dimecres, 8 d’agost de 2018

Educació per a la ciutadania


Educació per a la ciutadania
Grup d’estudis fapel (article publicat al 2008)
La formació de bons ciutadans no té perquè cenyir-se a un model formatiu únic. Aquets objectiu es pot aconseguir des de diferents plantejaments educatius. Coexisteixen diferents tradicions, camps de valors, religions i totes elles procuren proporcionar una resposta a l’existència de l’home i els seus problemes. No obstant això, donada la seva repercussió en l’escena mundial i la seva extensió especialment entre les societats democràtiques, la Declaració Universal dels Drets Humans podria considerar-se amb tota propietat com el document bàsic de referència a l’hora d’establir les coordenades que han de definir la convivència ciutadana.
Una polèmica interessant La polèmica recentment creada a Espanya entorn de la conveniència o no d’introduir en el currículum escolar obligatori una matèria dedicada a l’educació per a la ciutadania proporciona una excel•lent ocasió perquè els pares, com a primers i principals responsables de l’educació dels seus fills, es plantegin quina ha de ser la seva postura i quines són les seves responsabilitats concretes sobre aquest aspecte de l’educació.
El risc de manipulació des del poder Històricament, de vegades aquesta necessitat d’una educació ciutadana ha estat distorsionada per diverses concepcions filosòfiques i polítiques, que han encoratjat a qui ostentava el poder d’utilitzar-la per crear súbdits dòcils, incapaços de tota crítica. A aquest efecte, no poques vegades s’ha arrabassat als pares el seu dret legítim a educar els seus fills des de les pròpies conviccions i s’ha imposat una moral d’Estat.
Ha succeït reiteradament en els segles XIX i XX, a l’empara d’alguns plantejaments filosòfics que, buscant construir una societat suposadament millor, han acabat per empènyer cap a l’odi racial o de classe, les conseqüències del qual han estat tremendes en el cas dels totalitarismes. Més recentment, el relativisme ha suposat una influència negativa perquè exclou la veritat del pensament i redueix les coses essencials de la vida al subjectivisme.
Recerca d’un fonament d’abast universal
Després de la Segona Guerra Mundial, i davant el perill que noves tendències polítiques i educatives poguessin abundar en distorsions similars, l’Organització de les Nacions Unides es va obstinar decididament en la tasca de definir un codi general dels drets humans que tingués abast universal i pogués servir com a referent ètic per a tots els països. Des de llavors, aquest codi, plasmat a la Declaració universal de 1948, defineix les bases de comportament ciutadà i de deures fonamentals que han d’adoptar les persones, societats, Estats i governs de tot el món.
Un objectiu de naturalesa ètica
Educar la joventut ha d’incloure, per tant, una capacitació per a aquesta convivència, basada en la custòdia dels propis drets i en el desplegament dels deures que cadascú té cap als altres. L’educació per a la ciutadania té, per tant, una forta relació amb allò que al llarg de la història ha estat considerat com a educació ètica, educació moral o educació dels costums. L’objectiu és, en definitiva, assolir que hi hagi «bons ciutadans», concepte que té, en si mateix, una naturalesa ètica.
La convivència, un valor en crisi
És evident que avui assistim a una propagació de les situacions de conflicte a la vida dels éssers humans. Podríem preguntar-nos en primer terme si la societat ha progressat en la seva capacitat de convivència. Contínuament es parla de pau social, però la realitat diària sembla desmentir que s’hagin fet passos decisius en la recerca i consolidació d’aquesta pau. Com que l’accentuació dels conflictes ha coincidit amb un enorme creixement de la taxa d’escolarització, podríem preguntar-nos en quina mesura l’educació que s’imparteix a les nostres escoles és eficaç per millorar la convivència.
Conflictivitat a la família
L’augment de l’índex de conflictivitat que convé recollir en primer lloc és el que es refereix a l’àmbit familiar, en el qual sembla haver influït de manera notable l’increment de la proporció de matrimonis trencats, de fills nascuts fora d’una família estable o que han quedat integrats en famílies desestructurades. En molts sectors socials i polítics, les situacions d’aquest tipus han arribat a ser tan nombroses que el que sembla constituir l’aspiració comuna de les lleis és l’acceptació rendida d’aquesta situació. S’ajuda poc els cònjuges a afrontar les crisis i redescobrir els valors de la fidelitat o del compromís, tant amb el cònjuge com amb els fills que hagi tingut la parella, fills que els necessiten a tots dos. Atès que la família constitueix el fonament natural de tot l’ordenament social, la seva desestructuració resulta profundament corrosiva per a tot el sistema social de convivència.
Conflictivitat escolar
La conflictivitat escolar constitueix igualment una tendència en contínua progressió i enormement preocupant. L’augment i la intensitat que avui trobem no poden comparar-se amb situacions del passat. Totes les investigacions assenyalen com a causes del fenomen els tres factors següents: desajusts familiars, augment de les incitacions a la violència fora de les aules i pèrdua d’autoritat del professor i de la institució escolar.
Conflictivitat social
Els mitjans de comunicació poden ser, en alguns casos, importants propagadors de la conflictivitat social quan difonen i amplifiquen constantment qualsevol situació de conflicte. La violència i la pornografia han trobat nous mercats i maneres de transmissió gràcies a Internet o als videojocs, que faciliten una enorme circulació de materials que dificulten la maduració psicològica de molts usuaris especialment vulnerables o inciten la seva explotació, com mostra el creixement de les xarxes de pedofília. Si el nombre d’hores que passa un nen davant la pantalla és similar al que passa a l’aula, sembla imprescindible prendre’s més seriosament la qualitat i els destinataris de la programació. Ensenyar a ser ciutadà potser consistirà a no abandonar els més febles en mans de voluntats manipuladores, amb fins mercantilistes o per afany de poder, i alhora propiciar una organització social que impedeixi els abusos.
Conflictivitat urbana
Les situacions de conflictivitat urbana són un fenomen amb el qual nens i adults conviuen cada dia, amb episodis que van des de l’agressivitat publicitària fins a la delinqüència de carrer. I, òbviament, no podem oblidar que el clima de divisió social, i fins i tot de conflictivitat, ve sovint encoratjat per interessos polítics dels poders públics. Si l’educació per a la ciutadania busca fomentar en els nens i
joves l’esperit de convivència, caldrà orientar el conjunt d’accions formatives cap a la creació d’un clima de profund respecte, superador d’una escassa tolerància, i cap a la superació de les situacions de conflicte, tot estudiant-ne l’arrel.
El coneixement i la pràctica dels drets humans
La formació de bons ciutadans no té per què cenyir-se a un model formatiu únic. Aquest important objectiu pot aconseguir-se des de diferents plantejaments educatius. Coexisteixen diferents tradicions, camps de valors, religions, etc., i tots procuren proporcionar una resposta a l’existència de l’home i els seus problemes. No obstant això, donada la seva repercussió en l’escena mundial i la seva extensió, especialment entre les societats democràtiques, la Declaració universal dels drets humans podria considerar-se amb tota propietat com el document bàsic de referència a l’hora d’establir les coordenades que han de definir la convivència ciutadana. Per això, convé estar previnguts contra els nombrosos abusos que avui es fan i que vulneren la Declaració. Els trenta articles que la composen estan sotmesos freqüentment a interpretacions esbiaixades, reduccionistes, incompletes i interessades.
Un exemple clar pot trobar-se en el tercer article, que estableix el dret a la vida, fonament de tots els altres (sense vida no hi ha subjecte de drets). A qui es refereix aquest dret? A tots els éssers humans o només als adults sans? Què cal dir davant temes com l’avortament, l’experimentació amb embrions o l’eutanàsia? Hi ha éssers humans que no tenen aquest dret?
Valors ètics
Resulta inacceptable per reduccionista, excloent i empobridora la visió dels qui llegeixen el text de la Declaració com si es tractés d’un codi de caràcter «laïcal» i contrari a tota interpretació religiosa de la convivència humana. Perquè no es pot ni s’ha d’oblidar que els valors ètics —propis de la llei natural— es troben en les grans tradicions religioses de la humanitat i no precisament en els laboratoris d’unes poques elits acadèmiques. La dignitat de l’ésser humà se situa indubtablement al centre de la Declaració, el primer article de la qual proclama que «tots els homes neixen lliures i iguals en dignitat i drets». La història dels homes, també la més recent, mostra que determinades doctrines i comportaments sociopolítics obstaculitzen aquest postulat fonamental, de la mateixa manera que també posen traves als principis de llibertat i igualtat que se’n deriven, per pretendre imposar-ne algun en detriment de la resta o bé per fer-los dependre d’insuficients pressupostos ideològics o, el que és més freqüent, d’imposicions de poder.
Àmbit familiar
Són els propis individus, membres de la societat, els qui en primer lloc han de procedir a organitzar aquestes tasques d’ensenyament i educació. També ho han de fer, per descomptat, les institucions, però sense assumir en exclusiva el paper que inicialment correspon als individus i, encara menys, substituir-los.
Per aquest motiu, l’àmbit més adequat per dur a terme aquesta tasca és predominantment el familiar. La labor de la família ha de trobar continuïtat en altres espais, com ara l’escolar, el comunitari i el sociopolític, sempre de manera coherent amb l’orientació primordial i bàsica que ofereix la família.
L’experiència demostra amb escreix que el procediment més eficaç per interioritzar els drets i els deures dels ciutadans és l’exemple personal de tots els agents educatius i, en especial, fomentar en nens, joves i adults hàbits de conducta sòlids, és a dir, virtuts socials impossibles d’aconseguir sense la contínua realització d’actes positius concrets.
L’educació per a la ciutadania, responsabilitat escolar?
La Declaració universal dels drets humans reconeix de manera contundent la presència de la família com a base de la societat, i també reconeix el dret i el deure que la família té amb relació a l’educació dels fills.
La primera idea s’expressa a l’article 16.3: «La família és l’element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l’Estat». Pel que fa a la segona idea, a l’article 26.3 s’estableix que «els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d’educació que haurà de donar-se als seus fills». D’acord amb aquestes apreciacions, resulta adequat partir del supòsit que l’educació per a la ciutadania, igual que altres aspectes relatius a l’educació dels fills, és una responsabilitat compartida per tres agents fonamentals: família, escola i Estat. La família, però, sempre tindrà protagonisme en aquest àmbit.
La família té una responsabilitat preferent que inclou:
• el dret a ocupar-se personalment i de manera prioritària de la formació social i cívica dels fills, ja que es tracta d’aspectes importants de la seva formació integral
• el deure de proporcionar als fills un marc social unit, estable i segur
• el deure de mostrar als fills, en tot moment, un comportament social i cívic adequat
• el deure de facilitar als fills formació en les virtuts socials i cíviques
• el deure d’exigir que la formació cívica familiar no sigui obstaculitzada o deformada des d’altres institucions
• el deure d’assumir les conseqüències del comportament cívic dels seus fills
• i, sempre, el dret i el deure de formar la consciència dels seus fills, sense més limitacions que les derivades de la dignitat de les persones i del just ordre públic.
L’escola té una responsabilitat delegada que suposa:
• Assumir que la formació social i cívica dels seus alumnes és una de les principals tasques que la societat (les famílies i l’Estat) els encomana.
• Respectar el dret preferent que correspon als pares sobre tot el que té relació amb l’educació dels seus fills i, molt especialment, amb la seva educació cívica, d’acord amb les seves conviccions filosòfiques, ètiques o religioses.
• Fomentar, facilitar i, quan sigui necessari, exigir la participació de tots els educadors en un projecte comú d’educació cívica i social.
• Desenvolupar metodologies educatives que proporcionin als alumnes coneixements i actituds que els ajudin a millorar la seva competència social i cívica.
L’Estat té una responsabilitat subsidiària que contempla:
• el dret a ocupar-se de la formació social i ciutadana de tots aquells nens i adolescents, la formació dels quals no pugui ser degudament atesa pels seus pares o tutors ni per les institucions d’iniciativa social dedicades a cobrir aquestes necessitats
• el dret a exigir a tots els ciutadans un comportament cívic de conformitat amb la Declaració universal dels drets humans
• el deure de proporcionar a la societat ciutadans conscients dels seus drets i deures socials i cívics
• el deure de reconèixer, facilitar, estimular i, si és necessari, exigir la responsabilitat preferent dels pares en matèria de formació moral, religiosa, social i cívica
• el deure de suplir de la millor manera possible la responsabilitat dels pares quan sigui estrictament necessari
• el deure de programar accions institucionals d’educació cívica perquè tots respectin, reforcin, complementin i, en circumstàncies de provada necessitat, corregeixin les accions cíviques i formatives de les famílies
• ajudar els pares a complir els seus deures educatius i fomentar el desenvolupament d’escoles de pares i altres iniciatives de formació familiar.
Suposa algun risc una assignatura específica d’Educació per a la ciutadania? Una assignatura específica fàcilment pot donar lloc a manipulacions ideològiques i a l’adoctrinament sociopolític. No és admissible que el seu contingut pugui obligar a defensar les posicions de l’Estat o la totalitat de les lleis positives que aprova. Això convertiria la política en dogma, sense deixar lloc per a la sana discrepància dels ciutadans, que tenen ple dret a veure les qüestions de manera diferent i, segons la seva consciència, procurar canviar-les quan ho vegin convenient.
Una assignatura d’Educació per a la ciutadania pot entrar fàcilment en col•lisió amb la formació moral que molts pares desitgen per als seus fills i que pot no coincidir en tots els punts amb les idees dels governants d’una legislatura. Sempre serà un perill que els principis d’una determinada opció política es converteixin, per decret i sense possibilitat de crítica, en el contingut de l’educació dels joves, ja que seria una manera perniciosa de buidar de contingut el legítim pluralisme inherent a la democràcia.
L’assignatura d’Educació per a la ciutadania, proposada pel Ministeri d’Educació, i els drets dels pares La Constitució Espanyola, a l’article 27, explicita el dret a l’educació. Al llarg dels deu punts de l’article, es recorda que tots els ciutadans tenen aquest dret, que l’educació bàsica és obligatòria i gratuïta, que té com a objectiu el ple desenvolupament de la personalitat humana en una societat democràtica i es reconeix la llibertat d’ensenyament i de càtedra.
També es garanteix la llibertat de crear centres docents, el dret dels pares que els seus fills rebin una formació religiosa i moral d’acord amb les seves pròpies conviccions, i que els professors, pares i alumnes intervinguin en el control i la gestió dels centres sostinguts amb fons públics.
Pel que fa a l’Administració pública, la Constitució li atorga el deure de garantir el dret de tothom a l’educació, la inspecció i l’homologació del sistema educatiu per garantir el compliment de les lleis i el deure d’ajudar els centres docents a reunir els requisits que la llei estableix.
D’altra banda, en el preàmbul o exposició de motius del Reial decret 1631/2006, de 29 de desembre, pel qual s’estableixen els ensenyaments mínims a l’Educació Secundària Obligatòria, i en relació amb l’assignatura Educació per a la ciutadania, s’afirma textualment que les aules i els centres han de ser espais «[…] on es practiquin la participació, l’acceptació de la pluralitat i la valoració de la diversitat que ajudin els alumnes i les alumnes a construir-se una consciència moral i cívica d’acord amb les societats democràtiques, plurals, complexes i canviants en les quals vivim».
De l’afirmació anterior es pot entendre que cada alumne i cada alumna ha de construir la seva consciència moral d’una manera completament autònoma i segons uns criteris que no tenen gens en compte les conviccions morals, religioses o filosòfiques dels seus pares, que són qui, en definitiva, tenen aquest dret i aquesta obligació, segons reconeix la mateixa Constitució.
Avaluació de continguts
En aquest sentit, sembla molt oportuna l’afirmació recollida en el document que la Conferència Episcopal Espanyola publica amb la valoració de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania, en què s’assenyala que «l’Estat no pot imposar legítimament cap formació de la consciència moral dels alumnes al marge de la lliure elecció dels seus pares». També subratlla que els decrets en què es desenvolupa la matèria estableixen expressament que es pretén formar, amb caràcter obligatori, la consciència moral i cívica dels alumnes. Per aquest motiu, «els criteris d’avaluació no es refereixen només a continguts, sinó també a actituds i hàbits personals».
A més, segons la UE, sota el nou concepte d’homofòbia, que forma part dels continguts previstos, s’amaga «una visió de la constitució de la persona més lligada a les anomenades “orientacions sexuals” que al sexe», la qual cosa explica que la identitat de la persona com a home o com a dona sigui substituït pel «gènere».
L’objectiu que l’escola formi ciutadans lliures, conscients dels seus deures i dels seus drets, veritablement crítics i tolerants, no s’aconsegueix, tal com afirma la Conferència Episcopal Espanyola, introduint «en les consciències dels joves el relativisme moral i una ideologia desestructuradora de la identitat personal».
Per tot això, «els pares faran molt bé de defensar amb tots els mitjans legítims al seu abast el seu dret a ser ells qui determinin l’educació moral que desitgen per als seus fills».
Què poden fer les famílies davant aquesta assignatura?
Hi ha diverses maneres d’abordar la implantació d’aquesta assignatura, ja que la situació serà força diferent a cada aula, segons el plantejament que adoptin els corresponents professors i centres educatius.
Els textos que es triïn seran un clar reflex d’aquest plantejament. Caldria adoptar una postura ferma i responsable per defensar els drets, d’acord amb la situació de cada família. En algunes circumstàncies, davant la falta de les garanties necessàries, la resposta més coherent serà utilitzar els recursos jurídics a l’abast de les famílies per defensar els drets que es reconeixen a l’article 27.3 de la Constitució, emparat també per l’article 16.3.
L’acció més efectiva per defensar els drets propis, en moltes altres ocasions, serà emprar tots els mitjans lícits a l’abast per a què aquesta assignatura s’imparteixi en condicions de total respecte als drets de les famílies.
En tot cas, els pares han de recórrer amb diligència als mitjans de participació que els corresponen dins el govern del centre escolar, de manera que s’escolti la seva veu i es respectin els seus drets, tant pel que fa a aquesta assignatura com en relació amb qualsevol altre aspecte rellevant en l’àmbit escolar.
Tampoc no ha de faltar el suport solidari de les famílies a aquells pares que es vegin greument perjudicats perquè els seus fills han de cursar una assignatura els continguts de la qual són contraris a les seves conviccions morals o religioses, siguin les que siguin. Aquesta situació no és admissible en cap cas.
Què han de considerar els pares davant aquesta assignatura?
No existeix una educació que pugui considerar-se neutra; per tant, els pares han de tenir sempre en compte els tres elements bàsics que configuren l’orientació que rebrà aquesta assignatura:
• el caràcter propi del centre
• el professor que la imparteix
• el text que s’empra
Els centres privats haurien d’impartir aquesta assignatura d’acord amb el seu caràcter propi, que els pares han triat prèviament a l’hora de matricular-hi els seus fills. En el cas dels centres públics, que explícitament no tenen un caràcter propi, les famílies tenen igualment el dret i l’obligació de fer escoltar la seva veu per expressar, si s’escau, la disconformitat entre la manera d’impartir aquesta matèria i l’educació moral que desitgen per als seus fills.
Si el professor que imparteix aquesta assignatura fa servir la posició dominant que li brinda la seva funció docent per transmetre valors morals que no estan d’acord amb el caràcter propi del centre o les conviccions de les famílies, tant el centre com les famílies tenen el dret i el deure de fer respectar les seves conviccions.
Si el llibre de text emprat conté plantejaments incompatibles amb els valors que les famílies desitgen transmetre, les famílies tenen la possibilitat i el deure de defensar els seus drets davant la direcció del centre educatiu o el seu titular, perquè s’utilitzin textos que no vulnerin els seus drets.
Per als casos en què un centre educatiu no sigui sensible a aquestes demandes legítimes de les famílies, els pares haurien de buscar l’assessorament jurídic necessari per assegurar-se el ple exercici dels seus drets i, si ho desitgen, poder exercir també la seva llibertat d’elecció de centre i exigir plaça en un altre centre que estigui d’acord amb les seves conviccions personals.
Com promoure l’educació per a la ciutadania dins la família?
El context cultural i educatiu de la família és el que produeix efectes educatius més profunds, duradors i estables en nens i adolescents. Una acció positiva decidida per part de les famílies produiria una veritable millora dels nivells de coneixement i de creació d’hàbits en aquest àmbit.
Cal reforçar en la família el principi d’autoritat dels pares i, des de la família, l’autoritat del professorat i el seu reconeixement social, atès que gran part de la seva capacitat educativa es basa en un adequat reconeixement del seu prestigi.
Des de la família cal fer comprendre i practicar tot allò que la ciutadania comporta, a través d’una pluralitat d’accions educatives que han de tenir el seu origen en l’àmbit familiar i que han de ser continuades i confirmades per accions escolars i socials.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada