impedeixen trobar consens, i aquí hauríem de prendre unes decisions molt més valentes que ni la llei en discussió les pren perquè no s’atreveixen i, tot i això, tenen dificultats.
Quines decisions?
Al final, al sistema hi ha tres o quatre coses que són fonamentals. Diré quatre condicions, però sense ordre d’importància. Primera: s’ha de reforçar la direcció de les escoles, però de veritat. Això vol dir fer una direcció professionalitzada, que sigui avaluada, que no sigui perpètua, tot el que es vulgui, però de gent preparada prèviament i amb autoritat.
Segona condició: hi ha d’haver avaluacions externes a les escoles, perquè som l’únic país del món civilitzat on els alumnes poden estar des del parvulari fins a la selectivitat sense passar cap prova d’avaluació externa; les qualificacions les donen només els seus mestres. L’establiment d’unes proves de final de primària o de secundària estandarditzades i aplicades externament és un motiu d’estímul. Amb aquestes proves sabríem realment el fracàs escolar que tenim.
Tercera: la formació del professorat s’ha de prestigiar i cal buscar els millors alumnes de secundària. Ha de ser una carrera seriosa, rigorosa.
Quarta: hi ha d’haver una avaluació continuada del professorat i dels centres escolars, no per sancionar, sinó simplement per ajudar i estimular.
Són quatre coses que, o ens hi posem, o continuem sent diferents i no per a bé dels països civilitzats.