dimecres, 14 de novembre de 2018

JM Prats - La cua del racionament


La cua del racionament
José Manuel Prats (article publicat al 2008)
Després de qualsevol conflicte armat, el lloc dels fets esdevé un desert econòmic durant una temporada. Més llarga o més curta en funció de l’habilitat dels governants, del context polític i econòmic mundial i altres factors. Aquests fets es van patir a casa nostra fa ja gairebé setanta anys, fruit de la Guerra Civil i en el context d’aïllament polític internacional. En un entorn polític d’autarquia (de dictadura, de limitació de drets i llibertats individuals i públiques), es van produir unes imatges que fan sentir vergonya: les cues del racionament. També va passar durant molts anys a l’antiga Unió Soviètica. Mentre n’hi havia que nedaven en l’abundància, la majoria havia de passar hores i hores a les cues per una peça de pa, unes sabates no necessàriament noves, llet per als infants...
Ara es tornen a produir aquestes situacions. El vocabulari políticament correcte ha manipulat els significats de les coses, però el que és de primera necessitat per al nostre país, l’educació, està sotmès a les cues del racionament. Fa vergonya veure com la majoria de famílies han de fer cues “a la web”, com les comissions d’escolarització municipals van assumint per la via dels fets el poder de qui pot anar a una escola i qui no, com també es produeix un “estraperlo” de punts, de possibilitats, d’esperances.
Sap greu veure com el discurs oficial diu que hi ha llibertat d’elecció i, per altra banda, es burla aquesta llibertat, que és dels pares, en benefici d’una planificació escolar que és un bé jurídic clarament inferior al dret fonamental dels pares. I quin resultat s’obté, d’aquesta cua del racionament? Ara mateix, l’oferta educativa a Catalunya està força equilibrada entre la pública i la d’iniciativa social (concertada) i privada.
L’any vinent, a Catalunya, hi haurà aproximadament 1.150.000 alumnes. Milers de famílies, pares i mares d’alumnes, han presentat preinscripció en algun centre educatiu de Catalunya. La gran majoria estaran amb l’ai al cor fins al mes de juny, per si perden la cua del racionament o bé enlloc de les sabates que els fan falta, els toquen unes cabeces d’alls, que van molt bé pel constipat.
El sistema fomenta també allò de l’estraperlo, i n’hi ha que troben que la norma és injusta, enlloc d’associar-se, protestar o recórrer a la via judicial, lluiten contra ella de forma ineficaç: fan trampes. I això genera i fomenta la delació entre iguals, la cultura de la pau i la fraternitat.
També es produiran situacions de tracte desigual, amb les llistes d’espera. Serà fins el dia cinc de setembre que les escoles hauran de respectar la llista d’espera de la preinscripció, que per entendre’ns és com el joc de les cadires, i és el departament d’educació qui toca la música. Un cop comenci el curs, tothom perd el dret a aquesta llista d’espera i aleshores ja poden venir els nouvinguts a prendre possessió d’una plaça per a la qual una família que volia un projecte concret ha estat esperant durant sis mesos, fins i tot amb increment de rati. Això genera i fomenta tot allò de la cultura de la pau i la fraternitat...! I cal atendre els nouvinguts amb els recursos que necessiten.
Ara podríem entrar en la distribució dels nouvinguts i de les zones, que en molts casos no s’apliquen a aquest fenomen tan dramàtic de la immigració. Però d’això en podem parlar un altre dia.
També podríem parlar del sistema de puntuació i dels criteris d’admissió d’alumnes, que trinxa el dret fonamental de les famílies d’escollir el projecte educatiu que s’adigui a la seva forma d’educar els fills. Però d’això també en podem parlar un altre dia.
També del paper de les comissions d’escolarització, on sovint es reparteixen els alumnes sense tenir en compte la voluntat de les famílies i on els sectors legalment representats poc tenen a dir davant de la inspecció d’educació, que proposa i executa les directrius polítiques en vigor. Per a un altre dia...
És moderna, tecnològica, invisible... Però hi és. La cua del racionament, pròpia de sistemes fracassats en el passat, ha tornat sota l’excusa de la necessitat de l’Estat (dels polítics) de procurar-nos-ho tot, per dependre’n. I la llibertat no és això, sinó conèixer i saber què volem i perquè ho volem, perquè ens fa millors a nosaltres i als nostres fills, segons un projecte familiar i educatiu. I la llibertat d’educació es basa en que els pares som els primers educadors dels nostres fills i això és un dret que no ens podem deixar perdre, ni per mandra ni per impotència. Hauríem d’inventar eslògans publicitaris per fer campanyes; val la pena lluitar per això, perquè no ens prenguin per rucs, perquè val la pena i l’esforç (no és un neologisme), perquè ens hi juguem l’educació, la llibertat dels nostres fills i el futur del país, que d’aquí a uns anys estarà a les seves mans.
I què hi diu la futura llei d’educació de Catalunya? Millor no entraré a comentar-la.
Si la llegeixen amb esperit crític, sense adhesions incondicionals ni prejudicis sectaris, al final, si abans no l’han deixat per prescripció medico-psiquiàtrica, veuran que la cua seguirà existint mentre no donem un cop de puny damunt la taula i fem entendre als polítics que treballen per a nosaltres, per als pares i mares i alumnes de Catalunya, que els vots no són un xec en blanc per fer i desfer sense conseqüències.
L’igualitarisme que es practica darrerament és font d’injustícies. La igualtat d’oportunitats és font de llibertat; i mentre hi hagi la cua, hi haurà privilegiats que imposin als altres la cua, mentre ells no la fan. Mentre hi hagi cua, hi haurà estraperlo. Mentre hi hagi cua, no hi haurà llibertat d’elecció de centre, i mentre aquesta cua es dirimeixi per criteris com la proximitat, anirem malament.

Article publicat al número 7 de Fapel News, Setembre de 2008


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada