La cua del racionament
José Manuel Prats (article
publicat al 2008)
Després de qualsevol conflicte armat, el
lloc dels fets esdevé un desert econòmic durant una temporada. Més llarga o més
curta en funció de l’habilitat dels governants, del context polític i econòmic
mundial i altres factors. Aquests fets es van patir a casa nostra fa ja gairebé
setanta anys, fruit de la Guerra Civil i en el context d’aïllament polític
internacional. En un entorn polític d’autarquia (de dictadura, de limitació de
drets i llibertats individuals i públiques), es van produir unes imatges que
fan sentir vergonya: les cues del racionament. També va passar durant molts
anys a l’antiga Unió Soviètica. Mentre n’hi havia que nedaven en l’abundància,
la majoria havia de passar hores i hores a les cues per una peça de pa, unes
sabates no necessàriament noves, llet per als infants...
Ara es tornen a produir aquestes
situacions. El vocabulari políticament correcte ha manipulat els significats de
les coses, però el que és de primera necessitat per al nostre país, l’educació,
està sotmès a les cues del racionament. Fa vergonya veure com la majoria de
famílies han de fer cues “a la web”, com les comissions d’escolarització
municipals van assumint per la via dels fets el poder de qui pot anar a una
escola i qui no, com també es produeix un “estraperlo” de punts, de
possibilitats, d’esperances.
Sap greu veure com el discurs oficial diu
que hi ha llibertat d’elecció i, per altra banda, es burla aquesta llibertat,
que és dels pares, en benefici d’una planificació escolar que és un bé jurídic
clarament inferior al dret fonamental dels pares. I quin resultat s’obté,
d’aquesta cua del racionament? Ara mateix, l’oferta educativa a Catalunya està
força equilibrada entre la pública i la d’iniciativa social (concertada) i
privada.
L’any vinent, a Catalunya, hi haurà
aproximadament 1.150.000 alumnes. Milers de famílies, pares i mares d’alumnes,
han presentat preinscripció en algun centre educatiu de Catalunya. La gran
majoria estaran amb l’ai al cor fins al mes de juny, per si perden la cua del
racionament o bé enlloc de les sabates que els fan falta, els toquen unes
cabeces d’alls, que van molt bé pel constipat.
El sistema fomenta també allò de
l’estraperlo, i n’hi ha que troben que la norma és injusta, enlloc
d’associar-se, protestar o recórrer a la via judicial, lluiten contra ella de
forma ineficaç: fan trampes. I això genera i fomenta la delació entre iguals,
la cultura de la pau i la fraternitat.
També es produiran situacions de tracte
desigual, amb les llistes d’espera. Serà fins el dia cinc de setembre que les
escoles hauran de respectar la llista d’espera de la preinscripció, que per
entendre’ns és com el joc de les cadires, i és el departament d’educació qui
toca la música. Un cop comenci el curs, tothom perd el dret a aquesta llista
d’espera i aleshores ja poden venir els nouvinguts a prendre possessió d’una
plaça per a la qual una família que volia un projecte concret ha estat esperant
durant sis mesos, fins i tot amb increment de rati. Això genera i fomenta tot
allò de la cultura de la pau i la fraternitat...! I cal atendre els nouvinguts
amb els recursos que necessiten.
Ara podríem entrar en la distribució dels
nouvinguts i de les zones, que en molts casos no s’apliquen a aquest fenomen
tan dramàtic de la immigració. Però d’això en podem parlar un altre dia.
També podríem parlar del sistema de
puntuació i dels criteris d’admissió d’alumnes, que trinxa el dret fonamental
de les famílies d’escollir el projecte educatiu que s’adigui a la seva forma
d’educar els fills. Però d’això també en podem parlar un altre dia.
També del paper de les comissions
d’escolarització, on sovint es reparteixen els alumnes sense tenir en compte la
voluntat de les famílies i on els sectors legalment representats poc tenen a
dir davant de la inspecció d’educació, que proposa i executa les directrius
polítiques en vigor. Per a un altre dia...
És moderna, tecnològica, invisible... Però
hi és. La cua del racionament, pròpia de sistemes fracassats en el passat, ha
tornat sota l’excusa de la necessitat de l’Estat (dels polítics) de
procurar-nos-ho tot, per dependre’n. I la llibertat no és això, sinó conèixer i
saber què volem i perquè ho volem, perquè ens fa millors a nosaltres i als
nostres fills, segons un projecte familiar i educatiu. I la llibertat
d’educació es basa en que els pares som els primers educadors dels nostres
fills i això és un dret que no ens podem deixar perdre, ni per mandra ni per
impotència. Hauríem d’inventar eslògans publicitaris per fer campanyes; val la
pena lluitar per això, perquè no ens prenguin per rucs, perquè val la pena i
l’esforç (no és un neologisme), perquè ens hi juguem l’educació, la llibertat
dels nostres fills i el futur del país, que d’aquí a uns anys estarà a les
seves mans.
Si la llegeixen amb esperit crític, sense
adhesions incondicionals ni prejudicis sectaris, al final, si abans no l’han
deixat per prescripció medico-psiquiàtrica, veuran que la cua seguirà existint
mentre no donem un cop de puny damunt la taula i fem entendre als polítics que
treballen per a nosaltres, per als pares i mares i alumnes de Catalunya, que
els vots no són un xec en blanc per fer i desfer sense conseqüències.
L’igualitarisme que es practica
darrerament és font d’injustícies. La igualtat d’oportunitats és font de
llibertat; i mentre hi hagi la cua, hi haurà privilegiats que imposin als
altres la cua, mentre ells no la fan. Mentre hi hagi cua, hi haurà
estraperlo. Mentre hi hagi cua, no hi haurà llibertat d’elecció de centre, i
mentre aquesta cua es dirimeixi per criteris com la proximitat, anirem
malament.
Article publicat al número 7 de Fapel
News, Setembre de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada