La formació inicial. Una utopia?

Joan Triadú i Font, un gran pedagog català de qui encara estem a temps d'aprendre moltes coses.

Una de les preguntes, més o menys indiscretes, que normalment faig a qualsevol aspirant que vulgui exercir el professorat de secundària sense tenir-ne cap experiència és si li agrada ensenyar (em semblaria fora de lloc, i fins i tot desconsiderat, parlar d’educar). La resposta, si és sincera, fet que s’agraeix, és que no ho sap però que suposa que sí. Aquesta presumpció s’origina de vegades en el fet d’haver donat classes particulars durant els estudis o bé, a tot estirar, en la substitució ocasional d’algun professor.

(...)Aquests i no gaires més, dins el mateix ordre d’experiències parcials i marginals, són els motius que exhibeixen els qui, titulars universitaris, aspiren de nou en nou a dedicar- se a l’ensenyament secundari. És a dir, amb la “reforma” a la mà, el que comprèn, fet i fet, dels dotze als divuit anys. Tot ben normal, si es vol, i ben segur que dins l’ordre establert de les coses. Però cal destacar que en cap dels motius esmentats sorgissin com a model els pares -mestres o professors- ni els professors o algun professor tinguts. Aquesta absència és significativa, perquè el model patern o de mestratge sí que sorgeix en altres professionals, com metges, advocats, arquitectes i enginyers. No sembla que la professió d’educador il•lusioni prou els alumnes (o els fills) i trobo que és un reduccionisme força grosser atribuir-ho només al fet econòmic, sense tenir en compte altres factors com, per exemple: la consideració prop de les famílies (l’educador de primària i de parvulari en té més de consideració, com a reflex o continuació de la que té entre els alumnes); el record de les condicions inherents al treball de professors i alumnes que repercuteixen (matèries, programes, resultats) en la vida familiar; i, per damunt de tot, per la manca d’una formació inicial adequada que prepari d’una manera específica per a la dedicació a l’ensenyament i la propiciï.

En aquest sentit, les mancances de la formació actual són tan òbvies que parlar- ne és redundant. No em refereixo, per descomptat, a la formació del professorat de secundària pel que fa als coneixements científics i tècnics. Es tracta, com en l’exemple esmentat al començament, de les disposicions de partença a la docència.

(...)La preparació específica per a l’ensenyament a nois i noies de dotze a divuit anys no es veu enlloc (llevat, és clar, de les facultats i els cursos de pedagogia). En què hauria de consistir aquesta preparació que he anomenat específica? En primer lloc, en assegurar i aprofundir l’adequació i fins i tot l’arrelament al medi propi i a l’entorn immediat.

(...)Perquè, amb vista al professorat de secundària, l’especialització és necessària fins a un cert punt, que diria el poeta. La formació inicial del professorat d’aquest nivell hauria de fer tot el possible per no oblidar que el professor de secundària no pot deixar de ser mestre. Com que el saber no només ocupa lloc, en contradicció amb la dita popular, sinó també temps i altres coses, sembla prou evident que tot no es pot fer.

(...)La competència en coneixements científics i tècnics, essent indispensable, és (i ho serà cada vegada més) insuficient per a complir amb la funció educativa del professorat d’aquesta etapa, de sis o set anys, de tots els nois i les noies de Catalunya, i que va des de la sortida de la infantesa fins al llindar del món del treball o dels estudis superiors. Així doncs, a més de l’esmentada competència especialitzada, en calen dos tipus més: l’estricament pedagògica i la cultural i humanística.

(...)No sé si demanar que a un professor de secundària li agradi ensenyar (perquè hi estigui preparat i no perquè no se li ofereix el que ell realment voldria fer) i que alhora tingui un ascendent moral i cultural respecte dels seus alumnes, de la institució escolar, de les famílies i de la societat en general, és presentar un nou model de professorat de secundària amb vista als nous plans d’ensenyament. Si fos així diria que qualsevol formació inicial ha de respondre a un repte semblant, que al capdavall és un dels principals de la Catalunya de l’any 2000. Altrament, la formació inicial del professorat serà, una vegada més, una utopia.

Crònica d’Ensenyament, núm.33 (febrer de 1991).