El problema de les drogues no és cosa dels altres

Fidel Sebastian

El problema és present cada dia en els mitjans de comunicació. Ho és en un grapat de famílies que coneixem; potser a les llars de parents propers; fins i tot és possible que vosaltres hàgiu passat o passeu pel drama de tenir un fill addicte a un tipus o a

Sense dubte, el problema afecta el món dels adolescents. No ho teniu gens fàcil per saber o estar segurs que el vostre fill o la vostra filla de catorze anys hagi provat mai droga en una festa, a casa d’un amic o anant d’excursió. Si pregunteu als votres fills sobre el tema, el més segur és que us expliquin que saben de companys que ho fan de tant en tant; que n’han vist vendre o comprar, o fumar marihuana o prendre pastilles.

Si no ho hem fet abans, és hora de començar a informar-nos-en i de proposar-nos, com un assumpte més del nostre actuar educatiu, la formació específica dels fills perquè visquin d’una manera responsable en un món on la droga els és oferta com un miratge de felicitat i una evasió a bon preu (el baix preu forma part de l’engany, com molt bé es demostra).

• Per què drogues?

En primer lloc, és convenient de conèixer les possibles causes que condueixen alguns joves a provar les drogues i, en alguns casos, a reincidir-hi.

Per què consumeixen drogues alguns joves? De manera concisa, les resumirem en sis tipus de motius que ni s’exclouen ni s’exigeixen tots entre si. (cfr. Timothy Timoff y Steve Carter, Cómo saber si tus hijos se drogan, ed. Alba, Barcelona, 1995).

1r. Per "col·locar-se". Sempre és temptadora —i sobretot per al jove que s’obre a la vida— la recerca d’emocions i situacions plaents. Passar una bona estona: el motiu més senzill; també el més freqüent i permanent.

2n. Per curiositat i avorriment. Molt freqüent a l'adolescència, l'afany de conèixer i experimentar per ells mateixos allò encara desconegut o no experimentat, és un altre i poderós atractiu que la droga ofereix per a l’indolent, el vagarós, i el temerari.

3r. Per la influència dels companys. L’exemple, la pressió dels amics que afavoreixen la implicació de quants més millor, pot conduir amb facilitat a cedir només per no sentir-se diferents, per no ser rebutjats de la colla. De vegades, són els mateixos amics o companys de col•legi els qui fan negoci actuant com a venedors.

4t. Com una fugida dels problemes de l’exterior. La droga és presentada com una manera de fugir de l'hostilitat d'un ambient advers, ja sigui d'una família amb problemes, una inadaptació social, fracàs escolar...

5è. Com una fugida dels propis problemes emocionals. La incapacitat per a relacionar-se amb la gent o la manca d’autoestima, poden incitar a la fugida pel mitjà que és més a l’abast.

6è. Per imitar els adults i introduir-se en el seu món. L’adolescent té urgència per incorporar-se al món dels adults. Alguns adults es droguen, i per descomptat, consumir drogues "fa gran", segons el sentir d’alguns joves.

• Saber-ne un mínim

Cal tenir un mínim coneixement sobre els efectes comuns i diferencials dels diferents tipus de drogues. Bo i sabent que tota classificació pateix d'una certa arbitrarietat, i conscients del fet que constantment apareixen noves drogues de síntesi, proposem com a útil aquesta classificació de les drogues (cfr. Timoff y Carter, op. cit.):

1) Depressors: dits així perquè provoquen una depressió física, o una reducció de les funcions del cervell i d’altres parts del sistema nerviós central. Com a primer efecte, minva les inhibicions davant dels altres i fa sentir-se bé i alegre.

a) Alcohol. Malgrat les regulacions legals, el jovent té gran facilitat d’accés a l’alcohol des d’una edat molt jove. Durant els caps de setmana una part d’aquest jovent consumeix quantitats exagerades d’alcohol. El contingut de les distintes begudes varia dels 0,5 graus de certes cerveses light als 75 graus d’alguns roms.

b) Barbitúrics, tranquil·litzants i sedants no barbitúrics. A les llars hi ha quantitats de píndoles o càpsules que es tenen per prescripció mèdica de les quals se’n pot fer un mal ús.

c) Inhalants. Els disolvents que contenen molts productes d’ús comú poden produir intoxicació i eufòria molt semblants a les dels depressors, amb distorsions sensorials i al·lucinacions: aerosols, gasolines, substàncies adhesives, coles, productes de neteja...

2) Estimulants: En principi, produeixen els efectes contraris dels depressors: estimulen el sistema nerviós central, aguditzen els sentits.

a) Cocaïna. En la seva forma bàsica, es presenta com una pols blanca, diluïda amb d’altres substàncies, per a ser inhalada pel nas. El seu cosum en pols va essent desplaçat per una variant, que s'anomena "crack", i que és de 20 a 50 vegades més pura.

b) Anfetamines. Igual que la cocaïna, poden produir eufòria intensa i sensació de benestar. En el món dels adults és molt coneguda la centramina.

3) Al·lucinògens. No aporten cap efecte legítim —com podrien integrar-se entre els diversos efectes de la resta de drogues—. La seva única finalitat és d’alterar el cervell per tal de transformar la percepció del món real.

a) Marihuana. La marihuana i l’haixix són dues versions de la mateixa droga, elaborades a partir de la mateixa planta.

b) LSD, psilobicina, mescalina i drogues de disseny. La mescalina pot derivar del peiot, o produir-se sintèticament. (El peiot és una planta psicoactiva, com la marihuana). La psilobicina deriva del fong psilocybe. Tanmateix, els al•lucinògens més emprats són les drogues sintètiques, anomenades "de disseny", entre les quals hi ha l'LSD (ditilamida d’àcid lisèrgic).

c) PCP (fenciclidina). Droga peculiar, capaç de produir els efectes de tota la resta de forma simultània.

4. Narcòtics. Utilitzats des de l'antiguitat per calmar el dolor.

a) Opiacis. D'origen natural. Primer va ser l'opi; a partir del qual es van refinar la morfina i la codeïna, i d'elles s'obtingueren després l'heroïna i d'altres drogues.

b) Narcòtics sintètics, que no s’obtenen de l’opi.

5. Esteroides. Drogues sintètiques que provoquen en el cos efectes anabolitzants per a obtenir massa muscular. Juntament amb la musculatura, proporcionen l’agressivitat apreciada en les competicions esportives.

• El gran perill: l'addicció

Els pares de família dels nostres dies, i del nostre entorn mostren un temor especialment agut vers la possibilitat que els seus fills caiguin en el parany de la droga. La universalitat i agudesa d’aquest temor radica en una peculiaritat d’aquest enemic: el gran perill específic de les drogues: l’addicció.

Ningú no experimenta amb cap droga amb l’ànim d’arribar a ser-ne un addicte. Tanmateix, tot addicte començà per una primera experiència. S’ha d’arribar a temps per informar i prevenir els fills, a fi i efecte d’aconseguir evitar aquesta —primera vegada—.

D’altres hàbits —per arrelats que estiguin en un individu— ell mateix pot interrompre’ls sense efectes perjudicials. En canvi, en el consum de les drogues arriba un moment que —com el crack— es pot des del primer consum exercir un domini sobre el cos, que en molts casos encadena al consum de més drogues.

• Ser-hi a temps

És convenient d’iniciar la informació als fills sobre les drogues abans que ells les descobreixin pel seu compte. A partir dels vuit anys el nen ja en té coneixement, tant pel llenguatge comú com per la televisió. La informació haurà d’ésser progressiva. Des del començament se’ls ha d’alertar del caràcter nociu de l’ús de les drogues de la mateixa manera que són coneixedors del perill que comporta tocar la cuina quan és encesa o travessar un carrer sense mirar. Per tot això, els pares —primers responsables de l’educació de llurs fills a tots els nivells— els hauran d’anar informant en la mesura de les seves possibilitats.

Naturalment, molts pares necessitaran adquirir —de mica en mica— coneixements sobre el que són les drogues i com estan presents en la realitat de l’entorn dels joves.

Tot i així, no n’hi ha prou amb una òptima informació per a proporcionar les defenses necessàries als fills davant el perill de la droga, sinó que se’ls ha de facilitar l’ajut que calgui per aconseguir el domini d’ells mateixos que necessiten per actuar amb coherència. Com és evident, l’afer passa per l’educació en els valors i l’orientació perquè adquireixin hàbits bons: tota la gamma de virtuts personals. Però ens haurem de plantejar també alguns punts de reflexió en torn de les causes que poden dur els joves a l’encontre amb la droga, i que hem enumerat abans.

1. Evitem presentar —amb comentaris o amb la manera de fer— la satisfacció immediata dels apetits com a finalitat de la nostra vida —i per tant, de la d’ells?; els ajudem a descobrir que el dolor no és un absurd del qual s’ha de fugir com sigui, i que s’ignora?

2. Procurem de mantenir una línia constant de comunicació amb els fills? Flueixen amb espontaneïtat, la conversa, l’intercanvi d’informació i d’opinions? Mantenim un clima de sinceritat i d’optimisme que faciliti la confiança entre els membres de la família? Els fills en són conscients —amb el cap i el cor— que són el més important per als seus pares i que mai fan nosa? Els donem els mitjans necessaris perquè la formació que reben a casa i al col•legi no es perdi per un mal ús del temps de lleure o per la influència d’unes companyies no convenients?

3. Ens plantegem l’educació del caràcter del jove si més no amb el mateix sentit de responsabilitat que els seus resultats acadèmics? És tema de reflexió personal, de conversa conjugal, d’estudi, o de comentari amb d’altres persones que col•laboren en la seva educació?

4. Si la nostra llar no és una bassa d’oli, sí que és un escenari de successives reconciliacions? És la nostra llar, la seva llar, l’indret on ve de gust de tornar-hi, d’on costa anar-se’n?

5. Els ajudem amb eficàcia perquè se sàpiguen conèixer i acceptar com són, i esforçar-se per a millorar, aixecar-se, i recomençar?

6. Som exemple per a ells de sobrietat en l’ús de l’alcohol i del tabac?. Sabem suportar amb elegància el dolor i el cansament quan es presenten com a inevitables?. Hi posem els remeis necessaris, sense donar la impressió que —hi ha una pastilla per cada cosa— i que aconseguir el màxim de benestar i el mínim de molèstia és el més important en aquesta vida?

• I si el meu fill es droga? Sens dubte, també aquí val més prevenir que curar; però i si descobreixo que el meu fill es droga?

El que sembla és que davant un problema d’aquesta envergadura, com davant de qualsevol altre disgust que pot produir un fill, el menys indicat és esbroncar o escridassar a l’acte. Més aviat, caldrà parlar-li serenament quan ja no es trobi sota els efectes de la droga; intentar conèixer la magnitud del problema, la freqüència amb què es droga i la mena de drogues que pren; fer pinya amb l’altre cònjuge i amb els fills grans, si n’hi ha; i escoltar l’opinió del preceptor del noi o de les altres persones que el coneixen i l’estimen, i col•laboren en la seva educació. Amb l’opinió formada, es tractarà de recórrer, si és necessari, a un tractament específic amb l’assistència dels especialistes. I, en tots els casos, el més important continuarà essent l’esforç per mantenir a la llar, a la seva llar, un entorn feliç, l’atractiu del qual sigui més fort que la droga.