dimecres, 20 de desembre del 2017

Entrevista a Josep Maria Jarque: impulsor de l'escola inclusiva i Creu de Sant Jordi per la seva tasca


Josep Maria Jarque va ser professor de pedagogia terapèutica, pioner en l’escolarització d’alumnes amb discapacitats i impulsor del concepte d’escola inclusiva. Així mateix, és Excap del servei d’educació especial de la Generalitat, ex consultor CERI-OCDE i de l’Oficina de les Nacions Unides a Ginebra. L’any 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca realitzada a favor dels minusvàlids i l'any 2001 la Medalla de la Ciutat de Terrassa. 

Quin model educatiu considera ideal per a fer una educació inclusiva?
L’escola inclusiva suposa un pas més endavant, ja que no només es tracta d’integrar, sinó que significa que el canvi la de fer l’escola i que, per tant, s’ha d’adaptar al subjecte i no el subjecte que s’ha d’adaptar a l’escola. La diferència és molt important. 

El model d’escola inclusiva que s’ha de seguir és el d’una escola de qualitat per a tots i d’exigència per a tots, però personalitzat per a cada alumne. El que caracteritza a una bona escola, que per tant serà inclusiva, és la personalització de la resposta de cada alumne en funció de les seves capacitats. Per exemple, si ens trobem amb un alumne amb altes capacitats, se li haurà d’exigir més perquè és un nano molt intel·ligent que pot arribar a més. Per tant, l’escola inclusiva s’adaptaria a les necessitats d’aquest nen igual que s’adaptaria a les necessitats d’un alumne amb capacitats més limitades. I, per això, s’ha de fer completament personalitzat. L’escola inclusiva ha de respondre a les necessitats de tots els alumnes. No és una escola pels discapacitats sinó que és una escola per tots. I, si és fa la resposta personalitzada, no caldrà baixar el nivell de l’escola, fet que preocupa molt a l’entorn educatiu. Ara, si fas una resposta uniforme, llavors si que l’hauràs de baixar, però llavors no estaràs fent una escola inclusiva sinó una d’uniformada amb avaluacions iguals. 

Hi ha qui diu que fer personalització, tant el detall, suposaria un cost massa elevat...
Això m’ho haurien de demostrar, perquè això no ho pot dir qualsevol que hagi fet números. Per dir una cosa així, s’ha de poder demostrar. Jo tinc dades d’un estudi que va fer ESADE, l’any 83,  sobre els costos de l’educació especial a Catalunya, en què es demostra que l’atenció personalitzada i l’escola inclusiva són més barates que l’escola especial. Avui surt publicat un article meu en el que es demostra que el cost d’un alumne a un centre d’educació especial és caríssim. El cost és extraordinari i fins i tot hi ha masses recursos, perquè es podrien aprofitar millor i de manera més efectiva. En canvi, aquests alumnes atesos adequadament no crec que suposessin un cost superior. Tampoc ho afirmo; s’hauria de fer l’estudi adequat. Actualment, a Catalunya hi ha 6.929 alumnes en els centres d’educació especials.  D’aquests, el 35% són casos lleus, que poden llegir i escriure, que tenen una deficiència lleu que els permet fer una escolarització. I això no es fa, tot i que existeixen els recursos per fer-ho. 

Com considera que hauria de ser la formació dels mestres?
La formació dels mestres és la base. Si els mestres no estan formats amb la mentalitat que ells han de respondre al dret i obligació de l’educació que tenen els alumnes i que, per tant, ells s’ha d’adaptar als alumnes i han  de fer uns programes personalitzats segons les necessitats d’aquests alumnes. Han de col·laborar entre tots els membres del claustre perquè, cadascun des del seu angle, per fer uns programes transversals accessibles per tothom. Igual que es treuen les barreres arquitectòniques pels nanos amb discapacitat física, també s’han de treure les barreres que ens hem posat entre tots. L’escola inclusiva exigeix un canvi total, en el que es planteja l’escola cooperativa, l’escola col·laboradora, etc., entre pares i mares, alumnes i mestres, perquè tots aquests han d’intervenir en l’educació dels alumnes i han d’avaluar els programes educatius. Els mestres han d’avaluar els aspectes acadèmics i els pares i mares els aspectes conductuals que segueixen a l’escola. I pares i mestres han de saber què passa en un lloc i l’altre.

Per fer una bona escola per a tothom, els professors han de ser la base i això vol dir que s’ha d’incidir molt en la seva formació. Per exemple, si vas posant suports a unes parets perquè s’aguanti la teulada, però resulta que les parets mestres – que simbolitzarien el mestre- no estan ben fetes, la teulada no s’aguantarà. Si els mestres no funcionen, l’escola inclusiva tampoc. No es tracta de posar més psicòlegs, més metges o pediatres, sinó de formar bé els mestres, a qui no li ha d’interessar l’etiqueta que li han posat al nano sinó fer un programa tenint en compte les seves capacitats i les seves potencialitats. I, a partir d’aquí, exigir-li el màxim, sense protegir-lo. Aquests programes personalitzats no seran una etiqueta ja que tindran una vigència de tres o quatre mesos i després l’avaluaré, junt amb el el psicòleg, els pares, amb els mestres,  per veure si es va avançant i quins aspectes s’han de canviar o modificar. 

Per les seves paraules, s’entén que un pilar fonamental en l’educació són els mestres i l’altre són els pares...
Evidentment. Els pares tenen a dir a l’educació dels seus fills. El que han de dir podrà tenir un valor molt gran, que no serà comparable amb el dels mestres, perquè cadascú té el seu rol. Si entres a un quiròfan, perquè surti bé l’operació, no només ha de funcionar el metge que opera, sinó també la infermera, l’anestesista i, també, el pacient i la seva família. Si aquest pacient l’operes amb èxit i després el portes amb la seva família, que no pot menjar, tampoc funcionarà. Per tant, la interrelació entre família, escola i entorn familiar és importantíssima.

I, segons el seu parer, quin és el paper de l’escola d’educació especial?
Aquesta hauria de complir el que es va dir al decret de l’any 84, que detalla que és una sèrie recurs materials, tècnics i personals posats al servei del sistema ordinari en tots els nivells educatius, perquè aquests responguin al dret a l’educació. Per tant, seguint aquest decret i la LISMI, s’han de tancar els centres d’educació especial, com vàrem fer els anys 80 i vàrem crear els centres de recursos. S’han de reconvertir en centres de recursos i fer que aquests excepcionals mitjans que hi tenen, es posin al servei dels centres ordinaris d’una zona.

En què es poden beneficiar els companys que tenen un alumne amb necessitats especials a les seves aules?
És evident que no només es beneficia el nano sinó també la resta de companys. Com deia abans, això dependrà molt de com estigui el nen a la classe. És a dir, si aquest nen està només inclòs i no participa o forma part de la classe, difícilment serà bo per ells i pels altres. Només si li donem  valor i el deixem participar, podrà representar un benefici pels companys. Si en comptes de dir “pobret, no sap fer res”, canvies a una actitud de “ens ajudarà a fer això perquè té aquests valors i aquestes virtuts” això afavorirà a tots, perquè obrirà la ment de la gent sobre la importància d’ajudar els altres i propiciarà que descobreixin que l’altre fa unes coses que tu no pots fer.  Perquè aquest nen o nena amb necessitats especials estigui plenament acceptat, hem d’assumir que l’escola ha canviat i, si ho ha fet, hem d’assumir que ha estat per millor.

Quins creu que són els reptes de futur?
El primer que hem de fer és no deixar que es parli de plantejaments falsos. No podem deixar que es parli d’inclusió escolar, perquè no es tracta d’una qüestió només de paraules. Si la gent cau en la trampa semàntica d’utilitzar el terme inclusió en comptes d’escola inclusiva, baixarem un esglaó d’una escala que ens conduirà a un lloc determinat. Si ho fas i caus en el parany de pensar que ja tenim més USES (Unidades de Apoyo Educativo), més centres d’educació especial, etc. El que s’ha de defensar és l’escola inclusiva, que és l’escola de tothom, la que personalitza la resposta, i la que fa els plans en estreta col·laboració amb els pares. El gran repte és aquest, perquè la integració física ja ha d’estar més que superada. Ara, com ja has integrat aquests alumnes a l’aula, l’escola ha de fer un canvi pedagògic per acabar amb la competitivitat i potenciar la col·laboració. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada