La millora de la nostra educació

El curs que ara comença sens dubte estarà marcat pel desplegament i l’aplicació de la llei d’educació recentment aprovada al Parlament de Catalunya.

Jaume Sarramona, Catedràtic emèrit de Pedagogia a la UAB

Millorar la qualitat de la nostra educació ha de ser el resultat d’una acció permanent, com succeeix en altres aspectes de la vida personal i col·lectiva. No comparteixo en absolut la valoració catastrofista que del nostre sistema educatiu fan habitualment els tertulians desconeixedors de la realitat complexa que suposa educar, i que donen la culpa de tot a una renovació pedagògica que no són capaços de comprendre; però és evident que tenim mancances que ens cal superar, no pel camí de retornar al passat pedagògic, sinó pel camí d’aplicar els avenços pedagògics que coneixem.

Encara comparteixo menys el criteri dels instal·lats en la comoditat del sistema, que es resisteixen a qualsevol canvi i solament saben demanar més recursos humans i materials, com si aquests fossin infinits, i sense voler admetre que millorar sempre suposa posar-hi més esforç i fer autovaloració crítica de la pròpia activitat quotidiana.

Les lleis no són suficients

El curs que ara comença sens dubte estarà marcat pel desplegament i l’aplicació de la llei d’educació  recentment aprovada al Parlament de Catalunya. Sense entrar a analitzar-ne el contingut, cal tenir ben present que les lleis no són suficients per elles mateixes per canviar les coses, si bé les encarrilen, i encara menys quan són fruit de tants pactes i transaccions. D’altra banda, hi ha qüestions que la mateixa llei no tracta de manera suficient o ni tan sols esmenta.

En primer terme podem parlar del permanent tema de la direcció dels centres públics. Avorreix parlar sempre de la mateixa qüestió, però la seva solució definitiva dependrà de com es reguli finalment el sistema d’accés i l’actitud amb què l’administració encari el tema. Ja és positiu que la formació prèvia a la professió directiva (que no és una simple “funció”) es consideri un motiu preferent en la llei. Ara cal establir els acords pertinents amb les universitats per fer un mestratge de qualitat, al qual solament pugui accedir qui ja tingui uns anys d’experiència docent, a més de la clara voluntat de ser directiu d’un centre escolar. Tot això al marge de la demanda d’altres qualitats personals i de l’avaluació continuada del càrrec, naturalment. Aquesta formació inicial ha de ser exigible també als directius dels centres privats.

En la comissió que ha de seleccionar els directors dels centres públics —m’estalviaré ara anar utilitzant el masculí i el femení constantment pel bé de l’agilitat del llenguatge, contràriament al que fa el text de la LEC— hi ha d’haver una presència majoritària de l’administració educativa, ja que és la responsable del sistema i es tracta de nomenar els seus representants als centres escolars; de la mateixa manera que fóra absurd pensar que en un centre privat el titular no pogués decidir aquestes qüestions.

Això és antidemocràtic? Solament la perversió del sagrat concepte de la democràcia entraria en contradicció amb el fet que els responsables de les institucions de responsabilitat pública siguin escollits per meritatge i hagin de donar comptes de la seva gestió. No crec que nosaltres puguem donar lliçons de democràcia en aquest terreny als països més avançats d’Europa. El lideratge —sense que la paraula ens hagi d’espantar— és un requisit per a la qualitat de qualsevol institució social i l’escola no n’és una excepció. Tots els estudis fets en aquest sentit ho confirmen.

Un segon aspecte a considerar és la dedicació efectiva del professorat als centres escolars. Sóc conscient que es tracta d’un tema delicat i que sempre produeix susceptibilitats i automàtics mecanismes de defensa que fàcilment paralitzen qualsevol iniciativa de canvi. Però sempre s’ha dit que “no es poden fer truites sense trencar ous”. I aquí els ous són els llargs períodes de vacances i l’horari que els docents passen efectivament en els centres.

Si no aprofitem els períodes de llargues vacances de l’estiu per atendre els alumnes que més ho necessiten i els docents no passen la totalitat de la jornada laboral als centres, serà impossible fer passes efectives de millora. És ben sabut que hi ha docents que dediquen a la seva feina més temps fins i tot del que és legalment exigible, però —ho diem reiteradament— les escoles necessiten la  implicació de tots i el treball en equip ben coordinat de tot el professorat; per tant, no hi ha d’haver excepcions de cap tipus. És al centre i sense la presència dels alumnes quan s’ha de planificar, elaborar material didàctic, atendre els pares, buscar les implicacions socials, millorar la formació professional, etc. Naturalment, això és vàlid des de l’educació infantil fins als postgraus universitaris, però ara parlem de l’educació destinada a tothom. Un altre dia podem parlar de la universitat.

Resulten del tot injustificables, per exemple, la jornada que als centres públics es fa solament al matí durant la segona meitat de setembre i de juny, el tancament de les escoles durant tot el mes de juliol, el començament de les classes a mig setembre, etc. I què podem dir de la sisena hora a l’educació primària? Doncs que hauria de ser una hora efectiva de classe, com de fet passa en els centres privats. L’argument que així s’haurà de concertar en aquells és una raó econòmica, però de cap manera pedagògica. La millora de l’equitat del sistema, a més de comprometre de manera real el sistema concertat en l’atenció de tot l’alumnat, passa també per equiparar l’horari entre ambdues xarxes. Si cal revisar el salari del professorat públic, que es faci si cal incloure més hores d’estada al centre en el sector concertat. Així, l’horari i les vacances deixarien de ser el principal motiu per escollir la professió docent.

En la línia del que deia en l’article anterior respecte d’una major exigència en l’horari i el calendari escolars, hi ha l’estimulació de l’accés a la professió docent dels millors estudiants de la secundària —com fan els països que després tenen els millors resultats en les avaluacions internacionals, com Finlàndia, Corea, Hong Kong, etc. Per això s’ha d’analitzar a fons la formació inicial del professorat, augmentant-ne l’exigència i prestigiant la carrera en el conjunt de les carreres universitàries. Avui ser docent planteja unes exigències formatives d’alta qualitat i demana gent preparada i psicològicament forta per afrontar uns reptes difícils, complexos. La selecció d’entrada, l’avaluació exigent de coneixements i de les pràctiques durant la carrera i l’avaluació efectiva dels primers temps d’accés a la professió han de permetre tenir un professorat qualificat i motivat vers la seva professió.

Esplèndida oportunitat

Aquesta no és una qüestió que afecta solament la universitat. L’administració educativa ha de poder fer els plantejaments que li són necessaris per obtenir un professorat adequat; per tant, s’han de coordinar les respectives conselleries. Els nous títols universitaris que es posen en marxa són una esplèndida oportunitat que no podem desaprofitar. Les exigències pedagògiques dels maltractats “acords de Bolonya” han de fomentar a la universitat maneres d’aprendre que després s’han de traslladar a la pràctica dels centres escolars.

I queda el tema de l’avaluació externa i rigorosa del sistema. En aquest sentit es va fer un gran pas amb la implantació de les proves de competències bàsiques l’any 2000 i amb la prova dirigida als alumnes de sisè de primària l’any passat, però cal avançar més. Som l’únic país del món avançat on els alumnes no reben cap qualificació oficial mitjançant proves externes fins a l’accés a la universitat. Això vol dir que tota la primària, secundària obligatòria i postobligatòria se supera mitjançant els barems o criteris que apliqui cada docent en les respectives matèries. No crec que calguin gaires comentaris per advertir el que això suposa. Centres i docents apliquen criteris diferents per jutjar el nivell exigible per tal de determinar el que l’alumnat ha d’assolir en cada curs i etapa educativa.

Unes proves segons criteris de competències, ben estructurades i amb uns bons barems, haurien de ser la referència que guiés l’activitat de tot el sistema educatiu, si més no pel que fa al que considerem mínims. Aleshores sí que tindria sentit que analitzéssim els percentatges de qui els supera i de qui no, i es podrien aplicar mesures concretes per apujar el nivell en els casos en què fos necessari. I no faríem res que no facin els països del nostre entorn. 

La vinculació dels professionals a propostes engrescadores és imprescindible, també la de les famílies, però l’Administració s’ha de posar al davant explicant què vol fer sense complexos, sense por de les crítiques interessades. Com es diu habitualment, ens hi juguem massa i el temps no corre a favor nostre. Els propers resultats a les proves del PISA que s’ha aplicat aquest any ens donaran novament informació comparable de com estem. El PISA no ho és tot, certament, però si no estem bé en una part serà difícil que anem millor en la totalitat, no creieu?