Des de la
perspectiva de la llibertat (presumptivament una gran conquesta de les democràcies
occidentals) i des de la perspectiva de les famílies, totes tenim la mateixa
necessitat: la de que els nostres fills rebin la millor educació possible,
assoleixin el millor nivell d’acord amb les seves capacitats i ho puguin fer a
l’escola que nosaltres, els pares i primers educadors, volem segons la nostra
manera de concebre l’educació.
En aquest
marc de llibertat que tots, repeteixo, tots els pares desitgem d’entrada, també
hem d’aspirar a que l’equitat, és a dir, la igualtat d’oportunitats que cada
persona necessiti per tal d’assolir els objectius individuals o generals, sigui
present al sistema. I que qualsevol alumne de qualsevol escola de Catalunya
tingui les mateixes oportunitats.
I, a més,
que aquestes oportunitats incloguin l’excel·lència com a realitat a assolir,
basada en el treball, el mèrit, la capacitat dels docents i dels alumnes. Sigui
quina sigui la seva condició. I per excel·lència volem entendre l’adquisició dels
majors coneixements, competències, habilitats i destreses de les que sigui
capaç cada persona per desenvolupar-se amb autonomia a la societat en la que
viu.
Hem volgut
plantejar aquest número de la revista com un repàs a tot allò que passa,
passarà o hauria de passar en la inclusió a l’educació. Especialment amb les
persones, i també a les aules. I hem de desitjar que passi poc temps fins que deixem
de fer servir el terme inclusió associat a l’educació. Educació i prou.
Persona.
Família. Educació. Excel·lència. Per a tothom.
