La participació dels pares

Reproduïm l'article publicat a la separata de La Vanguardia 'Fapelnews'

Signat per Josep Manuel Prats, president de Fapel

L'any 1976, un grup de pares i mares van impulsar un congrés sobre educació. No eren gaires, tenint en compte que les prioritats en aquells moments estaven molt enfocades al procés de la transició, en les llibertats polítiques en general, més que en la llibertat d'educació en particular; i en aquesta bugada vàrem perdre algun llençol. Aquells pares semblaven força estranys. Volien deixar pales que sense llibertat d'educació no es podia parlar de democràcia ni de llibertat en general. Volien insistir en aquest punt concret de les llibertats que s'obrien uns nous horitzons aleshores.

Sempre hi ha hagut, des de sempre, persones que han cregut que aquest és un dels drets més importants dels individus, de la família, de la societat. I és per això que han seguit insistint i recordant a tots, i especialment i paradoxalment als polítics, que sense llibertat d'educació no hi ha país.

Aquesta llibertat incorpora, entre d'altres, el dret dels pares a participar en el procés educatiu dels seus fills. A ser els primers protagonistes, però de debò, dedicant TEMPS a l'educació dels seus fills.

Tota família hauria de ser capaç de tenir el seu projecte educatiu escrit en un paper. Això seria, però, com les Constitucions, que mantenen uns principis invariables, però que va evolucionant i aplicant-se cas per cas, segons les circumstàncies i les persones. Fem la prova: posem en un paper, ordenadament, quin és el nostre projecte educatiu familiar, quins objectius principals tenim (com a família i per a cada fill o filla), quins mitjans tenim a l'abast per dur-lo a terme i quins estem disposats a esmerçar. I anar aplicant i revisant, fill per fill... Un per un.

Participació és una paraula molt de moda. Tothom vol processos de decisió participatius, activitats amb valors democràtics... Però la participació de la que parlo és aquella que s'assembla més a la implicació que a la col·laboració. Visualment, un vell acudit: en un plat d'ous ferrats i cansalada, la gallina participa, el porc n'està implicat. Doncs això, els pares hem de posar-hi el coll per l'educació dels nostres fills.

Aquest estiu he llegit un llibre força interessant, escrit per un polític. No m'ha sorprès, perquè ja tenia notícies de la seva franquesa i la seva visió de l'educació en particular, i referma la meva convicció que tenim polítics que valen la pena; i també que hi ha milers de mestres esperant que els pares ens impliquem, participem, en l'educació dels nostres fills, cedint-los l'autoritat que necessiten i ajudant-nos mútuament a fer de l'educació un fet essencial del nostre quefer i no quelcom accidental o circumstancial.

Però per això els pares necessitem estar segurs de la necessitat d'aquesta implicació. I això només es pot aconseguir amb formació. Aquella formació que prové de l'aprenentatge diari de ser pare i de la formació continuada. Una formació impartida per professionals de la formació de pares, que incideixi en aquells àmbits clau de l'educació familiar: el temps dedicat a la família, al matrimoni, conèixer els nostres fills i filles com són, el seu entorn d'amics... i orientacions sobre que podem fer amb un nen de quatre anys quan fa una rebequeria o amb una noia de tretze quan vol fer-se un "tatoo" o un piercing. Que ens ajudi a definir el nostre propi estil de família, a donar importància al matrimoni i al diàleg, a construir una família forta.

Ningú vol renunciar al que és el millor. De fet els publicistes ho saben, i ens presenten (sovint enganyosament) les bondats de qualsevol producte, destacant que el necessitem i que no som res si no l'adquirim. Doncs la formació de pares, realment, la necessitem i és el camí per assolir el millor per a nosaltres com a pares i per als nostres fills i filles. La formació és, doncs, una de les receptes fàcils (i econòmica!!) per tenir una família forta.

És ara, amb la formació adient, que els pares esdevenim conscients de la necessitat de la participació, juntament amb el mestre i amb l'escola, en el procés educatiu dels nostres fills. I de la participació entesa com a procés de construcció conjunta, mai enfrontada, amb els mestres i professors. Si volem participació, hem d'apostar per la formació.