Reproduïm l'entrevista que es va publicar al Fapelnews Núm. 8
Redacció
Pilar Rahola va néixer a Barcelona el
1958, en el si d’una família de fortes
conviccions republicanes i antifeixistes,
de la qual diversos membres s’han
dedicat a la política. Està casada i té
tres fills: una de biològica, la Sira, i dos
d’adoptats, en Noè, adoptat el 1993 a
Barcelona, i l’Ada, adoptada a Sibèria
el 2001.
És llicenciada en Filologia Hispànica i
en Filologia Catalana per la Universitat
de Barcelona. Des del 1987 fins el
1990 va dirigir l’editorial Pòrtic. També
va ser directora de la Fundació Acta,
dedicada a la difusió del pensament i
el debat, fins el 1993, any en què va
entrar en política. Des del 1993 fins
el 2000 va ser diputada al Parlament
espanyol per Esquerra Republicana
de Catalunya. Paral·lelament, des
del 1994 fins el 2000 va ser tinent
d’alcalde de la ciutat de Barcelona i
es responsabilitzava de les àrees de
comerç, consum i turisme. El 1997,
després de greus dissensions internes,
abandona ERC i cofunda el Partit
per a la Independència. Va resultar
un fracàs polític que la va portar a
abandonar la política “definitivament”,
assegura. Durant anys ha treballat
com a periodista de televisió, ràdio i
premsa. En l’actualitat, en el terreny
periodístic, escriu a tres diaris: l’”Avui”
(en català), “El País” i “El Periódico”,
i col·labora en altres mitjans escrits
i radiofònics. En televisió té una
presència notable en debats públics
i disposa d’un espai diari propi al
programa “Els matins de TV3”. També
ha publicat diversos llibres en català i
castellà.
És una amant dels animals: conviu
amb diversos gats i gossos i des del
2002 és membre del Comitè d’Honor
d’Altarriba, una fundació per a lluita
pels drets dels animals.
Pilar Rahola ens diu que ha conquerit la llibertat de pensament: “Tinc un estatus personal que em permet assemblar-me molt a ser lliure”. Sovint opina d’una manera bastant allunyada del que es considera políticament correcte, però creu que “la democràcia també és el dret “L’escola concertada ha fet un gran servei públic” L'entrevista 19 a la dissidència. Malament rai si em posen en qüestió el fet d’opinar d’una altra manera.” És mare de tres fills, l’educació dels quals l’ha confiada a una escola concertada, pedagògicament hereva de l’Escola del Mar. Amb ella hem mantingut aquesta conversa.
- Què et sembla la nova llei d’educació que es debat al Parlament?
En aquest tema em moc entre dos pols.
D’una banda, quan escolto el que diuen
els sindicats sobre la nova llei, especialment
els d’USTEC, tinc tendència a
defensar-la. Em sembla terrible el que
els sento dir, amb la seva criminalització
permanent de l’escola privada i concertada,
fent una defensa gremial i sindical,
i la seva concepció funcionarial de l’ensenyament
més que no pas una concepció
pedagògica i de servei. Però, d’altra
banda, quan tens el conseller Maragall
al davant, hi ha coses que m’inquieten.
Tal vegada, i sense haver aprofundit en
el tema com heu fet vosaltres a la fapel,
potser el que m’inquieta més és que no
tinc l’absoluta garantia que aquest govern
cregui en la llibertat de centres, és a dir,
en la llibertat d’elecció del centre, quan
mantenen encara la “cantarella” pseudoprogre,
una mica antiquada, de crear una
gradació entre el que és l’escola pública
i la resta. Penso que hem de començar
a dir, sense espantar-nos, que l’escola
concertada ha fet un gran servei públic,
i si no ho diem així, estem estafant. És
més, crec que sort en té l’escola pública
que existeixi una bona escola concertada
perquè, si no, no aguantaria ni l’escola
pública ni l’estat del benestar.
"potser el que m’inquieta més és que no tinc l’absoluta garantia que aquest govern cregui en la llibertat de centres, és a dir, en la llibertat d’elecció del centre"
- Està sent una llei molt contestada.
El conseller ha volgut quedar bé amb tothom
i al final ha acabat no quedant bé
amb ningú. És una llei una mica valenta,
però que es queda a mig camí, i això, com
a mare que porta els fills a una escola
concertada amb tradició i criteris pedagògics,
on es formen ciutadans a més
d’alumnes, m’inquieta una mica.
- Una de les queixes de la fapel és que veiem aquesta llei amb massa càrrega ideològica. I si no es posen d’acord molts partits polítics, la llei acabarà morint. Ara la LOE té el 52% de vots. Ja sabem que neutre no pot ser, però sempre reclamem una mica més...
Crec que el gran problema global de l’ensenyament
al nostre país, i probablement
una de les causes del fracàs escolar, té a
veure amb la sobrecàrrega ideològica.
Amb l’ensenyament no hauríem de jugar,
ni hi hauríem de dur els tics ideològics
que tots arrosseguem. Hauríem de tenir
molta cura en temes de responsabilitat,
en temes de competitivitat en el bon sentit
de la paraula, perquè estudiar també
és competir amb un mateix, i millorar,
en temes d’excel·lència, i deixar-nos de
petites “batalletes” dels anys 60.
- De quines batalletes parles?
Crec que el problema és que tots, especialment
els de l’esquerra, aquells que
porten velles càrregues ideològiques del
passat, els que han passat de la trenca al
disseny del Toni Miró, s’han quedat amb
alguns tics d’aquells temps, fonamentalment
l’escola i la sanitat públiques. En
general, mantenen un cert discurs de
fòbia cap el privat; és a dir, tot el que és
privat és dolent i tot el que és públic és,
en essència, biològicament bo, encara
que tots ells portin els seus fills a l’escola
privada. És una mentida més. Estic parlant
d’aquests “pijoprogres” que creuen
que tot allò que perden ideològicament
–perquè el temps els porta a anar renunciant
a altres coses– ho han d’intentar
mantenir en l’ensenyament. La pobra
escola, especialment la pública, és l’escarràs,
el comodí de tots els debats. Cada
vegada que algú es vol fer el “progre”,
treure pit i la seva nostàlgia ideològica,
parla de l’escola pública, i així es renta la
cara d’altres coses. Un pot sobreviure a
l’Audi 8 si parla de l’escola pública. I això
és fatal per a l’ensenyament.
"el conseller ha volgut quedar bé amb tothom i al final ha acabat no quedant bé amb ningú"
- Al nostre entendre, un d’aquests tics es desperta amb l’educació diferenciada. Com veuries el fet de retirar el concert a aquestes 18 escoles d’educació diferenciada, com certes instàncies reclamen? S’ha de tenir en compte que estan concertades des de fa 20 anys i algunes de les famílies que porten els fills a aquestes escoles hi són per escolarització i altres perquè han volgut anar-hi.
Jo seria molt curosa a l’hora de jugar
amb una cosa que afecta les famílies, el
seu benestar i el futur dels seus fills. I
això de dir “ara et dono diners i ara te’ls
trec” quan, a més, hi ha drets adquirits
des de fa dècades, em sembla molt irresponsable.
I si es fa per càrrega ideològica,
encara em sembla pitjor. Jo no
sóc de tarannà religiós, ni estic d’acord
amb l’educació diferenciada; ara bé, crec
que una bona actuació pública, un bon
govern de l’ensenyament, ha de ser molt
curós fins i tot amb aquell tipus d’escola
que no li agrada especialment. Per tant,
en aquest sentit, em sembla que la prioritat
d’una política d’ensenyament no és
retirar subvencions a famílies i escoles
que fa temps que la tenen, perquè el que
faràs és castigar nens i pares.
- I què s’ha de fer?
Ens hem de preocupar per l’excel·lència,
entre altres coses, recuperant alguns conceptes
que sabem que milloren l’ensenyament:
conceptes que teníem, que hem
perdut intencionadament i que ara ens
adonem que ens vam equivocar en fer-ho.
Trobo que els nostres governants estan
més preocupats per la càrrega ideològica
que aporten a l’ensenyament que no pas
per l’excel·lència educativa. I això ens
crea un problema seriós.
- I què no s’ha de fer?
Evidentment, no podem omplir-nos la
boca sobre qualitat d’ensenyament i tenir
barracons, estar sotmès als dictàmens
dels sindicats com si estiguéssim als anys
“
potser el que m’inquieta
més és que no tinc
l’absoluta garantia que
aquest govern cregui
en la llibertat
de centres, és a dir,
en la llibertat d’elecció
del centre “
el conseller ha volgut
quedar bé amb tothom
i al final ha acabat
no quedant bé
amb ningú
20 L'entrevista
seixanta o setanta i no preocupar-se per
la càrrega ideològica que té cada política.
Cap govern no pot improvisar sobre anys
i panys de drets adquirits, perquè la lògica
d’una escola és més profunda que no
pas l’any rere any. Quan uns pares trien
una escola, la trien per a una dècada; no
apuntes el teu fill perquè demà passat
canviïn les coses, sinó perquè faci tot el
cicle d’ensenyament. L’espai de govern
en el qual hi ha d’haver menys improvisació
és el de l’educació, i justament és
on tothom volt improvisar més. Tothom
s’hi veu amb cor.
- Segons el teu parer, quins són aquests conceptes que hem de recuperar?
Tots nosaltres, en major o menor mesura,
venim de l’escola franquista, d’allò
que va escenificar perfectament l’obra
“El Florido Pensil”. Part de la conquesta
democràtica passa per rebutjar globalment
tot el que representa la nostra infància,
especialment en l’educació; tot
el que va significar aquell règim ho vam
rebutjar fermament. I a partir d’aquell
moment vam construir, en teoria, una
escola democràtica que pretenia no tenir
cap defecte del franquisme, però també
és va carregar les virtuts que tenia
aquella escola. El dia que vam dir que el
professor no podia estar dalt de la tarima,
perquè havia de mantenir la igualat
amb els alumnes, vam començar a perdre
els papers. Vam creure que havíem
d’igualar per baix quan el que s’havia de
fer era pujar cap a dalt. D’una banda,
hem perdut autoritat, el professor ha
esdevingut un col·lega i no un mestre, i
si és col·lega no tens perquè tenir-li respecte;
De l’altra, s’ha perdut el concepte
de l’esforç: “el nen s’ho ha de passar bé a
l’escola”, i això no és veritat! A l’escola el
nen s’ha d’esforçar, no se li ha de regalar
res, perquè l’estàs formant i l’has de voler
formar en l’excel·lència... Hi ha tot un
grup d’elements, com memòria, esforç,
autoritat... que teníem absolutament
estigmatitzats perquè els associàvem al
franquisme, però no eren valors franquistes,
són valors universals, contrastats
des d’abans del franquisme. I havien
de continuar! La prova és que escoles
tan solvents com l’anglesa fa 300 anys
que tenen aquests valors, saben que la
memòria és important i que l’autoritat
no es toca. I no només els hem perdut en
l’ensenyament, també en la relació entre
pares i fills. I ara ho intentem recuperar
com podem.
"crec que el gran problema global de l’ensenyament al nostre país, i probablement una de les causes del fracàs escolar, té a veure amb la sobrecàrrega ideològica"
- Teníem un bon nivell d’ensenyament i ara no el tenim. Només cal veure l’informe Pisa.
Em pregunto com hem dilapidat el patrimoni
pedagògic d’aquest país, que a
principis del segle XX va exportar pedagogies
al món, amb grans pedagogs com
Ferrer i Guàrdia i Rosa Sensat, passant
per Pere Vergés. Ho hem dilapidat completament
en un segle i ara estem a la cua
d’Europa! Això té a veure, evidentment,
amb el trencament del franquisme, però
també amb la sobrecàrrega ideològica
que arrosseguem. Perquè durant la transició
no ho vam fer millor. I reconstruir
tot això no serà gens fàcil.
- Es diu que fem el jardí d’infància massa llarg.
Tinc la impressió que amb una cosa tan
sòlida com és l’ensenyament, tothom
va decidir experimentar i probablement
van llegir malament els grans mestres de
la pedagogia, pensant que n’havíem de
fer una descripció ideològica i no pedagògica.
Una mica com si l’escola hagués
de ser un esplai, i no ho ha de ser. Crec
que hi hauria d’haver una barreja entre
un aprenentatge agradable, sense grillets,
però alhora basat en l’exigència i
l’esforç. S’ha de formar els alumnes proporcionant-los
valors ètics. Aquesta és
la fusió entre una concepció avançada i
moderna, encara que ve dels principis
del segle XX, sense estar sobrecarregada
d’ideologia barata.
- Com veus la controvèrsia que ha dut l’Educació per a la Ciutadania?
En aquest cas, ho han fet malament tots
dos, tant els rucs del PSOE com els rucs
del PP, tots dos es llencen pel cap l’aprenentatge
dels valors ètics. Què s’han
cregut? Estic convençuda que els valors
ètics han de formar part de l’essència de
l’escola i alhora no els podem convertir
en una discussió política. És com si els
americans es barallessin per la constitució
de Lincoln. Aquí ens barallem per
qualsevol cosa i això és una barbaritat.
Ens hem de preocupar més de per què
fracassen els nostres fills actualment.
Amb un element fonamental afegit: la
democràcia també és el dret a la dissidència.
Malament rai si em posen en qüestió
el fet d’opinar d’una altra manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada