dimarts, 2 de juny de 2015





NENS, NENES, ÈXIT I FRACÀS ESCOLAR 
Enric Vidal, Profesor en la Universitat Intenacional de Catalunya (UIC)

La història de l’educació, fins ben entrat el segle XX, va ser la lluita per aconseguir escolaritzar de manera universal tots dos sexes. Amb la generalització de la mixticitat, a principis de la dècada dels seixanta, es va posar fi a segles d’exclusió femenina de les institucions educatives. La mixticitat va ser una veritable conquesta social, fruit de la superació, gràcies a la primera onada del feminisme, de tot un conjunt de prejudicis ancestrals que concebien la dona, per naturalesa, com un ésser exclusivament vinculat a la llar, confinat biològicament a una vida exclusivament domèstica i reproductora.

La mixticitat va garantir a homes i dones l’accés a un mateix currículum, a una incipient igualtat d’oportunitats. Durant moltes dècades es va creure que amb la igualtat merament formal que aportava la mixticitat desapareixerien tota mena d’estereotips limitadors, i homes i dones s’educarien en i per la igualtat en tots els àmbits de la vida. A més de quaranta dècades de la seva implementació, hores d’ara la mixticitat no convenç ningú; tothom li reconeix la seva profunda aportació a la promoció cultural de les dones, però com a model no acaba de respondre a les necessitats de la vida de les persones del segle XXI. Per començar, l’escola prepara tots dos sexes per a un èxit o un fracàs purament acadèmics, descurant les responsabilitats que homes i dones hauran d’assumir i compartir en l’àmbit privat i en la criança dels fills. A més a més, la mixticitat no ha aconseguit mesclar el millor de tots dos sexes: no ha educat nois i noies per reconèixer i adquirir les virtuts i fortaleses preeminents en l’altre sexe. Aquesta mancança té una evidència estadísticament comprovable: la mixticitat no ha fet interessar els nois per les humanitats, i continua desviant les noies dels recorreguts post-obligatoris relacionats amb les tecnociències. A les escoles encara hi ha assignatures de nois i de noies, i a les Facultats de Magisteri hi ha una aclaparadora absència de futurs models masculins a les escoles.

La mixticitat es va equivocar en creure en una igualtat freda, neutral, allunyada de qualsevol consideració sobre la diferència. Ara ja sabem que la igualtat no s’obté amb la pretensió de dispensar el mateix tracte a nois i noies dins l’aula. Ara sabem que la igualtat ha de reconèixer la diferència per poder ser eficaç, per poder desafiar els estereotips i eixamplar les possibilitats curriculars i vitals de tots dos sexes. Ara sabem que, en educació, la igualtat s’ha de concretar en actuacions positives dins l’entorn escolar. Ara tothom comença a veure que igualtat i mixticitat no són conceptes automàticament sinònims.

L’alumnat de les aules escolars té un origen social, un bagatge familiar, i també un sexe i una cultura de gènere. Si volem optimitzar els resultats educatius, cal que integrem en la concepció de la docència les variables sexe i gènere, tan importants, com ha demostrat la sociologia en les darreres dècades, com l’origen social.  Més importants, potser, que l’origen socio-econòmic: mitjançant l’educació, una persona pot desafiar les seves limitacions socioeconòmiques d’origen, però mai no deixarà de ser home o dona.

Actualment, en els sistemes educatius dels països desenvolupats, les noies triomfen acadèmicament, però tenen poca ambició i autoestima i opten en molt menor grau per opcions post-obligatòries tecnològiques, un fet terriblement preocupant, donat que vivim immersos en la revolució digital de les TIC. Quan arriben ben titulades al món laboral, les noies topen amb el sostre de vidre del sexisme encara imperant a moltes de les nostres estructures socials.

A les nostres aules benestants, els nois d’occident cada vegada desenvolupen actituds més anti-acadèmiques, coronant els índex de fracàs i abandonament escolar. Els nois van molt per darrere les noies en lectoescriptura, un handicap que els entorpeix el camí cap a l’excel·lència. Identificats aquests i altres factors específics a un sexe o altre, l’escola ha de promoure iniciatives concretes per pal·liar, en nom de la igualtat, les deficiències de gènere d’un o altre sexe. En definitiva, la mixticitat ha d’aprendre amb urgència a combinar la igualtat amb la diferència.

Les polítiques educatives han de prendre bona nota de les insuficiències de la mixticitat i afavorir, en nom de la promoció acadèmica, personal i social de tots dos sexes, les alternatives a la mixticitat. L’educació diferenciada, dins de l’escola mixta, o en centres separats, és una alternativa legítima per desafiar estereotips i eixamplar els encotillats límits de la masculinitat i la feminitat: ofereix a tots dos sexes un entorn que respecta la seva diferència però alhora els repta a desafiar la seva identitat i les seves opcions acadèmiques i vitals. Anne-Mette Kruse és una feminista danesa que fa dècades que experimenta amb grups d’un sol sexe dins l’escola mixta, com a una eina eficaç per contrarestar les limitacions que el sexisme ocult però vigent imposa tant a noies com a nois.  Els bons resultats educatius de Kruse es fonamenten en una màxima que repeteix a tots els seus articles: “No hi ha res més injust que oferir les mateixes possibilitats als qui han estat socialitzats per a la desigualtat”.

L’educació del tercer mil·leni, si vol ser veritablement igualitària i eficaç, ha d’incorporar les variables sexe i gènere a les seves polítiques, i cal que incorpori una visió que apunti molt més enllà de les fites merament acadèmiques, per abraçar també una consideració sobre la major amplitud i diversitat dels papers que els homes i les dones estan cridats a acomplir en els nostres temps, una tasca que ens ha de portar a educar tots dos sexes per a totes les esferes de la vida: la pública i la privada.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada