Nou i no tant nou

Josep Manuel Prats

President de la Fapel

Tot va molt de pressa. Tot s’accelera. Fa pocs anys que va començar la revolució tecnològica i d’Internet, però alhora sembla que en faci molts que hi estem immersos, potser perquè cada dia tenim novetats. Podríem acceptar que forma part dels temps que vivim. Podríem acceptar que no podem canviar aquesta tendència. De fet, als pares i mares ens resulta molt difícil treballar contracorrent, no pas per la tecnologia, sinó per totes les coses que volem educar i l’entorn ens ho entorpeix.

Concretament la pesada i reiterada mania d’alguns a manipular d’altres per eliminar drets i llibertats, per engreixar un Estat que cada cop és més gegantí, per augmentar la despesa pública i per tant els impostos que ja paguem. Però ens centrarem en l’eliminació de drets i llibertats que estan impulsant alguns sectors amb la ILP per una nova llei d’educació a Catalunya. No s’adonen que actuen contra els ciutadans, fent una reclamació que elimina els seu propi dret a decidir, a poder tenir una iniciativa social sòlida. Manca formació sòlida i veraç, manca informació sòlida i veraç.

Malgrat tot, el que sí podem fer els pares i les mares, juntament amb els mestres i professors de les escoles, és educar. Educar amb majúscula, no només instruir, que cal fer-ho i molt! I educar demana temps i dedicació: foc lent, que faci xup-xup. L’educació no pot ser fer un clic i tenir resultats.

Però de la mateixa manera que les eines dels nostres pares i avis a l’escola (aquells que hi podien anar!) eren una tauleta i un plomí o un llapis per guixar-hi, ara els nostres fills i filles, els alumnes del segle XXI, tenen cada cop més varietat, materials, possibilitats i, evidentment, tecnologia al seu abast: tauletes, telèfons intel·ligents, el núvol…

I el repte segueix sent, en essència, el mateix que tenien els nostres pares i avis i que tindran els nostres fills i filles: que la persona sigui el centre del fet educatiu; que no perdem de vista que la construcció personal de cadascuna de les persones de les quals tenim cura passa per fer-la créixer en totes les seves vessants: intel·lectual, emocional, física, social i espiritual, a través del treball amb les virtuts.

Independentment de les eines i els materials que emprem en l’educació i que poden esdevenir òptims per a algunes coses, o bé obstacles per a algunes altres, la nostra missió com a pares i mares és educar els nostres fills perquè, entre altres coses, siguin feliços i facin una societat millor a través de la seva ciutadania.

A l’antiga Grècia consideraven que l’areté (excel·lència) política (o ciutadania) es cultivava a partir de tres virtuts específiques: andreia (valentia o fortalesa), sofrosine (seny, moderació, temprança) i dicaiosine (justícia), i que aquestes virtuts formaven un ciutadà rellevant, útil i perfecte.

Plató, a «La República», hi va afegir la prudència. Potser hem de tornar a rellegir els clàssics i, especialment els pares i les mares, dedicar temps, tenir paciència i educar en les virtuts generals, i en les individuals de cadascun dels nostres fills. Potser l’escola també, rellegint els pedagogs clàssics, ha de fer el mateix en l’àmbit instructiu i s’ha de plantejar que, a més de les competències bàsiques, cal fomentar les virtuts, la creativitat i la personalització de l’aprenentatge i de l’educació de cadascun dels nostres fills i filles.

I a cada temps, les eines del seu temps.