La concertada, causa del canvi climàtic

A veure quant triga algú a dir això...!! Segons es podria inferir dels darrers informes presentats per la Fundació Bofill, els falta el canto d’un duro per dir-ho (amb evidència científica internacional, naturalment). 

Es com una pinça entre el departament i la fundació Bofill contra les escoles d’iniciativa social. Només cal veure també les iniciatives d’aquest departament des de fa uns anys amb assetjament constant.

Tot ha pivotar només sobre la segregació escolar? Ja no tenim més problemes al Servei d’Educació de Catalunya? 

 

El principal problema de la segregació escolar no rau a l’escola, sinó a la societat. No hi ha polítiques efectives per solucionar les causes reals del problema i només es proposen pedaços, que enlloc d’inversió son despesa sense fons i sense retorn.

 

I el principal problema de la segregació escolar, no ho dic jo sinó el Síndic de Greuges, és el finançament del sistema educatiu, particularment de l’escola d’iniciativa social, i la segregació residencial.

 

Però tampoc ocupa això al govern. Per què no es fan passes cap a la gratuïtat amb la que es donaria compliment a les lleis?, no preocupa la qualitat? ni la qualitat del professorat i les seves condicions laborals, ni la qualitat de les instal·lacions, ni la qualitat dels continguts del currículum, ni la qualitat de la inexistent l’escola inclusiva, ni el fracàs escolar, ni l’abandonament. Aquests problemes, que són els reals del sistema educatiu, no cal abordar-los perquè només cal buscar un cap de turc i penjar-lo dels polzes a la plaça pública: la concertada.

 

El problema principal de la segregació escolar està més que identificat, valorat i quantificat!! Es tracta principalment de l’infrafinançament i de les polítiques públiques dels anys de l’allau immigratori.

 

Quines polítiques públiques? La que té la rància esquerra ideològica al seu cervell reptilià (aquell que no reflexiona, que no processa, només reacciona): tot ha de ser de provisió pública, quan Catalunya ha assolit l’excel·lència gràcies a la iniciativa social. A més, l’estatut defineix l’educació com un servei d’interès públic, i la LEC estableix el Servei d’Educació de Catalunya composat per les escoles de titularitat pública i les de iniciativa social.

 

També la política de fer créixer només les escoles de titularitat pública, no deixant que les escoles d’iniciativa social incrementessin suficientment la seva oferta (no fos cas que es posés en evidència que, podent escollir, les famílies triessin!!). El peix que es mossega la cua: no et finanço, ergo t’has de finançar a través de les famílies, ergo t’acuso de pesseter i segregador i per això has de desaparèixer. O bé, no et deixo créixer, la pública assumeix la immigració, t’acuso de segregador. Quin cinisme.

 

I aleshores, també s’entesten a mantenir un vocabulari i uns eslògans que són fal·laços: que si la concertada treu recursos de la pública, que si la segregació és culpa de la concertada, que si no existeix transparència, que si es trien els alumnes. Tota l’escola concertada ha promogut i signat el Pacte contra la Segregació, s’hi ha posat de valent, però l’administració no.

 

Amb aquest informe, la fundació Bofill proposa canvis regulatoris. Si no es compleix ni la que tenim!!!! N’hi hauria prou amb complir amb la llei, amb complir amb la gratuïtat, amb considerar l’educació un servei d’interès públic, que es pot proveir a través de la iniciativa social, que es tracti igualment totes les escoles del Servei d’Educació de Catalunya, que s’entengui que els principis que inspiren el sistema educatiu són els “principis de llibertat, tolerància i pluralisme (...) com a fidel prolongació de la lletra i l’esperit de l’acord en la redacció de la Constitució (i de l’Estatut) per a l’àmbit de l’educació” (LODE, 1985), que segueix dient que “en aquests principis ha d’inspirar-se el tractament de la llibertat d’educació, que s’ha d’entendre en un sentit ampli i no restrictiu, com el concepte que abasta tot el conjunt de llibertats i drets en el camp de l’educació. Inclou, sens dubte, la llibertat de crear centres docents i de dotar-los d’un caràcter o projecte educatiu propi (…) i la capacitat dels pares de poder triar per als seus fills centres educatius diferents dels creats pels poders públics, així com la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions”. 

 

I això no s’ho inventa cap “neoliberal” de pa sucat amb oli. Això surt a la LODE, inspirat en la declaració dels Drets Humans i de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.

 

Però es que ja n’hi ha prou, ja no cola i cal dir-ho perquè és tan evident!!. I com això ja no cola, doncs acabarem dient que l’escola concertada es la causa del canvi climàtic o de la desaparició dels dinosaures, i emparellarem el terme “equitat” a tot el que es refereixi a la pública, així la concertada queda com la de la “inequitat”.

 

No ens adonem, però traspua un retrocés sistemàtic dels drets fonamentals que és evident, quan assetgen la iniciativa social i no permeten que els pares i mares exercim el nostre dret a educar els nostres fills com considerem oportú i a triar l’escola que vulguem, perquè hi tenim dret!! 

Publicat a El Diari de l'Educació

https://diarieducacio.cat/la-concertada-causa-del-canvi-climatic/

Un vaixell sense timó

Tenim un govern que no respecta els drets fonamentals, que pren decisions sense copsar-ne adequadament l’impacte real, que no executa les normes que ja disposa, que no pren decisions sobre el que hauria, que no escolta. Potser hi sent, però no escolta. 

Tenim un professorat descontent, que és arrossegat pels sindicats a vagues i mobilitzacions que aprofiten el descontent general per anar afegint agendes particulars i llenya al foc. 

També s’hi suma alguna organització de famílies que aprofita, amb poc ressò val a dir-ho, per cremar el Servei d’Educació de Catalunya. 

Tenim, o millor dit no tenim, els currículums per l’any vinent. Potser pel juliol? I molt contestats pels propis mestres!!! S’hi retallen continguts i es demonitza la memòria (com més rucs millor), però no cal patir. Es produirà el miracle que disposar d’una paella boníssima sense saber ni els ingredients, ni el perquè dels temps de cocció, perquè google els donarà tot fet o trucaran un “delivery” de moda per no morir-se de gana.

Tampoc tenim, hores d’ara, l’ordre de calendari publicada que tanta pressa corria i que justificava la tramitació per la via d’urgència fa ja tres mesos, sense consultar ningú ni escoltar el Consell Escolar de Catalunya, màxim òrgan de consulta i representació de la comunitat educativa.

De la llengua potser no cal parlar-ne, perquè supera ja l’estrictament educatiu, i quan cau en mans de la política, ja no és educació ni és res. A cop de no fer res, pot ser danyí tot el que passi. I sempre pagaran els mateixos: famílies, mestres i alumnes.

Tot plegat, portem quatre mesos parlant de tot menys d’educació de debò. I això només és una breu pinzellada de l’estat d’ànim d’una part majoritària de la comunitat educativa. Però no deu ser important, perquè segueixen passant les setmanes i gairebé res avança en una direcció correcte.

El que és, o hauria de ser, un dels pilars del país sembla un vaixell desnortat i a la deriva.

Particularment, no soc ningú per dir què cal fer o què no. Però el sentit comú ens diu que un govern ha de governar, sí, però ha de fer-ho en benefici dels ciutadans i del país. I que una de les columnes fonamentals del país, l’educació, segueixi a la deriva és ben galdós.

Què tal si apliquem d’una vegada el decret 150/2017?

Què tal si apliquem la LEC?: el Servei d’Educació de Catalunya, el finançament per a la gratuïtat real, l’autonomia de centre, el dret a escollir dels pares l’educació que volen per als seus fills.

Què tal si deixem de menystenir la iniciativa social amb decisions, manca de decisions informacions i pseudoestudis interessats, i que només fan que assetjar-la i culpabilitzar-la de tots els mals del sistema. Quina barra!

Potser hi senten, però no escolten.

Josep Manuel Prats

 

L’enrenou del calendari

El conseller González Cambray anuncia a bombo i plateret, és a dir, juntament amb el president de la Generalitat, que l’inici del curs vinent s’avança uns dies. 

 

Podria haver estat l’anunci de la gratuïtat real de totes les places escolars del Servei d’Educació de Catalunya, en particular de la concertada (o d’una planificació, que te, per poder-ho fer). O bé que deixarà d’assetjar les escoles concertades. O bé que equipararà les condicions laborals de tots els mestres del Servei d’Educació de Catalunya. O fins i tot que el curs vinent es posaran tots els recursos per posar en marxa el decret 150/2017 (2017!!) per la inclusiva. O bé que ampliaran la plantilla dels EAP per poder atendre tot l’alumnat, fins i tot el de la concertada. O bé que proposarà un currículum complet i exigent en coneixements i competències lingüístiques i humanístiques.

 

Aquestes serien algunes de les decisions transformadores que podria prendre el conseller sense preguntar a ningú, perquè forma part de la seva capacitat com a govern, i perquè seria simplement complir amb la normativa en vigor, que per això forma part de l’executiu, la funció del qual és complir i fer complir les lleis i normes.

 

Hauria d’haver consultat a la comunitat educativa el tema del calendari? Doncs diria que si. Bàsicament perquè és una decisió que afecta tota la comunitat educativa. No només pel sol fet d’avançar l’inici de curs, sinó perquè l’ordre que va comentar preveu un horari compactat al setembre que trastorna organitzativament tot el que hem viscut fins ara.

 

Es conegut, vox populi, que els pares ens queixem que els infants tenen moltes vacances del juny al setembre. Però seria interessant poder escoltar què hi diem les famílies (sí a avançar l’inici de curs, però alerta amb quina solució s’aterra la proposta per a les tardes de setembre); què hi diu el professorat (temps de preparació d’un curs amb canvis curriculars profunds); què hi diu el personal auxiliar, d’administració i serveis, o de suport educatiu; què hi diu el món del lleure educatiu, amb qui (potser) es vol comptar per resoldre precipitadament el problema plantejat; què hi diu el món municipal, que es trobaran a les seves esquenes diferents “serrells” a solucionar i/o finançar.

 

Però no. Sí o sí comencem el 5 de setembre, i ja pot dir el que vulgui la comunitat educativa. I a més, que ho faci forçadament a misses dites i per via d’urgència, escamotejant el debat serè i autèntic que sempre es fa al Consell Escolar de Catalunya. El CEC és l'organisme superior de consulta i participació de la comunitat educativa, i ha de ser consultat sobre aquest tema. Els seus dictàmens són preceptius, però no vinculants. Per tant ha de ser consultat (sense això la normativa no seria vàlida). I, això si, el conseller pot tenir en compte o no les seves consideracions, propostes i recomanacions sovint assenyades i reflexionades per la millora del sistema.

 

Senyor conseller, no és la manera. La seva oferta de diàleg permanent es contradiu amb els fets. Negociar i debatre amb els fets ja consumats no és propi de la tradició democràtica. Avingui’s al que la comunitat educativa en bloc li demana.

Josep Manuel Prats

 

 

En contra dels drets fonamentals, com sempre

Hores d’ara, les famílies ja poden fer la preinscripció. L’escenari d’enguany ha estat, malauradament, molt diferent: a Sant Cugat, per imposició d’una minoria (“necessària” per mantenir la cadira) s’ha limitat el dret dels pares a triar l’escola que podrien voler per als seus fills. La zonificació ha passat de dues a cinc zones. I això limita els drets de les famílies. Hi haurà que vulgui triar la proximitat -endavant!-, i n’hi haurà que vulgui triar una escola amb un projecte concret -però potser no podrà perquè la zonificació li ho dificulta.

 

Hi ha municipis amb 30% més de població que Sant Cugat que tenen una zona única. I n’estan satisfets, perquè permet la tria de les famílies i han gestionat el compromís dels centres contra la segregació escolar. Aquí, però, prefereixen imposar un criteri de corralet, curt de mires i que dificulti l’exercici de drets fonamentals. Aquest és el govern que tenim.

 

Un altre element de l’escenari ha estat la planificació i la programació que ha fet unilateralment l’administració, sense comptar gens amb el 50% de la població del municipi, que tria l’escola d’iniciativa social. Una nova imposició que limita l’exercici de drets fonamentals per part de les famílies. Aquest és el govern que tenim.

 

Jo animo a les famílies a triar allò que vulguin per als seus fills, pensant en quin projecte educatiu creuen millor per acompanyar el seu procés educatiu, el seu creixement intel·lectual, física, social, emocional i transcendent. No és una decisió fàcil per a molts, però cal fer-la, i les administracions estan per garantir l’exercici d’aquest dret fonamental que és la tria de l’educació dels infants per part dels seus progenitors. Les administracions no poden posar la seva comoditat en la planificació i distribució de places per damunt dels drets fonamentals; ha de ser a l’inrevés. I si dona més feina, que la facin que per això els triem i paguem un bon sou durant quatre anys, no per escalfar la cadira i fer discursos.

 

Famílies, trieu el que més us convingui, perquè a Sant Cugat tenim una oferta de qualitat, diversa i plural. No us deixeu entabanar, perquè les vostres decisions són les que han fet d’aquesta ciutat el que va ser i, malauradament, el que està deixant de ser a cop de fer-nos passar per l’adreçador de normes injustes.

Josep Manuel Prats

 

 

Un nou pas cap a l’escanyament de la iniciativa social

Catalunya ha estat rellevant a Europa tota l’Edat Contemporània, per l’empenta i la iniciativa de la societat civil que va fer possible una gran i eficaç xarxa associativa i empresarial en els àmbits industrial, comercial, financer, educatiu, cultural i sanitari. Aquest capital, que és el que Catalunya és, no el podem deixar en mans dels polítics alegrement, ans al contrari: hem de recuperar la iniciativa social per posar-la al servei dels serveis d’interès públic, com és el Servei d’Educació de Catalunya. 

 

Mentre estem amoïnats, fins i tot espantats, i distrets amb la COVID el govern, enlloc de mirar de ser el referent que podríem ser del respecte pels Drets Fonamentals, va reculant. Fa molts anys que ho intenta, i la conjuntura actual li ho està posant fàcil.

 

Els pares i mares que escolaritzin els seus fills per al curs 2022-23 trobaran encara més dificultats per exercir el seu dret a triar l’educació que volen per als seus fills. La planificació que ha engegat el govern limitarà les opcions i la pluralitat;  l’infrafinançament endèmic -volgut pel govern- farà la resta, i pot fer desaparèixer moltes escoles d’iniciativa social -la concertada- ofegades econòmicament i per un context d’assetjament constant.

 

Els bens protegits per la Declaració Universal dels Drets humans, per la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, la Constitució, l’Estatut i la LEC són diversos: dret a l’educació obligatòria GRATUÏTA, la llibertat de creació de centres docents d’iniciativa social, i dret preferent dels pares a TRIAR el tipus d’educació que s’haurà de donar als seus fills conforme les seves conviccions religioses, filosòfiques i pedagògiques.

 

I aquests drets i llibertats estan novament en perill per dos motius: primer, per la manca de voluntat real de millorar el finançament del sistema, especialment per a les escoles d’iniciativa social compromeses amb el Servei d’Educació de Catalunya; segon, per la mania persecutòria del govern de posar la seva capacitat a la planificació per damunt dels drets fonamentals dels ciutadans, quan hauria de ser a l’inrevés.

 

Sobre el primer, el finançament de les escoles d’iniciativa social el marquen els Pressupostos Generals de l’Estat. A l’Annex 4 es fixen els conceptes i quantitats que es dedica per mòdul (aula). Les CCAA poden incrementar aquestes quantitats (com succeeix a País Basc o Navarra, i no a Catalunya). El mòdul cobreix un rati de 1’4/1’6 professor per aula (que a la pública pot ser 2/2’5) i una petita part per a les “despeses generals”, que és absolutament insuficient: aigua, llum, gas, lloguers, assegurances, neteja, impostos, despeses financeres, reparacions, manteniment, mobiliari escolar, telecomunicacions, tecnologia i xarxes, maquinari, programari, material d’oficina, impostos i taxes, formació del professorat, indemnitzacions del professorat, etc. etc. Els imports del mòdul no contemplen el professorat de sisena hora, personal administratiu, de suport educatiu o d’orientació, de neteja i seguretat; és per això que existeix un greu infrafinançament de les escoles d’iniciativa social concertades (ho diu el Síndic de Greuges i el govern incompleix flagrantment el Pacte contra la Segregació!!), però la pública ho té tot finançat. I som els pares i mares els que, amb el nostre esforç i compromís amb el projecte educatiu que hem triat, hem de fer front a aquestes despeses de manera voluntària, perquè els governs neguen l’evidència i la LOE-LOMLOE (molt injusta en tants aspectes) en dificulta l’existència.

 

Enguany s’ha produït un increment de gairebé el 2% d’increment del mòdul del concert, que no servirà ni per eixugar les pèrdues que les escoles han tingut els dos darrers anys per causa de la COVID. Menys és res, però cal un compromís personal, social i polític (i mediàtic) ferm i decidit per superar aquest greuge històric i injust que dificulta que totes les famílies puguin exercir, amb pluralitat i en llibertat, el dret fonamental a triar l’educació que volen per als seus fills.

 

La proposta que defensem és senzilla: seguir incrementant encara més decididament el mòdul, i avançar amb terminis concrets -4 anys?- fins a assolir que la inversió en el Servei d’Educació de Catalunya sigui del 6% (o més) del PIB, i tenir la gratuïtat real de les places escolars a Catalunya, incloses les concertades, com estableixen els Drets Fonamentals i les nostres lleis. Es tan sols una qüestió de prioritats.

 

I què fan els municipis? Ja veurem com acaba... però de moment no tenen criteri propi, fan seguidisme del departament, i han parcel·lat de nou el territori per dificultar el dret de les famílies a la tria lliure que haurien de fer en breu. Un escàndol. Així que hem de seguir treballant i donar a conèixer la gran tasca que fa la concertada al Servei d’Educació de Catalunya.

 

 

Josep Manuel Prats

President de Fapel

Apoyar a las personas con discapacidad intelectual en el desarrollo de su vida afectiva y sexual

Guadalupe López Muñoz - Psicóloga, experta en Educación Afectiva y Sexual y monitora de la Fundación Desarrollo y Persona

Durante mucho tiempo no se ha reconocido la sexualidad de las personas con discapacidad intelectual. Se ha tenido durante muchos años la concepción de que las personas con discapacidad intelectual eran “como niños o como niñas” en todos los aspectos de la vida, tanto en lo que se refiere a su capacidad de tomar decisiones o ser autónomos en aspectos de la vida diaria, como por supuesto y me atrevería a decir, sobre todo, en la dimensión afectiva y sexual de su persona. En este aspecto han existido y existen numerosos mitos y miedos que son necesarios desechar.

La sexualidad es ser y estar en el mundo como hombres y mujeres, es una dimensión inherente a la persona humana. Es un elemento básico de la personalidad, un modo propio de ser, de manifestarse, de comunicarse con los otros, de sentir, expresar y vivir el amor humano (González Rico, N. Martín Navarro, T. Aprendamos a amar. Ed. Encuentro pág.16 y 17). Desde que nacemos hasta que morimos vivimos en un cuerpo sexuado a través del cual percibimos el mundo que nos rodea, sentimos y nos relacionamos con nosotros mismos y con los demás.

La discapacidad no puede conformarse en rasgo definitorio exclusivo de la persona, nunca puede definirla. Centrarnos en sus capacidades, en sus derechos, en su deseo de relacionarse con otros, de tener una vida digna, ajustada a sus capacidades y lo más normalizada posible, nos hace abordar su educación afectiva y sexual como una dimensión más de su persona.

El hombre no puede vivir sin amor, nos dice la Instrucción Pastoral de la Conferencia Episcopal Española (“La familia, santuario de la vida y esperanza de la sociedad”, 2001). Y nos dice cómo la vida está privada de sentido si no se le revela el amor, si no se encuentra con el amor, si no experimenta y lo hace propio, si no participa en él vivamente.

El ser humano necesita relacionarse con otros y esa relación la establecemos como hombres o como mujeres. La vida afectiva y sexual es la vida de nuestras relaciones con otros, con nuestra familia, con nuestros amigos, con nuestra pareja y con nosotros mismos.

Las personas con discapacidad intelectual y/o del desarrollo necesitan un acompañamiento personal, individualizado y ajustado a sus capacidades, sus motivaciones y sus propias necesidades de apoyo, acompañamiento en su propio crecimiento y en su proceso de madurez hacia la vida adulta, qué mejor acompañamiento que el que pueden ofrecerles la familia y una buena formación apoyada en valores y principios que fomenten el respeto hacia sí mismo y hacia los otros, la sexualidad, las expresiones de afecto, la comprensión de los propios cambios corporales, etc.

El 13 de diciembre de 2006 se aprobó la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad que ha supuesto la superación de la perspectiva asistencial para abordar una basada en los derechos humanos, pasando así a considerar a las personas con discapacidad plenamente como sujetos de derechos. Actualmente hay modelos teóricos y metodologías de apoyo centradas en la persona, que se dirigen al bienestar, la calidad de vida y se apoyan en la autodeterminación. Desde este modelo y teniendo en cuenta lo que ya explicitó la AAMR en el 2002 (Asociación Americana sobre Retraso mental, hoy Asociación Americana de discapacidad intelectual y discapacidades del desarrollo, AAIDD) sobre cómo la discapacidad intelectual está positivamente afectada por los apoyos que se le prestan, está justificado el apoyar a las personas para que puedan desarrollarse integralmente y desarrollar por tanto, su dimensión afectiva y sexual y vivir una vida rica y plena en sus relaciones consigo mismo y con los demás.

Por encima de sus diferencias, la persona con discapacidad intelectual es hoy un ciudadano de pleno derecho, con necesidades, derechos y obligaciones y con un gran deseo de amar y ser amado. Si hablamos de calidad de vida y queremos apoyar a las personas con discapacidad a lograr su desarrollo integral, es necesaria una apuesta seria y llevada a la práctica basada en la formación y el acompañamiento individual tanto de las personas con discapacidad intelectual como de sus familias. Una bella tarea que es importante y urgente abordar desde unos valores y principios que orienten su desarrollo hacia la plenitud de su dignidad.

Nou i no tant nou

Josep Manuel Prats

President de la Fapel

Tot va molt de pressa. Tot s’accelera. Fa pocs anys que va començar la revolució tecnològica i d’Internet, però alhora sembla que en faci molts que hi estem immersos, potser perquè cada dia tenim novetats. Podríem acceptar que forma part dels temps que vivim. Podríem acceptar que no podem canviar aquesta tendència. De fet, als pares i mares ens resulta molt difícil treballar contracorrent, no pas per la tecnologia, sinó per totes les coses que volem educar i l’entorn ens ho entorpeix.

Concretament la pesada i reiterada mania d’alguns a manipular d’altres per eliminar drets i llibertats, per engreixar un Estat que cada cop és més gegantí, per augmentar la despesa pública i per tant els impostos que ja paguem. Però ens centrarem en l’eliminació de drets i llibertats que estan impulsant alguns sectors amb la ILP per una nova llei d’educació a Catalunya. No s’adonen que actuen contra els ciutadans, fent una reclamació que elimina els seu propi dret a decidir, a poder tenir una iniciativa social sòlida. Manca formació sòlida i veraç, manca informació sòlida i veraç.

Malgrat tot, el que sí podem fer els pares i les mares, juntament amb els mestres i professors de les escoles, és educar. Educar amb majúscula, no només instruir, que cal fer-ho i molt! I educar demana temps i dedicació: foc lent, que faci xup-xup. L’educació no pot ser fer un clic i tenir resultats.

Però de la mateixa manera que les eines dels nostres pares i avis a l’escola (aquells que hi podien anar!) eren una tauleta i un plomí o un llapis per guixar-hi, ara els nostres fills i filles, els alumnes del segle XXI, tenen cada cop més varietat, materials, possibilitats i, evidentment, tecnologia al seu abast: tauletes, telèfons intel·ligents, el núvol…

I el repte segueix sent, en essència, el mateix que tenien els nostres pares i avis i que tindran els nostres fills i filles: que la persona sigui el centre del fet educatiu; que no perdem de vista que la construcció personal de cadascuna de les persones de les quals tenim cura passa per fer-la créixer en totes les seves vessants: intel·lectual, emocional, física, social i espiritual, a través del treball amb les virtuts.

Independentment de les eines i els materials que emprem en l’educació i que poden esdevenir òptims per a algunes coses, o bé obstacles per a algunes altres, la nostra missió com a pares i mares és educar els nostres fills perquè, entre altres coses, siguin feliços i facin una societat millor a través de la seva ciutadania.

A l’antiga Grècia consideraven que l’areté (excel·lència) política (o ciutadania) es cultivava a partir de tres virtuts específiques: andreia (valentia o fortalesa), sofrosine (seny, moderació, temprança) i dicaiosine (justícia), i que aquestes virtuts formaven un ciutadà rellevant, útil i perfecte.

Plató, a «La República», hi va afegir la prudència. Potser hem de tornar a rellegir els clàssics i, especialment els pares i les mares, dedicar temps, tenir paciència i educar en les virtuts generals, i en les individuals de cadascun dels nostres fills. Potser l’escola també, rellegint els pedagogs clàssics, ha de fer el mateix en l’àmbit instructiu i s’ha de plantejar que, a més de les competències bàsiques, cal fomentar les virtuts, la creativitat i la personalització de l’aprenentatge i de l’educació de cadascun dels nostres fills i filles.

I a cada temps, les eines del seu temps.

Autismo y deporte, autismo e infancia, infancia y deporte

Escrito por Llanos Gallo - Fundación Planeta Imaginario

Todavía ocurre, aunque cada vez menos, que cuando una persona escucha la palabra autismo, se le tuerce la mueca. Casi siempre, porque no sabe qué es el autismo, y puede asustar. El autismo es un trastorno generalizado del desarrollo que afecta áreas clave de la evolución de un niño, como el desarrollo del lenguaje, la interacción con hermanos o iguales, el juego, el comportamiento…

A veces llaman la atención, e incluso pueden parecer maleducados sin serlo. No pasa nada: seguimos teniendo muchísimo trabajo por hacer para que estos niños con autismo de hoy tengan el reconocimiento que se merecen mañana, y en ello estamos, y lo vamos a conseguir. Los niños con autismo son deportistas de élite: entrenan a diario muchas horas con un súperequipazo formado por padres, hermanos, maestros, terapeutas y médicos de vez en cuando para enfrentarse a las olimpiadas de su día a día. Entrenar para salir a la calle cuando el ruido, molesta, contestar a mamá cuando les llama, no enfadarse cuando algo cambia en su rutina, saludar y despedirse a su manera al entrar en la clase...

Al margen de este deporte de alto riesgo que les supone el día a día, prácticamente todos ellos son capaces de realizar actividades físicas igual que cualquier otro niño. Es imprescindible enseñarles estas actividades y combinarlas con la terapia que necesitan. Sé que cuesta mucho trabajo y sé que vale la pena por todos, por el niño con autismo y por el niño sin autismo. Si les enseñamos a hacerlo, serán capaces de realizar una nueva actividad, en un entorno diferente, más desestructurado que los ámbitos habituales y casi siempre al aire libre. Gracias a todo esto, conseguimos lo que la gente del ramo llamamos “generalización de conducta”, que para el resto es solo una actividad de recreo, pero para el niño con autismo es desplegar unas alas que estaban escondidas, tan escondidas que parecía que no existieran.

Una vez extendidas y una vez saboreada la victoria de superarse a uno mismo, resultará mucho más fácil aprender otra cosa, ya sea a nivel físico, de conducta o de aprendizaje escolar, porque cada barrera que supera un niño con autismo es abrir una nueva puerta a un futuro mejor para él y su entorno.

Hemos de ser conscientes de que, con autismo o sin él, son niños, y les gusta moverse, jugar, que les aplaudan, y les gusta la sensación de sentirse bien después de una carrera hasta el final del parque, un paseo en patinete o meter un gol. Todas estas actividades también son deporte, también implican superar muchas barreras y pueden ser un buen puente de comunicación entre el niño y el familiar o el niño y el terapeuta. No hay que olvidar que cada vez que un niño con autismo da un paso y vence un obstáculo, por pequeño que sea, son más de 100 personas que lo dan con él: padres, hermanos, abuelos, maestros, educadores… Y qué mejor manera de celebrarlo que con una actividad al aire libre.

Les persones amb discapacitat intel·lectual davant d’un nou model de societat: la societat de la informació

Escrit per la Cristina Luna Brosa – Neuropsicòloga

Ens trobem davant d’una societat que canvia constantment, amb noves oportunitats de comunicació i de relació interpersonals. Les tecnologies ofereixen noves oportunitats i possibilitats de comunicació, oci i formació per a les persones.

Les persones amb discapacitat intel·lectual són un sector amb risc d’exclusió, ja que fàcilment queden fora de l’accés a la informació, de l’ús de les estructures de relació social en xarxa i de les TIC en general, per la complexitat i el perill de tots aquests elements. Això suposa una barrera per a aquestes persones, ja que requereixen la supervisió del seu cuidador/tutor, que els limita l’accés lliure als mitjans de comunicació o redueix la seva autonomia a l’hora de seleccionar els continguts, pels riscos que impliquen les TIC mal emprades. El fet que les noves tecnologies comportin riscos demana que s’afrontin amb precaució i educació.

D’aquesta preocupació n’han estat conscients molts grups de professionals relacionats amb el món de la discapacitat, que veuen imprescindible la creació de sistemes d’accés als nous formats tecnològics i l’adaptació d’aquests sistemes en benefici de la millora de tècniques d’ensenyament i aprenentatge i de l’adaptació educativa i personal. En aquest sentit, s’han desenvolupat diferents tipus d’accions. Per una banda, s’han dissenyat diferents programes dirigits a ensenyar a aprendre l’ús de les noves tecnologies i, per una altra, s’han dissenyat programes amb objectiu d’avaluar els beneficis que l’ús de tècniques informàtiques aporten al desenvolupament cognitiu i global de les persones amb discapacitat intel·lectual.

La repercussió de les TIC en l’aprenentatge no es limita a la necessitat de saber com utilitzar-les, si no que s’han convertit en un mitjà d’aprenentatge. Són una eina que afavoreix el procés educatiu a nivell metodològic, emocional i motivacional. Així doncs, les TIC s’han convertit en un instrument per desenvolupar les capacitats cognitives, instrumentals i funcionals de les persones amb discapacitat intel·lectual Per tant, són una eina de formació i aprenentatge i de desenvolupament personal, i també un mitjà d’inclusió social per a les persones amb discapacitat intel·lectual.

El gran atractiu visual i auditiu d’aquests recursos TIC és un bon al·licient i reclam per generar un aprenentatge més motivador, actiu i lúdic.

En aquest sentit, les TIC no només faciliten el dia a dia dels ciutadans sinó que resulten imprescindibles per assolir la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual, i són un complement imprescindible per regular actuacions i facilitar la resposta davant situacions en què aquestes persones se senten desfavorides.

Així, l’ús del mòbil, l’ordinador i aplicacions concretes de les tauletes millora la capacitat comunicativa i la resolució de problemes concrets, iguala les persones amb discapacitat a la seva comunitat i a l’entorn i les fan sentir part més activa i plena de la societat. Les dificultats associades a la discapacitat fan que sovint es trobi a les webs un excés d’informació que les persones afectades no saben com gestionar, amb massa tecnicismes, un vocabulari fora del seu abast i poc adient al seu nivell lector, publicitats no controlades de pàgines no recomanables i pocs controls de seguretat.

Entre els perills que les famílies i els especialistes reconeixen es troba el risc a la dependència o a l’ús abusiu, la preocupació pel ciberassetjament escolar actiu o passiu i la manca de consciència de problema. Recomanacions a nivell familiar:

- Animar les famílies a conèixer les TIC millor que els seus fills, per a avançar-se a situacions que es poden ocasionar

- Tenir en compte l’ús d’Internet, la TV, el mòbil, els jocs en xarxa i les tauletes.

- Adequar l’educació tant a l’edat com al nivell maduratiu dels fills. Pot ser que l’ús d’Internet, els videojocs o el mòbil s’hagi iniciat amb companys o amics que no donen un bon model d’ús.

- Hem de poder decidir si, en funció de la capacitat i el nivell maduratiu, se li pot permetre tenir un correu electrònic o un compte en alguna xarxa social d’ús massiu.

- Conèixer el que fan i el que interessa als companys ens ajuda a conèixer el que hem d’anar aconsellant.

- És important plantejar l’educació en termes de confiança, diàleg, supervisió i establiment clar dels límits.

- Organitzar l’ús de les TIC a partir de la planificació, pactar horaris i temps no massa llargs i sempre amb algun adult a prop.

- Fer ús de filtres de control parental.

- Facilitar formació continuada a la persona amb discapacitat, que l’ajudi a aprendre el que la tecnologia incorpora de forma ràpida.

Cal fer saber als usuaris que:

- No tot el que es publica a la xarxa és cert i correcte.

- Existeixen pàgines de baixa moralitat o amb intencions no bones.

- A les xarxes no tothom és de confiança.

- Han de comunicar-se sempre amb respecte, no fer bromes ni comentaris indeguts.

- No poden xatejar amb desconeguts.

- No han d’enviar imatges personals/familiars.

- Han de saber què és la privacitat i com protegir-se, o deixar que els pares ho facin.

- No han d’escriure dades personals sense permís o supervisió.

- No han de descarregar ni actualitzar res sense permís o supervisió de l’adult.

Aquests consells han de servir de premissa per fer un ús raonable i favorable d’una realitat social que pel fet de ser extensa no és dolenta en si mateixa, però que mereix una cura responsable i conscient per part dels usuaris i dels familiars que estan a càrrec de les persones amb menys autonomia o capacitat personal.

Com contemplem l’educació dels nostres fills?

Escrit per la Montse Urpi - Psicopedagoga i coach persona

La família és un laboratori d’experimentació en el qual l’ésser humà aprèn a desenvolupar tots els seus talents i habilitats. És el mitjà on es prepara l’individu per a la seva autonomia i l’èxit personal i social.

Amb la família experimentem la vida. És el motor que ha de generar l’energia necessària perquè cada persona pugui manifestar-se en el seu màxim esplendor. Per això els pares hem de sembrar per permetre que els nostres fills es desenvolupin amb plenitud.

Aquesta, que és una tasca que es realitza des de l’efectivitat, no sempre resulta senzilla. Els mateixos vincles d’estimació intervenen com a paranys; doncs les nostres actituds, les nostres decisions no sempre afavoreixen alguns resultats.

Molt sovint, els pares ens qüestionem què fer o com donar resposta a les diferents situacions que els fills plantegen, en funció de l’edat, de les relacions familiars, de la seva personalitat, etc. Se’ns generen dubtes propis d’una tasca inesperada i que no sempre tenim l’oportunitat de compartir o de consensuar. És per aquests motiu que volem parlar del coaching per a pares i quina aportació pot tenir a l’hora d’educar els nostres fills: 

- El coaching està relacionat amb “transformació”.

- El coaching ajuda a aconseguir resultats davant de situacions que ens semblen de difícil solució.

- Aporta una mirada diferent, per retrobar-nos amb els nostres recursos i les nostres capacitats.

- Ajuda a definir i a projectar una part de nosaltres que no sempre coneixem.

- Ajuda a prendre consciència de les nostres actituds.

Quan esdevé la necessitat del coaching? Davant aquelles situacions que ens generen ansietat, dubte, bloqueigs emocionals o bé un tipus de conducta rutinària. 

L’entrenament d’un coach ens permet identificar alternatives vàlides que ajuden a millorar les nostres relacions, prenent consciència de la nostra manera de comunicar alhora que millorem la nostra confiança (ens fa sentir més segurs). A través d’un procés de coaching prenem consciència de la nostra manera de pensar i d’actuar amb els altres, en aquest cas amb els nostres fills, gestionant les conductes que limiten la nostra eficàcia. És important diferenciar el concepte teràpia de coaching. 

El coaching contempla la manera de desencallar o desemmascarar dubtes que no ens deixen avançar. 

El coaching treballa des del present per fer aportació al nostre futur. La teràpia cerca el passat per millorar el nostre estat de satisfacció present.

El coach (persona especialitzada i reconeguda per fer aquesta activitat per la seva formació i experiència) ajuda a definir el que se’ns presenta com a situació encallada i ens ajuda a verbalitzar en quin punt ens trobem a fi de que puguem assolir l’objectiu proposat.

La funció del coach és la d’escoltar i ajudar a la persona a trobar, des del diàleg, la causa que el fa sentir malament. El fet de retornar-li la situació com si fos un mirall d’ell mateix, tot verbalitzant de nou la situació presentada, predisposa al consultant a la recerca d’alternatives i escollir- ne la més vàlida.

Així, el consultant, després de construir de forma ordenada el plantejament del conflicte i després de fer un intercanvi amb el coach, té la capacitat per construir, tot situant-se d’ una manera diferent davant de la dificultat. El coaching funciona si el que ho sol·licita té una motivació per créixer i si té disposició per decidir i actuar. Proposa un model de canvi amb el propi diàleg intern, per posar l’acció davant de la reacció.

Per assumir els reptes que la vida i les nostres capacitats plantegen. La duració aproximada d’un procés de coaching és de quatre a vuit sessions de 60 minuts. Definir aquests paràmetres són molt importants, ja que donem per entès que hi ha una voluntat de millori no un problema a tractar, a diferència de les sessions de teràpia.

Carta de compromís educatiu

Escrit per en Jordi Viladrosa (pedagog)

Com tothom ja sap, la responsabilitat educativa recau, com sempre, en primer lloc sobre les famílies i en segon lloc sobre les escoles, tant si ho diu un document com si no ho fa. Unes i altres es complementen i estableixen les complicitats necessàries per tal d’assolir l’objectiu de formar persones íntegres, responsables i preparades per comprometre’s en la millora de la societat que els ha tocat de viure. Quan existeix aquesta complicitat, l’èxit escolar és més fàcil d’assolir. Així doncs, la implicació conscient en la tasca d’educar persones mirant de coincidir en els criteris clau és una necessitat per tal de generar un grau de confiança suficient entre els diferents actors. 

Les lleis vigents, des de la Constitució fins a la Llei Catalana d’Educació, tot passant per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Llei Orgànica d’Educació, són un marc de referència a l’hora de definir els deures i els drets de les parts implicades. Però el Departament d’Ensenyament ha volgut fer un pas més i, per tal de concretar-ho, preveu que tots els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària i secundària obligatòria elaborin una mena de contracte entre escoles i famílies. Entre els seus continguts, hi han de figurar aspectes com l’acceptació dels principis educatius de cada centre, la comunicació entre la família i l’escola o el respecte de les conviccions ideològiques i morals de la família. 

Aquesta Carta neix amb la intenció de facilitar la participació de les famílies en el procés educador dels seus fills i filles, i de compartir alguns aspectes del projecte educatiu que cada centre escolar té o hauria de tenir com a referent principal. Ben mirat, no és pas un document imprescindible ni la clau de solució de tots els hàndicaps del sistema però si el fet de signar-lo totes dues parts ajuda a fer pública la voluntat de treballar en una mateixa direcció, podem considerar-ho com un fet positiu. La primera edició ha d’estar enllestida durant aquest curs que ara acaba. 

Tot i amb això, el paper que s’espera que hi tinguin les mares i els pares ha d’anar força més enllà del simple fet de signar l’esmentada Carta. Si tot plegat quedés reduït a posar una rúbrica en un full, no caldria haver encetat aquest procés. Un compromís actiu serà aquell que n’exigirà l’acompliment per totes dues parts i que en farà el seguiment oportú. Les AMPAs i els consells escolars dels centres haurien de preveure’n una revisió periòdica i avaluar-ne els resultats amb la finalitat de corregir-ne els dèficits i aprofitar les sinèrgies positives que s’hagin establert. Unes famílies actives que treballen braç a braç amb el professorat dels seus fills i que saben exercir el rol que els pertoca tot respectant el dels altres són el millor antídot per fer front al fracàs escolar, que tant ens preocupa i que, almenys a la Federació de pares i mares d’escoles lliures (Fapel), també ens ocupa.

Les escoles que aprenen

Escrit per Mireia Tintoré Espuny (vicedegana de la Facultat d'Educació de la UIC)

L'any 1990 Peter Senge va editar als Estats Units un llibre que ràpidament es va convertir en bestseller. Es tractava de La Cinquena Disciplina (The fifth discipline), un text en què sostenia que les organitzacions poden aprendre tal com ho fan les persones i que perquè es produeixi aquest aprenentatge és fonamental desenvolupar cinc eines o disciplines, de les quals la cinquena, el pensament sistèmic, és la més important. 

Senge va aconseguir popularitzar amb el seu llibre les teories sobre aprenentatge organitzatiu en les empreses, que s'havien desenvolupat als USA a partir dels anys seixanta del segle passat. Popular o no popular, el concepte aprenentatge organitzatiu (AO) i organitzacions que aprenen (OA) és vital per a qualsevol empresa i molt particularment per a les organitzacions educatives.

Les escoles que aprenen Mireia Tintoré Espuny Vicedegana de la Facultat d'Educació de la UIC.

Com aprenen les organitzacions? Com pot aprendre un centre escolar? 

Els estudiosos del tema no es posen d'acord en la resposta (uns pensen que l'origen de l'aprenentatge és individual, d'altres que és col·lectiu; que les empreses aprenen igual que les persones, però que ho fan de manera diferent). L'únic punt d'acord és que perquè una organització aprengui convé desenvolupar alguns elements facilitadors i evitar allò que inhibeix o dificulta l'aprenentatge.

Bé, i quins són aquests elements que faciliten l'aprenentatge d'un centre escolar? 

Encara que se'n podrien citar molts, bàsicament cal parlar de tres grans facilitadors: la cultura, que ha de ser col·laboradora, orientada a l'aprenentatge i basada en valors; el lideratge, que ha d'estar dispers per l'organització i ha de ser, almenys, transformador i orientat a servir les persones; i el treball en equip, una de les cinc disciplines de Senge i el gran transformador de les organitzacions. També s'hi podria afegir que les estructures han de ser flexibles, que els equips han d'estar molt d'acord amb la missió, que hi ha d'haver un mínim de recursos, etc., però tots aquests elements o condicions són poca cosa al costat dels tres grans facilitadors que s'han citat abans.

Perquè una organització aprengui convé desenvolupar alguns elements facilitadors i evitar allò que inhibeix o dificulta l'aprenentatge Quant a les barreres, encara que existeixen barreres externes que poden fer difícil l'aprenentatge (lleis, decrets, competència d'altres centres), bona part dels autors es decanten per les barreres internes com a principal fre a l'aprenentatge organitzatiu.

En efecte, molts comportaments defensius que es generen al si de les organitzacions en poden impossibilitar el desenvolupament. Valguin com a exemple la manca d'obertura davant els errors, la manca de coherència entre la teoria exposada i la que es posa en pràctica, la mala comunicació, la manca d'iniciativa, la desmotivació del professorat o el seu aïllament a la classe, la manca de perspectiva sistèmica (“jo soc al meu lloc”) i moltes altres barreres que les organitzacions desenvolupen gairebé sense adonar-se'n i que poden acabar amb un centre sense haver d'esperar que la competència el destrueixi.

Volem que les nostres organitzacions aprenguin? 

Concentrem-nos, doncs, a promoure el diàleg, la comunicació, la cultura de col·laboració, el treball en equip i el lideratge dispers. D'aquesta manera, tindrem centres educatius sans i capaços de promoure l'aprenentatge a l'escola, de l'escola i des de l'escola.

L'escola ha de recuperar el lideratge social

Escrit per Antoni Arasanz (ex-president de FAPEL)

Sovint es parla molt de lideratge. No és nou. Fa uns anys, sense parlar-ne, tots teníem clar que l’escola era l’aglutinador del que avui dia vol dir “lideratge social”: una institució (en aquest cas l’escola) que té una visió, una capacitat de promoure canvis, ser el pal de paller on es recolzen els objectius de la comunitat, etc. Així veiem que aquest lideratge social està vinculat a la trajectòria vital, al projecte de vida que es va consolidant a través dels valors personals.

El perquè he començat parlant de lideratge és comprensible si pensem que el primer Projecte de decret (a partir d’ara decret) que ens arriba de la nova Llei d’educació, la LEC, és el Decret d’autonomia dels centres educatius. En aquest Decret s’observa al llarg de la seva lectura una necessitat de trobar aquest lideratge de què parlàvem abans: millorar l’escola i millorar la societat. Un punt que crida l’atenció és que obre les portes de l’autonomia a l’escola pública, model que estava molt necessitat d’aquesta possibilitat però que al mateix temps vol regular massa, segons la meva opinió, aquesta mateixa autonomia. El resultat d’aquesta acció és que augmenta molt l’autonomia de l’escola pública i es retalla en alguns temes l’autonomia que ja tenia l’escola privada. 

És un Decret (el podeu trobar al web de la fapel) que té una estructura, una mica curiosa, ja que hi ha paràgrafs que són per l’escola pública i n’hi ha que són per l’escola concertada. Una altra de les característiques és que has de saber diferenciar quan es parla de centres del sistema educatiu o de centres del servei d’educació. En el primer cas s’està referint a tots els centres de Catalunya (públics, concertats i privats) i en el segon cas solament als centres sostinguts (o quasi) amb fons públics: públics i concertats. Centrant el tema del lideratge veiem que l’objectiu final és el que indicava: el lideratge social de l’escola.

Es busca redefinir les responsabilitats, ja que una major autonomia ens durà a prendre decisions que milloraran l’aprenentatge, que és un aspecte clau. Major responsabilitat i rendiment de comptes ens portaran a una distribució del lideratge escolar que compartiran més persones i òrgans. Major importància de les competències professionals i millora emocional de la comunitat educativa. Tot plegat acompanyat d’una avaluació que ha d’abastar tots els ordres que siguin necessaris i, amb tot això, esperem aconseguir: 

• Recolzar, avaluar i fomentar la qualitat docent a través d’adaptar els programes docents a la realitat de cada escola; promoure el treball en equip i fer que tothom participi de la supervisió, l’avaluació i el desenvolupament de la professió docent.
• Fixar objectius, finalitats, avaluació i rendiment de comptes a través de direccions estratègiques, plans i objectius finals per comprovar el progrés. 
• Gestionar millor els recursos humans i la despesa d’acord amb les necessitats del centre.
• Col·laboració amb altres institucions i instàncies socials.

Des del punt de vista dels pares i les mares, en aquest Projecte de decret ens hem trobat, a part dels drets i deures de tota la comunitat educativa (pares, professors i alumnes), una sorpresa positiva: per primera vegada, en un decret d’aquestes característiques, es parla de la tutoria individual que, segons entenem, és un recurs fonamental per a l’educació i el desenvolupament personal dels nostres fills i filles. En els propers números de fapelnews anirem informant sobre desenvolupament d’aquest instrument de llei que considerem imprescindible per a un lideratge social de l’escola.

Mòbils: el món a la butxaca - Jesús Carilla

És evident que les possibilitats dels telèfons mòbils actuals superen àmpliament la finalitat inicial d’aquests dispositius, que és, no ho oblidem, parlar per telèfon. De fet, els adolescents fan servir els telèfons per enviar missatges, per fer fotos i gravar vídeos, per escoltar música, com a agenda, per jugar i, evidentment, per navegar per Internet i accedir a les xarxes socials. Donat que aquestes funcionalitats augmenten dia rere dia, podem dir que els joves porten a la butxaca tot un món, que té coses bones i d’altres que no ho són tant.

En primer lloc cal considerar que aquests aparells tenen una àmplia difusió entre els nostres adolescents. Gairebé el 90 % dels nois de 15 anys i el 95 % de les noies de la mateixa edat tenen un telèfon mòbil. I d’aquests, la majoria ja el tenien en acabar l’etapa d’educació primària. De fet, en alguns casos és un regal de primera comunió. Per què accedeixen a edats tan primerenques i de manera tan massiva a aquest dispositiu? Doncs perquè dóna una sensació de seguretat als pares: poden saber on és el seu fill, els dies que fan extraescolar al col·legi i surten tard poden avisar, si els passa alguna cosa podran trucar... Són arguments davant dels quals pocs pares es resisteixen. Encara que acceptem aquest raonament com a inevitable, sembla que no cal un telèfon intel·ligent de darrera generació per aconseguir saber on paren el nostres fills. Realment l’ús més habitual que fan els menors del seu mòbil és comunicar-se, no amb els seus pares, sinó amb amics i amigues. En aquest sentit, els diferents serveis de xat arrasen: el xat de BlackBerry, el famosíssim WhatsApp i l’accés a les diverses xarxes socials possibiliten una comunicació en qualsevol lloc i en qualsevol moment entre nois i noies. 

Tot això implica alguns possibles riscos que caldrà considerar. Un primer aspecte és el temps d’ús dels mòbils. Si mirem enquestes sobre aquest tema, veurem que el més habitual és que un adolescent no apagui mai el seu telèfon. Menys de la meitat ho fan a classe (potser més per una reglamentació del centre que per convenciment que sigui una possible distracció); només un 20 % l’apaguen quan estan estudiant, i 3 de cada 4 el tenen obert i accessible de nit. Un cop al llit, és fàcil d’amagar i no és estrany que puguin estar connectats fins a hores no recomanables. Evidentment, el dia següent tindran un rendiment escolar baix perquè tindran son. 

Un altre mal ús dels mòbils faria referència a la publicació de material ofensiu respecte a d’altres persones. És molt fàcil enregistrar imatges (en fotografia o vídeo) de situacions més o menys divertides, que poden ser al ciberespai en pocs instants, amb una gran capacitat de difusió i la impossibilitat d’aconseguir que desapareguin. Bromes de mal gust a companys o a professors, difusió de rumors amb mala intenció o imatges personals on es descuida la intimitat, entre d’altres, poden difondre’s amb molta facilitat.

Què podem fer com a pares? Com podem ajudar els nostres fills? Em sembla que un primer pas seria plantejar-se l’edat en què els facilitem l’accés a aquest dispositiu, quin tipus de telèfon serà el primer i com se’n mantindrà l’ús. Segurament no cal tenir un mòbil als 10 anys, i molt menys un mòbil d’altes prestacions. De la mateixa manera que és bo començar conduint un cotxe de segona mà, que el primer mòbil sigui un telèfon només per fer trucades (sí, encara existeixen) possibilitarà una adquisició de bons hàbits pel que fa al seu ús. També és molt important exercir una mediació activa. Un cop hem considerat que el nostre fill ja pot tenir un telèfon intel·ligent, hem de continuar implicant-nos en l’ús que en farà: el temps que li pot dedicar, normes d’educació en la seva utilització, la importància de no difondre imatges d’altres persones sense el seu consentiment, etc. I no hem d’oblidar que la gestió econòmica del manteniment de les funcions de l’aparell pot ser una bona manera d’educar. 

Finalment, no hem d’oblidar que el nostre exemple en l’ús del telèfon mòbil és molt important: com i quan cal apagar-lo, com i quan es responen les trucades... No aconseguirem mai un ús correcte per part dels adolescents si nosaltres no demostrem un domini de l’aparell.

Jesús Carilla - Foro Generaciones Interactivas

www.generacionesinteractivas.org

Educar per emprendre, emprendre per educar - Josep Manuel Prats

Emprendre significa encarar i començar una obra, un negoci, una acció, especialment si comporta dificultat o perill, “llançar-se a la piscina” amb la idea de dur a terme un objectiu. Emprendre no és patrimoni exclusiu de ningú. No ha de ser genètic, sinó educacional. S’eduquen la intel·ligència, la voluntat, els hàbits i les actituds.

Si hi ha països o cultures més emprenedores no és perquè hagin estat tocats per la vareta màgica de l’emprenedoria, sinó perquè allà s’hi viu una actitud que es contagia, que es comunica amb els fets i amb l’exemple, que acaba convertint-se en una manera de fer i, finalment, una manera de ser. O potser és a l’inrevés.

Però, en qualsevol cas, sigui primer una cosa o l’altra, des de la família es comuniquen aquestes actituds i aquests valors. Primer la passió per fer les coses, sigui quina sigui, i també virtuts com ara l’esforç, l’honestedat, la laboriositat, la fortalesa, la voluntat, la capacitat de sacrifici, la resiliència, el respecte i la solidaritat, la responsabilitat, la flexibilitat, el rigor, el lideratge, etc., i moltes altres, que s’alimenten les unes a les altres. Però si a tot això no li posem una certa ètica, tot se’n va en orris.

Parlo de la iniciativa emprenedora autèntica que fa que les persones encarin nous projectes, siguin personals, familiars, empresarials, socials, polítics, associatius, etc. per tirar endavant les seves vides, famílies i la societat. No és casual que les organitzacions, quan volen incorporar una persona, li facin tot tipus de proves, i cerquin una persona que encaixi en la seva específica organització humana. S’acostumen a cercar, fent servir aquella antiga expressió, persones d’una peça: emocionalment estables, amb iniciativa, flexibles, però fonamentalment honestes i amb una certa ètica del treball i de la convivència.

Però, oh, meravella! Totes aquestes virtuts, valors i actituds es conreen, en primer lloc, a la família i, a continuació, a l’escola, a l’entorn familiar i social que la família proporciona

a cada fill i filla. Aquest any volem tractar aquest tema, volem ajudar les famílies i les escoles a reeixir en aquesta “sensació” que hom té respecte del jovent d’ara, que sovint sembla conformista i li agrada que li ho facin tot. La culpa és probablement nostra, que no hem sabut exigir i responsabilitzar en la justa mesura, i potser no hem sabut donar bon exemple. No és en va que sempre diem que l’educació és exemple, més que discurs; experiència, més que manuals.

Amb aquest número i el seminari “Educar per emprendre” posem en marxa una idea, amb la voluntat d’arribar a totes les famílies i també als mestres i professors: podem educar (cal que eduquem) els nostres fills i filles perquè tinguin la capacitat de tenir iniciativa emprenedora. Després que facin el que vulguin, que per això són lliures!!! Però creiem que cal que aquestes idees vagin calant a la societat, com a idees-força que ens han de permetre tirar endavant les nostres pròpies famílies i, de retruc, el país.

La “normalitat de la diferència” - Remedios Falaguera

La missió de Talita és realitzar qualsevol activitat relacionada amb la integració. Per a portar-ho a terme tenim una direcció tècnica, l'assessorament a escoles, els serveis a famílies, l’educació del temps lliure i activitats. "El nostre repte és millorar, millorar i millorar. Buscar l’excel·lència contínuament en el que fem", ens comenta Miguel Viñas, president de la Fundació Talita.

I afegeix: “el nostre primer objectiu és l’assessorament a les famílies que, generalment, acudeixen a les poques hores d’haver vist que tenen un fill amb discapacitat.

El primer que se’ls aconsella és tranquil·litat i que facin el mateix que amb qualsevol altre bebè. En definitiva, l'única cosa que passa és que tens un nen diferent dels altres”.

Un fill diferent que és “una persona especial, que t’enriqueix. No és que nosaltres l’ajudem a ell, sinó que ell ens ajuda a ser millors persones. De fet, el perquè de la integració és aquest. D’una banda, és una qüestió de justícia elemental, de replicar en els diferents àmbits de la societat, la realitat física, la realitat del món. Per tant, si veiessis un col·legi amb tots els nens de més de metre setanta o de menys de metre quaranta -m’és igual per on sigui la segregació- no deixaria de ser estrany. D'altra banda, l’altre motiu és el del benefici mutu. En la família, també. La personalitat, la forma de ser d’aquests nens, és pura bondat. És veritat que dones molt, però també reps molt. A l’aula succeeix el mateix. Una aula en la qual hi ha un nen amb dificultats és molt més rica, rep molt més que una aula sense cap nen amb dificultats, en la qual la competitivitat és molt més gran”.

Mitjançant una atenció personalitzada, cadascun dels reeducadors, titulats superiors, professors en educació especial, psicopedagogs o psicòlegs de la Fundació, treballa per objectius. Cada quinze dies es fa una revisió, nen per nen, del que s'ha treballat fins aquella data i es marquen nous objectius, per als quinze dies següents. A més, la integració escolar en la qual treballa la Fundació Talita “significa poder desenvolupar el currículum en un centre d’ensenyament normalitzat, en contraposició amb l’educació especial, que es realitza en centres en els quals només hi ha nens amb necessitats educatives específiques o amb dificultats”.

A partir dels 18 anys, es passa a promoure la integració laboral en un entorn normalitzat. S’analitzen les capacitats i debilitats de cada nen, es valoren quines són les tasques per les quals el nen està més preparat i se li pregunta què és el que vol fer. Després, s’orienta al nen i a la família sobre el que més li convé. El pas següent és formar-lo i que entri a treballar en una empresa. Talita té acords previs amb empreses perquè la inserció laboral sigui possible. A aquestes empreses que els contracten se'ls dona la possibilitat de treballar amb una persona discapacitada i la resta de membres del centre de treball ho acostuma a valorar molt positivament.

D’aquesta manera, l’equip es cohesiona, i la gent s’adona que no tot és “veure quant he produït en els últims seixanta minuts”. Calendari solidari 2011: “Ajuda'ns perquè la inclusió social de nenes, nens i joves amb discapacitat intel·lectual sigui una realitat”. Durant nou anys consecutius, Talita fa possible aquesta tradicional i tendra acció, amb l’objectiu d’activar la consciència social per dur a terme una més plena integració escolar, laboral i social d’aquests nens i joves, propòsit pel qual treballa Talita, amb gran il·lusió, dia rere dia. Es pretén sensibilitzar la societat perquè es visqui la discapacitat amb la normalitat i el respecte necessaris, amb la finalitat d’aconseguir que aquestes persones se sentin integrades en tots els aspectes de la vida. I, també, es cerca l’acció solidària, amb la finalitat de recaptar fons per a les famílies sense recursos, que necessiten un suport perquè aquests nens i joves desenvolupin al màxim les seves capacitats i arribin a ésser adults responsables i feliços. Al Calendari Talita de 2011 hi han col·laborat els següents nens, famosos i fotògrafs: Jimena i Pocoyo amb els seus amics (fotografiat per Omar Ayyashi), Lucía i el cantant José Mercé (fotografiat per José Luis Ahijón), Ivan i l'alpinista Edurne Pasaban (fotografiada per Javier Sardá), Marc i el motorista Toni Elías (fotografiat per Dolors Giménez), Sofia i el grup musical Homes G (fotografiats per Elena Arroyo), Gerard i l'entrenador Josep Guardiola (fotografiat per Dany Virgili), Chencho i el cantant David Bisbal (fotografiat per Jaime Malé), Pablo i l'entrenador Vicente del Bosque (fotografiat per Malú López), Alicia i la dissenyadora Rosa Clarà (fotografiada per Manuel Outumuro), Jaime i la periodista Sara Carbonero (fotografiada per Julio Moya), Anabel i el pilot de fórmula 1 Pedro Martínez de la Rosa (fotografiat per Rosa Castells), Gonzalo i el cantant Dani Martín (fotografiat per Inés Velasco), Beth i els personatges de Disney “la Princesa Aurora i el Princep Felip (fotografiats per Blanca Gaig Mellado).