dimecres, 10 de juliol de 2019

Reme Falaguera - Combatre el fracàs escolar


A finals d’octubre de 2009, a la seu de la Universitat Abat Oliba (UAO), FundSocial, amb la col·laboració de la fapel, va organitzar la jornada “Els nous reptes del rendiment escolar. Polítiques i accions pedagògiques per a combatre el fracàs escolar”. La presentació de la jornada va anar a càrrec de Josep Vila, president del patronat de FundSocial. En el transcurs de l’acte es va fer la presentació dels resultats de l’estudi de FundSocial i l’Institut del Capital Social (INCAS) sobre les causes bàsiques del rendiment escolar, que va anar a càrrec de Josep Miró i Ardèvol, director de l’INCAS.
A continuació, una taula rodona va reflexionar sobre el tema: “El fracàs escolar: Espanya i Catalunya. Per què Catalunya segueix per sota de la mitjana?”, en la qual van participar Enric Roca, director de l’EDU 21 i professor de Pedagogia Sistemàtica i Social a la UAB; Mariano del Castillo, vicepresident de la Confederación Española de Centros Educativos; i Maite Fuertes, vicedegana de la Facultat d’Educació de la UIC. Una segona taula rodona va debatre sobre “El fracàs escolar: nois i noies. Per què els nois tenen un fracàs escolar superior al de les noies?”, que va reunir Enric Vidal, professor de la Facultat d’Educació (UIC); Miguel Perlado, psicòleg i psicoterapeuta, membre de la junta directiva d’IPSI Formació, i Teresa Martínez, directora del col·legi d’educació diferenciada La Vall (Bellaterra). Al final es va fer un debat sobre “Les causes del rendiment escolar i les polítiques públiques dirigides a millorar-lo”, amb Carlos Pérez del Valle, rector de la Universitat Abat Oliba, i Antoni Arasanz, president de la Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Escoles Lliures (fapel).
Resultats En la presentació dels resultats de l’estudi de FundSocial i l’Institut del Capital
Social (INCAS), Josep Miró i Ardévol va assenyalar que el rendiment escolar està en funció, no només de les ajudes socials, psicològiques, culturals i institucionals que formen el capital social que millora el comportament individual i social de la comunitat educativa, sinó que també hi influeixen factors familiars (nivell d’ingressos, nivell cultural, estabilitat del vincle matrimonial, el nombre de germans…) i, sobretot, escolars, dins i fora de l’aula, com, per exemple, l’ideari, els recursos econòmics, la qualitat del professor, els recursos pedagògics, la motivació. Va recalcar una idea dominant: el fracàs escolar té molt a veure amb la pobresa infantil, i així ho indiquen tots els estudis i les estadístiques arreu del món. De manera que, com que a Espanya i a Catalunya hi ha un gran percentatge de pobresa infantil, és lògic que haguem de parlar de fracàs escolar entre nosaltres.
A més de tots aquests factors, Miró va recalcar que el marc legislatiu actual dificulta el procés educatiu de maduració de l’adolescent. Factors com l’escassa durada de les lleis educatives, la normativa contrària a la cultura de l’esforç i el problema de l’autoritat a les aules dificulten la necessitat de referències estables per al bon desenvolupament físic, psíquic i espiritual dels nostres joves.
A la primera taula rodona, el professor Enric Roca va fer un repàs del “Informe-09 de la Inclusión Social en España” fet per la Caixa Catalunya, en el qual va destacar que:
1. Els joves catalans presenten un dèficit educatiu superior al que els hi correspon pel seu nivell de benestar.
2. El nivell educatiu dels pares és una de les variables que millor expliquen els resultats educatius.
3. Les taxes de graduació en educació obligatòria és 16 punts més baixa en nens que en nenes.
4. L’abandonament escolar és més alt en alumnes d’origen immigrant.
5. Si el nivell educatiu dels pares fos el mateix que el dels finesos, els resultats en les proves de matemàtiques dels alumnes espanyols passarien de la posició 24 a la 9 en l’informe PISA.
Però, per què Catalunya segueix per sota de la mitjana? Segons Mariano del Castillo, “el fracàs escolar a Catalunya el 2007 va afectar al 27,2% dels estudiants, però no es va distribuir per igual en les províncies catalanes: si a Lleida va ser d’un 25,1% de fracàs, a Tarragona era del 33,6%, més de vuit punts de diferència.” Al mig tenim Barcelona (26,3%) i Girona (28%). És més, “l’evolució d’aquest indicador va clarament a pitjor: a Catalunya l’augment del fracàs escolar entre 2002 i 2007 va ser de quasi tres punts, a Barcelona no va arribar als dos, mentre que a Tarragona i a Lleida per poc arriba als cinc (4,6 i 4,9 respectivament). A Girona el fracàs es va disparar a més d’un punt per any, passant del 22% al 2002 al 28% en 2007”.
Maite Fuertes, vicedegana de la Facultat d’Educació de la UIC, va recalcar la multicausalitat de la situació de fracàs escolar.

El motius? El ventall és enorme. Des de les diferències territorials, la titularitat del centre (públic/privat), els pressupostos, el nivell econòmic i cultural de la família, passant per problemes de motivació  personal i educativa, arribem al treball dins de l’aula, on ha d’encaixar el projecte del centre amb la motivació del professor, l’orientació personal i acadèmica de l’alumne i la relació tutorial amb la família. Noi/noia. Pel que fa a l‘anàlisi de per què els nois presenten un fracàs escolar superior al de les noies, Teresa Martínez, va assenyalar que les polítiques educatives, considerant que les diferències entre nois i noies són culturals i no afecten l’aprenentatge, dirigeixen la seva estratègia educativa a igualar les condicions d’aprenentatge sense igualar resultats. No s’adonen, segons Teresa Martínez, “que les noies obtenen puntuacions superiors a les dels nois en matèries de comprensió lectora i que tenen una actitud oberta a la cultura institucional del centre, millor relació amb els professors i una disciplina més gran”.
Per la seva banda, els nois “obtenen un rendiment acadèmic més alt en l’àrea de comprensió matemàtica i tenen més preferència per les carreres tecnològiques”. De l’Enric Vidal tenim, en un altre apartat de la revista, la seva opinió sobre el tema que va exposar a l’acte, mentre que el psicòleg Miguel Perlado va fer girar la seva intervenció sobre la màxima: “El fracàs escolar no és tant un fracàs intel•lectual com un fracàs emocional”, és a dir, l’aprenentatge engloba una sèrie de capacitats que comencen a l’inici de la vida, i no tots els aprenentatges són espontanis, alguns necessiten esforços d’ensenyament. I, a més, l’aprenentatge no és igual al llarg de la vida, és idiosincràtic de cada persona.
D’aquest punt va reflexionar sobre les condicions que faciliten un bon aprenentatge: un ambient de seguretat i amor; un entorn on sigui possible equivocar-se, la tolerància al no saber; un ambient on es fomenti l’esperança i un ambient on es fomenti el pensament, la curiositat i la creativitat.
En el debat final, el rector de la Universitat Abat Oliva, Carlos Pérez del Valle, va abordar les causes del rendiment escolar i les polítiques públiques dirigides a millorar-lo. Antoni Arasanz, president de fapel, va voler ressaltar que no solament hi ha fracàs escolar en la no obtenció de títols, sinó també en la manca d’excel•lència. “No és fàcil –va dir– oferir una explicació rigorosa i fonamentada sobre els factors responsables del fracàs escolar. Les lleis educatives vigents, el treball dels professors, les condicions de les escoles, la manca de recursos, l’escàs interès dels alumnes o les característiques de la societat espanyola, són les variables més directament responsables del fet que el percentatge d’alumnes que fracassen a les escoles sigui alt, fins i tot superior a la mitjana dels països més desenvolupats, i que els seus resultats acadèmics siguin inferiors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada