Quines són les funcions del Consell Escolar de Catalunya?
El consell és l’òrgan representatiu de la comunitat universitària. Té una tasca, fonamentalment, prosaica: s’ocupa de les qüestions relacionades amb el dia a dia del sector educatiu, tant públic com privat. Ha arribat el moment, però, d’ampliar la visió. Cal iniciar debats de més alçada que permetin anticipar escenaris de futur i donar frescor a la perspectiva que tenim del dia a dia.
El debat que proposem té com a lema “el futur és ara”. Les decisions que prenem configuren el què serà. A través d’ell pretenem contribuir en el si de la comunitat educativa, salvant els especificats i ritmes de cadascú. Tenim gent molt valuosa i cal donar-los la paraula, acabant amb l’autocensura i les pors.
M’agrada molt un lema del Haylle que diu: alliberem les energies creadores de les persones. Alliberar-les del què diran, posar-les en situació d’exportar el seu propi talent al servei de projectes personals i col•lectius. Per això el nostre objectiu és crear el marc adequat perquè aquesta gent tregui partit a la mateixa experiència.
El consell escolar és prou representatiu del sector educatiu?
Actualment hi ha moltes entitats vives que no hi són representades, malgrat tenir molt a dir. Fins que no modifiquem l’actual llei, les condicions d’admissió, la seva entrada no serà factible. No obstant això, en aquest debat que promovem els hi volem donar la paraula, que tinguin accés a les ponències i recollir el seu parer. Fugim de la idea d’un debat endogàmic, pretenem obrir-lo a tots aquells que hi vulguin entrar.
El consell té un gran potencial, però l’hauríem d’enriquir amb més aportacions. Per això en aquest debat hem demanat als ponents que pensin en gran, sense limitacions financeres ni legals. Volem que evitin l’autocensura en qualsevol sentit. Nosaltres utilitzarem el debat com a eina de treball, adaptant-lo a l’entorn que tinguem.
Per què és tan important evitar l’autocensura dels participants?
Prenem com a exemple Internet. Els usuaris reinventen, de manera constant, els seus usos. El mateix passa amb l’educació. Tenim gent més gran de 24 anys estudiant FP, tot i no estar pensada per ells. Per què? Doncs per què els ha donat resposta a una necessitat formativa.
El mateix passa amb la gent que torna a estudiar després dels 18 anys. Els ciutadans transformen la fisonomia del sistema, adaptant-lo al servei dels seus propis projectes. D’aquesta manera guanya riquesa i, alhora, en son clares les seves contradiccions, la necessitat de certs canvis.
Què n’espereu del debat?
El nostre objectiu final és desenvolupar polítiques públiques basades en evidències. Elles són fruit de la recerca universitària, de les experiències internacionals, però també, de la pràctica diària dels professionals a les escoles. Volem unir els experts universitaris i la resta de la comunitat educativa en un espai de reflexió comú que els permeti parlar junts sobre el futur que es va construint dia a dia.
La intenció és aconseguir una visió holística que ens ajudi a encertar, després avançarem més o menys ràpid en funció de les energies i els recursos disponibles. El sistema educatiu no està aïllat. Té a veure amb la sanitat, el benestar social, l’ocupació. Per tant, cal tenir clar què volem fer, com ser capaços de concertar intervencions múltiples per donar-hi respostes polítiques que integrin la fragmentació en un sol bloc.
Un dels aspectes que es tractarà té a veure amb la formació del professorat. Com valorem el tipus de professor que volem a les aules, el que volem formar?
La ponència de Miquel Martínez serà especialment il•lustrativa, ja que pren la carrera professional del professor com a eix vertebrador. La formació bàsica, la contínua, la motivació, el reciclatge. Convida a la reflexió, per exemple, al voltant dels punts de fractura. Per exemple, el que passa a partir que l’alumne arriba als 15 anys. Molt probablement, aquest moment està causant per circumstàncies prèvies que no s’han sabut anticipar de manera suficient o perquè no s’ha sabut donar resposta a certs problemes que es manifesten amb un abandonament, amb una crisi. L’estructura del sistema educatiu ha de preveure-ho, sent capaç de respondre i amb un professorat que sigui l’òptim per aquesta visió de l’educació molt al servei dels alumnes.
En relació als alumnes, quins reptes s’han d’afrontar?
N’hi ha molts, per exemple, què fem amb les segones oportunitats? Tenim alumnes que, malgrat l’interès i l’obligació devota de mestres i professors, no poden seguir el sistema ordinari. Quines opcions hi ha, doncs? La primera seria desmantellar-lo. Personalment, però, crec que el sistema s’hauria de mantenir, potser flexibilitzant-lo una mica. L’altre és crear un recorregut complementari. Un camí especial a càrrec d’entitats que acompanyin l’estudiant, que li donin una formació i que intententin guiarlo de nou al sector formatiu o laboral.
Per tant, hem de crear una nova tipologia de centre públic i privat, que ofereixi una segona oportunitat als alumnes que no encaixen en el mateix sistema. També hem de pensar en aquesta formació al llarg de la vida. Hauríem de poder reflexionar si el professor de primària, secundària o batxillerat o escoles per adults és tan diferent o hi ha una base comuna. Considero que hem d’anar apuntant a un model de professorat que sigui bastant comú, amb matisos i especialitzacions.
El paper de les famílies: Com podem fer conviure professorat, estructura escolar i família?
Un dels pilars de l’educació és la idea de la tribu. És a dir, qui educa els joves és la tribu, per tant, el conjunt de la societat. Malgrat això, la primera instància educativa és la família, que té la complicitat de l’escola, les entitats de lleure, etc. En aquest sentit s’han de plantejar dos aspectes: quina ha de ser la implicació del centre educatiu i quin és l’impacte de la família sobre l’educació dels infants. Hem de pensar que la família està implícita en l’alumne, que hi conviu. La família és qui l’educa, és determinant. Per això cal saber quin impacte té en l’educació, l’aprenentatge i procés dels nois i noies.
Quin és el paper que haurien de desenvolupar les AMPA?
És molt important aconseguir una aportació qualificada de les famílies en tots els àmbits de l’educació. Elles són el principal interlocutor en aquest gran concert educatiu, en aquesta mena de complicitat que estem tramant per educar infants i joves. S’ha de plantejar com treure el millor de les famílies per crear complicitat entre l’escola i la família, al servei dels infants i joves.
No tinc clar quin ha de ser el paper de les AMPA, però cal que la comunitat educativa sigui receptiva a incorporar-lo. Per la banda de les famílies, cal que estiguin obertes, que confirmin les decisions del mestre i que, en cap cas, el desautoritzin. L’objectiu ha de ser un acord que permeti crear una identitat pedagògica conjunta. Un pacte entre ambdues parts, famílies i mestres, que permeti el reconeixement mutu del paper dels altres.
És més senzill l’acord entre família i escola si la família ha pogut escollir el centre. Hi ha famílies que no tenen aquesta necessitat de discernir entre diverses escoles i que, en canvi, quan han matriculat als seus fills despleguen tot el seu interès i capacitat. Suposo que, si has pogut triar tu, això et predisposa a dialogar. Però també és important que l’interlocutor respongui a les expectatives. Per tant, l’acte de la tria és important, però, sobretot, ho és el fet d’estar al lloc que correspon i fer el paper que pertoca. El sumatori d’aquestes coses és el que fa la fusió. Conciliar posicions permet descobrir la complementarietat d’uns i altres.
Respecte a l’autonomia de l’escola, que en pensa?
És complex, ja que tradicionalment hi ha postures que en són molt partidàries i d’altres no ho són gens. En tot cas l’autonomia no s’ha de basar a dir que hi ha centres bons i dolents. Tots han de ser bons. Els centres, com a mínim els públics, han de compartir unes grans línies, un ideari. L’especificitat estarà marcada pels accents que es posen. Per exemple, en un centre la música pot tenir un paper estel•lar, en un altre l’esport. L’elecció dels pares no serà a partir de la qualitat, sinó en trets distintius. Amb el benentès, sempre, que es parteix d’un punt comú. A la pública l’elecció del centre està sobretot lligada a aquests accents, al projecte educatiu específic, ja que l’ideari és comú i s’inspira en les institucions, en els grans valors reconeguts per les lleis.
Com es pot millorar la identificació del professorat amb el centre?
Hem de fer 2 coses: molta pedagogia, seduir, convèncer, no vèncer, i explicar perquè volem fer això. Agafar un col•lectiu de mestres envellits o que vénen d’una tradició i saber com rejovenir-los, com posar-los les piles, com fer-los il•lusionar de nou.
D’altra banda, el decret de plantilles permetrà donar un tret distintiu a l’escola, definir els perfils que l’escola necessita per a un projecte específic captant a algú que ja tingui la preparació necessària. Si el projecte és atractiu i se’n fa un bon lideratge pedagògic, això està bastant garantit. El lideratge és fonamental, la capacitat d’animar l’equip docent, de guiar a aquells qui volen abandonar i fomentar la reinvenció.
Des de la seva vinculació amb la Universitat, quins aspectes de la formació dels futurs universitaris haurien de canviar?
No és una qüestió senzilla. Miquel Martínez em comentava una cosa: “els mestres haurien de tenir més densitat intel•lectual i els llicenciats més densitat pedagògica”. Els mestres, a vegades, estan tan centrats en l’element nen i la didàctica aplicada que els falten instruments intel•lectuals de més volada. Al contrari, el llicenciats sovint volen, en primera instància, treballar a la indústria o sector. L’ensenyament és una segona opció, es reciclen. El seu ADN, però, el seu mestratge, no és prou central. Considero que s’hauria de trobar la manera de fusionar ambdues tradicions, la més pedagògica i la més intel•lectual. Caldria que una sola figura les incorporés, garantint una formació bàsica.
Aleshores, el component vocacional quina importància té?
Actualment, els mestres demanen molts recursos pràctics, didàctics, de programació.... Un mestre, però, ha de saber què pretén. Quina filosofia educativa hi ha darrere tot això. A vegades et planteges, què ha de saber un mestre que està fent primer o segon de primària? El component vocacional, l’estimació a l’alumne, el conjunt de tècniques didàctiques que l’acompanyen és molt important. La qüestió no és convertir al mestre en un intel•lectual, no acabaria d’encaixar en el seu entorn. El que hem de procurar és captar els millors talents, en aptitud i actitud. Ambdues característiques són imprescindibles. Ser molt llest però no estimar als alumnes no funciona, ni a l’inrevés.
Quins valors ha de renir un bon professor?
Jo vaig fer la tesi en l’època que es deia ‘el malestar docent’, un cert desconcert perquè els professors no sabien quins eren els valors per educar a l’alumne i a vegades els replegaven en la instrucció. Vaig buscar en un personatge francès, l’Emmanuel Mounier, un model per la seva coherència entre el que deia i vivia, entre el que teoritzava i practicava i la tesi la vaig fonamentar en això.
En èpoques de desconcert quan no se saben ben bé quins són els valors de consens, la coherència dins d’un marc democràtic en què el mestre és d’una sola peça, és de pedra picada, allò que diu ho practica, allò que predica ho fa, allò que diu a les famílies ho compleix, jo crec que aquest és el valor essencial, la integritat, el ser fidel a un mateix. Hi ha gent que és fidel a ell mateix amb idees molt rares, per tant jo exclouria els extremismes.
Dins del que són persones que viuen en una societat democràtica, el valor de tenir el coratge de ser un mateix, de ser autèntic que dirien els joves d’ara. Una persona que es reconeix a sí mateixa, que ha buscat en el seu interior, que ha construït una vocació i que és fidel a sí mateix.
Aquesta persona, en funció del que busqui en cada moment, buscarà la formació, s’actualitzarà, desplegarà un tipus de competències o unes altres perquè estarà atent a ser fidel a la seva vocació de ser mestre, amb tot el que suposa. Jo crec que és molt una aposta personal. De jo qui vull ser a la vida, què és allò que em dóna sentit profund, que em fa ser jo mateix. Una persona que no vol convertir als altres en replicants seus, en una còpia mal feta, el que vol és ajudar a créixer a cadascú la seva singularitat. Descobrir qui ets tu, no una projecció de mi mateix. Sòcrates el que feia era descobrir-te a tu mateix, t’obria els ulls sobre qui eres tu, no qui era ell.
El Mounier deia això és la vocació, l’exigència per un destí més alt, no conformar-se amb els succedanis de tu mateix. La vocació no està en la concreció d’una vocació, sinó és exigir-te a tu mateix ser fidel al que tu pots, d’acord amb el teu talent, valors, amb el que portes dins. Per tant, no quedar-te amb versions fàcils còmodes, no ser la resposta a les expectatives que fins i tot els pares han dipositat sobre teu sinó ser tu mateix a tots els efectes. Aquesta crida nietzeana a ser tu mateix fins el fons. A vegades té el preu de petits enfrontaments, que no vol dir trencar lligams però sí afirmar-se.
Saber dir que sí a un mateix i no a l’altre sense trencar els lligams. Sense aquesta idea no hi haurà gent que trenqui esquemes, serem tots previsibles i acomodats. Necessitem gent singular que ens digui altres maneres de ser i de viure. En la vida hem d’obrir el diafragma per veure que hi ha molts camins per realitzar la veritable vocació.
Què demanaries a una federació com la Fapel dins del sistema educatiu actual?
Que seguiu sent vosaltres mateixos sense complexes, exerciu la vostra funció a fons, que no claudiqueu per debilitat o que perquè políticament sigui incorrecte, sinó que sigueu el que voleu ser fins a les últimes conseqüències. Necessitem la fortalesa de les parts per aconseguir un tot sòlid i potent.
No és la feblesa respectiva el que fa que el conjunt sigui bo sinó la fortalesa i la capacitat d’afirmar-se i de ser el que a cadascú li toca ser. Si el pare no fa de pare, i fa d’amic, estem perduts. Si el mestre no té autoritat, estem perduts. Després hi ha d’aver una capacitat de diàleg des de la força i des de l’assumpció del propi rol.
La Fapel ha de fer el paper que li pertoca, de dinamitzar les famílies que hi formen part, d’exercir el seu rol d’interlocutor, de promoure el debat en profunditat, de defensar el paper central que té la família en l’educació dels fills, de demanar a l’administració que sigui respectuosa amb això, d’exigir qualitat, de no consentir, d’anar a màxims, de pensar en gran, de ser exigent. El Mounier deia si no somies amb catedrals, no acabes ni amb les golfes de casa teva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada