Valorem les coses pel que ens costen: quant costa educar?
Xavier Serra
Professor de Filosofia a l'IES Illa de Rodes (Roses)
La televisió repeteix que “qui educa és tota la tribu”. Aquest proverbi massai l’ha difós insistentment per aquí en José Antonio Marina.
Deu ser veritat, en part o del tot, no pas només a l’Àfrica, sinó arreu. Entre nosaltres, a Occident, l’educació s’ha anat transferint a unes institucions rofessionalitzades, que paguem entre tots.
La família encara hi té molt a dir, però el fet és que la nostra societat demana a uns professionals –als IES, CEIP o escoles de tota mena– que ens eduquin els fills.
La pregunta feta a un nen sobre el seu progrés, el seu creixement i aprenentatge, sol significar de fet: com va a escola? I freqüentment ens respon dient-nos les notes que treu, com se’n surt dels estudis curriculars, quina relació té amb els companys, si fa els deures quan toca, quins dels “profes” són més “guais”, etc.
Hi ha diferents maneres de valorar la feina que es fa als nostres centres educatius. Segur que han observat que força persones que visiten un museu o una exposició gratuïta solen estar-hi poca estona, parlen força alt i, a vegades, només s’hi passegen.
En canvi, en el cas que la visita sigui de pagament, possiblement tenen una actitud més activa, intensa i interessada. És una reacció psicològica que he observat repetidament. Vaig anar fa poc al British
Museum, a Londres. És gratis: The British Museum is free to all visitors, diuen. Però per a algunes mostres temporals cal pagar: per exemple, l’exposició The First Emperor –la dels guerrers de terracota– costa 12 lliures esterlines actualment. Vet aquí que el cap de setmana de Pasqua ni
pagant hi podies entrar: s’havien exhaurit les entrades feia temps. Hi ha moltes coses valuoses al British, obres úniques al món (egípcies, gregues, ..) però on els visitants s’hi deixen la pell és per entrar en les zones de pagament: sembla que el seu valor augmentés pel que costa entrar-hi.
Potser saber què val una cosa n’augmenta la vàlua. Una cosa semblant podria ajudar a l’educació
del nostre país. Diuen que força aspectes de l’ensenyament formal obligatori estan en crisi entre nosaltres. És un servei gratuït, que l'Estat regala a tots els nens i nenes fins els 16 anys, només pel fet de ser aquí (encara que els seus pares no paguessin, de moment, impostos directes).
Ho finança tot (edificis, docents, material, manteniment, ...) amb els diners que recull dels ciutadans. Però, d’aquesta manera, poca gent sap el que això costa (el preu d’educar cada nena o cada nen fins que compleixi 16 anys). No és pas que no ho paguem, no, però sembla gratis, com l’aire que respirem o les imaginacions que formulem.
I no és veritat. Hi invertim força diners. No sé si suficients, però sí molts: aquesta grossa xifra global sí que la publica el govern.
Penso que si cada pare i cada mare sabéssim quan costa cada dia del fill a escola ens ho prendríem d’una altra manera.
El desinterès i la indiferència ens farien vergonya. Els pares que –perquè volen i perquè poden– han de pagar del tot una escola privada o bé, d’altra banda, aquells que saben com pateix financerament el
centre educatiu concertat escollit, potser en són més conscients. Experimenten en la pròpia pell que res és gratis. I això els mou a interessar-s’hi, a no perdre’s les reunions, a revisar que les coses siguin
netes i que es facin com cal. Quan apuntem la mainada a extraescolars (música, un idioma, nedar, ...) i ho paguem de la butxaca, per molt adolescents i rebels que se’ns posin els fills, hi van i ho profiten:
“Oh, i tant que hi van! Ho hem pagat”, li diem. Si no ens costés res, si fos gratuït, la deixadesa podria prendre força.
Faig dues propostes: la primera, que cada família rebi una informació seriosa i clara (amb dades ben comptades: mestres i PAS, material, instal•lacions, etc.) del cost de la plaça escolar del seu fill. Una mena de rebut formal: allò que entre tots hem pagat per a l’educació d’aquella nena o nen en concret, i mes per mes o dia per dia.
Els ordinadors ho poden elaborar fàcilment, i amb colors. Seria educatiu per als alumnes i, de ben segur, útil per als pares: els animaria a participar més en el centre educatiu, redescobrint-se protagonistes.
La segona proposta reclama transparència: el dret civil a poder escollir escola inclou conèixer totalment com està i com funciona cada centre educatiu. Reivindiquem que siguin clars i oberts: estadístiques de qualificacions, ús dels recursos econòmics rebuts, ràtio de professors per aula o per
alumne, projectes endegats, etc. Cal que els centres educatius –essent públics els que ho són, o bé d’iniciativa associativa o particular els altres– tinguin personalitat pròpia. Només així serem lliures en educació, renaixerà la il•lusió i l’excel•lència deixarà de ser un discurs demagògic. La igualtat ho ha de ser d’oportunitats però no pas un igualitarisme de tipus soviètic, allò del “tots és de tots”, que ara ja no és pas progressista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada