Reproduïm l'article publicat a la separata de La Vanguardia 'Fapelnews'
Signat per Jordi Viladrosa i Clua, ex-vicepresident de Fapel
La societat necessita que el seu sistema educatiu li proporcioni el valor de l’excel·lència sense que es perdi la necessària equitat entre els alumnes als quals va destinat aquest noble servei d’interès públic que és l’educació. Entre els múltiples agents amb els quals comptem n’hi ha dos que són clau: la família i el professorat. I tots dos es
complementen necessàriament; més encara, si l’un o l’altre apunten en un sentit diferent, el resultat serà nefast.
No hi ha cap altra opció; la necessària implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada centre escolar és la peça clau. Malgrat tot, no n’hi hauria prou. Les competències que han de tenir els docents actuals han experimentat un canvi notable, ja que el que s’ha de saber gestionar actualment és una situació professional complexa. D’altra banda, ja sabem que a la Unió Europea el prestigi social dels mestres ha sofert una considerable davallada i alguns d’ells potser hi tenen bona part de culpa, però tampoc no podem estar gaire orgullosos del paper dels pares a casa seva. Què cal fer, doncs?
En primer lloc, apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense trepitjar els uns el terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part de la tasca docent pròpiament dita. Els valors que s’estan promovent, el respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues dels fills i de les filles, etc. és cosa que s’aprèn a casa. El centre escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor de primers educadors a uns professionals, sempre durant un temps limitat.
En segon lloc, penso que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules insuficientment preparats per a donar resposta a totes les competències que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les capacitats amb què han de comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en el domini del llenguatge no verbal o en les habilitats interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria prestar des dels mateixos centres docents.
En tercer lloc, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i és necessari assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en condicions. Això significa que cal dotar els centres amb l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de l’esforç per part de l’alumnat: el respecte, el treball ben fet i l’excel·lència. L’educació en valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.
I finalment, cal fer un pas decidit cap a l’avaluació i l’autoavaluació de la funció docent com a pas imprescindible per a la millora sistemàtica de cada professional i, per extensió, dels centres i del sistema educatiu. Caldrà trobar els instruments i les estratègies més idònies per a cada cas, garantir les condicions del procés i establir les conseqüències dels resultats que s’obtinguin, que han d’anar en la línia d’una carrera professional que no posi l’accent només en incentius econòmics igualitaris sinó en la bonificació de la feina ben feta.
complementen necessàriament; més encara, si l’un o l’altre apunten en un sentit diferent, el resultat serà nefast.
No hi ha cap altra opció; la necessària implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada centre escolar és la peça clau. Malgrat tot, no n’hi hauria prou. Les competències que han de tenir els docents actuals han experimentat un canvi notable, ja que el que s’ha de saber gestionar actualment és una situació professional complexa. D’altra banda, ja sabem que a la Unió Europea el prestigi social dels mestres ha sofert una considerable davallada i alguns d’ells potser hi tenen bona part de culpa, però tampoc no podem estar gaire orgullosos del paper dels pares a casa seva. Què cal fer, doncs?
En primer lloc, apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense trepitjar els uns el terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part de la tasca docent pròpiament dita. Els valors que s’estan promovent, el respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues dels fills i de les filles, etc. és cosa que s’aprèn a casa. El centre escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor de primers educadors a uns professionals, sempre durant un temps limitat.
En segon lloc, penso que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules insuficientment preparats per a donar resposta a totes les competències que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les capacitats amb què han de comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en el domini del llenguatge no verbal o en les habilitats interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria prestar des dels mateixos centres docents.
En tercer lloc, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i és necessari assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en condicions. Això significa que cal dotar els centres amb l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de l’esforç per part de l’alumnat: el respecte, el treball ben fet i l’excel·lència. L’educació en valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.
I finalment, cal fer un pas decidit cap a l’avaluació i l’autoavaluació de la funció docent com a pas imprescindible per a la millora sistemàtica de cada professional i, per extensió, dels centres i del sistema educatiu. Caldrà trobar els instruments i les estratègies més idònies per a cada cas, garantir les condicions del procés i establir les conseqüències dels resultats que s’obtinguin, que han d’anar en la línia d’una carrera professional que no posi l’accent només en incentius econòmics igualitaris sinó en la bonificació de la feina ben feta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada