Josep Maria
Jarque va ser professor de pedagogia terapèutica, pioner en l’escolarització
d’alumnes amb discapacitats i impulsor del concepte d’escola inclusiva. Així
mateix, és Excap del servei d’educació especial de la Generalitat, ex consultor
CERI-OCDE i de l’Oficina de les Nacions Unides a Ginebra. L’any 2000 va rebre
la Creu de Sant Jordi per la seva tasca realitzada a favor dels minusvàlids i
l'any 2001 la Medalla de la Ciutat de Terrassa.
Quin model educatiu considera ideal per a fer una
educació inclusiva?
L’escola
inclusiva suposa un pas més endavant, ja que no només es tracta d’integrar,
sinó que significa que el canvi la de fer l’escola i que, per tant, s’ha
d’adaptar al subjecte i no el subjecte que s’ha d’adaptar a l’escola. La
diferència és molt important.
El model d’escola
inclusiva que s’ha de seguir és el d’una escola de qualitat per a tots i
d’exigència per a tots, però personalitzat per a cada alumne. El que
caracteritza a una bona escola, que per tant serà inclusiva, és la
personalització de la resposta de cada alumne en funció de les seves
capacitats. Per exemple, si ens trobem amb un alumne amb altes capacitats, se
li haurà d’exigir més perquè és un nano molt intel·ligent que pot arribar a
més. Per tant, l’escola inclusiva s’adaptaria a les necessitats d’aquest nen
igual que s’adaptaria a les necessitats d’un alumne amb capacitats més
limitades. I, per això, s’ha de fer completament personalitzat. L’escola
inclusiva ha de respondre a les necessitats de tots els alumnes. No és una
escola pels discapacitats sinó que és una escola per tots. I, si és fa la
resposta personalitzada, no caldrà baixar el nivell de l’escola, fet que
preocupa molt a l’entorn educatiu. Ara, si fas una resposta uniforme, llavors
si que l’hauràs de baixar, però llavors no estaràs fent una escola inclusiva
sinó una d’uniformada amb avaluacions iguals.
Hi ha qui diu que fer personalització, tant el
detall, suposaria un cost massa elevat...
Això
m’ho haurien de demostrar, perquè això no ho pot dir qualsevol que hagi fet
números. Per dir una cosa així, s’ha de poder demostrar. Jo tinc dades d’un
estudi que va fer ESADE, l’any 83, sobre
els costos de l’educació especial a Catalunya, en què es demostra que l’atenció
personalitzada i l’escola inclusiva són més barates que l’escola especial. Avui
surt publicat un article meu en el que es demostra que el cost d’un alumne a un
centre d’educació especial és caríssim. El cost és extraordinari i fins i tot
hi ha masses recursos, perquè es podrien aprofitar millor i de manera més
efectiva. En canvi, aquests alumnes atesos adequadament no crec que suposessin un cost superior. Tampoc ho afirmo; s’hauria de fer l’estudi
adequat. Actualment, a Catalunya hi ha 6.929 alumnes en els centres d’educació
especials. D’aquests, el 35% són casos
lleus, que poden llegir i escriure, que tenen una deficiència lleu que els
permet fer una escolarització. I això no es fa, tot i que existeixen els
recursos per fer-ho.
Com considera que hauria de
ser la formació dels mestres?
La
formació dels mestres és la base. Si els mestres no estan formats amb la
mentalitat que ells han de respondre al dret i obligació de l’educació que
tenen els alumnes i que, per tant, ells s’ha d’adaptar als alumnes i han de fer uns programes personalitzats segons
les necessitats d’aquests alumnes. Han de col·laborar entre tots els membres
del claustre perquè, cadascun des del seu angle, per fer uns programes transversals
accessibles per tothom. Igual
que es treuen les barreres arquitectòniques pels nanos amb discapacitat física,
també s’han de treure les barreres que ens hem posat entre tots. L’escola
inclusiva exigeix un canvi total, en el que es planteja l’escola cooperativa,
l’escola col·laboradora, etc., entre pares i mares, alumnes i mestres, perquè
tots aquests han d’intervenir en l’educació dels alumnes i han d’avaluar els
programes educatius. Els mestres han d’avaluar els aspectes acadèmics i els pares i mares els
aspectes conductuals que segueixen a l’escola. I pares i mestres han de saber
què passa en un lloc i l’altre.
Per fer una bona escola per a tothom, els professors han de ser la base i
això vol dir que s’ha d’incidir molt en la seva formació. Per exemple, si vas
posant suports a unes parets perquè s’aguanti la teulada, però resulta que les
parets mestres – que simbolitzarien el mestre- no estan ben fetes, la teulada
no s’aguantarà. Si els mestres no funcionen, l’escola inclusiva tampoc. No es
tracta de posar més psicòlegs, més metges o pediatres, sinó de formar bé els
mestres, a qui no li ha d’interessar l’etiqueta que li han posat al nano sinó
fer un programa tenint en compte les seves capacitats i les seves
potencialitats. I, a partir d’aquí, exigir-li el màxim, sense protegir-lo. Aquests
programes personalitzats no seran una etiqueta ja que tindran una vigència de
tres o quatre mesos i després l’avaluaré, junt amb el el psicòleg, els pares,
amb els mestres, per veure si es va
avançant i quins aspectes s’han de canviar o modificar.
Per les seves paraules, s’entén
que un pilar fonamental en l’educació són els mestres i l’altre són els
pares...
Evidentment. Els pares tenen a dir a l’educació dels seus fills. El que han
de dir podrà tenir un valor molt gran, que no serà comparable amb el dels
mestres, perquè cadascú té el seu rol. Si entres a un quiròfan, perquè surti bé
l’operació, no només ha de funcionar el metge que opera, sinó també la
infermera, l’anestesista i, també, el pacient i la seva família. Si aquest
pacient l’operes amb èxit i després el portes amb la seva família, que no pot
menjar, tampoc funcionarà. Per tant, la interrelació entre família, escola i
entorn familiar és importantíssima.
I, segons el seu parer, quin
és el paper de l’escola d’educació especial?
Aquesta hauria de complir el que es va dir al decret de l’any 84, que
detalla que és una sèrie recurs materials, tècnics i personals posats al servei
del sistema ordinari en tots els nivells educatius, perquè aquests responguin
al dret a l’educació. Per tant, seguint aquest decret i la LISMI, s’han de
tancar els centres d’educació especial, com vàrem fer els anys 80 i vàrem crear
els centres de recursos. S’han de reconvertir en centres de recursos i fer que
aquests excepcionals mitjans que hi tenen, es posin al servei dels centres
ordinaris d’una zona.
En què es poden beneficiar
els companys que tenen un alumne amb necessitats especials a les seves aules?
És evident que no només es beneficia el nano sinó també la resta de
companys. Com deia abans, això dependrà molt de com estigui el nen a la classe.
És a dir, si aquest nen està només inclòs i no participa o forma part de la
classe, difícilment serà bo per ells i pels altres. Només si li donem valor i el deixem participar, podrà
representar un benefici pels companys. Si en comptes de dir “pobret, no sap fer
res”, canvies a una actitud de “ens ajudarà a fer això perquè té aquests valors
i aquestes virtuts” això afavorirà a tots, perquè obrirà la ment de la gent
sobre la importància d’ajudar els altres i propiciarà que descobreixin que
l’altre fa unes coses que tu no pots fer.
Perquè aquest nen o nena amb necessitats especials estigui plenament
acceptat, hem d’assumir que l’escola ha canviat i, si ho ha fet, hem d’assumir
que ha estat per millor.
Quins creu que són els
reptes de futur?
El primer que hem de fer és no deixar que es parli de plantejaments falsos.
No podem deixar que es parli d’inclusió escolar, perquè no es tracta d’una
qüestió només de paraules. Si la gent cau en la trampa semàntica d’utilitzar el
terme inclusió en comptes d’escola inclusiva, baixarem un esglaó d’una escala
que ens conduirà a un lloc determinat. Si ho fas i caus en el parany de pensar
que ja tenim més USES (Unidades de Apoyo Educativo), més centres d’educació
especial, etc. El que s’ha de defensar és l’escola inclusiva, que és l’escola
de tothom, la que personalitza la resposta, i la que fa els plans en estreta
col·laboració amb els pares. El gran repte és aquest, perquè la integració
física ja ha d’estar més que superada. Ara, com ja has integrat aquests alumnes
a l’aula, l’escola ha de fer un canvi pedagògic per acabar amb la
competitivitat i potenciar la col·laboració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada